4

Don Rafel Massó es va inclinar sobre la seva taula del despatx oficial.

—Mireu.

El fiscal també s’hi va inclinar, encuriosit, i va llegir en veu alta el rei Carles és un inepte i la reina és la puta de Godoy, amb perdó, senyoria.

—Tot és per l’estil, don Manuel. Dotzenes de pasquins revolucionaris que aquest individu guardava a casa seva.

—Com és que no se m’ha dit abans? —Don Manuel d’Alòs es va incorporar i mirà amb desconfiança el regent civil—. Jo sóc el fiscal del cas!

—Per això us he fet venir, don Manuel… Fins aquest matí no ha arribat a les meves mans. —De reüll va constatar que el fiscal feia com si s’ho cregués. Va treure la capseta de rapè i va aspirar amb satisfacció. Don Rafel sabia que calia bellugar-se amb peus de plom. Perquè no es podia permetre el luxe que el cas de l’assassinat de la gavatxa se li escapés de les mans i perquè don Manuel, com qualsevol altre càrrec de la Reial Audiència, per més miserable que fos, era un enemic potencial. Cap fidel servidor de la Corona no tenia el cul segur si no estava ben disposat amb el Capità General. Aquest era el principal motor de funcionament polític: la bona disposició de l’autoritat de qui es depenia. I gent com don Rafel, que no havien nascut ni marquesos ni senyors, només comptaven amb la situació que els deparava el càrrec i el capital que podien arreplegar mentrestant si és que havien estat prou eixerits. El problema, per a don Rafel, es multiplicava per mil perquè sa excel·lència el Capità General li professava una aversió profunda motivada, segons hom deia, per un afer de faldilles. Don Rafel sabia que l’altre estava esperant la primera oportunitat per poder-lo aixafar com un escarabat i, a sobre, sense esquitxar-se. Això pel que feia a les aspiracions del Capità General. I no parlem dels moviments generalitzats de pànic entre la cort sense rei de Barcelona quan a Madrid se signava una reial ordre que els afectava. Com aquella que, feia cosa d’un any, de manera inesperada, i atacant directament la salut dels alts càrrecs, nomenava un comissari general del servei policíac de Catalunya, càrrec absolutament inútil sobretot si es confirmava que amb el nomenament començarien a rodolar caps. Però les reials ordres són ordres reals i tot el personal de l’Audiència Civil va haver de rebre amb somriure de conill el nou i flamant comissari general, aquell extremeny que, tot i dir-se Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal, era conegut com a Leches pels seus subordinats més íntims i era un home de cabells negres i intensa mala llet, que sabia portuguès i opinava que el català i el portuguès eren el mateix, que sempre deia entre dents não me lixes, que es considerava un bon jugador de naips i que estava disposat a parar la mà amb discreció perquè fet i fet havia vingut a fer carrera.

—Visca la República Catalana —va llegir don Manuel, escandalitzat—. Llibertat, igualtat, fraternitat… La monarquia borbònica és el mal… —El fiscal va aixecar el cap esverat—. Però si això és horrorós!

—Doncs ja us els podeu quedar tots; us poden ser útils per…, per arrodonir l’acusació.

Don Manuel va obeir. Mentre els anava tornant a la caixa de cartó va pensar que realment li agradaria molt saber si de debò la reina era la fulana del Godoy, quin paio, ficar-se al llit amb tota una reina; i com ell molta més gent estava interessada a saber si sa majestat el rei don Carles portava banyes sota la corona. Però aquestes coses no es podien preguntar a un superior i menys al despatx oficial de la Reial Audiència Civil.

—No m’agradaria que aquests papers sortissin a la llum. Ei, és un suggeriment, només —va ordenar don Rafel.

—Ara no ho entenc… —mormolà el fiscal, desconcertat.

—Com us ho diré… —Don Rafel va fer veure que rumiava intensament—. Ni a vós ni a mi ni a ningú, especialment al Capità General, no li interessa que es vagi dient que a Barcelona hi ha un moviment incontrolat d’agitadors polítics que volen enderrocar la monarquia… O que encara somien glòries passades, com els austriacistes. Oi que m’enteneu?

—Però si només és una persona.

—Més al meu favor! No val la pena remenar-ho.

