1

L’execució de l’infortunat Perramon va ser un èxit rotund. I la del mariner assassí de putes, la consagració definitiva dels bons serveis de donya Marianna de Massó. Si en el primer cas es va fer ben avinent que ella personalment, sí, personalment, costejava el sudari del reu, en el segon, fins i tot va intervenir també en persona perquè li fos concedida tomba ja que no tenia família que se n’ocupés, holandès i mariner, ja m’explicaràs. Donya Marianna va poder assistir amb el cap ben alt a les reunions de la Confraria on, lamentablement segons opinió de la Junta, continuava mantenint aquelles estranyíssimes idees sobre el paper actiu de les dones en els actes de la Confraria de la Sang. Allò que ja no li van poder ni discutir va ser el nou hàbit per a les processons (es va aprovar el seu projecte sense retocs) i el privilegi del Ciri amb Emblema, prerrogativa de la qual només gaudien els de la Confraria dels Desemparats, com si ells fossin més cosa que nosaltres.

La vida prosseguia, doncs, a empentes i rodolons; donya Marianna prou enfeinada per les noves obligacions que els èxits socials li conferien i que al seu torn generaven una ampliació de les visites i les contravisites que retornaven visita però deixaven oberta la porta a la recontravisita i el dia hauria de tenir cent hores, encara no sé com hi ha gent que diu que s’avorreix. Don Rafel, molt més tranquil perquè havia pogut aturar a temps la seva perdició. Hom assegurava —i en altres circumstàncies s’hauria deixat guanyar pel pànic— que amb el nou segle no hi hauria el canvi de Capità General de què tant s’havia parlat a l’estiu. Però de totes maneres era molt millor un desastre d’aquest tipus (podia trampejar com havia anat fent) que no el que havia estat a punt de viure per culpa del maleït Perramon i els seus papers, que l’hauria portat al deshonor i qui sap si a la forca. I la Gaietana meva que es reia cruelment del seu amor. Qui dies passa anys empeny, podia ser una conclusió provisional de la situació anímica, legal, laboral, política, sexual, amorosa i econòmica de don Rafel, que en aquell final de desembre de l’any del Senyor de mil set-cents noranta-nou, s’admirava que el cel estigués tapat tants dies seguits i renunciava a treure el telescopi al jardí i pensava de quina manera podia passar l’avorrida vetllada del divendres lluny de la Marianna i les seves complicades històries de la Confraria, pesada com una paparra, que n’estic ben bé fins a la perruca.

Barcelona va viure aquelles execucions com ho solia fer: en silenci, mirant a una altra banda, tal volta qui podia fugint al camp un parell o tres de dies per no ser testimoni indirecte d’un acte tan desagradós… I amb una colla de gent entusiasmada per la diversió i indignada perquè totes dues execucions s’havien celebrat en una hora tan desavinent. És a dir, que ningú no estava satisfet. Però la ciutat anava fent, pedra sobre pedra, humides pel xim-xim i la boira que convertien aquell desembre en el més plujós del segle. Això ningú no ho sabia llevat de les pedres. El cas és que Barcelona encarava el final de mes, el final d’any i el final de segle amb una certa resignació col·lectiva. No cal dir que hi havia una desorientació teòrica molt forta, fomentada pels racionalistes, afrancesats, antipatriotes i maçons, una minoria com sempre, que posaven en dubte que l’u de gener del mil vuit-cents fos el primer dia del nou segle dinou. Perquè —argüien els incrèduls, escèptics, fills de la revolució il·luminada i republicans— no era gens clar que mil vuit-cents fos el primer any del nou segle dinou. Defensaven ells que l’any de la raó del mil vuit-cents era el darrer any del vell segle divuit i que el primer any del nou segle dinou era el mil vuit-cents u. Raons? Moltes: fer la punyeta, fastiguejar, tocar allò que no sona, deixar en ridícul el capítol catedralici que estava organitzant un Tedèum de cal Déu, posar en evidència els festeigs i saraus que s’estaven preparant febrilment i en definitiva emprenyar, perquè són així. També argüien, com a raó, que la nostra era, si es podia dir era i nostra (ja que ho posaven tot en dubte) no començava l’any zero sinó l’any u. Per tant (prosseguien amb mala llet) el primer segle, és a dir, els primers cent anys, anaven de l’any u a l’any cent. I el segon segle començava l’any cent u i s’acabava l’any dos-cents. D’aquí concloïen que l’any mil vuit-cents era l’últim del segle divuitè. Els components de la Junta Organitzadora d’Alguna de les Festes del Canvi de Segle que s’havien constituït a Barcelona, contestaven a aquests falsos arguments dient que no és manera de posar com a exemple el que passava l’any u o l’any cent, on vas a parar, que la gent d’aquell temps era salvatge i mig pagana, sí o no?, i amb prou feines si devien saber comptar. Que el que realment valia era que mil vuit-cents, eh, tenia un vuit que era cosa nova i mai no vista en l’apel·lació dels anys. I que aquest canvi de nom de la centena indicava el canvi de segle. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era, que vés a saber on serem l’any mil vuit-cents u, quines ganes de retardar els grans esdeveniments. Un altre gran argument que es feia servir contra els francmaçons republicans era la idiotesa del ridícul calendari que s’havien inventat els gavatxos segons el qual, agafeu-vos, en comptes de ser al divendres vint-i-set de desembre de mil set-cents noranta-nou, dia de Sant Joan Evangelista, l’endemà de Sant Esteve per entendre’ns, érem al Quintidi Nivós de l’Any Vuitè, que vés a saber com es menja. En definitiva, que la immensa majoria de súbdits de sa majestat el rei Carles es decantava per la celebració del canvi de segle i avall va que trona. Els menestrals feien càlculs, arraconaven vi, peixaven l’aviram, miraven de reüll quina era l’oca més grassona, el capó més revingut o l’indiot —que ja s’havien posat de moda— més molsut. I somiaven amb les festes. La gent d’un cert prestigi, englobats en la vacil·lant burgesia enriquida a partir dels tractes amb Amèrica —advocats, metges, comerciants solvents, noliejadors, exportadors, procuradors, enginyers…—, establien un histèric foc creuat d’invitacions i cites per a la nit de Cap d’Any i Cap de Segle, amb un ull posat a la inversemblant possibilitat que algun baró de solera o un marquès despistat els convidés a la seva festa, amb la qual cosa haurien d’anul·lar els compromisos anteriors tot informant desmenjadament de la invitació que en el fons en el fons ja me l’esperava, perquè el baró i jo som carn i ungla. L’aristocràcia de naftalina, de bracet de la cúpula militar, també feia els seus càlculs i invitacions, basats en la més pura estratègia de favors rebuts i deguts. I la Santa Mare Església, que es pensava lluir la darrera tarda del segle, encara amb llum natural. Per a un observador imparcial la qüestió es podia resumir en el següent esquema de programa de festes: el poble ras i pla, els menestrals, la gent, tothom, havien organitzat festes pels barris amb música i ballaruga, porró ple, embotits i molta imaginació. Si hi havia local —magatzem de gra o de roba—, allà dins, i si no, al carrer entomant el fred. La burgesia es concentrava sobretot en dues grans festes: la de don Pacià Garcia, un exportador de vins i aiguardent de Reus que s’havia instal·lat a Barcelona, ell i la seva fortuna. I la festa dels comerciants una mica més modesta, muntada per l’Amadeu Collell, un eixerit fideuer que es va enriquir arran del Rebombori del Pa i que convidava els qui no tenien prou categoria per anar a les altres festes. I una tercera festa, impossible de comptabilitzar, era la dels racionalistes, il·luminats, revolucionaris i incrèduls que renegaven de l’any mil vuit-cents en favor del següent i que posaven èmfasi a anunciar que no farien cap festa perquè allò que celebraven els altres era l’arribada d’un fantasma de segle. I naturalment, ni trepitjarien els carrers per on passaria la processó organitzada per la Santa Mare Església, ignorant entre els ignars, supersticiosa fetillera en un món de salvatges incultes. I per deixar clara la seva actitud, aquell any, tot i la decepció de les senyores respectives i la canalla, no pensaven fer cap celebració especial de Cap d’Any, no fos cas que algú pogués malinterpretar-ho. L’aristocràcia, en canvi, el grup més reduït, ampliat, però, amb alts funcionaris i càrrecs militars, tancava files en dos actes: el Tedèum a la Catedral, amb seient previst i reservat per a uns pocs i la festa al Palau del marquès de Dosrius que, sense discussió, havia fet l’oferta més interessant en aquella invisible subhasta del festeig del nou segle.

