2

La Vicenta per una banda; la Nelson i la Ricarda per l’altra; la petita de Sant Just, la Pastoreta, l’esquerdada Agustina de Sant Sever, la Tomasa de la Seu, la Pasquala dels Felipons i dos minuts més tard la petita de Santa Mònica, la Carlota, convocaven els feligresos amb el seu crit sonor, immutable, orgulloses solitàries al cim dels seus campanars, una mica desenteses dels drames que els homes vivien i respiraven allà a baix, ran de vida. La veu insistent de les campanes arribava al carrer Ample i s’escolava pel balcó tancat i els finestrals del palau de don Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona. Palau és un dir, però es deia i sa senyoria era el primer interessat que casa seva fos anomenada palau, que el nom fa la cosa. I com que a dreta i esquerra, davant i darrere, al llarg de tot el carrer tot eren palaus, la casa de don Rafael es deia palau.

Donya Marianna, amb la mantellina cobrint-li el cap, un gros llibre de devocions en una mà, va fer marrada per no trepitjar el Turc que dormia cansat de tant dormir i passà per davant del menjadoret on solien fer les esmorzades. El regent en aquell moment mossegava un melindro enxocolatat i ella anunciava me’n vaig a missa. I el to lleugerament queixós de la proclama indicava exactament a veure quan et decidiràs a iniciar les gestions per demanar permís per poder celebrar missa a la nostra capella, que fa anys que t’ho demano. Amb la boca plena sa senyoria només va poder contestar mmm, que volia dir que et bombin, Marianna. Així que ella va desaparèixer, sa senyoria va tocar la campaneta perquè volia que l’Hipòlit li portés més melindros.

—I una mica més de xocolata, Hipòlit.

—No n’hi ha més, senyoria.

—Com, que no n’hi ha més?

—La senyora ha dit que no en féssim tanta, senyoria.

—Per què? —irat, don Rafel.

—Perquè… —El vell Hipòlit, setze anys de serveis fidels als Massó, deu uniformes desgastats, quatre perruques arnades a cops de reverències, no sabia què dir—. Perquè…, per, per…

—Molt bé, Hipòlit. Ja ho he entès.

Don Rafel va fer així amb la mà, comminant el majordom a abandonar el menjadoret. Com sempre que s’enutjava, li suava la calba. Va treure’s el mocador de seda i se’l va passar per la clepsa; en comptes de tantes misses i penitència, el que hauria de fer aquesta dona és doblar la ració de xocolata.

—Senyoria… —va fer l’Hipòlit.

I va abandonar el menjadoret. Aquella manera de desaparèixer el criat li va fer venir al cap com li havia arribat a costar d’avesar l’Hipòlit que fes servir el tractament de senyoria. El criat vinga dir don Rafel i ell, senyoria, i l’Hipòlit, què, don Rafel? I ell, que senyoria. I l’Hipòlit, ah, senyoria; sí, don Rafel, senyoria. I ell: no, només senyoria, m’has entès? I l’Hipòlit: sí, don Rafel. I ell: senyoria. I l’Hipòlit: senyoria. I ell, per reblar-ho: senyoria. I l’Hipòlit: senyoria. I ell: així m’agrada. I ara ho expliques a la resta del servei. I l’Hipòlit: sí, don Rafel. I ell: Hipòlit! I l’Hipòlit: Sí, don Rafel? I ell: oh, quin desastre! I l’Hipòlit: Ah, vull dir, senyoria. I ell, au, au, ja pots marxar. I l’Hipòlit: sí, don Rafel, vull dir senyoria. I va costar més d’una setmana que els criats de la casa comencessin a dir senyoria a sa senyoria amb naturalitat, això que donya Marianna hi ajudava —la il·lusió que li feia que al seu marit l’haguessin nomenat regent civil i quadruplicar la paga, que es diu aviat— i al principi deia als criats avisa’m, Hipòlit, quan arribi el senyor senyoria, fins que sa senyoria li ho va sentir dir i la va haver de renyar, però Marianna, dona, que sembles una pagesa de Sarrià, què dirà la capitana generala si et sent? I ella: doncs com ho he de dir? I ell: doncs ara vindrà el senyor. I ella: però no havies dit que t’havíem de dir senyoria? I ell, amb aquella santa paciència, perquè en aquestes coses don Rafel era un sant, mira, Marianna: senyoria m’ho han de dir quan parlen amb mi: veus? Per exemple si em diuen —inflexió teatral a la veu—: ha tingut un bon viatge, senyoria?, o si em diuen sí senyoria o no senyoria, m’entens? I ella: sí, senyoria. I sa senyoria: però Marianna, per l’amor de Déu! Tu no m’ho has de dir, dona! Alto, alto! —aixecava un dit fent aturar el món perquè n’anava a dir una d’important—. Si jo fos el rei, eh? Si jo fos el rei…, aleshores sí que tu m’hauries de dir sa majestat… Però don Rafel Massó no era sa majestat: només era un súbdit fidel del rei que s’havia quedat sense més xocolata perquè la seva dona havia decidit que li anava malament per al fetge, com si ella fos el metge. I mentre sa senyoria estava en aquestes reflexions, recollint la xocolata que quedava per les parets de la tassa amb l’últim melindro, va entrar en Rovira, sense picar a la porta, seguit d’un espantat Hipòlit, sense dir amb el permís de sa senyoria. Més aviat fent cara d’esverat.