—Jo crec que més val tallar-ho de soca-rel i castigar el culpable perquè tothom en prengui exemple.

—He dit que us suggereixo que aquests papers no s’esbombin. M’heu entès?

—Sí, senyoria. Perfectament. —I el fiscal general va agafar la capsa de cartó amb els papers que podien inculpar l’Andreu Perramon com a incontrolat revolucionari traïdor a la pàtria i element perillós de la nostra societat però que no podien sortir a la llum per raons que al senyor fiscal se li escapaven. Va fer una reverència i sortí d’aquell despatx que en altres moments havia cobejat tant i que un dia serà meu, ho juro per Déu Pare Omnipotent.

Don Rafel, des de darrere la taula, contemplà com l’altre es retirava no gaire convençut però obedient, que era el que calia, perquè al voltant d’aquells papers hi havia uns detalls que calia tenir enterrats per sempre. El desconcert del fiscal, que abandonava l’edifici de l’Audiència en aquell moment, era lògic perquè ni remotament no podia saber que només sa senyoria sabia, sa senyoria i don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal i dos detectius més, però ningú més, què eren en realitat els papers que don Jerónimo das Leites deia que els seus homes havien trobat a la cambra de l’Andreu Perramon al seu pis alt del carrer de Capellans.

Sa senyoria va aspirar sense ganes un polsim de rapè. Se sentia trist i un altre cop insegur. Aquella angúnia dels primers dies li estava tornant tota sencera i s’instal·lava al seu cor, que algun dia me’l farà explotar. De cara als finestrals, sense fixar-se en el que passava a la mullada plaça de Sant Jaume, va arribar a entendre allò que havia llegit d’estudiant que deia Sèneca o no sé quin altre pensador antic que deia que l’home fa mil esforços per aconseguir la felicitat fora muralles i no s’adona que l’únic lloc on la pot trobar és a dins del seu cor. Va esternudar també sense ganes.

—Que diuen que he matat una dona.

Una tos per resposta i després el silenci, com si calgués meditar intensament aquelles paraules.

—Sóc incapaç de matar ningú… I diuen que vaig ser jo… Per això em tenen aquí des de fa no sé quant de temps.

—Acabes d’arribar, minyó. A tot estirar, deu dies.

—Fa cent anys que hi sóc.

Una altra pausa. Les converses entre aquelles quatre parets podien ser absurdament lentes perquè el temps hi havia canviat de ritme i avançava feixugament, amb una pastositat exasperant, com si de sobte entrés en un procés de solidificació antinatural. La tos ronca de l’holandès es va ficar per uns moments a la conversa. Un sospir de l’embalum del racó i per fi la resposta de l’ombra xerraire:

—D’aquí només se’n surt sec i amb els peus al davant… —nova interrupció de la tos de l’holandès—, o camí de la forca.

—Però jo no l’he matada!

—Va! Una cosa o altra deus haver fet…

—Merda!

No tenia res a veure amb el que deien, però en aquell moment l’Andreu es va adonar que feia dies que la cel·la ja no exhalava pudor… O potser era que ja no la percebia. Va respirar cautelosament… Segur que se li havien podrit els pulmons i tot ell formava part d’aquella porqueria…

—Que no tens amics?

—Eh?

—Amics. No tens amics?

Ara veia molt bé la finestreta esquifida per on només entrava el fred i per on no es ventilava cap pena. O no donava a cel obert o feia un dia rúfol com la seva ànima.

—Vull cagar. No hi ha una altra manera de fer-ho?

—Ja era hora. Vés al racó. Has estat massa dies sense caguera i això és dolent.

L’Andreu es va aixecar. A les palpentes arribà fins on s’ajuntaven les parets. Es va descordar la calça i es va ajupir.

—Merda, merda, merda, merda!… —va plorar.

—Ja t’hi avesaràs, minyó…

L’Andreu va callar. L’holandès tornà a tossir i va dir unes paraules estranyes, amb un to com si esperés resposta.

—Ja pots anar dient missa, gavatxot —va fer l’ombra xerraire—, però aquí no t’entén ni déu.

—El Nando! —L’Andreu es va aixecar d’una revolada.

—Què?

