5

Dia de Sant Silvestre. Malgrat que la pluja queia descaradament abundosa, la ciutat es va despertar amb un aire de festa. Era dimarts, com molts, però es tractava de l’últim dimarts de l’any i del segle i a l’ambient planava la idea de l’excepcionalitat del moment. Les campanes, més apagades per causa de la pluja, es barallaven per fer-se sentir entre el batibull dels carrers que, tot i la mullena, es resistien a continuar deserts. Més d’un renegava al cel perquè no els donava un Cap d’Any i de Segle més lluït, serè i sec, sense les incomoditats de l’aigua, el fred i sobretot el fang que de tant que imperava en aquella tardor i entrada d’hivern, estava a punt d’arribar fins al clatell dels barcelonins. Dia de Sant Silvestre i de l’home dels nassos.

L’advocat Terradelles era d’aquella mena de persones que s’havia avesat a no menysprear cap informació, per més lateral que fos, que es relacionés amb els casos que portava. Feia temps que s’havia adonat que la vida està feta d’interaccions i entrecreuaments i ésser intel·ligent simplement consistia a trobar significat a tots aquests dibuixos que per a la resta dels mortals eren només pura coincidència anecdòtica. Per això va rebre el jove Sorts que ja s’esperava des de primera hora del matí al seu despatx, i per això decidí que el notari Tutusaus fos present a l’entrevista. Va deixar parlar el Sorts; que s’esbravés, que li expliqués mil cops que estava del tot convençut de la innocència de l’Andreu perquè era un home incapaç de fer mal i coses així. Fins i tot va fer veure que es deixava mig convèncer per agafar a les seves mans la revisió del cas. Només per engrescar-lo a parlar; per si, entre les coses que deia, n’hi havia alguna que podia servir per esquitxar en Massó. Per això el petit dels Sorts va dir moltes coses de l’última nit: jo el vaig veure, era amb ell a l’hora del crim; jo li vaig donar un paquet a les tres de la matinada; ell havia deixat viva la Desflors, que jo la vaig veure a l’hostal, m’enteneu, senyor Terradelles? I quan li vaig passar el paquet… Era un paquet per a vós, precisament.

—Quin paquet? —Orelles de pam del notari i l’advocat.

—Bé… Un encàrrec del vescomte de Rocabruna. Una…

Van lligar caps. I el Nando es va desesperar. Van lligar tants caps que ara ja comprenien l’interès del Massó per fer desaparèixer aquell desgraciat d’Andreu. I el Nando encara es va desesperar més. I com que ja no calia anar amb embuts perquè era ben clar que els tres homes reunits en aquell despatx havien arribat a una feliç coincidència d’interessos, don Antoni Terradelles va proclamar amb una certa solemnitat que agafava el cas, que estava disposat a remenar el fang per tal d’aconseguir la revisió del judici i que estava segur que guanyarem, estimat Sorts, i la memòria del vostre amic quedarà salvada.

Però en Nando Sorts, en aquelles alçades, ja no estava per gaires memòries. Sentia una desesperació profunda, arrelada al fons de l’ànima. La mateixa desesperació que havia viscut la Teresa quan va saber que el medalló d’amor havia portat l’Andreu a la forca. La vida, de vegades, és així de miserable: la Teresa i el Nando, dues persones que s’estimaven l’Andreu, l’havien empès cap a la mort. I l’Andreu moria sol mentre ell s’entretenia amb il bravo capitano Lupo.

—Fem goig, oi?

Donya Marianna es contemplava orgullosa amb el vestit del Tedèum i de passada pegava una llambregada al seu marit, que mirava amb tristesa la seva imatge al mateix mirall.

—Sembla que vagis a l’escorxador, Rafel. Es pot saber què et passa?