Era evident que de la mort del desgraciat Andreu Perramon ja no se’n preocupava ningú. I de la de l’assassí holandès menys encara, que vés a saber si fins i tot tenia ànima. La vida va fent la seva marxa i no es poden anar acumulant records i records, que fan mal. Llevat de la Teresa i mestre Perramon, que pensaven celebrar el Cap d’Any amb un sospir i una llàgrima i el record del seu Andreu i potser de la seva cançó recuperada de les golfes on vivia.

Va ser perquè sí; el cas és que es va decidir a entrar a l’hostal i demanar si allà recollien correu i quan. I en comptes de l’hostaler caravermell es va trobar amb el propi que feia un mes l’estava buscant i que ara corria per allà per altres afers, però que per corcó professional li va preguntar si coneixia un tal Sorts, militar com ell. I el Nando va saber per boca del propi no el fil i la randa de la carta de mestre Perramon que deia estimat Nando. Vine. Torna. El meu fill és a la presó. L’acusen d’haver matat la cantant Desflors, sinó la notícia a l’engròs, que un amic vostre, tinent, un tal Andreu, és a la presó acusat de matar i que us busca un tal Perramon, un home gran. Us busca desesperadament, tinent, però és com si us haguéssiu fos. I el Nando Sorts, tinent d’infanteria de l’exèrcit de sa majestat, va deixar el propi amb el tast de vi negre i la paraula a la boca i va sortir a buscar un bon cavall. Fins ben entrada la tarda no va tenir-ho tot a punt; i sense encomanar-se a cap autoritat militar, eclesiàstica o civil, va desaparèixer de Fraga amb un cavall de refresc i deixant a terra un comiat apressat als seus sol·lícits hostes, la negativa del metge a emprendre cap mena de viatge, una compensació econòmica per als seus benefactors i un pensament que el corroïa: les coses que poden haver passat en un mes! Per què, l’Andreu? En quin embolic s’ha ficat? Quan el sol ja fugia per la seva esquena es va adonar que tal com havia marxat de Fraga, tècnicament podia ser considerat un desertor.

A les deu en punt del matí, sa senyoria don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència, s’asseia al seu ampul·losíssim despatx de l’Audiència al Palau de la Generalitat. S’hi asseia amb el cul encongit perquè les coses podien haver anat maldades i havia estat a punt de tenir un entrebanc seriós. Però al mateix temps començava a tranquil·litzar-se: no havia passat d’aquí… Va obrir un calaix on no tenia res i el va tornar a tancar. Amb les mans es va aferrar a la comodíssima cadira i contemplà les pintures i els cortinatges. Havia estat a punt de perdre tot allò…, i el que era pitjor, havia estat a punt de perdre l’honor, el nom, la fama… Una esgarrifança incontrolada li va recórrer el cos i la calba li començà a suar sota la perruca. El càrrec, rai, va pensar. Perquè sabia que ningú, fes el que fes, durava eternament en cap dignitat i sempre existia l’amenaça de la destitució per recordar a tots els súbdits la fortalesa de l’autoritat del rei banyut, de Carles Quart el Banyes, Carles Quart el Cérvol de la Granja.

Don Rafel va sospirar. De què es queixava ell, que estava superant totes les marques de permanència en un càrrec de relleu a l’agitada Barcelona borbònica! Don Rafel feia vuit Capitans Generals que es mantenia amb dents i ungles a la seva canongia. L’havia ungit com a regent l’insuportable però oportú don Jerónimo Girón de Moctezuma Ahumada y Salcedo, marqués de las Amarillas. El Moctezuma era un imbècil, puter fins al paroxisme, orgullós de la seva inutilitat però amb qui don Rafel havia sabut lligar una correspondència d’interessos, una amistat noble i viril, que va culminar en la venda a baix preu al Moctezuma de les cinc naus que componien la flota comercial de don Jacint Recasens, que treballava amb Sevilla i Cuba amb molta habilitat, però que havia tingut la poca vista de mostrar febleses austriacistes quan hom li va denegar, aparentment sense cap raó, permís de noliejament amb Londres i va voler recórrer la decisió, pobre. Va perdre bous, esquelles i les cinc naus perquè quan la policia furga sempre troba cossos de delicte. I el passat polític del seu avi i de l’oncleavi no el van ajudar gens, que ja té nassos pensar en els àustries a finals de segle, per més família Recasens que siguis. I després del Moctezuma sa senyoria havia sobreviscut durant sis llargs anys al pas del comte de la Unión, l’Urrutia, el comte de Revillagigedo, el Lancaster, el Cornell, l’Izquierdo i ara don Pere, de molt, el Capità General amb qui mantenia els contactes més tensos, d’ençà del dia que don Rafel s’avingué a fer expulsar de la ciutat una dama amb qui don Pere mantenia relacions d’entrecuix. Això, el Capità General no tan sols no li ho perdonà mai sinó que es convertí en el motiu que l’impulsà a jurar que havia de fer la vida impossible a don Rafel. Fins a ensorrar-lo. Amb tot, don Rafel havia trobat, intuïtivament, la manera d’anar-la campant, amb l’ai al cor, però anar fent. Fins a arribar a assolir la categoria de polític incombustible, d’aquells que saben dir que la política no els interessa, que ells no són polítics, ni de bon tros, i que si són allà és per fer un servei, que és molt diferent, perquè de política, res de res. I don Rafel, a més, hi afegia que ell només era regent civil de la Reial Audiència de Barcelona per gràcia de Déu i tururut dotze hores.

