5

—El meu fill no pot haver estat l’assassí, senyoria.

—Ah, no?

El vastíssim despatx del regent a l’Audiència era el primer efecte intimidatori per a les visites que aconseguien passar el sedàs. Només quatre dies havia trigat mestre Perramon a ser rebut pel regent, i això podia ser qualificat com a extraordinari, però alguna raó o altra devia tenir don Rafel per concedir audiència a un pelacanyes desgraciat com aquell; ell s’ho sabrà, havia pensat el secretari Rovira mentre signava el permís i el donava a aquell home de mans tremoloses. La llum no gaire espavilada d’aquell dilluns de finals de novembre que entrava per la balconada il·luminava amb prou feines la taula del regent. Sòl net i brillant. Parets farcides de domassos que mestre Perramon evitava de mirar per por de l’asma. I aquell quadre horrorós que representava la matança dels innocents, perpètua ironia situada en el despatx d’un servidor de la Justícia.

Mestre Perramon, tou com un flam, va repetir que de cap manera, senyoria, i don Rafel va aixecar la vista com demanant a aquell home escardalenc i de boca seca per la por, que s’expliqués més. Don Rafel, que en aquell afer no podia badar, desconfiava de l’individu que tenia al davant. Per això, després de rumiar-s’ho molt, l’havia volgut escoltar personalment: per esbrinar si sabia alguna cosa. Si més gent sabia coses que no s’havien de saber. Si no, de què, per més setials que li prometés el canonge Pujals per al Tedèum del canvi de segle.

—L’Andreu Perramon es va passar gran part de la nit amb mi.

—Ah, sí? Però que no hem quedat que ell no viu amb vós des de fa dos anys?

—Sí, senyoria. Però aquella nit, tornant de concert va passar per casa i es va quedar a ajudar-me…, a…, a afinar els dos pianofortes que tenim.

—Això mateix. En plena nit. A la llum d’un ciri i despertant els veïns.

Mestre Perramon va obrir la boca i la va tornar a tancar. Va repetir el gest un parell de cops fins que optà per canviar de tàctica i passar a aquella de l’Andreu és incapaç de fer una cosa així. Jo el conec perfectament, que sóc son pare, jo. Us asseguro que…

—Senyor meu… —El regent es va aixecar fent cara de cansat, d’enfeinat, d’un minut i prou—. Això ho podem dir de qualsevol assassí… —Va somriure a mestre Perramon que també s’aixecava, les mans aferrades al barret—. De qualsevol, fixeu-vos-hi bé, per miserable que sigui, mentre no sabíem que era un assassí. Oi que m’enteneu? —Don Rafel ja veia que aquell home no sabia coses que no havia de saber i no tenia cap sentit allargar una situació tan desagradable. I mestre Perramon va haver de recórrer a l’últim cartutx, el que comença posant-se de genolls davant de sa senyoria i continua amb allò que diu tingueu compassió de la pena d’un pobre vell que només té aquest fill per agombolar-lo en la seva ancianitat, senyoria. Don Rafel Massó, a peu dret, no es va molestar a fer aixecar-se aquell pobre home, que fan pena, de vegades. Va encaminar-se cap a la porta i picà impacientment amb el peu el trespol llustrós. Mestre Perramon, bo i agenollat, es va tombar i va veure sa senyoria davant de la porta. Era ben clar que la visita s’havia acabat, que mestre Perramon estava desesperat i que l’Andreu era més a prop de la forca. El vell, amb un gest de desolació, va obrir els braços i va exclamar jo sé que no ha fet res! No hi ha cap prova!

Don Rafel, esbufegant irritat, tornà enrere i agafà amb fermesa un braç del músic. S’encaminà cap a la porta tibant la seva víctima.

—Que no hi ha proves? Au, senyor meu. Ens en sobren.

El regent va obrir la porta. Immediatament, un uixer sorgit d’alguna pintura de la paret es va fer càrrec de la situació i del braç de mestre Perramon. Mentre el lacai l’arrossegava vestíbul enllà, don Rafel encara va voler ser educat:

—Agraïu de part meva el detall al canonge Pujals!

—Quin detall? —Mestre Perramon es va mig tombar tot i la resistència de l’uixer. Endebades, perquè el regent ja havia tancat la porta.

