—Com vols que em posi, mamà?

—Més alegre, molt més alegre.

—Si no ho puc estar més…

—Ningú no ho diria. Ja veig que t’ha ofès allò que insinuen a la carta.

—Què insinuen, mamà?

—Sí, dona… No has llegit aquest paràgraf?… Escolta: «Pel que ens heu deixat entreveure en les vostres cartes i per noves que ens han arribat per altres conductes, sabem l’èxit de Fanny. No ens en sabem alegrar com voldríem… Era tan diferent l’avenir que somniàvem per a la nostra germana! A estones hem arribat a pensar si no us vàreu desesperar prematurament de trobar altres ocupacions menys compromeses…». Veus?

—És això? No m’han ofès… Ni me n’havia adonat. Estigues tranquil·la, mamà. De més a més, això ja ho veia venir… Mentre no han pogut enviar un cèntim han callat com uns morts; ara que es comencen de veure les orelles ja s’atreveixen a judicar-nos.

—Els xicots ho diuen a fi de bé. A distància, saps?, aquestes coses fan tot un altre efecte… Ells és natural que no vegin amb gust que la seva germana treballi en una revista… Fes-te’n càrrec. Si haguessin viscut aquí s’adonarien de com ets considerada per tothom i no…

—No et cansis, mamà. He començat per dir-te que no sols no estic ofesa, sinó que ni m’havia adonat d’aquesta insinuació. Tot plegat no té la més petita importància.

—Aleshores, com és que no saltes d’alegria? Podem tornar-nos a reunir! Qui sap si encara m’espera una vellesa feliç!

—Ui, com et precipites!

—Ho diuen ben clar que ens esperen…

—Però, i creus prudent d’acceptar de seguida a la primera invitació, que tal vegada no es sinó un compliment?

—Ah, jo sí.

No té aturador. Si pogués, volant se n’hi aniria.

—Doncs, vés-hi, mamà.

—I tu no?

—Naturalment que no. Tinc el meu contracte… Això per una banda…

—El podries rescindir! Em penso que si l’hi demanaves al senyor Mirambell i li explicaves el motiu…

—No. És que encara que el pogués rescindir, no voldria. Em semblaria una temeritat d’abandonar un guany segur per anar a complicar una situació que potser no és tan ferma com suposes…

—Reina Santíssima! Així estem?

—De què t’admires?

—De veure que et detures a fer tants càlculs. Jo quan he llegit que ens cridaven al seu costat i ens he imaginat tots quatre asseguts altre cop al voltant d’una taula, ja no he tingut esma de pensar res més.

—Doncs, vés-hi… No ho dic perquè sí.

—Criatura, ni que fos boja. Deixar-te sola aquí i anar-me’n a l’altre cap del món… No veus que no pot ser?

—Què tindria de particular? Has estat quatre anys amb mi i separada d’ells, que et són fills com jo…

—Però tu ets una noia i és més natural que estigui al teu costat que no al seu.

—Sóc noia, però una noia com no en corren gaires. Conec el món, mamà… Creu-me, em pots deixar sense cap remordiment.

—I si et posaves malalta?… Oh, Déu me’n guard!

—Em posaria a viure a casa de la Ramona, i amb salut o sense ja saps que em cuidaria tan bé com tu…

—No ho nego; la Ramona ens estima molt i ara que li podries pagar una pensió decorosa…

—Veus?

—Calla! És una bogeria de pensar-hi. No m’ho perdonaria mai… Qualsevol cosa que et passés…

—Vas, els veus, estàs una temporada amb ells i tornes.

—Em fa no sé què de sentir-te parlar així. O anem, plegades (que és el que hem de fer) o no em bellugo d’aquí.

—Serà una llàstima. Jo no puc, mamà… Jo he de consolidar-me en el meu lloc, no ho comprens? No puc, quatre dies després d’haver ascendit, anar-me’n… Em dec a la meva carrera…

—La teva carrera! No veus que el millor present que podries fer als teus germans és d’abandonar-la?