Que sóc un assassí a punt de ser anorreat per homes sense escrúpols. Que don Jerónimo de la Merda em vol arruïnar a canvi del seu silenci; a canvi de no dir que jo he mort l’Elvireta meva estimada i a canvi de no dir que m’interessen els dibuixos indecents de donya Gaietana. Que avui al migdia m’ha visitat l’advocat Terradelles i m’ha fet saber que em puc considerar deshonrat i que promou la revisió del cas Desflors i desemmascararà el meu assassinat, que no és tal perquè es tractava de legítima defensa. I feina tindré, diu en Terradelles, per aturar el jove tinent Sorts, que té ganes de matar-me directament i estalviar feina a la forca. Si no és que se’n van a insistir davant de don Pere perquè m’expulsi del càrrec amb ignomínia. Que d’aquí a un o dos dies seré la riota de tot Barcelona. I tu amb mi, Marianna. Ens fondrem de vergonya perquè la gent parlarà de mi i riurà per sota el nas i dirà qui ho havia de dir, quin espavilat, jo ja li notava no sé què; dibuixos indecents, assassí. I això que era jutge. I no vull que ningú ho digui, Marianna, perquè no estic disposat a consentir que ningú es rigui de mi. Per res. Tot això em passa. I no sé com sortir-me’n. Tot això, Marianna.

Però en comptes de dir-li-ho, don Rafel continuava mirant-se amb cara trista, com si busqués un intercanvi amb la imatge del mirall, que a l’altra banda del vidre segur que no hi ha tantes intrigues ni tant d’odi. Seguríssim, Marianna; i no vull que m’hi acompanyis, perquè vull estar-m’hi sol: només amb les meves estrelles i les meves nebuloses, que no em demanen res a canvi.

—Et trobes bé, Rafel? Mira que seria mala sort que ara t’agafés res, just abans del Tedèum i la festa del marquès.

No saps com em trobo, Marianna… Bé de salut, malament d’ànima. A punt d’entrar a l’infern més horrorós que mai no m’hauria pogut imaginar. A punt de convertir-me en el tema de conversa de totes les cases de la ciutat. A punt de sofrir la pitjor i més irresistible humiliació.

—Vols ficar-te al llit? —Donya Marianna ho va dir desil·lusionada—. Tens febre?

—No. Anem al Tedèum. —Va consultar el rellotge de butxaca—. Som-hi, que hi hem d’arribar abans que no ho faci el Capità General.

—És un dels himnes més bells de la litúrgia catòlica: llenguatge vehement però senzill, conceptes elevats, sentiments en eclosió. És poesia encesa, ditirambe diví que vola entusiàsticament fins al Aeterna fas cum sanctis tuis in gloria numerari. És la glorificació de Déu U i Tri.

—Eco fidel de la litúrgia jerosolimitana.

—Exacte, mossèn Cascante. —I monsenyor Díez Valdés prosseguí amb la seva arenga litúrgica a les autoritats presidides pel Capità General, que prenien un vinet dolç amb pastes a la sagristia mentre feien temps que arribés la processó—: El Tedèum és glorificació del Verb encarnat, és evocació dels misteris culminants de la seva vida, i és una súplica urgent.

Ara, el bisbe parlava, els ulls perduts al sostre de la sagristia, com si el seu auditori fos una representació conspícua de teòlegs. El canonge Pujals, silenciós, s’ho mirava discretament allunyat.

—El Tedèum és la presentació de tots els éssers racionals (àngels, sants i Església tota), prostrats davant de la Santíssima Trinitat, celebrant les lloances i confessant el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Presenta també amb, amb, amb…

—Apostrofacions insistents? —crossa del canonge Cascante.

—Exacte, mossèn, exacte: presenta amb apostrofacions insistents el Crist: Rei, Verb Etern i Encarnat, Redemptor, Triomfador i Jutge Suprem. I és també una súplica urgent perquè el Salvador ens premiï amb la glòria eterna en companyia dels sants. És allò del in gloria numerari. Tot això és el Tedèum, senyors…

Mossèn Díez Valdés va prendre aire i un glop de vinet. Aprofitant el seu silenci, les autoritats es van moure una mica. Mossèn Cascante mirà de reüll cap al canonge Pujals com per indicar-li que l’ajudés a tallar monsenyor perquè, pels gestos que feia, semblava que estava a punt de precisar a les interessadíssimes autoritats les similituds i diferències entre aquests dos magnífics cants de lloança que són el Tedèum i el Gloria in excelsis Deo… Però el canonge Pujals no va entendre la mirada d’auxili del seu col·lega perquè estava pensant que el Tedèum, bàsicament i amb perdó del bisbe, era un merder d’organització.

