N’he vistos vint o trenta… Què sé jo! Ja he perdut el compte. Evidentment, n’hi ha d’escampats per tot Barcelona. Gairebé mareja… Tants retrats i tantes vegades el meu nom!… Aviat em farà l’efecte que sóc dins una sala de miralls i que la meva imatge hi salta d’un cantó a l’altre com una pilota de goma. En un sol quiosc hi havia penjats tres Gràfics, tots tres oberts per la plana on sóc jo… Això deu obeir a una debilitat del quiosquer, altrament no s’explica… Pensar que a hores d’ara sóc a totes les taules de barberia, a tots els bancs d’enllustrabotes i a la sala d’espera de tots els dentistes! No faltaran judicis ni comentaris. Les senyores i senyoretes, sobretot, no s’estaran de trobar-me defectes. No els declararan rodonament. Això, no. Atacaran de biaix, d’aquella manera que em sé de memòria… «És bonica, és ben plantada, però no trobeu que els ulls…, oi?…, una miqueta…», i no acabaran de precisar què. La qüestió és que el marit que és a prop, o el cosí, o l’amic, o el pretendent, comencin de pensar que hi ha algun detall que no va a l’hora… I ai si algun d’ells té la caritativa idea d’afegir que tampoc el coll no és d’una perfecció que enamori, o que tampoc les cames no són cap meravella, perquè aleshores el batalló femení cuitarà a reforçar l’atac i, cinc minuts després, Fanny Ward, feta a miques i bocins, serà declarada la dona més lletja del món… Conec la maniobra. I no és pas que hi hagi pres part personalment… Això, mai. Aquell dia a casa de les Quintanes, l’única que va defensar Raquel Meller vaig ser jo. I si vaig dir que a hores d’ara està tan amanerada que sembla una pepa de cartó, no va ser per cap gelosia, sinó perquè és la veritat… De mi, poden dir el que vulguin… Al capdavall, em fa l’efecte que els homes en aquest punt és en l’únic que no es deixen influir per les dones que tenen al voltant… Mira-ho com vulguis, aquest retrat i aquest interviu són un èxit. L’interviu és molt infeliç, però té alguna cosa… Almenys demostra que he anat a estudi… El que fa riure és la poca solta amb què insinua que abans de brillar en la «revista» he brillat en el beau-monde… Oh, vol callar? No; no em varen deixar temps per a arribar a brillar; van tallar el corrent un parell d’anys abans… «No hi ha corrent», com en els tramvies. I, apa, si us plau per força, rondinant o en silenci, baixa i posa’t a caminar a peu… I, de més a més, aquest diantre de repòrter, què sap? Feia una cara de misèria i estava més esverat que jo. De bona gana li hauria dit: «Deixi, ja me’l faré jo mateixa, l’interviu». De tota manera, Déu n’hi do. Molta propaganda i, tot plegat, de franc. Les noies no ho creuran; estic segura que fins fan córrer la quantitat exacta que me n’han fet pagar… És igual. Poden anar dient. Jo, és evident que avanço. Això rai! No són els afers públics els que em preocupen, sinó els privats. A mesura que l’èxit artístic creix…, no sé…, diria que l’èxit personal minva… Al començament jo mateixa em deia: «No et capfiquis, ximpleta; això és la solitud dels cims». Però eren ganes de fer el plaga. No és una explicació que satisfaci. Aquí hi ha d’haver alguna altra cosa… Però, què?… No m’estranya que l’aviosa hagi deixat en rodó de marejar-me. Es veu que al capdavall es va convèncer que perdia el temps miserablement. El que m’estranya és la conducta dels altres, dels qui treballen directament… Evolucionen d’una manera incomprensible… O que jo almenys no puc comprendre! I tots, tots, igual… Una entrada de cavall sicilià, que sembla que em vulguin devorar de viu en viu, i que m’obliga a adoptar una guàrdia cenyida; pocs dies després una frenada ràpida que fa grinyolar tot el metall del vehicle, i l’endemà o l’endemà passat…, desaparició! Ni una excusa, ni un pretext. Com si caiguessin en un pou. Això no és normal. Amb aquest últim, que va venir una setmana seguida a l’escenari, fins crec que vaig arribar a coquetejar… Estic segura que vaig mantenir-lo en una tessitura més pròxima de l’esperança que no de la desesperació. El dia que li vaig tancar la porta del camerino, ho vaig fer amb compte, empenyent-lo, però al mateix temps rient, com si no estigués gens indignada. L’endemà, quan em va voler abraçar, li vaig incrustar el meu colze amb certa delicadesa, en lloc de fer-ho brutalment, com era el meu desig…, tot per curiositat de veure si es comportava com els altres… No es va ofendre pas. Va tornar al vespre; vàrem parlar. Vaig riure dels seus acudits, que no em feien gens de gràcia. Vaig permetre que em besés la mà…, per prolongar l’experiència…, perquè una arriba a exasperar-se d’aquestes desaparicions misterioses… Hauria jurat que el tenia ben agafat; no revelava en res fatiga ni descoratjament. Al contrari! Era un tipus vulgar, una mica enze i tot… Tant se val! El que m’interessava era de sentir alguna presa vivent dintre la xarxa, que esbategués, que saltés, que amb les seves batzegades m’arribés a escorxar les mans… Ho necessitava!… Saber d’una vegada que si no sóc com les altres és perquè no vull, no pas perquè no puc… Va tornar encara un altre dia. Ja em va semblar que parlava amb alguna reticència… Però no en vaig fer cabal. És tan fatigant de seguir totes les llunes d’un individu que no t’interessa gens!… He hagut de fer un esforç!… I també inútil. No ha tornat. Per què, Déu meu, per què? M’agradaria tenir-lo al davant, per agafar-li les solapes i interpel·lar-lo al meu gust. Imbècil! Encara que vulguis fingir que em menysprees, no et mereixes ni els cinc segons que t’he deixat tenir la meva mà entre les teves! Que no ho veus que per mi no has estat sinó un conillet d’Índies, una bestiola de laboratori?… Ni tu ni cap altre home no m’interessa. Cap! Volen que faci aquesta declaració davant de notari? La faré. Això rai. Jo només vull esbrinar què hi ha en la meva persona, que comença per atreure’ls vivament i triga poc a rebutjar-los amb una força que ningú no pot resistir. Pateixo alguna maledicció de gitana? A estones em passen pel cap idees estrambòtiques.

