Ha estat més terrible del que em pensava. El moment que el vapor ha començat a separar-se del moll, amb aquella lentitud, amb aquella recança, he cregut que no podria resistir i que em posaria a cridar com una boja… Mamà! Mamà!… Hi havia famílies senceres, empleats de la Companyia, obrers, xofers, carrabiners que alguna fressa devien fer tots plegats; però a mi m’ha semblat que es feia un silenci esglaiador al meu voltant i m’he trobat petita, desemparada, davant un mar ple de sol… La mamà se’n va! La mamà et deixa! Durant uns segons he tornat a tenir deu anys, cinc, a ser una nena poruga i irresponsable… La mamà et deixa!… En aquell moment no podia recordar-me de tot el que he fet per empènyer-la a aquest viatge i de la secreta voluptuositat amb què he esperat l’hora de trobar-me sola. No sentia sinó la ruptura d’un lligam molt fort —un lligam trenat amb el costum de molts anys de viure plegades… L’estimo, pobra dona! Però baldament no l’hagués estimada gens, hauria sentit el sotrac de la separació. És com una corda a la qual et repenges inconscientment; la corda es trenca i, paf!, rodoles per terra… Però ja m’alçaré, si a Déu plau. L’instint que em feia desitjar de trobar-me completament sola no em pot haver enganyat… Sembla mentida que una dona tan poc enèrgica, tan sense caràcter, tan fàcil d’ensibornar, exercís encara una coacció sobre gairebé totes les meves accions… No ho feia a posta. Ca!, ni se n’adonava. Però els seus posats, la manera de vestir, la manera de parlar, els mínims detalls del nostre piset, tot contribuïa a engavanyar els meus passos. La mamà era al meu costat com una mena de museu de la burgesia; tota plena de vitrines amb objectes i rètols que volien evocar un món desaparegut… Era irritant, la pobra… Tant de bo a l’altra banda de l’Atlàntic trobi la llar que somnia i que segurament es mereix. Li ho desitjo de tot cor. No em recarà de saber-la feliç al costat dels meus germans i de trobar-me exclosa de llur felicitat… No, no. A mi l’únic que em fa falta és de sentir-me completament a l’altra banda de la barricada… Desamarrar com el seu vapor, deixar el contacte del moll i navegar cap a l’alta mar, seguint la meva ruta. Estic cansada de pactes i d’equilibris… Una cosa o altra… I ara per què camino tant? Fa mitja hora que podia haver agafat un tramvia, en lloc de cansar-me d’aquesta manera… No aniré a dinar a casa; és massa tard i no tinc humor de posar-me a fregir patates… De més a més, comprenc que m’impressionaria de trobar-me sola davant la taula on fa tan poques hores que hem esmorzat plegades… Sóc forta, però convé que m’estalviï entendriments inútils. Al vespre m’instal·laré a casa de la Ramona, tal com ho he promès a la mamà… Per a la pobra dona serà una festa tenir a casa la «senyoreta Fanny». Qui l’hi havia de dir quan em duia el desdejuni al llit, en aquella torre de Sarrià que assenyala el zenit de la nostra esplendor? Ningú no pot anunciar res a ningú. Ella és vídua d’un sots-oficial, té una botiga de robes i és mare de dues filles… Jo sóc una aproximació d’estrella… Quants capgirells! Ara, de moment, conservaré el piset… Total: quaranta pessetes. Però hauré d’acabar per deixar-lo i vendre els mobles. Pel que valen!… Vaja, perquè no sigui dit en conservaré un parell: la calaixera dels avis, que és de xicranda (amb quina entonació pronunciava aquest mot la mamà: xicranda!) i el meu llit…, un llit que no té res de particular, però que ha suportat tants somnis i tants insomnis d’una servidora, que bé té dret a una jubilació decorosa… I prou! Els altres, ben poquets per cert, no tenen cap interès… En fi, abans de cridar un drapaire, consultaré els d’Amèrica; no fos cas que ara que comencen d’anar una mica bé, sentin l’enyorança dels vells fòtils i dels records de família… On dinaré? Sembla mentida que encara estigui tan desentrenada en aquesta mena de pràctiques! Gairebé no tinc idea de quins llocs són molt cars, de quins altres no ho són. Talment com una col·legiala. Això sí que no fa vedette. Llevat dels dos o tres bars i xocolateries que hi ha pels voltants del teatre, no sé res… O sols en tinc vagues referències del temps del papà —dels bons temps del papà… A les darreries ja no parlava gaire del Suís, ni de Can Ribes, ni de la Maison Dorée… No em vull encaparrar. Per una vegada em ficaré al primer lloc que em faci goig. Avui em convé distreure’m una mica!… Pensar que en quatre anys no he posat els peus a cap restaurant!… Entro aquí? Té bon aspecte; ni massa elegant, ni massa ordinari. Una cosa discreta. A la una?… A les dues?… Mai no hauria dit que costés tant de fer una cosa tan senzilla com dinar fora de casa… En això sí que no he avançat; més aviat he reculat… Quan tenia setze anys o disset no m’hauria estat cap problema d’entrar i sortir d’un restaurant decent… Sóc ridícula amb els meus dubtes… Apa: a les tres! Suposava que hi hauria poca gent. Déu n’hi do… Tots els racons estratègics estan ocupats. En fi, no hi ha més remei; he de seure aquí, on convergeixen totes les mirades de la clientela. I a fe que estic perquè em contemplin avui! Dec tenir uns ulls més vermells de plorar!… Jo bado! Per què duc el meu arsenal a la bossa? No en fa poca d’estona que podia haver fet una mica de toaleta reconstructiva. El meu estoig no és d’una elegància suprema: ja ho sé; no cal que m’ho diguin. Pertany a la primera etapa de la meva carrera… Sis pessetes cinquanta en un basar de la Ronda… Però, els senyors ja em faran el favor de no jutjar-me per aquestes minúcies… Bah! No estic tan malament com això! Amb una passadeta de compacte quedaré força presentable… No els sembla? Crec que assenteixen. No són exigents, es veu. Aquell senyor que treballa amb tanta bona fe per caragolar correctament els spaghetti al voltant de la forquilla, encara té temps per a fulminar-me amb els seus ulls grisos… Grisos? Posem que són grisos.