Al mig de la plaça de Sant Jaume, la pluja fina es barrejava amb llàgrimes a les galtes resseques de l’antic mestre de capella del Pi. Als seus seixanta-molts anys n’havia viscudes de verdes i de madures, però mai no s’havia trobat amb una desgràcia tan rotunda a les mans, ni quan es va morir la Dolors. Encara li ressonaven al cap les paraules de l’algutzir de ronda, han detingut el vostre fill, Perramon, i ell, què?, per què?, empresonat?, i l’algutzir Comes, que era un bon home, li havia dit que no ho sé, no sé el perquè, Perramon, però l’han detingut encara no fa una hora… Jo de vós aniria a informar-me; i ell, però on m’he d’informar? I l’altre, cony, no ho sé, a l’Audiència, a veure de què se l’acusa. I ell havia dit però de què se’l pot acusar, senyor Déu meu? I el Comes, una mica empegueït: de coses grosses, segur, perquè l’han portat a la plaça del Blat, i mestre Perramon es va haver d’asseure perquè aquelles paraules l’havien marejat: a la plaça del Blat, on van els assassins, els perduts, els miserables i… No, Comes, no. Això és un error… I l’algutzir Comes li va recomanar que anés a veure un advocat i ell es va quedar sol i pensarós, advocats, advocats, ell què sabia d’advocats. I va ser llavors quan se li va acudir d’anar a veure mossèn Prats del Pi perquè l’ajudés a obrir alguna de les feixugues portes que hauria de transitar per tal d’aconseguir la salvació del seu fill, pobre Andreu, fill meu, que ets un home ple de vida, i mestre Perramon pensava en les eternes discussions que l’Andreu i els seus amics brodaven al voltant del pianoforte de mestre Perramon les tardes que es presentaven a casa seva a fer música o a parlar de la vida, l’amor, la mort i els paisatges amb tempesta com pertocava als nous aires; aquell grup de joves poetes i músics que brandaven satisfets l’orgull de ser nous i menyspreaven les Acadèmies… I això agradava a mestre Perramon, que se’ls escoltava amb discreció des d’un racó i pensava que extraordinari que és ser jove. I aquelles reunions algun cop es convertien, sobretot si el petit dels Sorts tenia el dia, en sessions musicals interessants o en lectura de poemes abrandats, que molt sovint derivaven en discussions estètiques teòriques i donaven la raó als qui defensen que l’home és l’únic animal capaç de teoritzar sense perdre la gana. I tot amb l’assentiment de mestre Perramon, que ja li estava bé, que no volia quedar-se sol, que odiava els acadèmics que l’havien menyspreat tant; que ara caminava pel carrer del Bisbe, indiferent al plugim perquè tot li importava un rave; i passava per sota la balconada on sa senyoria don Rafel Massó es deixava endur per la malenconia de la pluja que entristia Barcelona des de feia dies. Don Rafel no es va fixar en l’espatlla carregada de mestre Perramon perquè estava aclaparat perquè el rostre de l’Elvira, ple de llàgrimes, pobrissona, se li havia plantat al davant i ell, per foragitar-lo d’una vegada, s’havia posat a pensar en la Gaietana, l’amor inaccessible perquè només el podia contemplar d’amagat i a l’altre cantó d’un telescopi, com si donya Gaietana fos la constel·lació de la Verge, és un dir, o com si fos una de les estrelles de les Plèiades, Astèrope o potser Electra, Gaietana estimada, que si més no ja et puc veure del dret. Però amb això, el cor enamoradís de don Rafel no en tenia prou. Uns copets a la porta: el secretari Rovira. A veure amb què l’emprenyarien ara.

