10

La notícia de l’execució immediata de la sentència per fallida del recurs de l’indult va ser comunicada als familiars de l’Andreu amb un propi de l’advocat defensor. Mestre Perramon i la Teresa, amb el cor assotat per un mareig esborronador, van plantar-se davant de la presó amb la pretensió absurda, ja que no era prevista per la llei, que l’alcaid els concedís una entrevista amb el reu. No van aconseguir ni l’entrevista amb l’alcaid. Quan se’n tornaven, capcots, disposats a repassar el fang negre i pudent de la baixada de la presó, ara de pujada, el soldat de guàrdia va fer un gest a la Teresa i li va dir, quasi a cau d’orella:

—Entreu pel carrer de la Tapineria. La segona casa. Cap a les set, quan sigui fosc.

A les set del vespre, quan era fosc, la Teresa i mestre Perramon s’agafaven al clau roent de la segona casa del carrer de la Tapineria. Els va obrir una dona amb grenyes que no va dir res. Mestre Perramon va quequejar-li que li havien dit que truqués allà perquè…, per veure el seu fill, que l’anaven a matar. La dona els va fer entrar i va escopir entre les grenyes:

—Són cinquanta rals. I deu rals més per al soldat. Us hi podreu estar un quart.

—Ara?

—Sí. Ara mateix.

Mestre Perramon va pagar el que li demanaven. El cor li explotava a batecs mentre esperava impacient que la dona, a la llum vacil·lant d’una espelma, acabés de comptar els diners.

—Molt bé —va dir de darrere les grenyes—. Ara us heu d’esperar.

Ho van fer a peu dret i a les fosques, perquè la dona els va deixar en aquella mena de rebedor sense més explicacions. Quan tots dos ja es pensaven que el món els havia oblidat en aquell racó de casa amb sentor de col bullida, es va obrir la porta del carrer i una ombra va entrar esbufegant i va topar amb ells.

—Mecàgon la mare que et va parir —va mastegar l’escarceller, palpant la tossa de mestre Perramon. Del fons va venir la pampalluga vacil·lant de l’espelma de la dona i l’escarceller ho va comprendre.

—Qui voleu veure?

—El meu fill. —Li tremolava la veu—. L’Andreu.

—Ah… —L’escarceller va dubtar mirant la dona. Aquesta va assentir imperceptiblement i l’escarceller va afegir—: Molt bé… Però només poden ser deu minuts, que m’hi jugo la vida, jo.

—Abans han dit que un quart —objectà la Teresa.

—Si el voleu veure, seguiu-me…

Estranyament per a ells, l’escarceller els va fer passar cap a l’interior de casa seva. Quan van arribar a una porta de fusta corcada la va obrir amb una clau que ja era al pany. Va agafar l’espelma a la dona.

—Seguiu-me —va dir.

Eren en una mena de passadís excavat a la roca o vés a saber si a la muralla antiga. Van franquejar tres portes més, que obrien a tres passadissos semblants, despullats i foscos.

—Això és part de la presó vella. Aquí hi ha uns forats. Ho veieu? —Es van ajupir i van veure unes obertures a terra, amb uns barrots que les defensaven—. Espereu-vos aquí —va fer el vell.

Sense deixar-los reaccionar, va desaparèixer per on havien vingut, amb la llum. Es van quedar a les fosques, sense cap referència de cap on voltava el món, en la més desoladora obscuritat. La Teresa es va posar a plorar i mestre Perramon la va voler consolar però no trobà paraules perquè ell també plorava, aprofitant-se de la fosca.

Molta estona després, els seus ulls avesats van percebre una llum dèbil als seus peus. Sortia d’aquells forats amb barrots. Tots dos es van ajupir. A sota d’ells, el soldat que els havia donat l’adreça, armat com si anés de servei, precedia l’escarceller que alçava un quinqué i feia posar-se, al mig de l’estança, una figura estantissa que mirava cap amunt.

—Andreu? —va fer mestre Perramon.

—Pare…

—Hola, Andreu. Sóc la Teresa.

—Hola… No us veig…

—Andreu… T’estimo.

—Em mataran demà.

—No hi pensis. Resa.

—Gràcies d’haver vingut… Estava molt sol.

L’Andreu, amb el cap alçat, fitava la foscor d’aquella mena d’obertura del sostre. Va veure uns dits que s’aferraven a un barrot.

—De qui és, aquesta mà? —va preguntar.

—Meva —va fer la Teresa.

—Belluga-la. Així… Que bé, que hàgiu vingut…

Uns moments de silenci. La Teresa movia la mà amb una dedicació quasi sagrada i els ulls de l’Andreu, amagats rere la llum del quinqué, resseguien amb golafreria aquells moviments. No va voler trencar la màgia d’aquell moment i es va estimar més callar. Per uns instants li van passar moltes coses pel magí: que ara que ho veia, s’estimava aquella noia que movia la mà per amor; que patia pel pare, pobre home, que s’ho devia estar passant molt malament. Més o menys era així, el silenci de l’Andreu, acompanyat d’unes llàgrimes lentíssimes perquè ja no estava tan sol. I els de dalt només sentien la respiració compassada del noi perquè la remor de les llàgrimes, de tan lentes que eren, no es podia percebre.