—Ell em va veure… Eren…, eren les quatre, o les tres, em sembla… Ell pot dir que jo era al carrer! —Se’n va anar contra la porta i hi va picar—: Aviseu el Nando! El Nando sap que jo… Eh! Obriu!

—No malgastis la veu, minyó, i acaba de cagar tranquil. Per una vegada que t’hi poses…

Mestre Perramon va remoure cel i terra. El cel, al bisbat, on tenia entrada pel fet d’haver-se arrossegat tant de temps pels orgues de la ciutat. Fins i tot havia tocat a la Seu en l’època del bisbe Climent. La terra, a la mateixa Reial Audiència i amb un nus a la gola. Va començar pel cel, que normalment és més assequible.

A primera hora del matí, mestre Perramon es va esquitllar fins a la sagristia on, si els costums no havien variat, el canonge Cascante s’estava vestint per celebrar la missa de set, quina sorpresa, mestre Perramon, que sembla que ens hàgiu oblidat! Jo ja ho vaig dir: si l’acadèmia li rutlla no voldrà saber res de nosaltres i mestre Perramon vinga somriure i dir i ara, mossèn, i ara, jo sempre penso en la catedral!, i el canonge Cascante ficava el cap pel forat de la casulla, disposat a agafar el calze i marxar cap a l’altar de santa Eulàlia on l’esperava la parròquia fidel.

—És que necessito que m’ajudeu, mossèn.

Era mala època per demanar favors a la catedral. Finals de novembre, com qui diu, i el canonge Pujals, per encàrrec directe del bisbe Díez Valdés, encaparrat a fer el do de pit en la festa religiosa del canvi de segle: Ofici Solemne, Tedèum, quatre processons, organització de Tríduums i magnificació de les festes litúrgiques de Nadal i de Cap d’Any; recepcions de les diverses confraries i actes —setanta-set— als diferents convents de la ciutat de Barcelona conformaven un volum de feina tan considerable que el bisbat era tot corredisses de gent amunt i avall amb papers a les mans, secretaris amb carpetes i cara d’amoïnats, amenaçant de treure el Santcristogròs si el president de la Confraria de la Sang es negava en rodó a sortir en processó darrere l’estendard dels mercedaris, cagundés, és que es pensen que com que toquen la mort de la vora tothom els ha de creure i jo no hi passo, per aquí; o sigui que sortiran darrere de qui jo els digui i ara a veure què diuen els caputxins en aquest ofici, que de vegades sembla que vulguin tocar-te allò que no sona. Mentre sa il·lustríssima no em cridi i em deixi treballar tranquil…, de vegades em fa perdre l’oremus; a veure, els caputxins… Sort que no es canvia de segle més que un cop cada cent anys perquè això no es pot resistir. Ah, sí, molt bé, home! Tothom vol ser a primera fila, tothom al primer banc i a veure qui és el llest que m’explica com encabeixo cinquanta-set autoritats ben peixades i les seves senyores en un banc on en caben dotze. Dotze! I només tinc cinc setials: capità general, regent civil, alcalde, bisbe d’Aux Fines Herbes si no se’ns ha mort abans, i capitana general. I prou. Doncs no: el cap de policia vol setial; l’ajudant de camp del capità general exigeix setial. Oh, Déu meu!, i ara què vol, aquest Cascante?

El canonge Cascante va fer entrar mestre Perramon al despatx del canonge Pujals: era el qui tallava el bacallà i era el qui podia trobar una solució si és que n’hi havia. El van trobar immergit en una muntanya de papers referits sense excepció (instàncies, peticions, avisos, requeriments, propostes, ordres) a les cerimònies religioses del canvi de segle. El canonge Pujals va dir d’esma vós direu i a mestre Perramon li va caure l’ànima als peus. Van explicar al canonge Pujals l’absurda història de la detenció d’un xicot, mossèn, el meu fill, que hi poso la mà al foc, mossèn, és incapaç d’haver fet una cosa així i el canonge Pujals comentava sí que em sap greu, ves, i per uns moments descansava de la paperassa centenària i escoltava la història d’aquell desconsolat jove que no, mossèn, és que vivia sol, fora de casa. I el canonge Pujals, home de reaccions ràpides, va trobar la solució i va escriure quatre ratlles en un paper que va adreçar a sa senyoria don Rafel Massó i Pujades, regent civil de l’Audiència de Barcelona, on li confirmava que la seva il·lustre persona i senyora seurien en setial i no en banc el dia del Tedèum i de l’Ofici Solemne i al final li pregava que estudiés la petició que li feia el portador.