Al mateix moment que mestre Perramon entrava silenciós i capcot a casa seva i que el propi que havia enviat a Saragossa en cerca del Nando demanava notícies sobre una columna militar que si naps i que si cols als pagesos de Fraga que deien que allí de columnes res de res, sa senyoria es mocava nerviós dintre del landó que corria pel pla del Palau. El pobre Hipòlit, agafat al darrere com a lacai únic, mirava de no caure amb les batzegades dels sotracs del camí. Quan el remaleït Anton es posava eufòric, li donava alegria al vehicle i allò no ho aguantava ningú. I a més, el manat de nervis de sa senyoria, que des del moment que havia rebut l’avís que el Capità General el convocava amb urgència i discreció, que secretaris i algutzirs de servei anaven en doina i mitja Audiència teixia pronòstics. I per què em deu voler veure, eh? Per què, cony, tan tranquil que estava jo, anava pensant don Rafel mentre es tornava a mocar i entaforava el mocadoret xop dins del seient. En el fons temia com la pedregada que el Capità General li volgués parlar dels descobriments que havia fet el portuguès del dimoni perquè per més que digui que jo i els meus homes com una tomba, senyoria, quan un és un fill de puta no és perquè sí. I si el Capità General coneixia els seus secrets, havia begut oli, perquè segur que don Pere estaria encantat de fer servir la seva força per enfonsar-lo fins al llot més negre i posar-lo en evidència davant de tota la ciutat.

L’espera va ser només de deu minuts: bon senyal, tanta diligència. O mal senyal, perquè podia tractar-se de l’atac final. L’uixer que el va fer passar a la fastuosa sala anava emperrucat com solien fer-ho els avis, en un senyal clar que Capitania avançava amb lentitud i seguretat. Duia una lliurea blava i daurada que feia molt de goig. Per uns moments don Rafel va pensar que podria provar de fer posar un uniforme així a l’Hipòlit. Sospitava, però, que el vell criat, després de trenta anys de vestir de vermell fosc, ho consideraria una injúria. Un cop va traspassar la porta va esbandir tots aquests pensaments; al fons, mirant estudiadament per la balconada, les mans al darrere, mostrant l’esquena al visitant, l’Excel·lentíssim Capità General de Catalunya, don Pere Caro Sureda-Valero i Maça de Liçana, esperava que el visitant estossegués. Quan el regent civil ho va haver fet, el Capità General es va tombar i va fer cara de sorpresa en veure el regent.

—Idò, mem, què feim, don Rafel? —impossible esperar que don Pere Caro Sureda-Valero i Maça de Liçana el tractés de senyoria.

—A la vostra disposició, excel·lentíssim senyor.

L’excel·lentíssim senyor es va acabar de tombar i va avançar cap a la seva taula mentre xerrava estimat regent, una qüestió de màxima prioritat. Es tracta d’un afer de sa Sala Tercera; vull sebre què és tot aquest jolgorio. M’enteneu?

—Sí, excel·lència. —Però no l’entenia. No el podia entendre perquè la Sala del Crim era competència exclusiva de sa senyoria i el Capità General només hi podia dir la seva en cas d’indult. És clar que si el Capità General volia extralimitar-se en les seves funcions, doncs que ho fes, perquè per alguna cosa era el Capità General. Això sí que ho entenia, sa senyoria. Per això havia dit sí, excel·lència. Però el que li feia pànic era que aquell militar amb cara de ximpanzé volgués saber què hi deia exactament en aquells papers que s’havien trobat a casa de l’assassí i considerés que havia arribat el moment de la seva perdició.

—Perfectament, perfectament. —El Capità General el va fer seure en una cadira que de tan ampla hi perdia el cul—. Mem —va prosseguir don Pere Caro Sureda-Valero i Maça de Liçana—. Supòs que deveu sebre que sa nit de Sant Martí jo era a ca es marquès de Dosrius.

—Sí, excel·lència. Jo també hi era i us hi vaig veure.

—Perfectament, perfectament. Memorable. Una vetllada memorable.

—Sí, excel·lència. Memorable.

—I es rossinyol de Narbona o de no sé on, va superar-se en exquisitat, sensibilitat i etcètera. Hi esteu d’acord, don Rafel?

—Sí, excel·lència. —El regent patia perquè el Capità General no anava al gra i els ulls li començaven a brillar com sempre que en portava una de cap.

—Molt bé: l’endemà dimarts resulta que un energumen ha escanyat es gorrió.

—Es gorrió?

—Sa cadernera o com se digui. Es rossinyol.

—Sí, excel·lència —més tranquil, sa senyoria després de la paràfrasi ornitològica.

—Perfectament, perfectament. I vós i la policia deteniu de seguida un home com a sospitós.

—Sí, excel·lència. Divendres van començar els interrogatoris.

—És el culpable.

—Perdoneu, excel·lència?

—Que dic que és el culpable.

—Sí, excel·lència.

—Sabeu on havia d’anar, es gorrió de Marsella després de sa seva estada a Barcelona?