—Fill… —va esbocinar el silenci mestre Perramon—. Estic fent tot el que puc… He visitat les autoritats… He enviat un missatge al Nando… Avui, a correus m’han dit que no hi ha manera de trobar-lo. Que ningú no sap on és.

—Jo no ho vaig fer. El Nando ho sap; vaig passar la nit amb ell, passejant. Ell pot fer-me de testimoni! Em sentiu? Feu-lo venir!

Ara va ser una llàgrima de la Teresa que va caure entre els barrots; però l’Andreu no la va veure.

—Ja ho sabem, que no ho vas fer. I no trobem el Nando. Ha desaparegut. S’ha fos, fill meu.

—Tothom creu que la vaig matar. Tothom. Em tornaré boig i al final pensaré que sí que la vaig matar jo.

—Jo t’estimo molt —va replicar la Teresa, com si això fos una resposta.

—Trobeu-me el Nando, per l’amor de Déu!

—He anat a veure el rector del Pi i dos canonges de la Seu —repassava mestre Perramon—. I el marquès de Dosrius, i els jutges i tot… Però es veu que no hi ha res a fer.

—Que jo t’estimo molt, Andreu…

—Em volen matar. No sé per què, però em volen matar. El Nando, pare! Ell coneix gent.

—T’estimo.

—Jo no sé on més anar, Andreu.

—Em perdonareu, però no ens hi podem estar tota la nit. M’hi estic jugant la pell.

—Un moment! —Ara semblava que l’Andreu es despertava—. La cançó, pare!

—Quina cançó?

—Va, tu va! Que ja fa molta estona que hi som i jo…, i aquest soldat també…

—La cançó del rossinyol. El Nando va escriure una cançó amb un poema meu. És molt bonica.

—I què vols?

—Que no es perdi, pare…

—No passis ànsia.

—Va, som-hi. —L’escarceller agafà l’Andreu pel braç, però aquest s’hi va resistir. Des que havia començat l’entrevista fins a aquell instant era el primer moment que semblava que sentís néixer l’energia.

—Un moment, que no ve d’un moment, eh? —L’Andreu es va espolsar la mà de l’escarceller amb un deix de menyspreu. Va assenyalar cap al forat del sostre—. El paper el vaig deixar…, damunt de la taula on escric. El vaig deixar sota l’espalmatòria… Pare…, que no es perdi. La pots tocar a l’harmònium… El Nando, quan torni, la pot fer cantar… Que no es perdi, el meu poema.

L’Andreu només sabia dir que no es perdi. En el fons el que volia era deixar clar que ell ja estava mort, que no calia que gastessin el temps amb entrevistes estèrils, que el volien mort i s’ha acabat; que si algú cantava aquella cançó repetiria paraules seves i ell reviuria per aquelles paraules per més mort i remort que estigués, i així faria un lleig a la forca.

—Que no es perdi —va tornar a dir per deixar clar el seu argument—. Que no es perdi, pare —va repetir com a testament.

—També n’hi ha que defensen —argumentava a crits el comandant Cisneros amb els llavis greixosos i un bocí de carn enganxat a la barba, mentre alçava una cuixa de gall dindi amb la forquilla— que aquests animals tenen ànima. —Va encetar una riallada seguida dels esbufecs nasals de l’esforç per reprimir-la. Clavà queixalada a la cuixa i va sospirar. La va fer servir per assenyalar cap a sa senyoria mentre dissimulava un rot—. Em pregunto —filosofava— quin gust deu tenir l’ànima d’aquesta bèstia.