Don Rafel s’aixecà i anà a contemplar el carrer des del finestral. De vegades, tenir poca feina era incòmode perquè et donava massa temps per rumiar. Va arribar al finestral: tornava a ploure, mare de Déu, quins dies més regalimats. Es va tombar per observar la porta. Ja era hora que el fiscal d’Alòs fos allí. L’havia citat a aquella hora tan desavinent més que res per comprovar que tot s’havia acomplert com era previst per la llei, com feia complir la justícia i com vetllaven els responsables. Encara que fos un gest protocol·lari, don Rafel tenia moltes ganes de sentir dir al fiscal, i després a l’oïdor, que el maleït Perramon era a l’infern. De l’holandès amb prou feines si en sabia l’existència. La porta continuava tancada. No; és que havia sentit una fressa, com si algú l’obrís i per això s’havia tombat indignat, com s’havia indignat el primer dia, feia sis anys, que aquell uixer va entrar… Precisament també havia estat despatxant amb don Manuel d’Alòs… Don Rafel va somriure, pensarós, i féu quatre passes pel mig de l’espaiós despatx. Va respirar amb satisfacció: sis anys i aquell despatx encara era seu. També feia sis anys l’havia cobejat l’estúpid de l’Alòs quan s’havia cregut que podia passar per davant de don Rafel en el favor i en l’in pectore del Capità General. Perquè s’havia de ser estúpid per fer córrer entre els seus íntims, quan el regent Pàmies es refeia amb molt poca traça d’un atac de cor, que ell seria el nou regent civil de la Reial Audiència així que el regent Pàmies deixés de ser un regent malalt per passar a ser un regent difunt. Quan el regent Pàmies es va morir (sempre se’n van els millors; un sant baró; un home d’una peça, un patriota lleial i gran treballador, fidel a la monarquia; i això que no era pas tan gran, qui ho havia de dir), van passar uns intensos quinze dies abans que el Capità General interí —el tal Moctezuma— no decidís qui havia de ser el nou regent a partir de la terna que el cos de justícia etcètera, etcètera. I un d’aquells rumors, llançat amb evident mala intenció, va ser captat per les experimentades oïdes de don Rafel Massó un vespre de ball a can Masdexaxart. Quin tip de riure. Quina no sé com dir-ho. Miserable. Poca cosa de d’Alòs. Formiga. Idiota. Perquè don Rafel ja duia a la butxaca, plegadet, el nomenament que el gloriós Moctezuma encara no havia fet públic. És que don Manuel, considerava don Rafel, tenia tots els números per perdre: era curt de gambals, lleig, bast i malparit. I perdedor. Que no li vinguessin amb romanços a don Rafel perquè aquells dies, a part dels nervis per raó de càrrec, l’Elvira estimada se li estava posant guerxa que no sé què li passa. I don Rafel considerava que si mantenia una senyora fora de casa era per obtenir-ne resultats més que satisfactoris. El cas és que l’endemà del ball a can Masdexaxart, l’insigne Moctezuma va convocar oficialment a Palau el flamant i ja notori regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, don Rafel Massó i Pujades. La primera providència que va decidir don Rafel, un cop el càrrec ja era seu, va ser fer cridar don Manuel al seu despatx oficial —encara amb papers personals del difunt Pàmies— i fer-li dentetes. Que bo que era per a la salut tenir davant seu, a peu dret, aquell tros immens de cos, amb els ulls fora de mare davant l’estranyesa que ell no i la bèstia d’en Massó sí, Déu meu, com està el món, quin favor que jo no sé li deu estar retornant el podrit del Moctezuma. Dos minuts. Dos minuts de rellotge el va tenir a peu dret fent veure que revisava expedients d’una carpeta que el difunt Salvador Pàmies havia oblidat damunt de la taula el dia que el cor li va fer crac. Dos minuts, l’un darrere l’altre. Quina joia, aquells dos minuts!… I vinga mirar papers desconeguts que li importaven un rave, com si…, ep! Va ser llavors quan va trobar aquella làmina que… Però no: va tapar-la, cobrir-la, ocultar-la temorosament… Ell s’havia de concentrar en aquells dos minuts gloriosos, passats els quals va alçar la vista i va dir però si és don Manuel!, seieu, seieu, senyor fiscal, seieu; m’heu de dispensar perquè tot just estic prenent possessió d’aquest despatx i… Ho va dir alçant litúrgicament els braços per abraçar en un sol gest el despatx, les parets, les tres magnífiques i règies pintures, la taula, l’esplèndida butaca, el càrrec acabat d’estrenar, la il·lusió que em fa i el us podeu ben fotre, que m’ha tocat a mi i no a vós. Don Manuel d’Alòs, fiscal, excol·lega de l’oïdor Massó a la Sala Tercera, va asseure’s amb un somrís forçat i ple de fel. Amb aquest gest es convertia en subordinat i enemic irreconciliable de don Rafel. La vida és així.

—El primer que he fet, en prendre possessió, estimat don Manuel, és fer-vos cridar…

—Us agraeixo la confiança. —El pobre d’Alòs, quan li havien interromput la migdiada per citar-lo a l’Audiència, s’havia pensat que era perquè el nomenaven regent a ell.

—… per comunicar-vos que us mantinc com a fiscal de la Sala Tercera.

Malgrat l’ensulsiada, allò era una bona notícia. Perquè don Manuel ja s’havia imaginat que el que li comunicava l’altre era que l’enviava a pastar fang, de tan cordials com eren les relacions mútues. Com que l’instint que l’animal salvatge té més arrelat és el de la supervivència, don Manuel va mormolar us estic agraït…, senyoria.

Això. Perfecte. Senyoria. Aquest idiota ja va amb peus de plom, va pensar sa senyoria. I va ensenyar les dents esmolades en una imitació aproximada d’un somriure. Ara don Rafel recordava que l’entrevista de feia sis anys havia estat llarga perquè havien parlat de moltes coses inútils; entre ratlles, don Rafel havia deixat clar que ell entenia, com ho entenia qualsevol, que els càrrecs eren per donar honor i no pas feina. Es van acomiadar amb una cordialíssima reverència mútua i així que don Rafel s’havia quedat sol, havia obert la carpeta del seu predecessor, on s’ha ficat aquella… Ah, aquí: la làmina. O sigui que sa senyoria don Salvador Pàmies, exregent per causes de força major, s’entretenia amb… O sigui que sa exsenyoria don Salvador, homo notabilis tanquam pristinus in Barcinona, es dedicava a… Pobre home… Sempre et trobes amb sorpreses… Sa senyoria havia deixat la làmina damunt de la taula i es disposava a regirar la carpeta per si en trobava més. Però vet aquí que un uixer va obrir la porta per sorpresa.

—Es demana permís! —bramà sa senyoria, aixecant-se indignat i aprofitant el moviment per cobrir la làmina amb la mateixa carpeta.

—Perdoneu, senyoria… —compungit, l’uixer. I des d’aquell dia, per entrar al despatx de sa senyoria s’havia de picar a la porta i en aquell despatx i en sengles calaixos hi havia dues làmines més. Increïbles. Reals. Reials. Oh, però quina cosa. Sa senyoria se les havia endut a casa i les havia tancades amb pany i clau al seu escriptori, lluny de les urpes de donya Marianna. Se les havia ben guanyades.

Don Rafel va mirar a la porta un altre cop. El fiscal s’endarreria. Bé; ell no tenia cap pressa. Va badallar al mig del seu despatx. Estava bé, plàcidament bé. Va acostar-se cap a la taula i obrí el segon calaix on guardava el tabac. Li havien vingut ganes d’encendre un cigar dels de la capseta cubana.

Mentre contemplava el fum mandrós del seu cigar, Don Rafel s’imaginà el fum com una nebulosa sideral i es va sentir millor encara. Se li va acudir pensar que se li presentaven uns dies molt atrafegats amb els actes protocol·laris del tancament de l’any judicial i sobretot aquell Cap d’Any i Cap de Segle que podia ser antològic si no ho deslluïa la pluja que ara tornava a caure amb insistència. Per uns instants es deixà portar per la remor apagada del ruixat. Es va apartar de la finestra amb el cigar a la mà: li havia passat pel cap…, però amb aquella pluja era qüestió de prendre paciència. Mentre feia càlculs si sí o si no, van sonar tres cops a la porta. El senyor fiscal, don Manuel d’Alòs l’Estúpid li portava la nova: tots dos condemnats, l’assassí de rossinyols i l’assassí de putes, havien estat executats en compliment de la Llei. Laus Deo. I darrere el fiscal, el senyor oïdor primer de la Sala Tercera o Sala del Crim també va entrar al despatx on fiscal i regent l’esperaven a peu dret en la protocol·lària posició de tapar-se les parts amb les mans i va confirmar les paraules del fiscal, s’ha acomplert la sentència, justícia és feta, i un altre laus deo. Don Rafel va aprofitar l’avinentesa per dir a la Sala Tercera en pes, representada per les seves màximes autoritats, que permetia, per raons humanitàries, que el cos del reu Perramon fos enterrat on creguessin oportú els seus familiars. Els senyor oïdor no li va dir que la previsió de donya Marianna feia innecessària aquesta ordre, perquè segur que sa senyoria s’hauria indignat. Però no es va poder estar de preguntar i què fem amb el cos de l’altre, el de l’holandès, senyoria. Quina és la vostra disposició sobre això, senyoria.

—L’holandès que el donin pel sac.

Traduït a efectes practicolegals, aquesta ordre de don Rafel es va reinterpretar com que calia exhumar el cadàver de l’infortunat empaitador de putes marineres, cremar el sudari costejat per donya Marianna i exposar el cos durant vint-i-vuit dies a la Creu Coberta, com era costum, per a exemple de tots els habitants de Barcelona: perquè mai no se’ls acudís fer carn picada amb les putes de port. Laus Deo.