—Sí, excel·lència.

—Ah, ja us ho han dit?

—Sí, excel·lència. Anava a Madrid.

—Perfectament, perfectament. Concretament anava a sa cort, m’enteneu? Anava a oferir quatre recitals o cinc a sus majestades. Pentura encara l’estan esperant.

Don Rafel Massó va emmudir. És que no tenia res a dir-hi.

—Sabeu, estimat regent —continuava el Capità General—, que la Desflors havia d’anar directament a Madrid? Que si es va aturar una setmana a Barcelona va ser per insistència expressa des comte de Creixell, es regidor degà de Barcelona?

Sa senyoria no ho sabia. Però començava a comprendre el nerviosisme de sa excel·lència.

—I que s’acolliment que li ha ofert sa ciutat…, ha estat un acolliment com us ho diria… —va fer núvols amb les mans—, eternal?

—Excel·lència, estic molt dolgut per la situació; però no veig com podem recompondre el que no té solució.

En el fons, el Capità General encara tenia una espina al cor, perquè sortint de cal marquès després del concert, s’havia promès —com fos, al preu que fos, quan fos— una entrevista a l’alcova només amb els llençols entremig, amb aquell gorrió de pitrera tan gloriosa. I l’assassí dels pebrots li havia espanyat l’invent. I don Rafel, per segon cop, implicat en una qüestió que n’hi havia per escanyar-lo.

—Tenim una solució, estimat don Rafel. Una solució diguem-ne post mortem.

—Sí, excel·lència?

—Idò: s’eficaci policial, sa celeritat de sa justícia i es rigor des jutges!

—Ja us he dit, excel·lència, que tenim el principal sospitós.

—A això me referia, don Rafel: feu-lo confessar, com sigui. I que se celebri el judici ben aviat. De manera que jo pugui enviar sa notícia de s’execució al mateix temps com qui diu que la de la mort des gorrió.

Don Rafel va bufar per dintre… Si més no, don Pere no li parlava dels papers maleïts… I a més, somreia. Si don Pere li somreia era que el necessitava. Sa senyoria va fer un esforç, per tornar al tema:

—Amb això puc entendre que no hi haurà clemència en cas de petició d’indult.

—Perfectament, perfectament. Me pareix que està tot molt clar. I us record, don Rafel, que mentre sigui es Capità General de Catalunya, mentre jo sigui es puntal des Real Acuerdo —ara aixecava un dit teatral, totalment identificat amb la seva pròpia arenga, mentre amb l’altra mà buscava pel maluc el pom de l’espasa que tenia desada al penja-robes—, no vull cap enrenou a Barcelona. La gent com aquest assassí que heu agafat, eh?, han de ser degradats i expulsats de sa nostra societat. I es mariner holandès, si és culpable, mateu-lo també. Sa justícia és per a tothom, des bisbes a ses putes, don Rafel.

—Perfectament, perfectament, excel·lència.

A partir d’aquell instant, don Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, va començar a odiar encara més aquell assassí de gorrions que li esvalotava l’aviram.

Atès que la institució matrimonial sempre havia estat un requisit de caire sociocomercial; atès que les mares, quan instruïen les filles un cop els pares havien decidit amb qui s’havien de casar, els parlaven de respecte i d’obediència al marit; atès que només les mares més agosarades deien que al matrimoni no s’hi va amb amor, filleta meva, però amb el temps pot ser que neixi aquest sentiment: mira ton pare i jo (i la filleta meva mirava i no veia). Atès que els confessors inculcaven en les filletes meves la idea que estimar algú està mal fet, molt mal fet, filletes meves, totes les filletes meves d’aquell moment estaven vivint el seu pas de l’adolescència a la joventut en un estat d’ebullició i desconcert que les feia víctimes fàcils de qualsevol robacors amb cara, ulls i alguna cosa més. Aquesta seria una de les raons per les quals entre l’aristocràcia borbònica barcelonina s’havia creat una xarxa espessa de relacions que s’endevinava en els cops d’ull, en les pressions excessives de la mà en el moment de saludar-se, en les cartes, bitllets i advertiments que anaven d’un cantó a l’altre per part dels criats i cambreres en les mans dels quals estava la reputació de la brillant i inconscient noblesa barcelonina.