Sa senyoria va riure. Li feia fàstic el comandant Cisneros; el considerava com un exemplar inútil de semental de raça militar, incapaç de participar decorosament en cap acte bèl·lic, tant pel pes excessiu de les medalles com de la panxa, que competia amb la de molts comensals. Però va riure, perquè es tractava del comandant Cisneros, precisament el militar més proper a sa excel·lència, i amb les coses de menjar no s’hi juga. I vet aquí que sa excel·lència don Pere Caro de Sureda-Valero i Maça de Liçana contemplava satisfet el fons del seu got, quatre coberts a l’esquerra, mentre escoltava les rialles de gallina de les dues dames que li feien l’aleta, una de les quals, per sota la taula, li feia peuets. O sigui que després d’enretirar-se per deixar que un cambrer li omplís la copa, sa senyoria va tornar a riure i va comentar jo em pregunto, comandant, com deu ser l’ànima de l’enciam o de la col i el comandant Cisneros ho, ho, ho, vinga riure d’una manera llastimosa. Don Rafel va apartar amb perícia la seva copa perquè no hi anessin a parar els capellans que projectava l’entusiasmat militar. A don Rafel el va envair una angúnia indefinible i es va refugiar a la cuixa de gall dindi. Per uns moments li havia passat pel magí tot el que havia deixat fora del banquet. Amb un sacseig enèrgic del cap foragità els mals pensaments. Per dinovena vegada en l’estona que feia que sopaven es va arriscar a allargar el coll per observar, tres coberts més a la dreta, els gestos delicats de la baronessa de Xerta, la seva inabastable Gaietana. La pobra nineta dels seus ulls tenia al costat un entusiasmadíssim coronel Cobos —per a ell es feia la festa, ja que l’enviaven, amb un ascens fulgurant, a la casa militar de la Cort (rang i emoluments de general)— que traçava sobre l’esquelet escurat de mig conill l’estratègia seguida en la defensa de Cervera, o potser havia dit Figueres?, durant la Guerra Gran. Don Rafel no podia saber que donya Gaietana ja havia arribat a aquell punt dolç de semisomnolència que provocava aquell vi de Sant Sadurní, i es deixava gronxar per la veu rogallosa del coronel galtavermell que assegurava amb insistència i preocupació, assenyalant la quarta costella intercostal del conill, que el baluard de Santa Maria era, de molt, el més dèbil. A la baronessa de Xerta li importaven un rave les debilitats del baluard de Cervera. Figueres? Estava més pendent del seu marit, el baró, que s’estava menjant amb els ulls i un somriure de ruc una desconeguda, amant d’algun militar, que s’havia empolainat amb un gust detestable, com si fos una ballarina de segona mà del teatre, una d’aquelles pobres dones que s’han de guanyar els cigrons fent saltets dalt l’escenari mentre algun enterramorts ja li està preparant la tomba en alguna banda. Però el baró hi estava entusiasmat. Quan es va assegurar que el seu marit ja estava ben atrapat, la jove baronessa de Xerta… Ah, no: Solsona; no era ni Cervera ni Figueres sinó Solsona. I l’Estat Major estava situat a la pota davantera del conill. Doncs la jove baronessa de Xerta va començar a fixar-se amb complaença en aquell tinent d’ulls verds i bigoti ros, alt i ben plantat. Va agafar la copa i la va posar al davant de la boca, com qui s’hi amaga. Devorà el tinent amb els ulls mentre la purrialla gavatxa fugia espaordida pel contraatac massiu dels defensors del fèmur del conill. Va despullar mentalment el tinent de bigoti ros i ulls verds i arribà al convenciment que aquell tros d’home havia de tenir, per força, una peça ferma, imbatible, inexhaurible, rebel, orgullosa, forta entre les cames. Donya Gaietana es va assegurar, d’un ràpid cop d’ull, que al seu marit li continuava caient la bava davant la ballarina trista i deixà la copa. Va agafar un bon tall de botifarra just quan els francesos fugien en franca desbandada i els defensors de, carai, ara resulta que era Manresa?, alçaven orgullosos l’estendard i proclamaven eterna fidelitat a sa majestat, el rei de banyes don Carles. La baronessa es va posar la botifarra a la boca, sense començar a mastegar-la, en un gest decididament procaç i va mirar de fit a fit el tinent de bigoti ros, membre rebel i ulls verds, buscant la topada directa. Ara, per fi; sí que li ha costat: ara el tinent s’adonava de l’encalç de la baronessa i tot ell es va engrescar. Va parir, la paia: m’està posant a to i aquest carallot de coronel que no calla, venia a dir. El tinent de membre inexhaurible, bigoti ros i ulls verds, va somriure amb precaució i mirà de buscar-li el peu per sota la taula, però la taula era massa ampla. Donya Gaietana, que havia endevinat el gest subterrani, va mossegar un bocí de botifarra i somrigué. El coronel, que per uns instants deixava de mirar l’esquelet i es fixava en la dona, es va pensar que a ella li havia fet gràcia l’acudit que s’havia empescat sobre els francesos i es va felicitar per aquest humor fi que sabia gastar i que agradava tant a les senyores de bon veure. Donya Gaietana va alçar la copa i desitjà el jove tinent al seu llit. Va beure amb delectança i quan va deixar la copa el seu esguard topà amb els ulls de gripau trist del llefiscós don Rafel; l’ànima de la baronessa va riure calladament. En el fons estava orgullosa de fer arrossegar-se aquell home per allà on trepitjava el seu peu. Era un tipus de poder, de força que ella tenia… I això que, segons li havia contat el seu marit molt a disgust, don Rafel era una persona influent, tot i ser un no-res sense títol, pel sol fet d’ostentar el càrrec de regent de l’Audiència. Ella sabia que don Rafel l’empaitava de lluny. Primer havien estat un parell de coincidències, tots dos als finestrals de les seves cases; després, l’observació matussera mal amagat darrere el cortinatge. I feia poc temps, allò tan divertidíssim del telescopi. Si don Rafel hagués sabut que ella sabia que ell l’encalçava amb allargavistes, hauria agafat un mal sotrac de vergonya. En canvi, donya Gaietana no acabava d’estar segura de saber que ell no sabés que ella sabia que ell l’empaitava telescòpicament; i aquesta incertesa afegia pebre a l’assumpte. Perquè ella havia acceptat el joc i s’havia ofert a la contemplació a distància, obrint cortines a l’hora de la migdiada, ajaient-se al llit amb aire cansat, aixecant faldilles, deixant entreveure un turmell deliciós, blanc com la llet, o un seguit de roba íntima que ben segur que devia col·locar sa senyoria ran de la bogeria. És aquest, el poder de les dones, pensava ella mirant el regent i passant-se la llengua pels llavis humits. Al regent, que l’observava, se li va entrebancar el glop de vi i es va haver de cobrir la cara amb el tovalló per tossir amb circumspecció. En honor a la veritat estricta, donya Gaietana ignorava totalment el greu problema de la inversió de la imatge, que tants maldecaps havia proporcionat a sa senyoria fins que no ho va poder resoldre amb l’ajut del doctor Dalmases. Don Rafel, quan va haver superat l’accés de tos, va mirar cap a la baronessa. La va imitar —gest innat i ancestral de comunió espiritual—, agafà la copa i va beure. S’imaginà que allò era un bes intens i el vi l’hàlit amorós que els unia. Don Rafel féu un esforç, per no pensar en cap altra cosa que no fos aquell sopar i la presència càlida, de peu dret i no invertida, de la preciosa Gaietana del meu cor. I quina sort que la Marianna s’hagués estimat més anar a plorar amb els de la Confraria. Don Rafel va dir sí, i tant, a una pregunta que no sabia quina era i que li havia fet l’enginyer militar d’ulls tristos que seia a la seva esquerra. L’enginyer militar es va estranyar d’una resposta tan absurda, s’encongí d’espatlles i s’estimà més tornar al seu mutisme.