—I si em permeteu… —Monsenyor s’eixugava els llavis després del glop—, us puc aclarir d’una vegada per totes les diferències… No: les similituds i diferències entre aquests dos magnífics cants de lloança que són el Tedèum i el Gloria in excelsis Deo…

El canonge Cascante va sospirar resignat i mossèn Pujals va sortir discretament de la sagristia.

Va ser un Tedèum força lluït, sense fallades d’organització tot i la inclusió a darrera hora, entre les autoritats amb setial, de l’ambaixador portuguès que, de pas cap a Madrid, havia decidit tocar-li el crostó al canonge Pujals.

Mentre Barcelona sencera lloava i donava gràcies a Déu pel nou segle (amb llenguatge vehement, glorificació del Déu U i Tri), don Rafel Massó feia esforços titànics no per concentrar-se sinó per no donar entenent als seus enemics que s’estava fonent a trossos: que el veiessin sencer, que temessin una possible reacció de la seva víctima; que agafessin tanta por que se’ls acudís d’abandonar la cacera… L’esforç era tan sobrehumà que no li va quedar temps per fixar-se en les lloances al Déu poderós, Déu de bondat i de perdó. I donya Marianna, als núvols, flotant de felicitat i observant de reüll si donya Rosalia i donya Agnès, a les primers files dels bancs, l’observaven en la magnificència del setial d’autoritats.

Un Tedèum força lluït malgrat el disgust de les agustines, preterides en favor de les clarisses; dels caputxins, humiliats per la preponderància inexplicable dels franciscans i malgrat el mal humor dels Desemparats, que veien, impotents, com els confrares de la Sang anaven agafant un protagonisme que no. I una vintena de virtuals autoritats que es preguntaven al llarg del Te Deum laudamus per què ells no i en canvi don Rafel era al setial. Un Tedèum força lluït: impecable, el blanc dels ornaments; impecable l’encens portat a corre-cuita del Pi perquè el sagristà major havia tingut una badada. Correcte l’orgue, discret el cor. Francament, el canonge Pujals no podia demanar més. I quan les autoritats, satisfetes i orgulloses, desfilaven camí de la sortida, va respirar alleujat perquè, si no era que s’esfondrés llavors la catedral, ja no tindria més problemes. Es va fixar, molt de passada, en la cara estranya que feia don Rafel Massó; gairebé com si li hagués correspost a ell l’organització d’aquell sumptuós acte litúrgic.

Quan sortien a l’aire fresc i plujós de l’esplanada de la catedral, a donya Marianna li va passar pel cap aquella mena de desil·lusió que acompanya el final dels esdeveniments llargament esperats. «Ja està? Només era això?», es deia. Però ella mateixa contraatacava i es jurava que aquell havia estat un dia important per a la seva vida. I encara eren a mitja tarda i faltava el plat fort de la festa.

Llum i color; moviment. Salutacions, somriures, besades que anaven més enllà del simple protocol, esguards plens de desig dissimulats per gestos reverents. Criats immobilitzats en un racó estratègic. Espelmes, espelmes i més espelmes. Olor de cera i comentaris sobre les possibilitats artístiques de la filla dels Foixà (els Foixà del carrer de l’Argenteria), que havia delectat els invitats amb unes inspirades interpretacions al pianoforte del marquès de Dosrius. Don Rafel, que intentava amagar la turbulència del seu estat d’ànim darrere un somriure fals, es va desentendre com va poder de donar el seu parer sobre la nena Foixà tot i la insistència del doctor Jacint Dalmases i del vescomte de Rocabruna, que semblaven els més entusiasmats amb les arts de la jove pianista.

Don Rafel va fer veure que estava embrancat en l’elecció d’un canapè per no haver de saludar el baró de Xerta que era a la seva vora. Amb la via lliure i el canapè a la mà, se n’anà cap a una altra sala. Unes quantes senyores (la de Cartellà, la de Sentmenat i unes desconegudes) que estaven fent un repàs general a l’estat de la ciutat, van emmudir en veure’l entrar. Ell, incomodat, va fer una reverència sense aturar-se i sense perdre el somriure fals. Es va menjar el canapè i aleshores la va veure a la llinda de l’altra porta de la sala. Era impossible defugir-la i va provar de fer el cor fort.