La situació era fàcilment resumible de la manera següent: la marquesa de Sentmenat, insadollable dama amb un cos força engrescador, feia banyes al marquès amb dos amants: l’oficial era el jove comte de Perelada i el d’amagatotis era el doctor Ballbé, un il·lustre metge amic de comtes i barons per raó de llit. Però el marquès de Sentmenat no s’atabalava perquè mantenia lligams interessants amb l’Eulàlia Junyent i de Vergós, la comtessa de Planella. I amb això ja estava satisfet perquè, segons contava als íntims, la comtessa tenia una xucladora entre les cames. En canvi, el comte de Planella solia delir-se per dones de baixa condició; sovint es disfressava de menestral i freqüentava cataus de meuques. Diu que s’ho passava d’allò més bé. I l’inútil i jove vescomte de Rocabruna, que diu que s’entenia molt amb una criada deu anys més gran, fixa-t’hi, eh?, feia malvestats entre les jovenetes. Ell tot sol va desvirgar les tres filles del comte d’Ullà i la neboda de la Cartalà. Això que se sàpiga. És que és allò de cadascú per on l’enfila. El tercer amant que va tenir la comtessa de Sobrevia va ser precisament el baró de Xerta, pare del que, al cap de vint anys, es va casar amb donya Gaietana amb qui es portava uns bons divuit o dinou anys. Donya Gaietana, un cop desflorada pel baró i convertida en baronessa, va trobar camí obert al jardí del fill gran de la de Despalau, un xicot molt ben plantat, que estava a punt d’heretar una baronia i que volia fer la carrera militar. Amb el temps, aquest Despalau arribaria a ser l’amant de tres senyores a la vegada (dues comtesses i la baronessa) i totes tres somiaven felices la fidelitat d’aquell xicot tan plantós. Qui sí que tenia camp per córrer era el Capità General de torn que, o bé ja venia amb el seu harem propi o entrava a la palestra en actitud bèl·lica. Habitualment guanyava; moltes baronesses, senyores, comtesses i marqueses s’havien d’obrir de cames davant de l’excel·lentíssima verga que massa sovint ja vivia en un estat evident de decrepitud. Però com que natura humana suposa que la brega eròtica és més cosa mental que física, les senyores feien el compliment a l’il·lustre amant i fora manies, que són quatre dies. El que era un cas especial era el marquès de Dosrius: paralític de cames —i només de cames— diu que a les seves velleses feia proeses. Però només diu, perquè amb certitud no s’havia pogut comprovar res ja que triava les mosses més que per la seva bellesa per la seva discreció. Diuen.

Hom podia suposar que quan aquestes dames arribaven a la trentena començaven a tenir problemes prou insolubles per veure’s en la trista i desagradable alternativa de jeure amb el marit respectiu. I també a la inversa. Però no: perquè aleshores entrava en escena la burgesia anhelant, imitadora dels tics dels nobles, que només pel fet de poder demostrar que intimava amb els títols perdia l’oremus i el braguer. Així, el banquer Ramis, home panxut i farcit de duros, feia l’aleta a la marquesa de Llió, que passava dels quaranta però que no havia aconseguit espolsar-se el desfici de l’entrecuix amb amants inexperts. Metges, enginyers civils i militars, jutges, funcionaris de tota mena, oficials de l’exèrcit, comerciants d’upa i terratinents, entraven en el poti-poti amb marquesos, comtesses, barons i senyores generalment més granadets. Hom contava també que el marquès de Vilallonga només perseguia noiets i que la marquesa de Barberà s’estimava amb bogeria mal calculada una noieta siciliana que tenia tancada a casa. Poques famílies nobles s’escapaven d’aquest comerç. Potser en quedaven al marge els Dalmases, els Pinós, els Rocamora i els exmarquesos de Rubí, perquè no els deixaven. Aquesta gent, de records i de nissaga austriacista, havien perdut no solament la prepotència sinó el patrimoni i després d’una aferrissada persecució personal, familiar, física, econòmica, legal i històrica per part de la monarquia borbònica, eren, a les acaballes del segle, una patètica caricatura de la derrota. Alguns, com els Rocamora, van mantenir la seva dignitat, deien, apartant-se definitivament de la nova aristocràcia borbònica feta d’aprofitats o de sobrevinguts i havien barrejat la sang amb el poble ras. Si més no la seva sang havia continuat corrent per noves venes.