—Però què és això, Rovira?

Don Rafel immobilitzava el melindro sucat a mitja alçada.

—És que d’allò, senyoria —esbufegava el secretari amb uns ulls com taronges—. Senyoria, que…, vinc del carrer i…, que diu que tothom ho diu, senyoria…

—Què diu tothom, diantre?

—Que han mort la cantant gavatxa, senyoria.

En homenatge a la magnitud de la notícia, el melindro es va partir i la part enxocolatada va anar a parar a les calces de sa senyoria.

—M’ho pots tornar a repetir?

El regent es va aixecar, oblidant la taca. El secretari, més refet, respirava amb normalitat.

—La cantant francesa, senyoria. El rossinyol de no sé on, senyoria. L’han assassinada. Es veu que l’han feta bocins amb un ganivet. Tot escampat, senyoria. Horrorós, diu que diuen.

I l’Hipòlit, ajupit davant del regent, amb un drap humit estava aigualint desesperat la taca inoportuna de les calces de sa senyoria.

—Deixa’m estar, home! —es va irritar don Rafel. La gent parlant d’assassinats i l’Hipòlit preocupat per una taca. Déu meu!

—Diuen que la pobra dona…

Però sa senyoria ja era corredor enllà, el cor bategant-li exageradament, tot ell trasbalsat perquè recordava massa coses. En cap moment no va pensar mai més no sentiré cantar com els àngels, quina pena. Tampoc no pensava en les preguntes que es fa el professional de la mort aliena: qui, com, quan, on, per què, cui prodest, testimonis, arma, quina arma, sobretot. I sospitosos. Tots els sospitosos. Només va pensar oh, Déu meu, una dona morta, una dona morta, i ho repetia corredor enllà i la calba, les mans i l’ànima li començaven a suar. No va pensar en els mòbils, les proves, els indicis, perquè, tot i que ell era el qui manava a la Reial Audiència, sempre s’havia mirat la mort amb una ganyota de fàstic i l’havia deixada en mans dels seus subordinats.

—Esquarterada, senyoria —insistia en Rovira, trepitjant-li l’ombra corredor enllà—. El senyor fiscal és a baix, esperant-vos.

—Don Manuel?

—Sí, senyoria.

Va contenir un gest d’irritació. Tothom mobilitzat, i ell fent el préssec amb la xocolata. Si una cosa espantava don Rafel, i més d’enllà d’allò de l’Elvira, era de no estar informat de les passes de la gent. I ja és mala sort, ara que la ciutat era una bassa d’oli… Va moure el cap mentre es col·locava la casaca davant el gros mirall de l’entrada. Don Rafel va decidir que entre la seva dona i la Desflors li havien enterbolit l’esmorzar i les va odiar totes dues. Es va mirar tristament al mirall per vigilar que tot estigués en ordre; l’Hipòlit contemplava amb preocupació professional la taca de les calces i don Rafel va llançar un crit d’esglai, perquè amb els nervis anava a sortir despullat:

—Hipòlit —va dir—. La perruca, de pressa!

