Què deu ser aquest tic-tac? Ah, ja sé; la màquina d’escriure del segon, segona. Ja m’havia oblidat d’aquest tecleig que m’ha fet companyia tantes matinades quan ens estàvem aquí… De primer antuvi aquests copets secs tenien un ritme que em recordava aquells ocells que cantaven cada matí al peu de la meva finestra quan passàvem els estius a Sant Feliu de Codines… Bitxacs? Sí; en deien bitxacs… Potser el nom ja els ve del soroll sec que fan quan canten… Bé treballa aquest pobre empleat del segon, segona!… A penes clareja; no deuen ser les sis encara… A quarts de nou, després d’haver esmorzat a corre-cuita, se n’anirà a l’oficina. Aquest soroll metàl·lic és de la porta de l’adroguer. Reconec tot el repertori. D’aquí a una estona arribarà el carretó amb la fruita… Tot segueix… Què és això, Déu meu?… Jordi i jo, costat per costat, en el mateix llit, en un abandó increïble… De tan a prop com estem no el puc contemplar…, i no em vull bellugar de por que no es desperti…, sols pogués retirar-me de sobre el seu braç…, dec atuir-lo… Però no goso. Volia que si em despertava abans que ell l’avisés de seguida. Ja té temps de tornar a casa abans no es llevi el seu pare… No diu que es lleva a quarts de deu? L’avisaré quan comenci d’entrar el sol… Qualsevol es priva d’aquesta felicitat tan suau…, sentir-lo al meu costat, dormint, amb un respir igual, confiat enterament a mi que el vetllo… Alçant els ulls veig l’ombra de la seva barba, l’orella més aviat gran, però ben dibuixada, i un ble del seu cabell ondulat… «Malaguanyat per a un home», diria la mamà. No, no. Li escau molt aquesta cabellera ondulada; trobo que endolceix les seves faccions, una mica fortes. Potser algunes dones, amb idees de targeta postal, el trobarien lleig i tot. No hi entenen!… És un galant minyó! Em presentarien en rengle tots els homes que m’han cridat l’atenció d’ençà que m’he adonat de llur existència, tots els que de prop o de lluny han estat pretendents o sospirants, tots…, i al capdavall tornaria a triar Jordi… Jordi!… He de fer un esforç per no cridar el seu nom en veu alta… Un nom que no m’agradava gens. Jordi… Però els noms sols, sense una persona que els doni sentit, són síl·labes buides; no es poden jutjar. Ara quan dic Jordi sembla que tot un món sorgeix del no-res… En les últimes vint-i-quatre hores he viscut més que en deu anys… Tota la vida, ben mirat, m’apareix com un camí per a arribar en aquest tombant decisiu. La ruïna del papà, la seva mort, la meva entrada al teatre, el viatge de la mamà a Buenos Aires, fins aquest piset deshabitat que sembla talment que ens esperava amb un posat de còmplice… Tot sembla que s’hagi lligat per produir aquest desenllaç. No sé si estava escrit… Em costa de ser fatalista en aquests moments; fins no em repugna d’imaginar que jo mateixa o, més ben dit, una altra que jo no conec prou bé, que no depèn ben bé de mi, que va una mica a la seva, ha fet alguna maniobra per llançar-me als braços de Jordi… No ho he cercat deliberadament, no. Això, no. Ho juraria. Però em sento massa feliç i fins amb una mena d’aplom… És inexplicable. Sóc una altra dona. I no és pas que hagi cregut els grans juraments de Jordi, parlant-me a l’orella, pocs minuts abans d’adormir-nos… Ha estat gentil. No tinc cap experiència, i totes les vegades que aquella pocavergonya d’Elvira ha volgut instruir-me he refusat amb energia o he procurat desviar la conversa. Però tinc la seguretat que, enmig de tanta follia i de tant deliri, Jordi s’ha comportat gentilment… «El que m’has donat només té un preu, Fanny: ens casarem». Ah, boig! Casar-nos!… Mai. Encara que el teu heroic propòsit fos durador i no un llampec entre dues besades, jo no tindria coratge per a tornar a afegir-me a una societat que ja m’ha suprimit de les seves llistes i que de debò mai no tornaria a admetre-m’hi. Fóra un disbarat. Ens n’hauríem de penedir tota la vida. D’ençà que va morir el papà, he anat saltant d’una a una totes les barreres… Hop!…, hop!…, hop!… No puc recular! No vull reprendre els prejudicis que, si us plau per força, he hagut d’escampar pel camí. Sospito que en caure a terra, s’han macat, s’han fet malbé, com la fruita… Gràcies, Jordi. Has dit el que calia i amb un accent patètic, trèmul, greu, que m’ha arribat a l’ànima. Però no pot ser! Tal vegada quan despertis i em trobis tota arraulida contra teu, tan nua, tan teva, insistiràs amb la mateixa vehemència, i a còpia de besades em voldràs encomanar el teu optimisme… Però no ho aconseguiràs. Això, no. Totes les forces del meu esperit sembla que em posin en guàrdia davant aquest parany llaminer. Sóc una criatura que deu haver d’aprendre moltes coses encara, però n’hi ha una que ja sé de cor: no ens hem de casar! No, Jordi, no. Has aconseguit reconciliar-me amb la vida… Et sembla poc? A mi em sembla massa. No sé si en l’últim recés de la meva consciència hi havia, efectivament, el decidit propòsit de suïcidar-me… Potser, no… Qui sap! Si tu no arribes a comparèixer amb aquella alegria irresistible, sense rastre de dubtes ni de quimeres… Sigui com sigui, has aconseguit que ara em faci riure el pobre revòlver embolicat en un mocador de seda i amagat al fons de la meva bossa… No em suïcidaré. Ho veig clar… No em suïcidaré. Faig malbé un efecte dramàtic i privo el món d’un minut d’emoció… Era tan bonic aquest desenllaç, en plena joventut, en el començament d’una carrera de gran espectacle!… Em sap greu, però què hi puc fer jo, si en el fons no tinc pasta de suïcida? En aquest moment, sóc la veritable «deessa dels amors venturosos»… Durarà gaire aquesta ventura? M’ha semblat tan miraculós que arribés a existir, que no tinc forces per a demanar que s’eternitzi… Sols voldria jurar-me que ens separarem l’endemà mateix que l’encís es trenqui. Res de pròrrogues tristes, res d’agonies fatigoses. Ai, no! Si no tinc coratge per a deixar-li un record roent i incorruptible, almenys que en tingui per a rompre a temps… Una nit d’amor!… He viscut una nit d’amor! No tinc cap decepció, no em penedeixo de res… Però potser donaria tots els desvaris d’aquesta nit, per aquests instants d’una felicitat tan quieta. El tinc contra meu… Què deu somniar? Respira amb un compàs ample, assossegat. No puc veure si la seva cara té una expressió seriosa o si prova de somriure… Què deu somniar? Voldria que no en tingués cap de somni, ni bo ni dolent; saber-lo en una beatitud d’infant… Ja somnio jo per tots dos… Ai, el sol ja és aquí. Només un raig prim i vermellós que travessa de biaix per sobre els nostres caps, com una fulla d’espasa… Ha sonat l’hora… No puc esperar més a cridar-lo… És terrible. Em sento plena de coratge; no em suïcidaré; vull viure!…, però aquest moment és tan ric, que tots els que vindran, per força m’hauran de semblar miserables…

—Jordi… Jordi…