La constel·lació d’Orió té el privilegi de ser considerada la més bella del firmament. Formada per un immens quadrilàter ample de nord a sud i més estret de llevant a ponent, hi destaquen sis grans estrelles, entre les quals, Alfa Orionis o Betelgeuse, que rep el nom de la llengua aràbiga que en diu Ibt-al-jauzà o espatlla del gegant. És una estrella rogenca i molt brillant. Beta Orionis és batejada com a Rigel i és blancblavosa com Gamma Orionis, també dita Bellatrix o la guerrera. Però les joies d’aquesta catedral del firmament es guarden al cinyell del gegant, estrelles dobles, i a l’espasa on la misteriosa galàxia o nebulosa descoberta per Huygens no arriba a cansar mai la vista. Els antics, amb la seva proverbial fantasia, han vist en l’asterisme d’aquesta constel·lació la figura mitològica del llegendari caçador que va darrere les Plèiades. Si mirem el conjunt celeste que les nits de tardor omple el cel de Barcelona podrem somiar imaginant-nos que Orió, que fuig de l’Escorpí, encalça les Plèiades però és atacat pel Taure. Voleu una història més encisadora? De fet, però, tot són fantasies de poeta: el conjunt de la constel·lació són estrelles segurament gegantines que fins i tot poden no tenir relació entre elles. Pot ser, doncs, que una història tan bonica no sigui més que un simple miratge de perspectiva. Però de vegades la fantasia ajuda a fer més passadora la realitat.

JACINT DALMASES,
Tractat bàsic d’auscultació celeste. Barcelona, 1778.