Davant de la porta de l’Hostal de les Quatre Nacions, al bell mig de la Rambla, un grup de desenfeinats observava la façana de l’establiment i filosofava. La força de la novetat no els deixava adonar-se que, tot i que feia uns minuts que no plovia, la boira baixa els anava entrant als ossos i xipollejaven el fang que, amb tanta humitat, no acabava d’endurir-se. Però això tant se valia perquè aquella colla de menestrals que havien sentit dir que diu que diu que d’allò estaven àvids de novetats o de variacions sobre les novetats. L’estat de la qüestió es podia resumir en el diu que diu que la gavatxa que canta; ah?, una gavatxa que canta? Sí. Doncs que l’han feta a trossets. Carai! Que sí! Alça!… I on? Aquí. Aquí? Sí, a l’Hostal. Carai! I què hi feia, la gavatxa, aquí? Cony, doncs cantar. Ah, ja. A l’Hostal? Què diu, aquesta? No, que es veu que han esbocinat una gavatxa cantaire. L’ospedrer! I tu com ho saps, Mariona? M’ho ha dit el Jeroni, que treballa a l’Hostal. Ah, però és a l’Hostal, on ha passat això? Sí. Doncs vaig a veure-ho. Creu-t’ho; no t’hi deixaran pas entrar, no veus els soldats? Alça… Estossinada? A bocins?… Au, bah! Que sí, t’ho juro! Què diu, aquesta? Que han fet a trossets una cantant castellana. Gavatxa! Gavatxa, volia dir. Ospi, i qui? Vés a saber. I ja eren setze o vint o vint-i-cinc els candidats a una pulmonia que opinaven i contraopinaven sobre el tema sense aportar més que elements de detall com ara doncs si l’han feta a trossets no hi haurà qui ho faci net, això. I també diu que l’assassí ha fugit. Tu què saps? Doncs jo he sentit a dir que eren dos, els assassins, i que els han agafat. Dos mariners. I és clar: devien ser lladres, no veus que una cantant de fora ha de dur molts cèntims a sobre? Que no: eren mariners. Ai, la mare! I de què li hauran servit, tants de cèntims? Sí, ves, quan és la teva hora, ja pots posar-hi pedaços. Sí, noia, quan toca, toca. Bé, jo me’n vaig. Cap on vas? Cap a la Boqueria. Va dona, espera’t i després pugem plegades. Qui deia que l’han robada? Jo. Ah, i que és de debò? Home, si no, no ho diria. Dos mariners mallorquins. Quins temps, senyor, que no es pot anar pel carrer de nits! Sí, ves, però aquesta l’han morta aquí a dins. Pitjor! És que ja no hi ha seguretat. Ara t’escolto! Jo, quan era xic podia passejar per tota la ciutat… Això és perquè treuen les muralles. I ca!, els lladres ja els tenim dins. Gavatxa, dius que era? Qui? La dona que han fet bocins. Què?, que han fet bocins una dona? On? I en aquests moments ja arribava a la trentena el grup d’incondicionals que arreglaven el món davant de l’Hostal al bell mig de la Rambla i els assassins ja eren tres mariners mallorquins de La Indomable. No, no, a bocins ben bé, no. Diu l’Eulàlia que…, quina Eulàlia? La de can Poc. Ah! Mi-te-la, però si és aquí. Hola, Eulàlia, criatura, què dius d’aquesta desgràcia? Que no l’han tallada a bocins. Doncs què s’empatollen, aquestes? Què va, a bocins! És que la gent… Així, com ha anat? Doncs que només li han tallat els braços i les cames. I el cap, m’han dit. Sí, té raó vostè: el cap també. Dona, doncs Déu n’hi do: si això no és a bocins… Mentre es posaven d’acord si aquella carnisseria arribava tècnicament fins al bocí o no, un cotxe negre, tibat per un cavall gris plom com el dia, vell i asmàtic, traspassava la porta dels Ollers i baixava el tros de la Rambla fins a davant de l’Hostal. Sense cap mena de protocol, la còrpora eixuta de don Rafel Massó, el regent civil, es va descarregar fent trontollar el vehicle. Per la mateixa porta, i com si fos la torna, el revingut i excel·lentíssim fiscal de la Sala del Crim don Manuel d’Alòs va trepitjar també el fang de la Rambla. Com si haguessin aparegut d’entre la boira, el secretari Rovira i l’algutzir major van flanquejar les dues autoritats. Tots quatre homes van llançar un esguard de menyspreu cap als ara vora quaranta súbdits de sa majestat que feien càlculs davant de l’establiment i van pujar els tres graons de l’entrada de l’Hostal de les Quatre Nacions, eh, eh, Mariona, qui són aquests, eh? Deuen ser els caps de la Ronda; i ca! Aquest més gros és de justícia. Són els jutges, oi? Jo què sé!, tot aquest bestiar em sembla igual. Per mi que són de la policia. Heu vist aquests que han entrat? Ara en parlàvem.