En definitiva: la flor, la nata i la mantega barcelonina vivia una fal·lera d’intercanvis personals i culturals d’una intensitat notable. Això garantia, de totes passades, l’interès de qualsevol ambigú, reunió, xocolatada o concert. I és clar que també hi havia nobles i burgesos que més aviat eren reticents a aquest comerç. Però eren pocs, avorrits i a sobre mal vistos. Entre els menestrals, en canvi, la situació era diametralment oposada: aquesta pobra gent, cadiraires, hostalers, criats, camàlics, pagesos, artesans de tota mena, traginers, boters, enterramorts, pescadors i mariners, manyans, botiguers, fusters, fideuers i tots els que podia donar de si una ciutat de cent vint-i-cinc mil dos-cents quaranta-tres habitants, com que no podien fer cap altra cosa, els pobres, si es casaven, ho feien perquè sí.

En aquest panorama brillant don Rafel es movia com podia. D’entrada no tenia la certesa absoluta de la fidelitat de donya Marianna. Sota les faldilles beguines i espirituals d’aquella senyora bé podien amagar-s’hi un parell d’amants… Però qui podria entusiasmar-se —es preguntava don Rafel— per aquell secalló vestit de negre, amb cara de mantellina i alè de missal i de ciri? En contrapartida, tenia la certesa absoluta de la seva pròpia infidelitat a donya Marianna; que va ser un procés llarg i no gens improvisat. De fet tot va començar quan, un cop casat, va poder constatar que el còmput del dèbitum conjugal que feia donya Marianna li donava molt poques oportunitats d’expansió carnal. Aleshores va enfocar les seves dots organitzatives a la recerca d’una amant prou eficient. Don Rafel no era idiota; de seguida va renunciar a ficar-se en aquell ball de banyes encreuades que eren les relacions de l’eixorca noblesa de Barcelona perquè tot i que a un advocat jove se li pot augurar un bon futur aquest futur existeix en la mesura en què hom actua amb prudència. Com que era ambiciós sabia picar molt amunt començant per baix. Com que tenia pressa, sabia esperar. I així, després d’uns quants anys de matrimoni, cap fill i poques possibilitats de provar de fer-lo, va iniciar la seva gran aventura amorosa. En qüestió de poc temps va poder constatar que, tot i ser ric, influent i aparentment feliç, el cor només se li eixamplava quan tenia davant seu aquella dona, l’única dona que havia sabut fer servir gestos tendres per dir-li que l’estimava. I que, a més, a la primeria, se l’estimava de debò. Era lògic que don Rafel, desenganyat dels privilegis de ser una persona important, busqués amb afany patètic aquella espurna de felicitat que representava l’Elvireta meva estimada, i que considerés aquella dona com l’únic contacte que ell tenia amb les vores de la felicitat. Hi havia un altre moment en què don Rafel se sentia feliç: quan, oblidat del món, fugia amb el telescopi cap a altres sols i altres universos més nets, llunyans, silenciosos, sense donperes ni donjerónimos, més tranquils i, per tant, perfectament anhelables. És a dir, que don Rafel només era feliç amb l’Elvira o amb el somni. Tal volta es tractava del mateix. I tot plegat, molt abans que donya Gaietana s’interposés entre ell i la seva vida reposada i li fes trencar molts esquemes de prudència, que fa riure aquest home, que li cau la bava darrere una nena com la baronessa.