—I ara, si m’ho permeteu, tinc una feinada a sobre i el bisbe em vol veure ara mateix.

Mentre es tancava la porta darrere de mestre Perramon i el sagristà major, el canonge Pujals oblidava per sempre més la història absurda d’aquell jove, entre altres coses perquè tenia a les mans la negativa rodona, taxativa, definitiva, de la superiora de les benedictines de fer seure la seva representació al darrer banc del lateral. Més si a primera fila dels laterals hi havia les agustines.

La Teresa, darrere la porta, va tremolar d’emoció quan va sentir que l’Andreu comentava al Rocamora i al petit dels Sorts que us heu fixat, la noieta que té el meu pare, quins ulls més preciosos? No n’havia vist mai de tan bonics. I des d’aquell moment la Teresa se’n va enamorar. Cada dia que els tres xicots sols o amb més joves arribaven a can Perramon a fer música o a explicar-se les seves penes, ella corria per la casa com si tingués ales… Un dia, quan mestre Perramon la va fer entrar a la sala de música amb l’humil berenar que oferia sempre a aquells convidats, l’Andreu li va posar, discretament, un paper a la safata. Era un poema. Un delicat sonet a la noia dels ulls d’atzabeja. Fins a la nit, ja sola a la seva habitació, no va poder llegir amb pausa el paper. Es veu que un malenconiós Andreu deia a la noia dels ulls negres que no deixés mai de mirar-lo quan fossin a la vora perquè ell s’alimentava només de la bellesa dels seus ulls —perfecte exemple d’imprecació amorosa postclàssica— i al darrer tercet afegia que ja que ell li havia regalat un poema ella li havia de tornar el favor. Era lamentable com l’Andreu no s’adonava, segons els cànons més elementals de la poesia amorosa, que el favor ja li havia fet ella només pel fet de mirar-lo i que el poema era una simple paga… Però la cosa va anar com va anar perquè l’Andreu era un inexpert amb poca volada. I més encara: ella, que tampoc no havia anat a costura gaires anys, no va pas entendre que l’únic que el poeta li demanava era un bes. Tot al contrari, s’ho va prendre a la valenta i esgarrapant dels seus magres estalvis va comprar-li una medalla que per un cantó tenia la imatge d’una dona que bé podia ser ella i per l’altre, gravat, el nom d’Andreu Perramon.

—Per què ho has fet? Com te dius?

—Teresa… —Estava quasi paralitzada davant de l’Andreu. Havia observat com el noi desembolicava el medalló i se sorprenia.

—Per què ho has fet? —es va tornar a estranyar.

—Al poema em demanaves un regal.

—Però jo no… —L’Andreu es va adonar que era infinitament més difícil explicar què era una imatge retòrica que no pas donar per bo aquell present. Per això va callar, i perquè la noia era molt bonica. Va somriure a aquells ulls que se’l volien menjar i impel·lit per la tendresa va dir portaré aquest medalló penjat al coll. Sempre, Teresa, t’ho juro. I se’l va posar davant d’ella. La Teresa, des d’aquell dia, era la noia més feliç del món perquè sabia que el seu estimat l’estimava. En canvi, l’Andreu, distret per les giragonses de la vida, no sabia que la Teresa sabia que ell l’estimava perquè per no saber ni sabia que la Teresa era la seva estimada; continuava essent aquella noieta, la criadeta de son pare que té aquells ulls tan bonics. I penjat al coll de l’Andreu, el medalló d’amor.

Per això, quan aquell migdia mestre Perramon va tornar abatut a casa i va contar a la Teresa que res, de moment no res, i es va posar a menjar amb gana l’escudella i a explicar a la Teresa les cuites al palau episcopal i a l’Audiència, així que va arribar al moment que va dir que a l’Audiència no he passat de la porta però m’ha dit un lacai molt amable de l’entrada que ha sentit dir que es veu que tenen una prova que l’acusa sense remei; així que ella va preguntar què és?, i que ell contestés un medalló que diu aquell home que hi posa el seu nom gravat i que diu que el van trobar a l’habitació de la dona morta, la Teresa es va voler morir.