Acabades les postres, quan el vi havia fet brillar tots els ulls, untant-los de desig mal dissimulat, els convidats es van alçar per passar als salons on estava previst d’oferir licors, cafès i cigars per als habituats a aquesta pràctica. Com si algú hagués donat el senyal tàcit de començar la cacera, els esguards es van buscar i els cossos, amb afany mal dissimulat, es van fer els trobadissos. Alguns amb poca traça, com l’inefable baró de Xerta, que seia, somrient com un idiota, contemplant les mamelles de l’actriu. D’altres, amb desesper, com don Rafel, que no trobava on punyetes s’havia ficat donya Gaietana. I d’altres, com ella, que, al corredor apartat que portava als pixadors, es morrejava amb golafreria amb el tinent de bigoti ros i ulls verds i comprovava al tacte i per damunt que, efectivament, el membre era orgullós i fort i no com la pelleringa del baró.

Don Rafel, com nàufrag desesperat, va recórrer sis o set estances de Palau i va haver d’apartar els ulls per fer veure que no s’adonava que la marquesa de Sentmenat posava una mà a la cuixa marcial i fresca d’un alferes mentre reia de qualsevol bajanada o que l’il·lustre arquitecte i home pietós, don Arcadi Oliva, magrejava els pits de la comtessa de Creixells i aquesta vinga riure satisfeta. Realment, s’havia obert la veda, però el desolat caçador don Rafel havia perdut la peça. On era el seu aire d’Orió airós? On havia abandonat l’ímpetu del conqueridor? Potser era que d’ençà d’allò de l’Elvira, pobreta, don Rafel havia perdut l’esma i ja no era el que era. Extraviat pels salons d’aquella mansió, derrotat perquè no picava cap peça, empipat perquè ell havia insistit a anar a la festa per evitar que aquella nit tan difícil fos massa llarga i se li llancés a sobre, va sospirar i es decidí a anar a pixar.

Unes passes cansades, que arrossegaven les sabates pel trespol, van advertir del perill els fogosos amants. Es van separar just a temps que el tinent s’amagués a la fosca del corredor. Donya Gaietana es va trobar davant per davant de don Rafel que se la mirava com si es tractés d’una aparició.

—Baronessa… —va quequejar sa senyoria. Evidentment, ni li podia dir que la buscava com un desesperat ni que, ves per on, passava per allà per anar a pixar, que no podia més.

—Don Rafel… —contestà la baronessa en el mateix to. I també va guardar silenci. Saber que el tinent la fitava des de la fosca li va provocar una esgarrifança al clatell. Se li va acudir que podria ser divertit desesperar-lo fent unes quantes magarrufes al regent però se’n va estar no per res: perquè trobava aquell home massa llefiscós.

—Baronessa —repetí el marejat regent. Se li va acostar, li agafà la mà i la besà apassionadament—. Fa mesos que només penso en vós…

La baronessa de Xerta, la mà presonera d’uns petons humits, no va calcular bé les coses, no va poder contenir-se i esclafí en una rialla. A don Rafel se li va congelar la sang i la pixera; el cor se li paralitzà i va sentir la brutalitat de la vida que l’esclafava amb aquella humiliació ferotge. Per uns moments va odiar la baronessa; després s’odià a si mateix per haver-se descobert en un mal moment i després enretirà la mà, com si la de la baronessa cremés. Sense donar més explicacions, i mentre la baronessa encara reia, va entrar al corredor fosc. El tinent de membre vigorós, bigoti ros i ulls verds va entrar al pixador per no topar amb el regent. Però aquest també hi entrà, vermell com un pebrot. Va veure un jove militar que s’afanyava amb una gibrelleta. Ell, encara sulfurat per la vergonya, es va descordar les calces, va aferrar el membre amb ràbia i escollí una gibrella. Quan començava a orinar cabalosament, s’adonà que l’esquena del tinent es sacsejava vigorosament fins que se sentí l’esclat d’una rialla continguda massa estona. Don Rafel va pensar que hi ha cops que la vida no té sentit. I ara per què riu, aquest?