Niu d’amor, racó ignorat pels estranys, paradís teu i meu, sala de la joia i del joc, capseta deliciosa on guardem les nostres joguines, cambra dels sospirs, demor del repòs generós, balneari per al malalt del foc d’amor, sojorn per a l’estimat, colomar on aflueixen, vaporoses, les amors, hospital per al ferit per la fletxa de Cupido, sala de la benvolença, cel·la subtil per als presoners d’amors, llar d’Eros, jardí de les delícies, residència on l’enamorat fa estaries després de segles i segles d’absència, estatge on s’endreça la tendresa, pavelló de repòs on els lassats pel desfici alimenten el seu encegament, verger de la fruita amorosa, casa de l’amant frenètica, falansteri dels enamorats, indret de dolces galanies, selva dels somiadors, posada on els viatgers transportats per la flama divina alimenten llur passió, mansió d’Abelard i Heloïsa, peça íntima, estança on el desemparat d’amor cerca refugi en braços de la felicitat, casal de tots els plaers, habitacle resplendent de Julieta i Romeu, tija, garba i garbera de belleses eternals, tocom de la fada Harmonia, murs dilectes, contrada on l’afecte és flama, la simpatia ardor, l’esguard encegament, el record efervescència, el contacte frenesia i la vida eterna joventut. D’aquestes i de cent mil maneres més havia batejat don Rafel la casa, la caseta, la casona on l’Elvira el rebia cada dimecres i cada divendres a partir de les quatre de la tarda quan la Vicenta o la Josepa del Pi reclamaven, des de les seves alçades, l’assistència al Sant Rosari oficiat des de la trona pel reverend mossèn Prats i que donya Marianna seguia amb una puntualitat militant ja que en honor del benaventurat Josep Oriol i Bogunyà hom encenia les dotze espelmes davant de l’altar de sant Lleonard. Donya Marianna es fonia en expansions místiques quan sentia parlar del doctor Pa-i-aigua i era una de tantes ànimes barcelonines esperançades en la seva més que probable beatificació i canonització. Aquesta fal·lera desordenada de donya Marianna pel sant del Pi agradava molt a sa senyoria perquè allunyava la dona i el deixava amb més possibilitats, lliure de feines de justícia a la tarda, per a les seves visites clandestines a l’Elvira, dona, doneta, doniua, galana, formosa, bella, harmònica, esvelta, rotunda, admirable, fadadora, parençosa i encisera, angelical, incomparable, garrida, bencossada i benparida, gloriosa i esplendent, exquisida, soberga i xamosa, la meva Elvira dels somnis i dels dimecres i divendres a les cinc de la tarda. I si don Rafel era metòdic en el seu adulteri era tant per raons d’estricta prudència com perquè a l’Elvira meva estimada li anava d’allò més bé rebre el seu amant a hores fixes ja que si bé al començament de la seva relació quan, atesa la poca ànsia de donya Marianna, don Rafel s’hi va llançar de cap, hom podria parlar tècnicament de passió, el cas és que tot en el món i fins i tot el foc es refreda i la terra fa el seu tomb i tampoc no és qüestió de prendre-s’ho tan a la valenta. El que sí que era cert era que al començament de les seves relacions secretes l’Elvira, una noia del poblet d’Horta, ben formada i sana, que vivia en una botiga de grans, s’havia enamorat d’aquell senyoràs que la protegia. I també era cert que al cap de dos anys de veure’s d’amagat —oh, la por de la descoberta, quin incentiu contra l’ensopiment d’amor!— don Rafel, advocat de prestigi i de diners, li va comprar una caseta molt bufona perquè s’hi instal·lés. El divendres que li va regalar la clau empaquetada, ella vinga dir però què és això, Falet meu?, i ell, orgullós que li digués Falet meu insistia té, té, és teu, obre aquest paquet. I ella nerviosa perquè don Rafel no solia prodigar-se amb regals inútils; va destrossar l’embolcall amb aquella impaciència que es gasta per als regals embolicats, la curiositat als dits, i quan va veure la voluminosa clau va dir no, no, perquè era massa gros però quan ell li va confirmar que sí, Elvira meva, ella se li va llançar als braços i li va descompondre la perruca. Aquella tarda va estar més dolça que mai i de tant en tant agafava la clau amb voluptuositat, com si agafés una altra cosa i a don Rafel, que encara no era sa senyoria, li queia la bava i deia Elvireta la meva fada i ella li contestava, els llavis humits, la roba a mig treure, que ell era l’home més ben plantat de Barcelona i que se l’estimava amb passió. L’Elvira va traslladar la seva passió i les seves pertinences a la nova casa, casona bufona del carrer de les Caputxes tocant a l’Argenteria, que bé!, ara ja no hem d’estar a l’aguait i podré venir-hi cada dia; però ella feia càlculs ràpids i deia oh sí, estimat, cada dimecres i divendres; i ell, com?, que no vols que ens veiem més sovint?, i ella, manyaga, li descordava la camisa de seda i les calces ajustades mentre parlava amb veu engrescadora, és clar que sí, cada dia hauries de venir, però pel bé del nostre amor hem de ser prudents, Falet meu; no podem permetre’ns que la gent malparli perquè el nostre amor és pur i intens i li abaixava les calces i començava a acaronar-li dolçament la reviscolada mandunga i ell perdia el món de vista i les paraules de l’Elvira eren paraula de Déu, sí, Elvireta meva, i ella s’agenollava i introduïa el capciró amatent a la boca i amb la llengua feia miracles i la respiració del futur regent civil de la Reial Audiència de Barcelona don Rafel Massó i Pujades començava a trencar-se en bleixos irregulars i sa futura senyoria posava els ulls en blanc i l’Elvira de tant en tant es treia el gland de la boca i reprenia aquell to persuasiu, la teva dona, Falet meu, començaria a sospitar, i tu, en la teva posició (eixancarrat al llit, pensava), no et pots permetre cap escàndol; i abans que ell pogués argüir que doncs dilluns també, Elvireta, ella tornava a empassar-se el gland amb golafreria i don Rafel ja no sabia què havia volgut dir perquè semblava que l’Elvira també se li hagués empassat la parla. I només sospirava Elvireta que bé que ho fas, reina, ets la reina, i l’Elvira en aquella estrena del niu d’amor, racó ignorat pels estranys, paradís teu i meu i tota la pesca, va aconseguir extreure una lleterada tan abundosa que ningú ja no va discutir mai més que els dies de visita eren dimecres i divendres sense que això suposés cap rebaixa en els honoraris que rebia per al seu manteniment honest. I a la nit, don Rafel, al llit al costat d’una empastifada, pentinada i inaccessible donya Marianna, es preguntava si era possible de dir a la seva dona que li fes allò que li feia l’Elvira i, després de mirar-se-la de reüll com badallava havent llegit unes pàgines del Kempis a la llum de l’espelma, arribava a la conclusió que era impossible; que era impossible fins i tot la proposta; que si gosava dir-li-ho se li desmaiaria a les mans; que per això ja hi havia les amants. O algunes amants.