I don Rafel va poder fer un sospir de tranquil·litat, un cop sol al despatx oficial, després del protocol de la Sala Tercera. Tornà a encendre el cigar que durant la cerimònia havia estat abandonat tristament en un cendrer de plata. Va treure fum goludament, sense adonar-se de la importància històrica d’aquest gest: els homes que miraven el futur, deien els cercles il·lustrats, es decantaven pel tabac cremat i preterien el tabac inhalat perquè, malgrat les exquisides barreges de rapè que s’arribaven a fabricar, deixaven els mocadors fastigosos. En canvi, el fum se’n va i s’envola i no ataca la salut atès que no provoca l’esternut. Don Rafel estava tranquil perquè el breu acte protocol·lari era senyal que el maleït Andreu s’havia endut a la tomba tot el que sabia. Perill conjurat. Ara podia dedicar-se a altres coses. Va fer un altre sospir, però era un sospir d’aquells que expressen que la felicitat no pot ser mai completa: donya Gaietana encara vivia indiferent als seus potser massa tímids requeriments. Què, indiferent! Se’n reia obertament, l’humiliava sense voler adonar-se del mal que li feia! Aquest era el gran tema pendent per a don Rafel, però no n’albirava cap solució, perquè donya Gaietana s’havia convertit, a partir de la seva burla, en la Inabastable Muntanya de Gel Cada Dia Més Bonica i Menys Meva. Oh, Senyor, que dolent que és el fum de tabac!, va tossir fastiguejat.

El notari Tutusaus va bufar impacient i per uns moments va pensar que sí, que el primmirat Terradelles tenia raó, parapetat rere el seu retret. Però no li va voler donar la raó.

—Estimat col·lega —es va rebaixar—: per mi, el senyor vescomte de Rocabruna era una persona que mereixia tota la meva confiança…, fins avui.

—El vescomte de Rocabruna és un inútil, un gandul i un incompetent que no sap fer res llevat de cardar amb les criades. I és molt ric.

—I jo espero que quan arribi ens donarà totes les explicacions que fan al cas i els documents, naturalment.

Realment el que passava era que el missatger enviat per l’advocat Terradelles es va trobar el vescomte al llit perquè encara eren les onze de la matinada. I quan, davant de la insistència del passant, va rebre’l a la sala, les paraules d’aquell desconegut li arribaven al cap i se li clavaven com punxes dolorosíssimes. No va entendre res: s’havia gitat a quarts de cinc després d’haver fet estralls a dues ampolles de conyac i a mitja de rom i després d’haver fet no recordava què amb dues putes fines que no paraven de somriure i de burxar-li l’entrecuix.

—M’ho voleu tornar a repetir? —va fer des de la boira de la nit de gresca.

I el passant de l’advocat Terradelles li va recitar per tercer cop que el seu principal el citava amb absoluta urgència al despatx amb els papers que feia dies que li havia donat el notari Tutusaus de Feixes. Que era una qüestió de vida o mort.

Com que no va tenir temps de fer les seves ablucions sexohigièniques habituals, el jove vescomte estava concentradament empipat amb el món, la vida i aquell parell de tòtiles que li buscaven les pessigolles allà asseguts tots tres al despatx de l’advocat.

—No sé què en vaig fer —va confessar. I va aixecar un dit—: O potser sí: el vaig passar a algú. No recordo a qui.

L’advocat Terradelles va pegar uns copets a la taula de l’escriptori amb la punta de la seva ploma. Odiava amb totes les seves forces aquell imbècil que li estava furtant la possibilitat de fer mal de debò i per sempre al regent Massó.

—Feu memòria… —va pregar, empassant fel.

—És que ni que em matin…

Llavors en Terradelles el va voler escanyar i per uns moments va comprendre que no és tan difícil sucumbir als instints assassins que tots portem a sobre. De fet, l’insigne home de lleis, que passava per ser un dels més entesos en causes criminals, feia uns quants anys que vivia amb el fel sobreeixit per causa de don Rafel. Segons ell, l’actual regent era un advocat mediocre que havia començat la seva carrera arreplegant només els casos que li podien reportar algun benefici i que aviat s’havia guanyat el menyspreu dels seus col·legues. Conscient d’això, i tot segons en Terradelles, don Rafel Massó es va concentrar en la difícil i sinuosa carrera política que en aquells moments consistia a saber qui era el millor padrí per a cada instant i per a cada actuació: es va fer amic del regent Pàmies, es va enemistar amb els advocats independents i va aconseguir un nomenament de substitut del segon oïdor de la Sala Tercera. A partir d’aquell moment es va oblidar de les lleis i es concentrà en el càrrec. Va fer la gara-gara a totes les autoritats fins que es va adonar que la realitat era una còpia exacta de la teoria: qui tallava el bacallà era el Capità General de torn, veritable rei que decidia segons els seus interessos conscient que Madrid era a sis dies de viatge i les urpes de Godoy —les úniques que valia la pena vigilar— eren llargues però lentes. I don Rafel s’ho va fer venir bé per estar a bones amb els ajudants de camp de les respectives excel·lències que li allisaven el camí fins al seu superior. Fins que va arribar el Moctezuma, un home molt sensible als afalacs i que —ran de la mort d’en Pàmies— el va nomenar regent per sobre del fiscal d’Alòs (sorpresa dels professionals), de l’oïdor Zapata (sorpresa dels funcionaris ben situats) i del mateix Terradelles (sorpresa només per a ell, que ja en aquella època cobejava el càrrec). El que don Rafel sabia, quan l’acceptava, era que a partir d’aquell moment convertia en enemiga seva tota la classe jurídica de la ciutat. Però va acceptar el repte amb la inconsciència de pensar que no tenia gairebé res per amagar. Fins que se li va complicar la vida. I ara resulta que l’inútil de Rocabruna estava protegint don Rafel Massó amb la seva incompetència personal.

—I què podem fer? —es va preguntar el notari un cop el vescomte havia marxat a caure en braços de la seva criada.

—Hem de recuperar el testament o confessió o el que sigui, per tal de poder complir amb la voluntat del vostre client.

És clar. Però no eren faves comptades. Cap dels dos no sabia com fer-s’ho. I tots dos sabien que si s’hi esmerçaven podrien treure molt de profit d’aquella notícia. No van poder resistir la temptació de reconciliar-se i ajuntar esforços per tal de muntar una bona estratègia.

—És evident, don Fèlix, que el sistema proposat per Tycho Brahe no s’aguanta.

Don Fèlix Amat va mirar de reüll sa senyoria i de moment es va guardar el comentari. Li agradava passejar per aquell pati gòtic de l’antic Palau de la Generalitat. Sempre li havien agradat els edificis amb història a les seves pedres i havia aprofitat la visita de cortesia d’aquell matí a sa senyoria per proposar-li d’estirar les cames pels patis interiors. Tots dos homes es van aturar davant la capella de Sant Jordi.

—He dit —va insistir un engrescat don Rafel, per fi alliberat del seu malson—, que el sistema que propugna Brahe, això que el sol i els planetes girin al voltant de la terra…

—Ja ho he sentit, ja ho he sentit —va fer, molest l’altre—. Doncs si voleu que us digui la veritat, el sistema de Tycho és el més probable com a tesi física i el més prudent com a tesi astronòmica. —Va assenyalar cap al cel ennuvolat—. La terra és immòbil al centre del món i dir el contrari, estimat don Rafel, és delirium evidens filosofo indignum.

—Rebutgeu el sistema cartesià i el newtonià! —es va escandalitzar don Rafel.

—Evidentment. Les idees de Copèrnic han de ser rebutjades pel prudent i pel catòlic… I espero que siguin rebutjades també per vós.

—Em temo que no. Jo sé que fem voltes al voltant del sol. No heu llegit Dalmases?

—Rastellera de mentides. Dalmases s’agafa a Copèrnic perquè no té cap altre remei.

—Dalmases, senyor meu, es basa en l’experiència de l’observació.

—Ja m’explicareu què pot observar.

Van callar. Allò que havia començat essent un passeig agradable acceptat en bona hora, s’estava convertint en una discussió agra. Don Rafel no tenia paciència per aguantar sense dir res tantes bestieses com defensava l’insigne don Fèlix Amat, l’exrector del Seminari de Barcelona. Don Rafel no tenia cap mena de simpatia per don Jacint Dalmases; però sentir com aquell ignorant bruixot d’Amat se’l carregava sense arguments, el revoltava. En moments així li hauria agradat ser un científic, entendre en mecànica newtoniana, conèixer Leibniz i Descartes per poder explicar-se millor allò que observava pel telescopi. Però s’havia de conformar amb la intuïció a mitges i amb la idea teòrica que la veritat sobre el sistema de l’Univers prové de les matemàtiques i de l’observació. Una merla de bec acolorit es posà, confiada, davant dels dos homes. El capellà es va aturar i pontificà:

—És cert, don Rafel, que el sistema ptolemaic havia de ser corregit perquè Venus i Mercuri giren al voltant del sol. Això és el que va fer Brahe.