La festa encara estava ben viva. Sa senyoria, però, anà a saludar el coronel Cobos, li desitjà sort a la Cort i s’acostà reverencialment a la vora de sa excel·lència per comprovar que estava ocupadíssim rient envoltat de dames enjogassades que li celebraven les ocurrències. Després de dir a l’ajudant de camp del Capità General que raons del càrrec l’obligaven a absentar-se, sa senyoria va abandonar el Palau de Capitania, les rialles, els esguards brillants i furtius, els crits, donya Gaietana i la vergonya d’aquella riallada sense pietat, i es va entaforar al seu fiacre emmurriat, trist, desolat, desesperat d’amor.

A la mateixa hora d’aquell dijous dinou de desembre de l’any del Senyor de mil set-cents noranta-nou que un nucli força representatiu de l’aristocràcia i el bon nom de la ciutat s’intercanviava les banyes al banquet ofert pel coronel Cobos als salons de Palau, a la presó de la plaça del Blat l’Andreu refusava la cassola de terrissa sense ni obrir-la.

—Has de menjar —insistia l’escarceller, que s’havia instal·lat en un tamboret al corredor, davant la cel·la, amb la porta de barrots entremig. L’Andreu va aguantar la mirada de l’home i no va contestar. Es va posar les mans al cap i va provar de sanglotar però ja no li sortia el plor de tant que l’havia gastat aquells dies.

—Deixa’m sol —va acabar dient.

—És molt millor que estiguis acompanyat, que sentis veus…, si no vols parar boig.

—Ja ho estic, de boig. No vull morir-me.

L’escarceller es va rascar el cap perplex. Es feia creus que tant de temps en aquella feina i que encara tingués l’ànima tova. Pensar en la mort encara el consternava. La mort dels altres, que la seva, ell que era vell, l’havia resumida en allò tan simple de s’ha acabat el patir.

—T’aprofites de mi —va dir de sobte l’Andreu. L’escarceller s’agafà a un barrot de la porta, sorprès.

—Jo?

—Totes aquestes visites… Senyores de casa bona… —I fent un crit, va afegir—: Sí o no?

El vell, incòmode, va fer per mirar a una altra banda. L’Andreu continuà els seus retrets:

—Aquestes dames que em vénen a veure sense que jo ho hagi demanat, segur que et deixen diners.

—Home… M’has de comprendre… La vida és dura i jo…, després…, encara he de continuar vivint. M’entens?

—No. Per què no em vénen a veure els meus? La noia que ha vingut a la tarda…

—Ja ha vingut —va tallar l’home—. I jo m’hi he jugat la vida. No veus que estàs incomunicat?

—Per què?

—Jo què sé. Això, la gent de la justícia. A mi em diuen aquest home al corredor de baix i jo el porto al corredor de baix.

—Merda —va dir l’Andreu. I callà. El vell va respectar el seu silenci i tornà a pensar que aquell cos ple de vida en poques hores entraria a la immobilitat dels cucs. I tanta gent que vol marxar per sempre i no hi ha manera perquè costa molt morir de ganes de morir-se.

—Va, que la dona ho ha preparat a posta per a tu. Són rovellons.

L’Andreu alçà el cap. Va somriure tristament i destapà la cassola.

—Són rovellons de Montjuïc —insistí l’altre—. Enguany ha estat bo per als bolets, tanta pluja.

L’Andreu va agafar un bolet i se’l ficà a la boca. Mastegà lentament, com si mengés pedres…

—Sóc incapaç, de menjar res, ho sento… Estic marejat de por. Tinc molta por… —L’Andreu va tremolar i ni tan sols es va permetre el gest de dissimular-ho—. Tinc tota la por del món.

Es va fer un llarguíssim silenci, com si els dos homes s’adonessin que tenien tot el temps de l’univers per parlar, la cassola dels bolets al mig com a testimoni.

—Aquesta matinada em mataran.

—No hi pensis.

—Em maten per una cosa que no he fet. I jo no em vull morir, que sóc jove.

—Diuen que no es pateix. Que és tan ràpid que…

—Tu què saps! Això no ho sap ningú.

—Estic segur que no te’n sentiràs.

—Calla.

L’escarceller es va mirar els rovellons. Malaguanyats, va pensar. En va trencar un bocí amb els dits. Boníssim.

—Va, menja’n, que t’has de distreure.

—No em puc empassar res, t’ho juro. Aigua. Dóna’m aigua.

L’aigua era calenta i feia pudor, però se’n va beure un glop. Es va tornar a repenjar contra la paret i retornà als seus gemecs de tota la tarda, no és just, Déu meu, ningú no em fa cas, per més que cridi, Déu meu, i a l’escarceller, tot i els anys, se li va arronsar el melic.