—Donya Gaietana… —I va fer una reverència breu.

—Don Rafel…

És clar que don Rafel no podia deixar de pensar en aquella riallada de la baronessa que l’havia humiliat tant. I ara, la bella Plèiade també hi devia estar pensant. I ell que no sabia com escapar-se’n. Va provar de fer veure que no passava res i accentuà el somriure.

—Està resultant una festa molt agradable.

—Sí, don Rafel. Molt agradable.

I la baronessa va fer un pas enrere per deixar-li camí lliure. I va fer una rialleta, record d’aquella altra tan vergonyosa. Don Rafel enrogí fins a l’arrel dels seus pocs cabells; l’hauria escanyada. Era evident que la nineta dels seus ulls i del seu telescopi se’l rifava. Era evident que l’humiliava per segon cop. En altres temps, don Rafel no hauria deixat passar aquella gosadia. Ara, però, no tenia més remei que fer veure que no ho captava i traspassà la llinda de la porta, com si tingués molt d’interès a anar a algun lloc concret.

De la sala gran venien uns aplaudiments i donya Gaietana, atreta per la fressa com les mosques a la mel, va oblidar instantàniament don Rafel i l’infern que portava a l’ànima. Les senyores que conferenciaven a la sala també es van aixecar, impulsades pels aplaudiments. En veure que la sala es quedava buida, don Rafel tornà enrere i va asseure’s en una butaca. Volia tenir uns minuts per pensar, per posar un cert ordre al seu caos interior. Si és que era possible. Si és que la seva situació tenia remei. Jugant amb habilitat podia fer front a la reobertura del cas Desflors. Amb tot, sabia que el Terradelles era massa murri per quedar-se quiet si les coses no anaven com ell volia. Però tot era una manera de guanyar dies. Una altra cosa era don Jerónimo. Faltaven poques hores perquè s’acabés el termini concedit per aquell pirata. Si don Rafel hagués estat a bé amb el Capità General…, potser li hauria pogut aturar els peus. El Capità General? I si intentava una aproximació a don Pere?

Estava tan embadocat amb aquestes reflexions que, quan s’adonà de la cara somrient que tenia al davant, va fer un bot d’espant. Don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal se li havia assegut al davant i li somreia.

—Don Rafel… —va dir—. Us recordo que vós i jo tenim interessos comuns…

El regent se’l va mirar amb menyspreu i no va contestar.

—I que demà a la tarda se’ns acaba el temps. Heu començat a fer les gestions econòmiques que us vaig encomanar?

Don Rafel persistí en el seu mutisme. Era una fera acorralada i ensenyar les dents en aquella situació li hauria semblat ridícul. En canvi, es podia humiliar.

—Jo…, jo us puc agrair tota la vida un gest de magnanimitat.

—Ni parlar-ne. —To sec del comissari—. Ja ha quedat clar que ho vull tot.

I es va aixecar i saludà polidament, per deixar clar que no hi havia clemència. Don Rafel no es va molestar a ser educat i no s’alçà, com si la presència d’aquella sangonera el deixés indiferent.

A les onze en punt començava el ball. Una orquestra reduïda però prou eficaç per fer soroll ja estava disposada en un extrem de la sala gran. Un grup de senyores, entre les quals donya Marianna, s’havien situat a l’extrem oposat al de l’orquestra per poder prosseguir la conversa amb un mínim de garanties. A poc a poc, com si es tractés d’un reclam fatal, tota la gent dispersa per les set o vuit sales del palau accessibles als invitats es va anar concentrant a la sala gran perquè ningú no es volia perdre aquell ball que havia de ser memorable. Menys don Rafel, que continuava assegut a la mateixa butaca on l’havia abordat don Jerónimo. L’havia envaït una mena d’abúlia provocada per l’evidència que, d’una manera inexorable, se li anaven tancant totes les portes. Totes.