L’excel·lentíssim senyor regent pujava les escales esbufegant, el cap cot com qui vol envestir a cops de perruca. El fiscal, que per raons d’edat era més àgil, s’havia d’aturar al primer replà per esperar que don Rafel Massó es refés de l’esforç. Dividit entre la curiositat morbosa i la cortesia cap a un superior, odiat però superior, el fiscal esperava, mossegant-se les ungles, que el regent hagués recuperat l’esma.

—Què? —va fer a un soldat de ronda que era al replà, palplantat. El xicot es va posar rígid per contestar:

—No ho sé. No l’he vista, senyor. Diu que li han tallat el cap.

—Es diu decapitat.

—Li han tallat el decapitat, senyor.

El fiscal no es va molestar a aclarir conceptes. Darrere seu endevinava l’excel·lentíssim bleix ja més refet i tenia interès d’anar per feina. A part de la gràcia de ser dels primers a arribar-hi, que tot compta a la vida.

—On és tot això, soldat? —preguntava el secretari de l’Audiència.

—Cap allà, senyor.

Els quatre homes, seguint l’arcabús del soldat, van traspassar un corredor llarg i fosc fins a una porta on un altre soldat idèntic al de l’escala s’estava també sense fer res. Quan els va veure es va quadrar maldestrament. Les dues autoritats no li van prestar cap atenció. Van entrar a l’espaiosa cambra que Marie de l’Aube Desflors havia llogat per als cinc dies de la seva estada a Barcelona. L’algutzir i el fiscal, delerosos de sang, es van precipitar cap al llit. Don Rafel, en canvi, abans de fixar-se en cap altre detall, es va enutjar secretament i va empassar-se un renec mentre feia un somriure de conill: el llardós cap de policia ja era amo de la situació. El llefiscós comissari vingut de no sé on i que ell tot sol es deia don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal. A don Rafel li feia mala espina l’agilitat de moviments d’aquell miserable portuguès perquè a poc a poquet s’anava situant i començava a ser un home amb influència. Don Jerónimo, absolutament aliè als pensaments assassins de don Rafel, estava remenant amb la punta del seu bastó un bolic de roba que hi havia a terra.

—Un assassinat inoportú, senyoria —va dir a tall de salutació. Sabia el que es deia i don Rafel sabia que don Jerónimo sabia que ell sabia que ho sabia. L’assassinat d’un estranger il·lustre, i més si era francès, complicava sempre les coses. I per acabar-ho d’adobar, encara no feia deu hores que aquella dona estava cantant davant de tota la cort sense rei que pul·lulava per Barcelona. I davant del Capità General, que, segons deia no sé qui, s’havia engrescat amb els pits de la gavatxa i la volia al llit tant sí com no. Un assassinat inoportú perquè si, sense això, les relacions mútues ja eren esquerpes, qualsevol anava ara a despatxar amb el Capità General sense respostes per a alguna pregunta. Tot això i segurament molt més volia dir el fill de gossa del Setúbal amb allò d’assassinat inoportú. Don Rafel va alçar els ulls i la seva mirada va topar amb la freda i calculadora del portuguès; els va abaixar ràpidament, com si se sentís acusat per aquell home estrany. Es va interessar per la roba de terra, com si allò fos el més important d’aquella cambra. Sense mirar-lo sabia que don Jerónimo Cascal de los Rosales somreia. L’estava acusant de moltes coses. Va tenir ganes de fugir, de no ser-hi, la culpa és del Rovira, perquè jo en aquesta cambra no hi faig res; això és feina de policies i fiscals i jutges oïdors, però no feina del regent…; m’he deixat portar pels nervis. Però la vida és així, inesperada com la mort i calia fer el cor fort. El regent va deixar que don Jerónimo se li acostés.