Don Rafel es va aturar també. Amb la vista, seguia distretament la merla que buscava engrunes al terra moll del pati gòtic.

—Mercuri —va confessar—: Mercuri és la meva frustració. Encara no l’he pogut veure mai.

—Ja m’ho suposo. Ni en Dalmases, no l’ha vist.

—Sí que l’ha vist. L’ha descrit.

—Falòrnies.

Van reprendre el passeig. Començaven a caure quatre gotes però no s’hi van fixar. Don Fèlix Amat insistí:

—És difícil donar crèdit a un científic com Dalmases, que nega el valor de veritat que té la Bíblia.

—Què voleu dir?

—La Bíblia deixa ben clar que és el sol qui es mou i no la terra.

—Sí. I al Gènesi se’ns afirma que Déu va crear la llum i al cap d’uns quants dies va crear el sol. Extraordinari! —Don Rafel, després de la mort del desgraciat Perramon tornava a veure’s les orelles. Però mossèn Fèlix Amat s’havia molestat i es va aturar en sec:

—Què insinueu, don Rafel?

—Que com deia el Cardenal Baronio, la Bíblia no ens ensenya com és el cel sinó com es va al cel.

—Paraules enginyoses que no justifiquen que molts soidisant científics diguin bestieses.

—Com ara quina?

—Què sé jo! Les òrbites el·líptiques.

—L’observació i la matemàtica les corroboren ineluctablement —va respondre sa senyoria sincerament picat.

—Molta matemàtica és perillosa per a la física, don Rafel. Que us ho dic jo, que he treballat el tema a fons. I si em permeteu dir-ho, no sóc un diletant de l’astronomia com vós sinó un estudiós.

Van passejar en silenci… Don Rafel tenia ganes de respondre… Era cert, que només era un diletant. Però no era un estúpid. Era veritat que ell, més que fórmules, al cel veia històries belles. Era cert que ell, davant de l’esquemàtic asterisme d’Andròmeda s’imaginava la bella filla de Cassiopea ajaguda indolentment al fred del cel de tardor… I el seu pubis misteriós, format per un núvol llunyà i desconegut, M31 per a Messier, era també font de somnis per a don Rafel. Però era inútil, parlar de tot això. Don Fèlix no l’entendria i encara se’n riuria. Va decidir tallar-ho en sec. Per això, es va treure el rellotge de l’armilla i va fer cara d’enfeinat:

—S’acosta l’hora de dinar i tinc la tarda molt plena, mossèn…

Es veu que la merla de bec roig el va entendre de seguida perquè va arrencar el vol llançant un xiscle dolç que va relliscar per les pedres antigues del pati gòtic de l’Audiència.

El marquès de Dosrius somreia per dos motius: perquè la senyoreta de Foixà s’expressava amb força elegància al pianoforte i perquè, tal com estava asseguda, insinuava unes anques amb espai per anar-hi a parar. Va fer un gest cap endarrere i en Mateu va fer avançar la cadira de rodes quasi fins a tocar el pianoforte. Haydn. Una sonata molt inspirada. I al marquès li van brillar els ulls en veure com li brillaven a la senyoreta de Foixà. L’Allegro assai finale, impecable i inspirat.

Quan la música es va extingir, el marquès va compondre el gest i apagà la brillantor de la mirada.

—Molt bé, nena —va dir—. Tens un gran futur, si et dediques a aquest instrument.

Els pares de la senyoreta es van mirar furtivament satisfets. La mare sospirà i el pare s’adreçà alhora al marquès i a don Rafel.

—Pensem demanar a don Carles Baguer que se’n faci càrrec.

—Tota una garantia. I tu, nena, estàs contenta de dedicar-te a la música?

—Sí, senyor marquès —reverència graciosa de la senyoreta de Foixà.

El marquès va picar amb el bastó a terra, i en Mateu el portà una altra vegada a la vora del foc.

—Una altra sonata de Haydn, senyoreta —va manar, sense possibilitat de resposta, el marquès. La noia llambregà desconcertada cap a son pare i aquest li va fer beeethoooveeen amb els llavis. La noia es va concentrar mentre el seu progenitor feia esgrima amb el marquès.

—Estimat marquès. La Clara interpretarà ara una sonata de Beethoven.

—Oh. I per què no Haydn?

—És que… A ella, li fa molta il·lusió de mostrar-vos totes les seves habilitats amb altres autors: Beethoven, Salieri, Vicent Martín i Soler…

—Ah. Endavant, endavant.

El cas era sentir música. El cas era fer passar les avorridíssimes tardes de cada dia. Perquè això era el pitjor, per al marquès: adonar-se de l’exasperant lentitud del temps. Home impacient amb tot, hauria donat la seva for…, no, la meitat de la seva fortuna per arribar de seguida al final de la seva vida; però no perquè volgués morir-se; no en tenia gens de ganes: simplement era perquè així feia via. Per això agraïa, sense deixar-ho traslluir, totes aquelles visites que el distreien del rellotge. I quan, com aquella tarda, coincidien a casa seva gent tan diversa com aquells Foixà que no sé d’on han sortit, amb don Rafel Massó o amb el vescomte de Rocabruna, es divertia fent-los posar en evidència un davant de l’altre.

Clara de Foixà va interpretar una sonata primerenca, àgil i alegre, descaradament mozartiana, del primer Beethoven. I ho feia bé, la noia. El seu gran problema, pensava el marquès, és que fos noia; no se la imaginava anant per aquests mons de Déu de sales de concert en sales de concert. Però ho feia prou rebé.

—Us puc fer una proposta, estimat Foixà?

En Jaume Foixà, humil, enrojolit, esperançat, va fer una reverència:

—Amb molt de gust, senyor marquès.

—Acceptaríeu de venir a la festa de Cap d’Any i de Cap de Segle?

El matrimoni Foixà es va mirar sobtadament commogut perquè mai no haurien pogut imaginar tanta deferència.

—Jo…, senyor marquès… La meva esposa i jo…

—Amb la condició que la nena toqui alguna cosa.

—Podeu comptar-hi. —Una altra reverència: ara del marit, de l’esposa i de la filla—: Serà un honor per part nostra.

Don Rafel es va fixar més en aquells Foixà que havien aconseguit entaforar-se hàbilment a la festa del marquès. Es va estalviar de fer cap comentari, per cortesia, però es va permetre de dictaminar que ni tenien classe ni sabrien vestir adequadament ni tindrien conversa. Ell, no cal dir-ho, ja es basquejaria prou per defugir-los, si hi coincidia en un racó d’un saló durant la festa. Van esgotar les músiques. Beethoven va agradar força, i quan el protagonisme va passar del pianoforte a la conversa, el marquès va dedicar-se a don Rafel. Com sempre, amb una pregunta insidiosa.

—Home… —contestà en Massó, desconcertat—. Jo…, què voleu que us digui… Sí: és clar que don Jacint Dalmases és un bon astrònom. És clar que sí.

—Però he sentit dir que vós no opineu com ell en moltes matèries d’estrelles…

—Bé, bé… —Satisfet pel protagonisme—. Jo…, jo sí que sóc un aficionat. Treballo amb rigor, però no hi dedico prou de temps…

De reüll havia calibrat l’efecte que les seves paraules feien en la senyoreta de Foixà, que sincerament feia de bon veure. Un bon cul, havia calculat feia estona. Un bon cul, tot i que és tan jove.

—Vós negueu que Aldebaran sigui estrella doble.

—M’hi jugo la poca reputació d’astrònom que tinc.

