—Aquesta és bona! Plorar. Ai, mamà, et tornes una sensitiva. Avanço en la meva carrera i en lloc de ballar d’alegria et poses a plorar… No t’entenc. Pensa que és com si tornés de col·legi amb un 4. Millor encara! Són quinze pessetes, en lloc de deu. Ho entens, ara?

—Això s’entén de seguida… I no és que no me n’alegri…, figura’t!

—Ah, això ja t’interessa… Materialista!

—Fanny, per l’amor de Déu…

—Bo! Ja t’has ofès? Ho deia per riure… No sé com et tornes que ja no saps distingir entre el que dic seriosament i el que dic per fer el plaga… Si sé perfectament per què et trasbalsa la notícia dels meus progressos. Com més endavant em veus, tems que em costarà més de recular. No t’espantis, dona. No compliquis el present amb el passat i el passat amb l’esdevenidor. No acabes d’escoltar una bona notícia? Doncs, alegra’t i fora! El passat és passat.

—Per a tu tal vegada ho arribarà a ser, però per a mi… Les rels són massa velles…

—Calla, calla. Avui, perquè t’he agafat en un moment sensible, però altres dies bé t’acomodes prou al nostre viure actual…

—Jo? No sé d’on ho treus… Visc revoltada contra tot i contra tothom…

—Girem full, mamà. Mira: fins he comprat això perquè celebrem el meu ascens.

—Xampany?

—No. No és xampany. És sidra. No és tan cara i fa el mateix efecte… La qüestió és una mica d’escuma.

—Tens un humor, filla meva! Déu te’l conservi.

—Apa… On és el tirabuixó?

—Ara mateix hem de beure?

—Ara mateix! Doncs, què et pensaves?

—M’atabales, criatura. Ets un remolí.

—Sí, mamà. Sóc un remolí. I et juro que mai no em trobo tan bé, tan feliç, com en aquests instants en què sembla que visc a gran velocitat, empesa per una força irresistible. És una sensació com de «muntanyes russes». Fins sento una contracció aquí, al ventre, i l’aire que em fa pessigolles a les orelles…, i em poso les mans al cap per subjectar el capell, que vol arrencar a volar…

—Em fas riure sense ganes.

—Tot és començar…

Mare de Déu! Que també hagi de fer comèdia a casa. Em fa ràbia de veure-la engorronida. Em sembla que exagera. La mamà sempre ha tingut aquesta mania de compondre els seus posats com si fos una actriu. No dic que la nostra situació sigui per a cantar barcaroles tot el sant dia… Però, evidentment, la mamà es complau a dramatitzar les coses. Accentua, subratlla… Algunes estones està trista de debò, però àdhuc aleshores afegeix algun detall per acabar d’entrar en el paper que s’ha adjudicat.

—Riu, dona, riu… Cal aprofitar aquests bons moments… No faltaria sinó que els escanyéssim per respecte…, per respecte a no sé què… Tu no et fas càrrec de la sort que he tingut. Només n’hi ha vuit de la meva categoria. Sóc del «conjunt», però ja no sóc del «conjunt». Encara que balli moltes vegades amb totes, en les desfilades solemnes vaig sola, sóc una figura. Espera’t: ja m’entendràs. Recordes el quadro de les joies? Doncs, des de demà hi faré el Robí. El Robí, què et pensaves? Primer, el Diamant; després, la Perla; de seguida, el Robí. És el paper que feia la Matilde, saps? Aquella oxigenada que s’entenia amb el director d’orquestra i crec que també amb un dels boys…

—Nena!…, quina manera de parlar?

—Però, mamà, com vols que parli? No puc pas tapar-me els ulls o omplir-me les orelles de cotó fluix. He de seguir el compàs… Prou papers ridículs he fet amb el meu candor…

—M’esgarrifa de sentir-te parlar d’aquesta manera. Pensa que en la teva família…

—Sí, mamà, sí. Una família impecable… Encara que un dia et va escapar que la tia Amèlia havia tingut algunes relliscades. Afortunadament, era la persona més aristocràtica de la família i els seus descarrilaments gairebé ens fan favor…

—Fanny, quan et poses cínica resultes insuportable.

—Perquè dic això de la tia Amèlia? És la veritat… Altrament, no t’encaparris, mamà. No sento cap vel·leïtat de «perdre’m». Potser ho fa que visc tan voltada de perdicions… Deu ser això… No tinc cap, cap, cap curiositat.

—No juguis mai amb aquestes coses; pensa, Fanny, que els sentits poden trair-te com més segura et creguis.

—Ah, sí. Ja sé. Parles de l’embriaguesa dels sentits? Què vols que et digui, mamà! Qui no beu, no s’embriaga. Elvira em diu que sóc una dona de glaç. Potser exagera. Però, de fet, em sento tan tranquil·la enmig de tota aquesta tropa com al col·legi de les Concepcionistes…

—No diguis disbarats…

—Formal. I mira, baldament algun cop la imaginació se m’esgarriï, jo crec que em bastaria de seure a taula amb tu, dins aquest piset minúscul, perquè em fugissin tots els mals pensaments… Quin bon determini de deixar-me anar i venir sola del teatre!

—Sols perquè tu ho vols… Ja saps que la meva voluntat era d’anar cosida al teu costat.

—Ja ho sé, dona, ningú no et fa cap retret! No m’acompanyes, perquè no vull… Conformes. Em feia angúnia de veure’t barrejada a tota aquella gent, entre tanta pell nua, tants reflectors i tantes paraulotes… Semblaves un borinot esmaperdut…

—I tu?

—Jo és diferent! No tinc tant caràcter… I un cop a escena, és com a la platja, no hi ha diferències…

—Més de les que t’imagines… No et puc veure sortir una vegada a escena que no pensi: Fanny és una altra cosa, una altra dona.

—En fi, no discutim. L’únic segur és que em fa més bé de trobar-te aquí, en aquest colomar, voltada de quatre mobles que recorden la nostra casa… Vaja! Ja hi tornem? Et parlo de coses entenimentades, te’n parlo serenament, i tu et poses a sanglotar com una criatura. Això no són els tractes. Mamà!

—Què?

—Et convido al cinema. Aquesta tarda no hi ha assaig ni funció… Un miracle! Apa. No serà cap disbauxa. Posa’t el tarotet…

—Vols dir?

—Sí, sí; amb capell i tot. Per una tarda serem una mare i filla de l’estil més bon minyó que pugui desitjar-se… Veus? Fins em trec una mica de compacte de les galtes i una mica de carmí dels llavis per fer un posat més de circumstàncies… Et semblo bé? Mereixo la teva maternal aprovació? Doncs, ja hi estem anant. Fan una pel·lícula de Harold Lloyd. T’hi faràs un tip de riure…