—Senyoria.

—Bon dia, don Jerónimo. —Ho va dir afectant seguretat—. Què ha passat, doncs? —L’última cosa en el món que desitjava don Rafel era haver de mirar el cadàver que sabia que era al cantó esquerre, allà on hi havia aquella quietud provocada per la mort sabuda. Don Jerónimo li va endevinar el pensament.

—Veniu, que la veureu. Suposo que no us fa res.

—I ara… —Don Rafel estava a punt de caure en rodó, marejat, no tant pel fet que no li agradessin les carnisseries, ni pel seu odi als morts, que es morien per fer-li la punyeta, sinó perquè recordava, i don Rafel ho volia tot menys recordar. Va respirar fondo i seguí el cap de policia. Es va deixar acompanyar fins al llit mentre el rostre de l’Elvira, ara riallera, pobreta, li va travessar el pensament com un llamp. Al llit d’aquella cambra dos homes del Setúbal potinejaven sobre un embalum ajudats pel metge forense i convenientment destorbats pel secretari Rovira, l’algutzir major i el fiscal don Manuel, que no es volien perdre l’espectacle d’una dona nua i a més estrangera i a sobre, de franc. Don Rafel, aparentant normalitat, va repetir i ara i va dir a veure, a veure què ha estat això.

Marie de l’Aube Desflors, nascuda a Narbona, anomenada el rossinyol de París fins al deu d’octubre del noranta-tres que va haver de fugir per cames i rebatejada per Bonaparte com a rossinyol d’Orléans, jeia al llit, exsangüe. Ni feta bocins, ni esquarterada. Ni tan sols no li havien tallat el decapitat. Una ferida de ganivet neta a la banda del cor i un tall horrible al coll —talment un somriure sinistre— com si li haguessin volgut escapçar les cordes vocals. Don Rafel Massó va respirar alleujat. No era tan horrorós. I contemplar un cos nu de dona tampoc no era tan desagradable, què carai.

—Dispenseu, estava distret —va fer, esverat.

—Em fa l’efecte que es tracta d’un crim ritual. —El cap de policia es va allunyar unes passes perquè l’altre el seguís. Don Rafel va treure la capseta de rapè per fer alguna cosa amb les mans. En va pinçar un polsim i el va mantenir una estona als dits mentre parlava:

—Un crim com? —va dir. Estava una mica espantat perquè sempre que li feien trontollar els esquemes malpensava dels que tenia al davant…

—Vull dir que l’assassí ha actuat com si aquesta mort formés part d’una cerimònia. Diu el doctor que amb una de les dues ganivetades la dona ja estava morta.

—Quines coses… —Va mirar cap al llit, respirà fondo i féu un esforç titànic per recuperar el paper de regent civil de la Reial Audiència—: Vull el culpable o els culpables avui mateix. —Va aspirar el rapè aparentant tota la satisfacció del món—. Suposo que el senyor fiscal m’ha sentit.

—Però senyoria! —va fer en d’Alòs des de la vora del llit. I don Rafel es va sentir millor.

—Veig que m’heu entès… També va per vós, don Jerónimo —es va decidir a dir. I tancà la capseta d’un cop sec—. Sabeu on anava, la Desflors, després de la seva estada a Barcelona?

—No, francament… —El fiscal anava a dir que ni tan sols sabia que era a Barcelona.

—A la Cort. Anava a cantar davant del rei.

No calien gaires explicacions més. Don Rafel Massó es va ficar la capseta de rapè a la butxaca del gec i es va treure el mocador de randes perquè l’esternut s’endevinava orgàsmic. Però se li va estroncar llastimosament perquè quan acotava el cap havia topat amb la mirada burleta de l’odiós portuguès de Setúbal i de la mare que el va parir.

