I l’endemà del Dia de Difunts, la Galana, encongida sota un sac per protegir-se de la pluja, va arribar a cal Peric a l’hora que solia fer-ho i pensant vejam com haurà passat la nit, pobre senyor Ciset, que fa pena i tot; sí que n’estava, de la senyora. Ella mateixa li havia dit que aquella primera nit la passés fora, a qualsevol casa, però ell cabut, que no i que no, que es volia quedar a casa seva a vetllar el record de la Remei ara que tot just feia poques hores que se l’havien emportada al cementiri, allà a dalt al turó, i a casa encara podia quedar, enganxada a les parets, una mica de tebior de la Remei. Ni la camisa que la senyora havia deixat a mig sargir no volia tocar el senyor Ciset. Per a ell farà, va pensar la Galana; però no em diguis que no fa pena. No sé de què els ha servit tenir tants de diners, si és que els tenen, que això és un misteri.

La Galana va entrar a cal Peric, com feia cada dia, dient a maria i pensant-se que la senyora Remei contestaria amb el seu bon dia Galana. Però en comptes de bon dia Galana, va sentir la tos enverinada del senyor Ciset i amb això ja va saber que encara era viu, que havia resistit aquella primera nit sense la senyora Remei, que no s’havia mort com havia dit que en tenia ganes quan li va arrabassar la camisa a mig sargir i li va dir Galana, això no ho penso tocar de com estava fins que em mori, i tant de bo que em morís aquesta mateixa nit. I ella, senyor Ciset, no ha de dir aquestes coses, i ell havia premut la camisa contra el pit i en comptes de replicar havia tossit. I la Galana, ara, s’havia tret el sac amb què es cobria i l’havia espolsat a l’entrada i sense afegir res més al seu a maria incontestat va pujar les escales cap a les habitacions i el va veure, assegut al llit on havia jagut per darrer cop la senyora Remei, amb una manta cobrint-li l’esquena i contemplant amb absurda atenció un grumoll de cera fosa i freda que hi havia damunt l’espalmatòria. Per la seva immobilitat la Galana va comprendre que no l’havia sentit i va estossegar amb discreció per cridar-li l’atenció. Bon dia, senyor Ciset, va dir. I en Ciset va alçar el cap i la mirà estranyat. Trigà un instant a reaccionar i quan anava a parlar li va venir un accés de tos i treia bocins d’ànima per la boca mentre el seu rostre es congestionava per l’esforç i la Galana pensava pobre home.

El Ciset es va alçar lentament i sortí a la porta de l’habitació. Bon dia, va dir. I va pensar que encara que la nit havia estat molt feixuga, en aquells moments començava el més difícil perquè era més horrorós encarar-se a un reguitzell desconegut de dies i nits, els uns darrere els altres, sense descans, sense la Remei i amb aquell flap! dins del cervell. Fins que li arribés l’últim dia, que vingui aviat, Senyor Déu meu i fora flaps de la meva ànima.

Bon dia, va repetir. I començà a baixar les escales, encara no sabia per què. Així que la Galana li va dir com se troba avui, senyor Ciset, ell es va aturar i es tombà. No li va dir res, però amb aquella mirada tan estranya li estava donant a entendre que ja havia pres una decisió, que d’alguna cosa li havia servit passar la nit vetllant, que res no l’apartaria del camí que s’havia marcat, fossin quines en fossin les conseqüències, ara que no havia de témer que ningú no fes mal a la Remei; i ell rai, que ja estava mig mort i ja no comptava per a res. Tot això, li ho va dir amb els ulls, abans de reprendre les escales camí de la cuina. Però la Galana no va entendre res.