L’Andreu va passar despert l’última nit de la seva vida. Va intentar dormir; va provar de no sanglotar, de pensar en la mare, de pensar quan era petit i corria feliç pels carrers enfangats de vora Santa Anna, quan empaitava pardals i pescava capgrossos al bassal del Portal de l’Àngel, o quan va aprendre a raucar com les granotes, grunyir com la truja o parrupar com els coloms de can Masdéu, que tot això es podia aprendre dins de les muralles de Barcelona. Va pensar també en l’època que va aprendre de lletra i com es va afeccionar a la lectura, i son pare, que el volia músic, va haver de resignar-se a veure’l cada cop més engrescat darrere les rimes i les metàfores, però ja li anava bé. I el primer desengany, que va ser allò que el va impulsar a viure lluny de casa els pares. I la mort de la mare, i com son pare, per agombolar tota la casa, va fer que la Teresa deixés la botiga i ajudés a la casa, a fer de tot, a fregar i a cuinar, i a enamorar-se del fill de mestre Perramon, i a regalar-li el medalló que el va perdre.

—És l’hora del consol espiritual, fill meu…

Va estar a punt de dir entreu, mossèn, perquè volia plorar sobre l’espatlla d’algú. Però així que es va adonar que es tractava del mateix capellà que dies abans no havia cregut en la seva innocència, li va venir, del fons del fel, un glop de ràbia que a penes podia contenir. Mossèn Terricabres, que tenia els dits pelats de tantes benediccions in articulo furcae, va veure de seguida que aquell xicot no estava disposat a col·laborar en la salvació de la seva pròpia ànima. I va dir-se que en fi, Déu hi faci més que nosaltres, sempre n’hi ha d’haver de repatanis. Sap greu, però és així. I no hi va insistir més, perquè el que no es podia permetre era un escàndol ara que en qualsevol moment es podien presentar els de la Confraria de la Sang a llepar les ferides al reu, xucla-sangs, ratpenats, vampirs, aprofitats, que malgrat els somriures educats quan et veuen arribar, estaven treballant fort per quedar-se ells en propietat la plaça de capellà de la presó de la plaça del Blat, ara que justament, i aquest era motiu greu de preocupació, deien que la suprimirien en benefici del ben peixat i malparit capellà castrense de la Ciutadella, que totes li ponen perquè diu que se’n va tranquil·lament a no sé, a un fotimer de rals de paga i jo aquí amb un sou de misèria.

—Molt bé, fill meu —va dir, agafat a un barrot de la porta, després d’aquell llarguíssim silenci—. Si no vols consol espiritual no t’hi puc forçar. Si m’ho demanes, et rebré en confessió i t’administraré l’extremunció.

—No vull res.

—L’extremunció te l’administraré després, ho vulguis o no —va concloure, ferit, el mossèn. I va marxar, perquè la visita no donava per més. Estava indignat, a veure què s’ha cregut aquest marrec. Mentrestant, el marrec estava plorant perquè ja el donaven per mort: l’extremunció era cosa de morts. Se li va acudir de pensar en la seva caixa. Com era, la seva caixa? Es va aixecar desesperat, i s’agafà als barrots de la porta.

—Jo no la vaig matar! Pengeu un innocent! —va cridar.

El mossèn, al fons del corredor, va fer una ganyota. Assenyalà l’escarceller:

—Tanca-li la porta de fusta, que no comenci a fer escàndol.

I va marxar, camí del despatx de l’alcaid, profundament humiliat, perquè eren ben pocs els que se li resistien tant.

A mitjanit l’Andreu va demanar més aigua, paper i estris per escriure i un lloc on seure. Tot li va ser concedit per l’alcaid. L’Andreu volia entendre la seva perplexitat i un paper en blanc sempre l’havia ajudat. Amb lletra tremolosa va escriure no sé per què em maten i va arrencar a plorar.

La presó de la plaça del Blat encara tenia el privilegi d’albergar els reus condemnats a mort per delictes comuns. El costum de la presó establia que, per a la nit en capella, es respectava la voluntat del condemnat fins a les quatre de la matinada. Concretament, se li respectava que volgués estar sol o que volgués rebre el consol espiritual del capellà de la presó. A partir d’aquesta hora es donava entrada als membres de la Confraria de la Sang, que ja s’esperaven des del vespre abans a les dependències de l’alcaid amb el seu posat lúgubre. I després d’aquesta intervenció obligada pels costums, el calabós del condemnat rebia múltiples visites dels funcionaris i de les autoritats corresponents: l’uixer que, amb veu fangosa i educada, li llegia la denegació del recurs d’ofici presentat per la defensa i que ni l’Andreu no sabia que s’havia presentat. El procurador de l’Audiència que li demanaria quines eren les seves últimes voluntats, i l’oïdor de la Sala del Crim que li havia de comunicar l’hora de l’acompliment de la sentència. Tot aquest moviment volia dir que, aquella nit, la presó de la plaça del Blat no dormiria. Però contra el que es pogués pensar, no se sentia cap remor estranya en aquell edifici; tothom, conscient de l’especificitat de la nit, parlava en veu baixa, caminava de puntetes i es mirava de reüll, esperant que fossin les quatre per posar-se en moviment. El mal de les condemnes a mort era que aquella nit no descansava ningú a la presó, i més si era una condemna per partida doble. I mossèn Terricabres, si l’execució no era gaire puntual, havia d’empalmar amb la missa al convent de Santa Mònica; i com que no estava avesat a fer migdiada, se li presentava un dia emboirat i amb mal de cap. Bàsicament era per això que odiava els dies de les execucions.