Que brillant que era, quan volia! Ara, amb el maleït Perramon a la tomba podia dedicar-se a la vida social. Ara podia mirar de posar amb tranquil·litat i intel·ligència un pont entre ell i el Capità General per fer-lo canviar d’actitud. Ara podia dedicar-se a…, per què no?, a recuperar la possibilitat que la Gaietana…

—Perdoneu, senyor marquès?

—Deia que si us hi jugueu la reputació és que n’esteu molt segur.

—És clar, senyor marquès. Don Jacint basa la seva idea de doble estrella d’Aldebaran en el canvi de brillantor que hi ha observat. —Aixecà un dit amb èmfasi—: Que hi va observar una nit. Una nit! Però confessa que no la va poder desdoblar amb el seu telescopi. Us asseguro, senyor marquès, que no la desdobla perquè es tracta d’un sol solitari. I hi he perdut moltes nits, jo!

Van parlar de la vida i de la mort, del mort i de qui el vetlla, del món diví i humà. Fins i tot va sortir don Fèlix Amat a la conversa. El marquès va arrufar el nas perquè el considerava un pensador execrable i antipàtic; i don Rafel va callar per prudència. No trobava la manera de fer entrar a la conversa una referència al Capità General. Havia vingut a cal marquès a buscar aquest pont cap a don Pere; a informar-se dels moviments mundans del militar. A saber on el podia trobar així casualment, quina sorpresa, excel·lència: jo no sabia que… I per això havia escollit el marquès de Dosrius com a font d’informació perquè tot i que no sortia de casa era la persona més ben informada de la ciutat. Més que tots els membres del consistori junts. I més que tota la noblesa desballestada i cansada d’aquell final de segle. I més que no tots els industrials incipients que no tenien temps de fer safareig perquè els pobres havien de treballar per tenir diners. I a través del marquès de Dosrius don Rafel va saber que don Pere Caro, excel·lentíssim Capità General de Catalunya, no tenia previst anar a cap festa, cap ambigú, cap acte frívol o pietós fins al dia últim de l’any, que s’havia compromès a assistir al Tedèum i a la festa del marquès. A la qual esteu convidat, don Rafel, com ja deveu saber. O sigui que fins a final d’any. Bé… Hauria de preparar l’estratègia a seguir perquè la festa de Cap d’Any li donés algun fruit.

Don Rafel Massó només es va distreure d’aquestes reflexions quan besava la mà de la senyoreta Clara de Foixà. Anques i pits. Déu n’hi do, els pits. De lluny no t’hi fixes gaire, però si la tens a tocar la cosa canvia.

Don Rafel, en tornar de la visita a cal marquès, va calcular l’hora i la indumentària més adequades per sortir a fer un tomb sol, a peu, sense Hipòlit, sense Turc, sense carruatge, com un menestral qualsevol, quasi d’incògnit. Fins i tot es va cofar un barret que guardava de quan es va llicenciar en dret i que les arnes havien respectat. Potser era perquè feia una hora que no plovia; el cas era que aquella tarda els carrers estaven insòlitament concorreguts: canalla corrent, xipollejant pels tolls, xisclant amb eufòria; dones carregades de cabassos plens de cols i naps; bastaixos, aprenents, venedors ambulants, fideuers i comerciants de grans a les portes dels seus establiments fent-la petar, carnissers, mestres boters i fusters, cadascú amb la seva xerrera, els seus crits, la seva fressa. Com si la gent tingués pressa, malgrat el fred, a retornar a la normalitat d’una vida sense pluja. El flabiol d’un esmolet s’imposava per uns segons a aquell bullit i alguna dona pensava de seguida que li calia fer esmolar les tisores o el ganivet de la carn.

Don Rafel caminava per entremig d’aquell guirigall sense acabar d’adonar-se’n. En una mà portava un paquet cilíndric i allargassat i al cap les cabòries que el marfonien ara que havia recuperat la tranquil·litat; don Rafel era un exemple diàfan de la capacitat humana de crear-se problemes i de substituir els exhaurits per problemes nous; el cas és patir. Al carrer dels Banys Nous s’aturà per contemplar la fàbrica d’indianes d’en Josep Tersol. Un peix que es porta l’oli, aquesta guilla, va pensar sa senyoria amb una filigrana de metàfora zoològica. De fet, el que admirava, era la capacitat d’enriquiment d’aquest Tersol que, com una vintena més d’espavilats, havia sabut aprofitar l’antiga autorització de comerç amb les Amèriques no tant per portar indianes com per fer venir el cotó i fabricar les indianes a Barcelona. A cabassos. I com més anava, més buscat era el teixit d’indiana. I més cabassos. I els més murris, com en Tersol, no se’ls gastaven sinó que invertien en la construcció de naus adients a la fabricació, en l’ampliació de personal i en l’adquisició de la incipient maquinària d’aquesta indústria que naixia. I l’eufòria de la indiana no havia tocat només a Barcelona sinó que s’havia estès a altres nuclis de població lluny de mar però amb tradició tèxtil, com Feixes o Sabadell, i tot Catalunya anava assistint al naixement de petites fortunes que en comptes de ser usades per al manteniment d’un tren de vida fastuós sense l’obligació de treballar, servien per a la inversió en la indústria i per generar, al capdavall, una multiplicació de la pròpia riquesa. Don Rafel arrufà el nas: aquests espavilats, perquè tenien diners, començaven a fer sentir la seva veu. Va continuar el seu passeig fins a la plaça del Pi. Era la millor hora per anar per aquells indrets sense el perill de topar-se amb la dinàmica donya Marianna que havia fet de la plaça del Pi, per la basílica i pel local de la Confraria, el seu lloc d’estada més habitual. Només entrar a la plaça quasi es va topar de nassos amb el baró de Maldà, que feia el tafaner, mirant els balcons, caminant amb les mans a l’esquena i amb aire de no tenir res a fer. Qui no té feina, el gat pentina, li va escopir de pensament don Rafel mentre feia una lleu reverència i somreia envejant-li fins als ossos el títol de baró. El baró va contestar la salutació amb la mateixa polidesa i pensà molt per dintre que què ho fa que la naturalesa s’equivoca de vegades i engendra éssers tan menyspreables com el meu tocaio Massó. I qui pogués plorar amb els seus ulls: un simple funcionari que ben segur que ha arreplegat un patrimoni tres vegades més gran que el meu. Don Rafel traspassà la plaça ignorant l’enveja que provocava en aquell aristòcrata de preestrena ja que el seu cap tornava a les preocupacions del dia, que havien començat a prendre cos aquell matí al seu despatx de l’Audiència. Traspassà la plaça i s’endinsà pel carrer de Petritxol bo i esquivant dos nens que s’empaitaven cridant. D’una finestra enreixada li va venir una bafarada de col bullida i va fer una ganyota de fàstic, col per sopar, pobra gent. Va aturar-se davant de la llibreria i examinà l’edifici com qui en calcula el preu abans de fer tractes. Pintat al vidre de la porta d’entrada, amb lletres d’un color rosa imprecís, hom anunciava als vianants que aquell establiment era la casa de compra i venda de llibres, lligalls, paper i impremta de Joan Galí del carrer de Petritxol. Amb lletres més petites, d’un sorprenent i basquejant groc viu, s’advertia que can Galí era l’únic establiment de Barcelona que era capaç de servir qualsevol encàrrec per enrevessat que fos. Don Rafel va sospirar i desitjà que això fos veritat. N’hi havia que deien que el llibreter Galí fornia de lletra impresa els assedegats germans de les tres joves lògies francmaçòniques de Barcelona. Deien. Diu que diu. Com també diu que diu que el doctor Jacint Dalmases és maçó. I diu que diu que a més del Josep Tersol fabricant d’indianes, el Jaume Serra, patró d’una flota comercial de vuit bergantins a Barcelona i vuit o deu més a Canet, també és francmaçó. I diu que entre els artistes Desconfiats hi havia francmaçons… Don Rafel, si podia, eludia la conversa amb aquesta gent; com a alt funcionari públic i servidor de sa majestat era a prop dels militars i els polítics d’upa i no volia ni tenir tractes amb aquelles tèrboles societats secretes que l’únic que anhelaven, com tothom, era abastar el mànec de la paella. I ara era ell qui el tenia. Els xiscles d’una dona que renyava iradament un nen mocós van difuminar els seus pensaments i es va tornar a trobar davant de la llibreria i els seus anuncis de fiabilitat i eficàcia. Encara s’ho va rumiar una estona: feia molts anys que no havia entrat en un establiment d’aquella mena i sentia una mena de respecte per aquell món desconegut. Quan es va decidir per fi a traspassar la porta, que va fer sonar una campaneta de so esquerdat, es va trobar en una estança que dormisquejava en la mitja penombra. Olor d’humitat i fred. Don Rafel va distingir, damunt d’una escala, amb un drap de pols a la mà, unes ulleres de pinça a la punta del nas, barret de guardapols i un pilot de llibres a l’altra mà, el llibreter Galí que s’havia tombat lentament en sentir el soroll de la porta. Es va mirar el nouvingut amb una falta total d’interès, com si per captar la seva curiositat calgués que les persones portessin sobrecoberta i lletra impresa. Don Rafel, sorprès per la facilitat amb què havia franquejat el primer obstacle, va sospirar i es va quedar mirant el llibreter dalt de la seva escala.