—I ara, què t’agafa? —va fer, estranyat, mestre Perramon en observar que la noia empal·lidia. Però la Teresa no va contestar. Es va aixecar tot d’un plegat i va marxar de la cuina. Mestre Perramon es va quedar pensarós, sense ànims per reaccionar, perquè altres penes tenia, però estranyat per la manera de fer de la noia. No hi va pensar més perquè allò que a ell li pesava fins al fons del cor era saber que la vida del seu fill era a les seves mans. Es va acabar l’escudella però no tenia esma per servir-se la carn d’olla. S’estava assegut mirant la flama de la llar, sense ganes de fer res. Se sentia impotent: ell només era un home vell que havia dedicat la seva vida en cos i ànima a evitar que una colla de galifardeus de l’escolania de Nostra Senyora del Pi desafinessin. I les forces que li quedaven les dedicava o a buscar bones veus als orfenats o a impartir classes de solfeig, d’orgue, de violí, de clave o del que es presentés. Mestre Perramon es passava tot el sant dia marcant el compàs i dissimulant un badall. I ara era l’única persona en tot Barcelona que volia convèncer les indiferents autoritats que era absolutament impossible que el seu fill fos un assassí.

La pobra Teresa havia sortit a l’eixida a respirar. S’ofegava de dolor i de pena i li era impossible trobar una raó per continuar vivint. El seu estimat Andreu, l’home més galant del món, que ella estimava amb totes les seves forces, estava perdut perquè d’alguna manera se l’estimava a ella. Feia un any que li havia regalat el medalló i aquella fatídica nit encara el duia a sobre. La Teresa no volia pensar en el fet que l’Andreu havia passat la nit amb la gavatxa. No. Això l’entristia… Però el que la desesperava era que l’Andreu s’encaminava cap a la forca si ningú no podia demostrar allò que ella ja sabia sense que li calguessin proves: que l’Andreu era incapaç de matar ningú, Andreu estimat, com poden sospitar això de tu. Va tornar a pensar en el seu medalló i li van agafar unes ganes boges de cridar. Entrà corrents a la casa i se’n va anar al rebost. S’hi va tancar a les fosques i va ficar el cap dins del forat de l’antic forn de pa on ara guardaven llenya seca i algun ratolí, i va cridar, bramar, rugir fins que se li va haver escapat tota la ràbia per la boca. I la llenya era xopa de crits, de gemecs i de llàgrimes.

El comissari Setúbal es va tirar enrere i es va posar a riure. Não me lixes!, va dir amb menyspreu. L’Andreu se’l va mirar amb odi però va callar. En aquell moment es va obrir la porta. L’escarceller, amb cara de pomes agres, va deixar entrar algú. L’Andreu, entre la boira del dolor, va percebre que era un home llarg i prim, emperrucat, que es tapava el nas amb un mocadoret perfumat. En veure’l, el de Setúbal es va aixecar i va dir és aquest, senyoria; està a punt de confessar. Un dels esbirros del comissari va agafar l’Andreu pels cabells del clatell i el va fer amorrar-se contra el terra empudegat d’altres suors i d’altres pors.

—On reputes has amagat el ganivet?

L’Andreu volia dir que ell no l’havia matada, que era un error. Però en comptes d’això, va estossegar perquè se li havia ficat per la gola alguna brossa o un bri de palla.

—És que està molt interessat a fer veure que no té relació amb el crim.

Don Rafel, cobrint boca i nas amb el mocador perfumat, observà l’Andreu amb curiositat. Li va mirar els ulls. Els motius pels quals aquell jove s’havia convertit en un assassí cruel i sanguinari li importaven un rave. El que volia esbrinar era…, per quina raó desconeguda aquell xicot tenia aquells documents a casa seva… El mal era que no podia preguntar-li-ho perquè ningú, tret del Setúbal, havia de saber que ell sabia i actuava així perquè sabia el que sabia; ningú, segurament ni el mateix reu, que sempre podria al·legar l’existència d’aquella documentació i fer aixecar la llebre. De moment, el que sabia era que tota la broma feia olor de perill. Al marge que mantenir tancada la boca d’en Setúbal li estava costant un ull de la cara.