—Carta o cobert, senyoreta?

—Carta; prendré molt poca cosa.

—Té poc apetit, potser?

—Molt poc.

—Tanmateix, cal alimentar-se, senyoreta.

—Sens dubte.

Déu meu, quin accent tan paternal té aquest cambrer! I quin diàleg tan «mètode Berlitz» que estem fabricant entre tots dos… Aquesta omelette paysanne per dues setanta-cinc em sembla molt oportuna… Després…, després una ració de pernil de York per tres. I prou! La disbauxa ja resulta excessiva.

—Ja està: omelette paysanne i pernil de York.

—Em dol que la senyoreta no s’hagi decidit a tastar la bouillabaisse… Li asseguro que la fem com enlloc.

—Un altre dia. Avui m’estimo més no prendre coses fortes.

—I per a postres?

Me’n passaria perfectament de les postres; però aquest cambrer tan imposant s’esgarrifaria si li digués que no en prenc. Bah! Un dia és un dia. Demanaré ananas au Kirsh… Fa tants anys que no en tasto!

—«Ananas au Kirsh».

—Perfectament, senyoreta. I per beure?

Encara que s’esgarrifi, jo no passo d’aquí. No em vull deixar dominar per les convencions mundanes, ni per la sol·licitud d’un cambrer paternal.

—Aigua clara.

—Està molt bé.

No pot estar millor. Aquelles dues senyores del fons deuen estar irritadíssimes; és evident que s’ocupen de mi. No han deixat de registrar el meu èxit i el deuen atribuir a la meva qualitat de noia suspecta. Realment, tinc el tipus d’una mena de flapper? No n’estic segura. De vegades fins em sembla que la gent s’adona que em falta l’essencial; que els estafo… En aquest moment, no. El fet d’haver entaulat sola i d’haver refet els meus encisos amb afectada naturalitat, domina tots els dubtes… Les meves antenes receptores em donen entenent que tots aquests senyors malpensen de mi amb unanimitat. És commovedor. Tots els meus gestos i moviments adquireixen una importància inesperada. Els segueixen, amb dissimulació o amb cinisme, va a caràcters, però amb el delit evident de trobar-hi un missatge clar, alguna cosa que els orienti de debò. Algun —potser aquell que s’assegura les ulleres cada tres minuts per apreciar-me millor— si no tingués por de fer un nyap, s’arriscaria a pagar-me el dinar. Però, jo em comporto amb tanta discreció, que ningú no es troba encoratjat al sacrifici. Em deuen prendre per una amistançada seriosa, ben col·locada i sense cap desig d’aventures escadusseres. No sé si el de les ulleres ha demanat algun informe al cambrer sobre la meva persona… No ho asseguraria. El que no dubto és que s’han ocupat de mi. Sóc un enigma, estimats senyors. Ni el bon cambrer que fa cara de saber tantes coses no us podrà donar cap detall que valgui la pena. Ni cap adreça; ni cap xifra… Un enigma! Manejo bé les eines, no? Ah, en aquest aspecte la meva educació ha estat excel·lent; era la dèria del papà… Si fos aquí ja es neguitejaria veient com aquell senyor del brillant al dit es fica la pala de peix a la boca… Quina incorrecció! No ha tingut al costat una sola persona caritativa que li ensenyés a menjar decentment?… El planyo… Que lluny que ja deu ser la mamà! Ja ni de Montjuïc estant es deu veure el rajolí de fum de la xemeneia. Ep! No ens tornem a posar sentimentals… Què dirien aquests senyors? Foren capaços de voler-me consolar…

—Aquí hi ha la truita paysanne. Veiam si la té al seu punt. He recomanat que la deixessin ben cuita per fora i ben crua per dins…

—Moltes gràcies.

És amable aquest vell amb el seu mostatxo caigut i els seus ulls de gos fidel. Ho deu fer per la propina? Més aviat diria que em té compassió.