—Mamà!

—Què vols, filla?

—Acosta’t i digue’m la veritat.

—Sobre què?

—Acosta’t més… Així… Ara seu i escolta… No vagis de pressa a respondre: trobes que és desagradable d’estar-me a la vora?

—Quina pregunta!

—Tan estrafolària com vulguis. Però fes-me el favor de contestar: trobes que és desagradable d’estar-me a la vora?

—Filla, per la teva mare no hi ha al món companyia millor que la teva…

—No, no; res de sentimentalismes. Vull que em contestis prescindint de tota mena d’afecte, com si jutgessis una persona estranya, un viatger que seu al teu costat al tramvia i que no saps qui és, d’on ve, ni a on va…, comprens?

—Amb prou feines…

—Tu respon-me amb absoluta sinceritat… No m’has dit vint vegades que estar al costat de l’Anneta Magrinyà és insuportable?…

—Ah, és per aquest camí?… Ara t’entenc! Però què t’agafa?… Estigues tranquil·la. Ets tan agradable de prop com de lluny, criatura! I com vols que sigui? Una noia com un sol, jove, sana, neta fins a l’exageració…

—El meu alè?

—Envejable, Fanny. Poques persones poden anar tan tranquil·les com tu sobre aquest punt… I ara suposo que em diràs la causa d’aquestes consultes. Què t’ha passat?

—No res, mamà. Absolutament res. Jo sola, sense saber com, he començat a preocupar-me, fins que no m’he sabut estar d’interrogar-te… Des del moment que tu m’assegures que no hi ha res, res que faci desagradable la meva proximitat…

—Quina mania! No, dona, no. El que et trobo sempre és massa bonica i massa atractiva per a anar sola pel món. Per això em costa tant de pensar a deixar-te, encara que només sigui un parell de mesos…