Anaven passant els anys i l’Elvira continuava essent l’amant oficial, primer de sa futura senyoria i després de sa senyoria. Quan don Rafel va aconseguir el càrrec que anhelava, per celebrar-ho, va fer-li el segon gran regal: un anell d’or de llei amb dos brillants africans que valia una fortuna, Elvireta meva: una veritable fortuna. I ella, per què ho has de fer?, eh?, i don Rafel, perquè t’estimo, Elvireta meva, perquè ets la passió de la meva vida. I sí, veritablement, don Rafel estava molt gelós i cofoi perquè encara que havia atrapat la trentena, l’Elvira conservava un cos esplèndid i estimava i es deixava estimar sense esperar res a canvi. Aquell contacte amb l’Elvira era per a ell, encara, un contacte absolutament únic perquè només es basava en l’amor. O així ho percebia. I els dimecres i els divendres, coincidint amb el Sant Rosari del Pi, don Rafel feia la seva visita al carrer de les Caputxes vora l’Argenteria. I dilluns, dimarts i dijous, i també dissabtes i diumenges, l’Elvireta estimada es dedicava a fer-se un sobresou llogant l’habitació de reixa a gent solvent i de bones referències perquè amb el que li donava don Rafel tampoc no n’hi havia per tant. Amb el temps havia agafat experiència en l’art de la regència amb discreció. Fins que li va venir la curiositat per veure per què la gent sospirava i bleixava amb tanta fruïció i va acostumar-se a espiar les parelles d’amants que acollia. L’Elvira va arribar a la conclusió que l’amor inexhaurible està fet de gestos repetits que sempre són diferents perquè els embolcalla el secret i sospirava des del seu lloc d’observació. També va comprovar que molts homes lluïen entre les cames un vit molt més vigorós i llarg que el del seu Falet. I li va entrar la curiositat de provar-lo. No van passar gaires dies que ja rebia, en dilluns o en dijous, joves sans, forts i complaents, que li espolsaven el presseguer. Hi va agafar gust. Tant, que aviat els va voler provar de dos en dos i de tres en tres. S’ho passava d’allò més bé i don Rafel, a la figuera, pagava les despeses del seu niuet d’amor i de les seves orgies i en picava les molles dimecres i divendres. I ell que ja era regent a pesar de les absurdes pretensions de don Manuel d’Alòs, que aquesta és tota una altra història.