—Vós direu —va fer, per dir alguna cosa, el llibreter. I va començar a baixar treballosament de la seva posició privilegiada. Quan el va tenir a terra, don Rafel es va adonar que el llibreter era encara més baix que ell i havia d’alçar el cap per recollir la seva resposta.

—Vull… Voldria… —es va rascar el cap sa senyoria—, un, un…, no sé com dir-ho. —Va mirar a banda i banda per si entre els prestatges farcits de llibres n’hi havia amb orelles, i va abaixar el to de veu mentre posava damunt el corcat taulell el paquet cilíndric—. Voldria saber si sabeu com ho puc fer per trobar un dibuixant que es diu…, que es diu Tobias. —Les darreres paraules van ser dites amb un fil de veu ple de vergonya. Però el llibreter Galí es va fixar, interessadíssim, en el sou de plata que, com per art d’encanteri, havia aparegut al costat del paquet cilíndric. Va decidir fer gruar aquell home important i fer-li rajar un altre sou.

—Tobias, Tobias… —navegà per un mar de dubtes mentre de reüll observava si aquest altre sou queia al costat del primer—. Tobias… I no em podeu donar més referències? A què es dedica? —va preguntar amb crueltat.

—Doncs…, eh, eh…, com us ho diré… És…, és un dibuixant molt expert que…

Llavors va caure l’altre sou de plata. Va fer un dring alegre amb el seu company i el llibreter ja era feliç. Don Rafel encara patia:

—És…, és que mireu, jo sóc metge i vull que em faci uns dibuixos… Aquest Tobias és l’autor d’aquestes làmines…

—Vejam, vejam… —va fer el llibreter Galí oblidant ostensiblement els dos sous de plata damunt del taulell i agafant el lligall cilíndric.

Va deslligar-ne el llaç, i les làmines del protoregent Pàmies, que havien dormit oblidades i amagadíssimes durant anys en un racó secret del seu escriptori, es van redreçar sobre el taulell. Una esplèndida senyora molt ben construïda reia obscenament als dos homes mentre els mostrava uns pits gloriosos, celestials. Don Rafel tenia el cor desbocat per la humiliació d’aquell examen a què el sotmetia el remaleït llibreter.

—Naturalment, naturalment, doctor —el va tranquil·litzar el llibreter.

—Veieu? —Sa senyoria mèdica va assenyalar la cantonada on el dibuixant havia signat.

—Tobias… —va llegir el llibreter. Aixecà el cap com per trobar la inspiració al sostre—: Tobias… Ara que hi penso, doctor… —D’una llambregada va assegurar-se que els dos sous de plata encara eren al seu lloc i de sobte la memòria se li va il·luminar—: Carrer de la Canuda, al costat de la Porta de Santa Anna. La tercera casa baixa.

—La tercera?

—Això mateix. Tobias… —Amb un dit picava la làmina, just al mugró dret, com si ara de cop sobte s’hagués fet la llum—: Tobias… Hi té un tallerot… La millor hora per parlar-hi és a entrada de fosc. —Ho deia amb un deix de menyspreu, com si ell no tingués res a veure amb els anhels científics del doctor senyoria i retornava al taulell per fer desaparèixer els dos sous de plata, orgullós de la seva astúcia d’haver fet desembutxacar a aquell senyor metge de pacotilla més calent que la caldera el doble del que preveia. I el doctor Massó s’acomiadava del llibreter Galí, un altre cop amb les làmines enrotllades, atabalat per la vergonya però esperançat perquè de moment l’aspecte financer li funcionava prou bé: havia previst fins a cinc sous de plata per al llibreter.

Si donya Marianna hagués sabut que el seu marit havia visitat el barri del Pi, s’hauria estranyat. Si hagués arribat a saber la raó de la visita a aquell barri, s’hauria desmaiat. Si hagués pogut veure les làmines, senzillament s’hauria mort. La seva salut, però, no corria cap perill perquè en aquells moments acabava de donar les ordres al servei; havia preguntat a l’Hipòlit pel senyor i com que no va rebre cap resposta pràctica, es va entaforar a l’oratori familiar a passar el rosari amb donya Rosalia Ferreres davant el venerat retrat del beat Josep Oriol. Donya Marianna i la seva amiga havien passat juntes la tarda repassant els darrers escàndols de Barcelona amb aire d’escàndol i donya Rosalia s’havia deixat convèncer per formar part del Comitè de Dames pro Canvi d’Itinerari de la Processó de Setmana Santa, que pretenia amb esforçat optimisme assolir, aquell mateix any, l’objectiu per al qual havia estat creat. Com si no coneguessin els aires que es donava el senyor bisbe i que Déu em perdoni; com si no coneguessin les idees clares que tenia en aquestes qüestions el canonge Pujals, que era veritablement qui tallava el bacallà. Exhaurit el tema, van passar a analitzar les possibilitats sociolitúrgiques del Tedèum de Cap d’Any, en el qual donya Marianna havia posat moltes esperances ja que el seu marit li havia confirmat que tots dos seien a primera fila i amb setial. I donya Rosalia morta d’enveja, a peu dret, al mig de la Catedral.

Can Massó, el Palau Massó, en aquella hora capvespral vivia l’ensopiment quotidià. El fred i la humitat se n’havien ensenyorit des de les primeres pluges i ja no l’abandonarien fins que no florissin els ametllers de Sant Martí de Provençals, els més tardans. Per això, l’Hipòlit donava ordres a les noies i al Celdoni perquè encenguessin tots els escalfapanxes i els tres brasers, de manera que la vida en aquell casalot de sostres massa alts fos una mica més passadora. Però ningú, a la casa, ni l’Hipòlit, ni el Celdoni, ni el Turc, que feia la becaina davant del foc del menjador, ni l’Agnès, l’Eulàlia, la Ramoneta, ni encara menys donya Marianna o donya Rosalia, no es podien fixar en aquella dona que feia estona que caminava carrer Ample amunt i avall, mirant cap a can Massó, pegant llambregades al mur del jardí, tornant a fitar la portalada, amb una mirada fixa, de persona que fa molt de temps que ha decidit per on ha d’anar la seva vida, i al capdavall sense acabar de decidir-se a vés a saber què. I això que començava a enfosquir. Però aquella dona de mirada fixa no semblava gaire espantada per la fosca.