—Magnífic! I ets tu qui m’aconsella aquest disbarat? Ai, mamà, que aviat perds la memòria i amb quina facilitat et deixes influir per aquell parell. Mentre no gosaven piular, és allò, em podia creure que veies les coses amb els teus ulls propis… A penes han insinuat una opinió, ja t’han tornat a atrapar… Vés a veure’ls… Ho necessites i ells tal vegada et necessiten… No ofereixen pagar dos passatges?… En tens per a anar i tornar… Això si un cop allà baix…

—No segueixis, Fanny. Si veiessis l’efecte que em fa de sentir-te parlar amb aquest aplom…

No té ganes de seguir la conversa. S’estima més reflexionar sobre el que hem dit totes dues. És que hem dit coses extraordinàries; ni ella ni jo no sabíem potser que les dúiem a la consciència. Jo he parlat de la meva carrera amb una gravetat sorprenent. I ella ha pogut multiplicar les protestes i les negatives…, però se n’anirà. Sí, sí. Se n’anirà. Amb mil recances, amb plors i sanglots, però se n’anirà a veure els nois. Tan cert com que em dic Fanny. I un cop allí, qui sap?… La perspectiva de tornar a presidir una llar que recordi vagament la d’abans, baldament hi manquin algunes figures, li fa perdre el seny. A còpia de dir-se: «és impossible», havia arribat a renunciar-hi i a cercar compensacions per una altra banda… Però han bastat quatre ratlles per a tirar per terra l’obra de quatre anys… N’hi hauria per a desesperar-se, i tanmateix no em desespero. En el fons —és horrible— jo també sento una ànsia absurda de trobar-me sola. Sola, sola… D’un temps ençà la meva mare és un testimoni tan superflu de la meva existència!… No m’entén; no entén res del que em volta. Si fóssim realment una mare i una filla que es saben supervivents d’un gran naufragi, hauríem d’haver viscut en una compenetració tan íntima, en una confidència tan constant… I és al contrari… Ens hem anat separant més cada dia… Què saps, pobra mamà, de les angúnies de la teva Fanny? Vas al teatre a veure’m quan hi ha un quadro nou; t’emociones, em beses, dius que sóc el teu orgull i la teva salvació, que sense mi ja fores morta i enterrada, però l’endemà ja gairebé t’oblides de la meva vida de treball i et poses a vegetar entre aquestes comoditats miserables. Tornes a anar-te’n al llit d’hora, a prendre amb tota calma la teva tasseta de camamilla amb aiguanaf, a llegir de cap a cap les esqueles i les notes de societat del diari, per anar-les comentant en veu alta: «Aquest Suris que ha mort, no serà parent de les Bartra i Suris, aquelles que tenien dues butaques al Liceu?…». I jo faig veure que t’escolto i que segueixo els teus castells de suposicions… Però no m’interessen poc ni gaire. De bon principi, em feia la il·lusió que caminàvem plegades, però es veu que els nostres camins no poden ser més divergents. Tu ignores completament l’existència de Jordi. No he fet res per informar-te’n; és veritat… Però hauria calgut si m’haguessis mirat els ulls amb una mica de passió? No has pogut inspirar-me ni una vel·leïtat de confessar-me amb tu. Et sé tan incapaç de comprendre’m! Ara entro i surto de casa, parlem de mil futilitats, mengem a la mateixa taula, dormim a la mateixa cambra, ets la meva mare i no saps que hi ha un home que m’ha dit que m’estimava, que m’ha omplert la cara de besades…, i que després ha desaparegut sense que jo hagi entès per què… I serà absurd, serà estúpid, però em fa l’efecte que quan estigui sola trobaré la manera d’aclarir aquest misteri que s’ha convertit en centre dels meus pensaments… Ai, sí; estar sola, sola…