Però estava escrit que aquella nit ningú no volia respectar el seu dolor. Impel·lit a allunyar-se de la fressa de l’orquestra, que enfilava els primers compassos a la sala gran, don Rafel anà a buscar refugi més cap endins del palau. En entrar en un salonet molt acollidor i poc il·luminat es topà de cara amb don Antoni Terradelles. Anava acompanyat del silenciós i sinistre notari que don Rafel ja tenia el gust de conèixer, i del jove tinent músic que tenia tanta entrada amb el Capità General. Com si l’estiguessin esperant de feia estona, en Terradelles se li va adreçar llançant-ho pel broc gros:

—Ja sabem per què vau fer matar l’Andreu Perramon.

—Jo no he fet matar ningú —es defensava—. Simplement, s’ha aplicat justícia. I Capitania va desestimar la petició d’indult.

—Jo ja sé per què el vau fer matar. —L’advocat, com si sentís ploure—. I us asseguro que farem soroll.

—És una amenaça? —Don Rafel encara va poder somriure—. Perquè al marge que no tinc res a amagar…, sempre puc escoltar les vostres pretensions perquè em deixeu de maltractar.

Abans que el notari, que havia iniciat el gest, s’avingués a negociar, en Terradelles va contestar secament:

—No hi ha tracte. Senyoria.

Els dos homes van marxar i don Rafel, amb una nova humiliació a sobre, es va quedar sol amb el Nando Sorts que fins llavors no havia badat boca.

—I vós, què més voleu? —va fer, impacient, don Rafel—. Ja sabeu que el cas es reobre.

El petit dels Sorts va esperar que advocat i notari desapareguessin del salonet. Llavors, va atacar:

—Sou un assassí. Heu matat el meu millor amic. Ara ja en tinc les proves.

—Ja he dit que… Escolteu —reaccionà—: no he d’estar donant explicacions a ningú d’actuacions inherents al meu càrrec.

—Molt bé. Encara no sabeu què vull de vós.

—Ni ho sé ni ho vull saber.

—Vull la vostra vida.

Ja no venia d’aquí. Això és el que va pensar don Rafel. Era tan al fons del pou que era impossible que arribés a baixar més encara. Fins i tot li va fer gràcia la proposta arrauxada d’aquell jove. Amb una mica més de tranquil·litat interior fins i tot l’hauria aplaudida.

—Si em voleu matar ho podeu fer ara mateix —va contestar amb sang freda—. Però no us feu il·lusions: acabareu a la forca.

—No ho crec. Us desafio a un duel.

—Ah, sí? —Encara conservava aquella punta d’ironia.

—Podeu escollir l’arma.

Don Rafel va fer veure que no dubtava.

—Aparteu-vos del meu camí, jove. Vull ser present al brindis de mitjanit.

—He dit —sense moure’s— que podeu triar l’arma.

—No acostumo a barallar-me. I menys amb poca-soltes.

La bufetada del petit dels Sorts va ressonar com una rialla de la Gaietana a les parets empaperades d’aquella saleta tan bufona. Don Rafel va enrogir de ràbia i d’humiliació. Un altre camí que se li tancava.

—Pistoles —va dir com a resposta—: I a mort.

De tant en tant, la persona, per més cerebral que vulgui ser, té rauxes; i don Rafel no n’era pas cap excepció. De manera que havia acabat acceptant un duel a mort per a les sis de la matinada, un cop acabada la festa, a l’esplanada del cementiri de Sarrià, lluny d’esguards indiscrets i només acompanyats per dos padrins per banda i un metge. Increïble. No tant perquè el duel fos una figura delictiva sinó perquè era mal vista. I que tot un regent s’avingués a aquest enrenou no deixava de ser sorprenent. Però és que ja no venia d’aquí i el que volia don Rafel era que aquell jove impertinent desaparegués de la seva vista.