Amb un parell de mastegots al nas, tres cops de genoll als testicles, dos directes al fetge, una puntada a la boca de l’estómac i tres intents d’asfíxia, van quedar clares moltes coses: primera, que no, que l’assassí no tenia ganes de col·laborar; segona, que sí, que al final el molt rebordonit reconeixia que sí, que aquella nit havia estat a l’habitació de la dama —oh, l’Andreu, que no volia explicar aquest secret per allò de l’honor de les senyores!—; tercera, que sí, que havien fet de tot però que jo no l’he matada, ho juro per Déu nostre senyor i el Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal, que era molt religiós, li va ventar un cop a la boca per blasfem; quarta, que depèn, que només l’havia vista unes hores abans a casa del marquès de Dosrius: no la coneixia de res però ella se’n va encapritxar; cinquena, que què t’has cregut, et penses que ens empassarem la història que només hi vas cardar i de ganivets res? Au, vinga! (Segon cop de genoll als testicles, primer directe al fetge). I així durant una hora i mitja, fins que don Rafel, que havia observat les patacades des de l’espiell de la porta per por als esquitxos, va considerar que potser sí que fóra bo de preguntar-li que d’on has tret aquests papers, i l’Andreu contemplava, emboirat pels cops i pel mareig, uns papers desconeguts que deien no sé què, perquè com que estaven sense el sobre amb què els hi havia donat el Nando, qualsevol els reconeixia, jo què sé, no són pas meus, mare de Déu del Remei, que em marejo, que tinc ganes de vomitar, que tinc ganes de jo no l’he matada!

—T’estic preguntant d’on has tret aquests papers.

De la mateixa manera que afirmava que ell no era l’assassí, jurava que era el primer cop que veia aquells papers. A don Rafel li va pujar la sang al cap d’una glopada d’ira. Es va adonar llavors que eren davant d’un home molt dur i que calia actuar amb contundència si no volia que el cas i moltes coses més se li escapessin de les mans. Es va escurar la gola i, parapetat en la penombra, va mirar cap al jove assassí:

—Tenim prou elements per acusar-te formalment d’assassinat. —Va aspirar prudentment el perfum del mocador i es va encarar al Setúbal—: D’aquí a dos dies se celebrarà la vista. —Amb una ganyota assenyalà cap a l’Andreu—: Incomuniqueu-me aquesta rata.

Fins que no arribà a l’oficina de l’alcaid don Rafel no es va guardar el mocador a la màniga. Aquella tarda s’havia quedat sense telescopi i sense Gaietana i volia fer-se creure que era això el que l’inquietava.

Una de les coses que va aprendre la rata de l’Andreu aquella tarda, després que l’escarceller, amb un gest que li va estranyar molt, li rentés en silenci les ferides de la cara a peu dret, a la pica del pati, va ser que és molt més fàcil suportar la pudor dels altres, les puces compartides, la tos seca del vell calb o els renecs estranys d’aquell mariner holandès que ara deien que era una meuca, que havia matat, i no un altre col·lega; molt més fàcil suportar aquesta basca que no pas la solitud absoluta. Això que ja l’havien advertit. Des del moment que el van tancar en un espai petit i sobretot baix, que no et permetia aixecar-te del tot, encara més humit que la cel·la on havia viscut deu terribles dies, li va agafar una estranya angoixa: volia posar-se dret. Volia picar a la porta. Volia que li construïssin una finestra… Volia sentir la veu de l’ombra i la tos fosca… I a mesura que passaven les hores li anava omplint el cap el pressentiment paorós que l’havien oblidat, que no hi pensarien més, que el deixarien podrir en aquell racó humit i fosc i això era pitjor que ser enterrat viu, i va desgastar mitja tarda a plorar que ell no l’havia matada, i ho jurava per tots els sants del cel, que ell n’era incapaç, que es tractava d’un error, de debò; el mateix tota la santa tarda, com si resés el rosari, com si enfilés les lletanies… Però només el va sentir una rata. Una rata com ell. A les vuit del vespre, encara que ell no sabia l’hora, havia arribat a la desesperació més profunda perquè se sabia més sol que una pedra.