—La policia farà el possible per satisfer els vostres desigs, senyoria —va dir don Jerónimo.

I sí. La brillant, ràpida, efectiva, contundent intervenció policíaca havia descobert i arrestat l’assassí unes hores després que l’Antònia i la Tomasa, la Nelson i la Ricarda anunciessin el migdia.

Dret al mig de la sala, l’Andreu no va fixar-se en la inacabable pintura que cobria un dels murs laterals i que havia costejat, per aclamació, el primer consistori de la Nova Planta feia ja vuitanta anys. Representava, amb tons vius i festius, el primer Borbó que posava les grapes a Barcelona, cavalcant un cavall airós, la mà esquerra a les regnes i la dreta prement fort la vara de comandament i mirant fix, segur i victoriós cap a l’objectiu, cofat amb una perruca Lluís Catorze, de les que ja no es fan, que li arribava quasi a la reial cintura. Al seu damunt, i entre els núvols, uns àngels trompetaires aguantaven una pancarta mirífica on amb tintura celestial hom hi havia escrit philippus V. hispaniarum rex, et ipse nominatus inter tres robustus, per a més inri dels altres dos que no van ser prou robustus com philippus. Sota el cavall, un lleó agònic i amb cara de fàstic —Alemanya o Albió la pèrfida?— contemplava l’apoteosi de l’hispaniarum rex, mentre els exèrcits poderosos desfilaven al fons de la pintura en un pla discretament retirat. Una altra feina tenia l’Andreu, que fixar-se en les filigranes d’un quadre commemoratiu, perquè en aquells precisos moments en aquella sala, la Sala Tercera o del Crim de la Reial Audiència de Barcelona, era formalment acusat de l’assassinat de la cantant francesa maguidelop deflogs, fet ocorregut aquesta nit entre la mitjanit i les quatre de la matinada. Si l’acusat no al·lega res serà empresonat fins el dia del judici. L’oïdor de la Sala del Crim es va esperar uns segons, va mirar l’Andreu amb cara d’avorriment i com que aquest només feia que obrir i tancar la boca i no li sortia cap so, l’oïdor va donar per conclosa la vista i va manar a l’algutzir major que traslladés l’acusat a la presó després de complir els tràmits pertinents.

L’Andreu es va deixar conduir d’esma, les mans lligades al darrere, agafat per dos soldats, fins a una mena d’estança nua on hi havia una taula, dues cadires i molta ferum de brutícia.

—T’esperes un moment aquí i fas bondat, eh?

L’algutzir el va deixar amb els dos soldats i llavors l’Andreu va reaccionar, eh, eh!, però és que us heu tornat bojos?, i els dos soldats miraven cap a la paret, va parir, aquestes guàrdies a l’Audiència són les més cabrones perquè veus carn de forca. I quan l’Andreu els anava a preguntar per què no em dieu res, es va obrir la porta i entrà una pudor densa, consistent, vomitadora, de feltre brut i mullat, seguida d’un home alt i prim que tossia desagradablement i que vestia, a la manera antiga, un abric de feltre xop de la pluja que feia una hora que queia sobre Barcelona. No es va treure el barret de tricorni que cobria la seva perruca carlestercer una mica arnada. El seu aire, tot i ser ells on eren, era absurdament anacrònic. Duia una cartera voluminosa que va deixar damunt de la taula i parlava amb aire cansat. Semblava que la pudor de feltre humit de l’abric no l’atribolava gaire. Fins i tot es permetia de fer pujar els mocs cap amunt amb un sorollet fastigós.

—Andreu Perramon?

—Jo no he fet res.

—Molt rebé. Andreu Perramon?

—Sí.

—Natural i veí de Barcelona? Carrer de Capellans?

—Sí, però jo…

—Et dediques a què?

—Doncs a res en concret… Escric… Sóc poeta.

—Però d’una manera o altra et deus guanyar la vida!

—Ah!… Bé, sí… Ensenyo a cantar a la canalla… Però escolteu, senyor, jo no he fet res.

—Molt rebé. Ara, si et plau, explica’m com va anar.