—No vol la meva assistència —va reconèixer a l’alcaid. Sabia que els llops de la Confraria l’estaven sotjant des de l’altre cantó de la porta i fent esforços per sentir el que deia.

—Molt bé, mossèn. Voleu una mica de cafè? —L’alcaid assenyalà la cafetera de damunt la taula. El mossèn se’n serví. Estava amoïnat.

—A quina hora està prevista, l’execució?

—A dos quarts de sis.

—I no pot ser abans?

L’alcaid va prendre un glop de cafè i va somriure:

—Sempre em dieu el mateix. No depèn de mi, mossèn. Aneu a reclamar a l’Audiència.

El mossèn es va acostar la tassa a la boca. Era bo, aquell cafè. Sort que l’alcaid n’era un consumidor fervent… Potser aquesta era una de les raons per les quals tots dos homes s’avenien o, per dir-ho amb major exactitud, es mossegaven poc. Després d’haver tastat el cafè calent, el mossèn va remugar entre dents:

—És molt millor enllestir. Aquest noi no creu en res. I el desgraciat d’holandès ja no és ni una persona.

—Podeu resar per la seva conversió.

El mossèn va alçar el cap, ferit pel comentari. Que es fiquessin amb la seva feina el molestava. Bé no deia res ell sobre la qualitat del menjar de la presó, que se’n podria parlar molt, o d’aquelles obres del pati petit que s’estaven fent amb un pressupost escandalosament inflat. Va fer esforços per dissimular la seva indignació:

—Ja ho fan els de la Confraria per mi. En això de les pregàries sí que estan ben servits, els condemnats. Ho tenen molt millor que no la porqueria de sopar que els han servit.

I va fer un altre glop d’aquell excel·lent cafè. Es trobava molt millor, ara.

Al seu calabós de condemnat, l’Andreu va tornar a mirar el full. Tenia moltes ganes d’escriure, però després d’haver posat allò de no sé per què em maten, ja no sabia què més afegir-hi. Sabia que la mort se li anava acostant de manera inexorable i això li feia por, molta por. I no podia fer res per impedir-ho, oh, que inhumana és la soledat, ara que vull sentir bategar un cor, ara que no puc estar sol… Però no tenia esma d’escriure ni això que estava pensant. Tampoc no sabia que tanta soledat no era el tracte normal que s’aplicava als condemnats sinó que era conseqüència de les instruccions precises de sa senyoria, que havia decretat incomunicació total per als dos reus, i que segons tots els indicis s’havia agafat molt a pit aquell cas, com si li anés alguna cosa.

L’Andreu va sospirar. Encara volia escriure, perquè en el fons es pensava que així, havent deixat algun escrit, es moriria una miqueta menys. Va tornar a pensar en la mort; la seva mort: la forca, el fred, el dolor, l’asfíxia, els ulls àvids de la gent… I després, Déu, el cel i l’infern, l’eternitat, la fosca, el no-res, l’espai infinit… L’Andreu creia en Déu, com tothom; era catòlic, com tothom. Però feia temps que presumia d’un cert anticlericalisme, que estava de moda entre el jovent i que l’havia ajudat a ser fort davant aquells llefiscosos mossens que ara li volien grapejar l’ànima. Però, i Déu? I la condemnació eterna? I el que hi ha després de la corda al coll? I el com es viu el no-res? I aquell pensament que el corsecava del per sempre més?… Morir-se, per a l’Andreu, eren moltes coses: eren totes aquestes pors desconegudes i sense explicació però també era el camí sense retorn, era dir adéu no a grans coses, no a un demà brillant (sempre havia somiat un futur de poeta consagrat i venerat, però ara l’hauria baratat per una vida anònima de dependent de fideuer), sinó dir adéu als dies de sol i de pluja, a la rialla d’un nen, a l’olor de l’herba molla, a les tardes avorrides, als núvols dalt del cel, a un passeig, a les ganes de fer un poema i a l’aigua fresca.

Encara no havia escrit cap ratlla. Va sucar la ploma al tinter i tornà a repetir la frase: «No sé per què em maten». I a sota, amb un esforç sobrehumà, va afegir cinc o sis ratlles més, amb lletra vacil·lant, intentant explicar la seva perplexitat. Però no va ser cap escrit gloriós ni cap testament literari immarcescible. Van ser mitja dotzena de ratlles tremoloses d’un home tan amarat per la por i la impotència que havia de dedicar quasi totes les energies a respirar per no caure mort sobre aquell terra tan fastigós de la cel·la. I van tocar les quatre a qualsevol campana.