Cap al tard, quan les ombres de la ciutat cansada es comencen a confondre amb les pedres dels edificis. Cap al tard, quan el sol juga a fet i amagar amb la muntanya de Montjuïc i el cel es pinta de vermell com si es preparés per al gran sarau. Cap al tard, quan els botiguers pleguen el davantal, fan un badall de cansament i de gana i, si tenen sort, pessiguen el cul de la dependenta. Cap al tard, quan els pagesos d’Horta, de Sant Adrià, de Sarrià o de l’Hospitalet són a dormir perquè a la matinada irrompran a Barcelona amb els seus carros carregats de crits i d’enciams, mongeta tendra, carbassons, pebrots, tomàquets per amanir, per sucar el pa o per assecar, amb les primeres mostres de carxofes d’hivern i castanyes tardanes, o aquell espavilat que ha aconseguit omplir cinc cistells plens de fredolics, rovellons, ous de reig i llenegues; cap al tard, quan les finestres altes de la catedral acullen els parrups dels coloms per preparar una altra nit de fred i de vent. Cap al tard, quan els algutzirs de ronda encenen les teieres enganxades a la muralla perquè la Rambla es pugui endormiscar amb una claror incerta; cap al tard, quan les mares surten a la finestra i reclamen a crits i amb una punta d’esverament la presència dels fills, que és l’hora de sopar i els espera la col bullida o el moniato. Cap al tard, quan la ronda es prepara mandrosament i els criats de can Massó recorren l’edifici encenent espelmes, ciris i escalfapanxes, com els criats de tots els altres casals i palaus de la Rambla o del carrer Ample; cap al tard, quan es pot mirar de reüll, en passar per davant d’una casa, per l’escletxa de llum vejam què s’hi cou. Cap al tard, quan la gent abandona els carrers perquè la ciutat es torna inhòspita i és l’hora de la incertesa, la foscor i els mals encontres, sa senyoria don Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, que havia fet aturar el carruatge a una distància estratègica, arribava al Portal de Santa Anna. Es va adonar que el cel estava estranyament serè i encara oferia una mica de llum. Aldebaran feia l’ullet damunt la perruca de sa senyoria però ell no en va fer cabal. Amb el bastó impacient va picar tres cops a la porta decrèpita de la tercera casa i, com si l’esperessin, un porticó de la finestra de dalt va petar irritat contra la paret. Una vella amb ulls de fura observava don Rafel des del seu cau.

—Busco el pintor Tobias.

La dona va tancar la finestra cuidant de fer força estrèpit, com si volgués anunciar a tot el veïnat que ja havia pescat un altre doctor. Cap senyal de vida. Don Rafel va bufar impacient. No li feia gens de gràcia esperar-se en aquell tros de carrer fosc. Quan començava a ponderar seriosament la possibilitat d’una retirada digna i aquí no ha passat res, es va obrir la porta del carrer i la mateixa vella de la finestra el va apuntar amb el dit, un dit tort, com si l’acusés.

—Al fons. On hi ha un llum. Hi podeu entrar sense trucar. —I va parar la mà, descaradament. Don Rafel, que no hi comptava, va trigar a trobar un quinzet. El va deixar caure a terra per fer més suportable la seva humiliació. Mentre la dona s’afanyava a recollir la moneda, don Rafel va entrar en un corredor llarg, fosc i miserable. En una mà portava el paquet cilíndric a tall de presentació i amb l’altra es cobria el nas amb un mocador. Va arribar fins a la claror imprecisa i seguint les indicacions de la vella va obrir-la sense picar-hi.

Era una estança àmplia, amb uns finestrals alts que de dia devien donar bona llum. Tot, en aquell catau, hi era en desordre: teles, tubs de pintura, pinzells, llapis, carbonets, draps bruts i multicolors, un parell de baguls oberts i desbordats a vessar de roba, i tot de fils que travessaven la cambra plens de roba estesa. I cobrint-ho tot, una olor forta de pintura, paper, nap bullit i misèria que feia regirar el ventre. Allò que va sorprendre sa senyoria no va ser aquest desordre, ni l’efecte rar de les parets escrostonades que ensenyaven les dents, ni la presència del pintor que, d’esquena a la porta, no s’havia dignat tombar-se, aqueferat com estava damunt d’un dibuix il·luminat per un canelobre de dotze espelmes. Allò que va sorprendre més don Rafel va ser la galeria de dibuixos que saludaven el visitant, enganxats amb pinces a un dels cordills que travessaven l’estança. Una dotzena de dones nues en posicions inversemblants esguardaven procaçment el qui entrava als dominis d’en Tobias. Després de donar-hi un ràpid i golafre cop d’ull, sa senyoria es va dirigir a l’artista i el va saludar amb la veu mig tallada. I llavors es va fixar en el dibuix que el Tobias tenia a la taula: la dona s’estava obrint el sexe amb les mans i reia immòbil amb una expressió que don Rafel va qualificar d’impossible de tan luxuriosa. Ni l’Elvira pobrissona en els seus millors dies no havia mostrat tanta obscenitat al rostre. La calba sota la perruca li va començar a suar. Empassà saliva i mirà el pintor amb ulls estràbics.

—Què desitgeu? —Interrogació retòrica del pintor perquè sabia perfectament què anaven a buscar a casa seva aquells senyors esverats. Com ho sabia la vella que li feia d’introductora i vigilava, amb el seu nas experimentat, que no fes cap al taller cap escamot de ronda o cap persona que tingués una relació o altra amb la justícia. Com don Rafel.

—Mireu, jo… Sóc metge, sabeu?… I voldria…

—Naturalment, senyor doctor. Podeu escollir qualsevol dibuix dels que tinc penjats. A duro, aquells dos, a dos duros els…

—No vull aquests dibuixos. I a més, són molts rals.

—Doncs espereu: a la carpeta en tinc uns, de mig duro que…

—No, Tobias, no —es va impacientar la primera autoritat del país en matèria de justícia.

—Doncs què cony heu vingut a buscar?

—Vull que me’n feu un… —va fer una repassada ràpida a tot l’expositor i es fixà en la dona de la taula—. Que me’n feu un com aquest. Però el vull el doble de gran i… —D’una butxaca de l’abric es va treure una capseta i la va obrir—. Vull que hi dibuixeu aquesta cara.

—Sí, doctor.

En Tobias va agafar la capseta i va contemplar un retrat minúscul de donya Gaietana. El va observar per uns moments, i el va retornar al seu amo.

—És molt petit, aquest retrat. Em costarà molt.

—Poseu-hi preu.

—Quatre duros per la cara i un duro pel cos —va reaccionar en Tobias amb agilitat.

—Collons.

—És una feina difícil, doctor.

—Fet. Però comenceu a dibuixar la cara ara mateix. Així sabré si aneu pel bon camí.

S’hi va avenir. Qualsevol no, amb tantes urgències. Aquell doctor en medicina podia ser una mina. Amb un tres i no res va reproduir, copiant el model de la capseta, un rostre que vagament recordava el de Gaietana. Mentre hi treballava, don Rafel, inquiet i a peu dret anava dient sí, sí, així; no, no, la boca, no. I en Tobias, és que el retrat és tan menut: com la té: carnosa?, molsuda?, sensual?, provocativa?, humida?, i sa senyoria es desesperava perquè mai no havia definit la boca de la seva Gaietana meva estimada. I en Tobias va dir sabeu què, doctor? I el doctor en medicina Massó va dir què i el pintor Tobias va proposar jo faig les proves que calguin a dues pessetes. I el doctor, dues pessetes? Això em costarà un ull de la cara. I el pintor, tot sigui per la ciència, doctor. Cirurgià, oi? I el cirurgià Massó va contestar com ho sabeu? I ell: per l’interès que mostreu: és un interès que només he vist en els homes de ciència. I el doctor en cirurgia Massó va acceptar que cada prova valgués dues pessetes. Fins al cap d’una hora i deu pessetes de proves, no van arribar a un rostre que s’assemblava francament al llunyà, inabastable, estimadíssim i desitjable rostre de la seva Gaietana meva.

—Demà us hi dibuixaré el cos.

—No pot ser ara?

—Impossible, doctor. En tinc per unes quantes hores.

—Vindré jo mateix al migdia. O potser… —va fantasiejar—, faci venir algun ajudant a buscar-lo.

O sigui que aquella nit el doctor Massó, llicenciat en cirurgia per la Universitat de Bolonya, descobridor de les tècniques d’incisió al tòrax i de contenció d’hemorràgies subcutànies, es va haver de pintar a l’oli el seu retrat. I va fer molts tombs al llit, inquiet, al costat d’una donya Marianna beatíficament adormida i immergida en un fastuós Tedèum d’acció de gràcies pel pas de segle que ella mateixa —oh, poder del somni— oficiava amb estricta professionalitat des de l’altar major de la Seu barcelonina. I totes les amistats mortes d’enveja.