—Com va anar què?

—Cony, que la matessis. Hem de buscar qualsevol cosa que ens ajudi en la defensa.

L’Andreu va fer un esbufec d’impaciència i d’enuig. Li picava el nas i ell amb les mans lligades a l’esquena.

—Però és que no hi ha ningú que em cregui?

El picaplets va somriure cansadament. Va agafar la cartera sense abandonar el somriure i va fer un esforç d’imaginació mentre l’obria:

—Et negues a col·laborar?

—Però…, però…, si jo no he fet res! Com voleu que reconegui que…

En sentir aquestes paraules l’advocat es va fer pujar els mocs cap amunt i va tancar la cartera sorollosament.

—D’acord, jove. Ens veurem a la sala.

Va fer petar els dits i marxà. La pudor de feltre humit es va quedar amb l’Andreu i la seva perplexitat.

Des de l’antic Palau de la Generalitat, on estava instal·lada la Reial Audiència, l’Andreu va ser traslladat per la Baixada de la Presó fins a l’edifici sinistre de la plaça del Blat, allà on mai no s’hauria imaginat que aniria a petar. Ell i els dos soldats que el portaven van entomar estoicament la pluja. Potser era el fet d’airejar-se, de ventilar-se; el cas és que l’Andreu ja no veia les coses tan fosques: aviat s’havia de desfer el malentès, per força. I encara sort que plovia i no hi havia gent pel carrer en el curt trajecte que poguessin dir mira aquest noi, quina una en deu haver feta.

A la porta de la presó, després de passar una mena de miserable cos de guàrdia on un home s’estava traient les puces, van aturar-se davant unes reixes molt gruixudes.

—Un altre? —van dir les reixes. Un home de cabells blancs i llargs, amb un somriure fàcil, incomprensible en aquell lloc, va obrir de dins estant i va fer passar l’Andreu i els soldats.

—Vull veure el qui mani aquí —va fer l’Andreu, disposat a acabar al més aviat possible amb aquell embolic.

—L’alcaid? —va fer el vell.

—Això mateix.

—Doncs jo vull veure el papa de Roma —va tornar a somriure—. Segueix-me.

—No, que ho dic de debò.

—Molt bé. Però ara segueix-me.

Com si les parets fossin conscients del seu paper, tot respirava a presó. Un corredor llarg i fosc; l’escarceller fent tentinejar les claus, amb una llanterna a la mà; unes escales que baixaven vés a saber on; finestres minúscules i enreixades, oh, Senyor, que això va de debò!

—He dit que volia veure l’alcaid! M’acusen d’una cosa que no he fet!

—Per aquí. Vosaltres no podeu passar.

Quan els soldats silenciosos es van quedar a l’altra banda de la nova reixa, l’Andreu es va sentir atordidorament sol, com si aquella presència inútil hagués estat l’únic lligam amb el món exterior, Déu meu, per què m’està passant tot això?

Després de la porta enreixada van començar a baixar una nova escala de cargol com si encara fos possible encofurnar-se més endins d’aquell clot de misèria. El pis de sota, sense cap il·luminació natural, era el país de les ombres. Miraculosament, sense topar amb cap ombra, l’escarceller avançava forat enllà fins que s’aturà davant d’una porta de fusta. La va obrir. La bafarada que en sortí gairebé va fer caure d’esquena l’Andreu. Era una bravada impossible.

—Què és això, Déu, aquesta pudor?

L’escarceller, avesat a totes les combinacions de flaires, va trobar avorrit el comentari. Per resposta va clavar una empenta a l’Andreu i el va introduir en aquell ambient on la putrefacció semblava solidificar-se. A les fosques, amb unes ganes horribles de vomitar, l’Andreu va sentir com passaven el forrellat darrere seu. Es va quedar immòbil esperant acostumar-se a la tenebra. Segurament l’atemoria fer un pas i trepitjar pudor. Li va pujar una arcada i va fer el gest i el soroll de vomitar. D’algun lloc profund d’aquella bafarada nauseabunda va sortir una riallada i una veu feta d’humitat negra va començar a deixar-se sentir:

—Sembla que no et prova això.