Un cop sol en aquell salonet, don Rafel es va posar a riure amb sacsejades incontrolables. Era una riallada més profunda que la de donya Gaietana perquè no provenia del menyspreu sinó de la por. Sa senyoria reia de por i els ulls se li inundaven de llàgrimes. Es tombés cap on es tombés hi havia algú disposat a aixafar-lo com un escarabat. Així que es va asserenar, s’eixugà els ulls amb el mocadoret de randa. Llavors li va venir el mareig. Pàl·lid com la cera, sense capacitat per reaccionar, es llançà contra un racó del salonet i hi vomità. Amb trossos de canapès mal digerits, queien a terra totes les seves basardes i angúnies. Tal volta alguna quedava enganxada a l’empaperat d’aquell salonet íntim que havia estat testimoni de les seves últimes humiliacions. Quan es va sentir més alleujat, fugí d’aquella cambra on havia mostrat, només a les parets i a les cadires, la seva debilitat.

A la sala gran del palau del marquès de Dosrius, donya Marianna feia estona que buscava el seu marit. Ningú no sabia on era i ella estava una mica estranyada perquè ho trobo molt estrany, no sé què deu estar fent. Com que no es trobava gaire bé… Així que el va veure que entrava al saló, va perdre tot l’interès per ell i continuà la seva xerrameca sobre l’ideal de perruca femenina.

L’instant efímer del canvi d’any i canvi de segle és inaprehensible. Com a instant que era, no existia perquè abans de les dotze era un anhel i després de la primera campanada de mitjanit, no res més que un record. Però tot i així, al voltant d’aquella instantaneïtat fugaç i inexistent hom havia muntat la festa a cal marquès i el conjunt de saraus a tot Barcelona.

Per això, a mesura que s’acostava el moment, augmentaven les rialletes i les mirades nervioses. Els lacais s’havien concentrat en el repartiment de copetes de vi blanc i s’esperaven pacientment que l’orquestra acabés Salieri. (Segons el marquès de Dosrius, que seguia atentament la música des de la cadira de rodes, ja feia estona que aquells pagesos amb instrument havien acabat amb Salieri, amb la música i amb la seva paciència. Però la cortesia i la gent avui no estaven per filigranes). Després d’un lamentable scherzo finale que predisposava qualsevol oïdor atent contra la humanitat, es va fer el silenci. Don Pere Caro es va acostar al marquès. A poc a poc, com l’aigua que es va adormint per manca de vent, les converses es van anar apaivagant.

Del fons de la sala aparegué sa senyoria don Rafel Massó, amb el millor dels seus posats impertèrrits. Allò que l’encuriosia més era esbrinar si era capaç d’aguantar el xàfec de la cerimònia i de la presència de tots els seus enemics. No va gosar mirar els ulls de sa excel·lència. Però vora l’escalfapanxes hi reconegué don Jerónimo que l’observava. I més a la vora del finestral, don Antoni Terradelles i el seu notari, que no es perdien detall de les seves reaccions. Quasi al costat, inquietantment a la vora de donya Gaietana, el jove ximplet que l’havia desafiat a un duel, també se’l menjava amb els ulls… Tocava somriure. I ho va fer. Li va sortir prou bé. Agafà la seva copa i l’estengué cap al marquès i el Capità General.

—Estimat marquès; excel·lència —va dir—. És un honor poder brindar pel nou segle davant de la vostra presència.

Tothom havia pogut sentit els seus mots, però molt pocs en van percebre la tremolor. El Capità General agafà la seva copa, com el marquès. Durant uns instants, els ulls dels presents fixats en el gran rellotge de la sala, van estar menyspreant amb impaciència tot un minut de vida, l’últim del mil set-cents noranta-nou i possiblement del divuitè segle.

Fins que arribà l’instant i se’n va anar, inatrapable. I la gent va brindar, va sentir i proferí mots de compliment, es va emocionar i va somriure per no haver de pensar en l’essència del temps. I don Rafel va fer d’autoritat com li pertocava. Només el marquès de Dosrius, entre aquells que ignoraven els seus mals, va entendre que darrere aquella màscara don Rafel estava passant un moment fosc.

Per això, quan la música es va reprendre, ara amb un Gluck mal entès també, i tothom es va dedicar a les seves ballarugues, només l’invàlid marquès de Dosrius s’adonà que el regent civil desapareixia discretament de la sala. I tal volta de casa seva. Però no va dir ni va comentar res perquè tenia molt clar que cadascú viu la seva pròpia vida com li sembla millor. Laissez vivre.