Don Rafel contemplava la flama bellugadissa dels tions a l’escalfapanxes del seu despatx. Es va allunyar del foc i se n’anà cap a la taula. Consultà el rellotge: les quatre de la matinada. En aquell moment, i com si li volguessin donar la raó, les campanes de Sant Francesc van advertir de l’hora. I un pèl més tard, l’esquerdada de Santa Mònica feia d’eco. Ara comença tot plegat, va pensar. Sa senyoria deambulà per l’estança, nerviós. Encara no havia acabat d’assimilar tant d’alcohol begut a Palau i, sobretot, tanta rialla de menyspreu de la meva Gaietana estimada, odiosa, cruel, però que bonica… S’assegué empipat i es cobrí el rostre amb les mans. Un campanar més llunyà insistia a dir que eren les quatre i un gos que udolava tristament no hi estava d’acord. Nerviós perquè avui hi havia una doble execució? Disgustat pel menyspreu de donya Gaietana? Atemorit per la figura sinistra de don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal, comissari de policia que li podia tocar allò que no sona? Neguitós perquè al cap de no res, quan se sentissin les canonades des del pla del Born, se li hauria acabat el neguit?

Va tornar a consultar el rellotge per no haver de respondre’s aquelles preguntes. Encara eren les quatre, com si el temps hagués volgut immobilitzar-se i fer eterna aquella lenta nit de turment de sa senyoria. Tornà a l’escalfapanxes. Des d’allí contemplà el seu retrat d’en Tremulles i tampoc no va sentir cap mena d’orgull per l’esguard segur, agressiu i profund que li havia sabut descobrir el pintor. El que sí que va fer va ser enyorar aquells temps més feliços en què no estava obligat a viure amb l’ai al cor, en què podia somriure tranquil i riure amb ganes, i pensar en què menjarem per sopar, Marianna, perquè ja tenia els seus dimecres i divendres d’amor al niu d’amor, recer de galanies, racó teu i meu dels etcèteres, amb l’Elvireta, la més galana i formosa de les dones, pobrissona Elvira meva, què t’han fet. Es va situar sota el quadre. No que la cambra estigués prou il·luminada ni que els seus ulls lleugerament hipermètrops sabessin captar tots els detalls, sinó que havia contemplat tantes i tantes vegades aquell quadre que se’l coneixia de cor. Va sospirar, preocupat. No ho sabia formular bé: en aquell moment de soledat despullada, amb l’ànim pendent d’unes canonades fatídiques, desvetllat, amb agror d’estómac, amb la sang encara corglaçada per la humiliació horrorosa de l’estimadíssima i cruel Gaietana meva del meu cor, don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut. Perquè sempre hi ha hagut felicitats que ara viuen al record i serveixen com a terme de comparació amb la realitat; l’època del retrat era un paradís perdut, i l’Elvireta era un paradís perdut, i aquella energia de joventut era un paradís més que perdut perquè, fins i tot en qüestió d’amor, el pas del temps és cruel com donya Gaietana perquè per més que se servís de la pròpia experiència acumulada (ja veuràs, Elvireta, com et faig cantar a tu sola el duet d’Idomeneo di Creta, i ella què dius, estimat?), per presumir de ser un amant excel·lent, calia desenganyar-se davant de l’evidència perquè, per posar un exemple qualsevol, ja no se li aixecava com abans. I això, per a don Rafel, era un altre paradís perdut.

Les quatre i pocs minuts, va constatar en tornar a consultar el rellotge. Ja podia anar tibant-lo, que el temps s’ho prenia amb calma. Tenia mal de cap. Va allunyar-se cap a la banda de la balconada i es trobà davant del telescopi. S’hi aferrà amb les dues mans i respirà fondo: per uns moments li havia agafat l’impuls de llançar-lo balconada avall, com a venjança pública contra aquella miserable estimadíssima meva Gaietana, puta més que puta, per què t’has rigut de mi, jo que t’obria el meu cor?

Va deixar el telescopi i tornà a la seva cadira. Des d’allí contemplà de lluny el seu retrat. En aquesta època, va pensar, potser encara tenia una mica de consciència. Perquè recordava que de jove havia patit algun cop el dolorós neguit de la mala consciència. Ara, de gran…, a tot estirar podia sentir por, fàstic, odi, vergonya i, si molt convenia, una mica d’alegria; però mala consciència, no… A còpia d’estar en contacte permanent amb el món de la justícia se li havien fet durícies a l’ànima. Dia rere dia havia vist com passaven per l’Audiència homes i dones joves o vells l’actuació dels quals era jutjada per una colla d’incompetents entre els quals tenia l’honor de comptar-se, que estaven més pendents de les seves pròpies diferències i enveges, travetes i maniobres, que no del possible i ignorat drama personal dels desgraciats que, ulls esbatanats i cul encongit, escoltaven les sentències que els escapçaven cinc, deu, vint anys de vida o, amb una mica de sort, el cap. Mig quart de cinc, encara.