L’Andreu es va esverar. No s’imaginava que hi hauria més gent allí. Però és que hi podia viure algú amb tanta fosca i…, oh, aquella horrible pudor que foradava boca i narius…

—Qui hi ha? —va fer tímidament. La veu va tornar a riure.

—Qui hi ha? Cinc o sis homes feliços de veure’t —deia la veu podrida.

—Cinc o sis?

—N’hi ha un que… —Es va sentir un cop—. Eh, tu, minyó! —La veu va tornar a parlar amb l’Andreu—. N’hi ha un que no hi és tot. No passarà d’avui.

L’Andreu es va tapar la cara amb la camisa, com per protegir-se. Va tornar a sentir com la veu reia:

—Que potser voldries una cel·la per a tu tot sol?

L’Andreu no va contestar. No s’atrevia a respirar fondo perquè no volia omplir-se d’aquella porqueria. La veu va continuar el soliloqui:

—Treu-t’ho del cap. És pitjor barallar-se amb les parets que amb la porqueria dels altres.

D’un racó venia, ara se n’adonava, una tènue claror. Va percebre una finestra petita, situada molt amunt, que projectava restes de llum de capvespre de novembre en aquell racó. S’hi va acostar esperançat. Com si un cop allà pogués començar a respirar sense noses.

—Quant de temps fa que ets aquí? —va preguntar a les palpentes.

La veu va riure un altre cop. Es veu que la pregunta era divertidíssima. I després el silenci. Al cap d’uns segons, unes paraules ronques, mortes:

—Tant me fot. No ho sé. Més de deu anys.

—Què vols anar a fer, al jardí, si està plovent! —es queixava donya Marianna—. Ni podràs fer que et muntin el telescopi, Rafel!…

Don Rafel va obrir la porta sense contestar. Es va aixecar el coll de la casaca. Donya Marianna tenia raó: plovia i feia fred; no podia treure el telescopi i espiar la màgica nebulosa d’Orió. Però és que ell volia pensar en donya Gaietana, i una reflexió adúltera demana espais oberts per poder esbravar-la. Sí que plou fort, va pensar. De moment es va quedar repenjat a la paret, aprofitant el recer que li oferia el balcó. Al jardí fosc només se sentia la remor de les gotes, fressa suau, apaivagadora, però del tot indiferent a les seves ànsies desbordades, Gaietana meva. Donya Gaietana era una dona fatalment inaccessible: perquè vivia a l’altra banda de carrer, perquè era baronessa, perquè gastava una bellesa insultant, enlluernadora; perquè era dama de tracte força distant; perquè només tenia vint anys i ell passava de la cinquantena amb calba, fetge delicat, bon patrimoni, força influències però cap títol. Don Rafel patia perquè era enamoradís de mena i aquesta característica li havia ocasionat prou disgustos. Més valia no pensar-hi. I per ajudar-se a no donar-hi més voltes, es va capbussar a la pluja freda, desagradable, del seu jardí. De seguida xipollejava, i abans de mig minut ja havia reconegut que, com sempre, donya Marianna tenia raó i, com sempre, va decidir aguantar fins a límits heroics per no concedir-la-hi. Es va dirigir cap al parterre central, de bon tros el més exuberant dels parterres, ple a vessar de begònies que encara aguantaven el fred i on ara el jardiner nou estava enderiat a plantar tulipes d’Holanda, una mena de ceba que diu que fa una flor curiosa. Instintivament, va alçar el cap. Què punyetes s’havien de veure estrelles! La pluja li va entrar als ulls, com si li volgués fer estalviar el plor ara que tornava a pensar en l’Elvira, pobrissona. No que fos un ploramiques, don Rafel. Però de la mateixa manera que feia dos anys que no somreia, tenia la llàgrima més a flor d’ull. Va sospirar i contemplà la mola fosca del seu Palau, ara sense orgull, més aviat amb una mica de fatiga en la respiració. Va sentir, malgrat el ruixat, una glopada d’aire de mar. Així que va considerar que ja estava xop i que quedava palès al servei i a la senyora que no havia fet cas del consell assenyat de donya Marianna, tornà cap a casa disposat a passar una nova nit amb els ulls oberts. Com tantes altres.