Un desastre, una vida esguerrada, un castell d’il·lusions fet a miques… Aquesta és la visió de la mamà quan té la fal·lera de reflexionar sobre la meva existència. Sort que no la té sovint! No és un ésser reflexiu, la mamà. I potser és una sort. Gaires matins com el d’avui arribarien a fer-me perdre el meu bon humor. No nego que té raó des del seu punt de vista… Però hauria de comprendre que el seu punt de vista no és el meu i sobretot que no convé que ho sigui. Passa dies sencers vivint als llimbs, en una mena de somnambulisme; però si per casualitat torna a tocar de peus a terra, ja la tenim indignada davant la meva tranquil·litat. «Filla, tens una flema!». No, mamà. Tinc vint anys. Estic cansada de patir; veig una escletxa de claror i m’hi llanço amb les ales esteses. Que hauria estat més bonic de seguir les tradicions de la família? Ei, mamà. Anem amb compte. Ara em sap greu de no haver tingut coratge de dir-t’ho… Però ja fóra ben bé hora que parléssim francament de tot, deixant de banda els convencionalismes. Fet i fet, ni tu, mamà, ni la tia Amèlia, al cel sia, no heu estat gaire felices en els vostres honorables matrimonis. Jo era molt jove quan vas estar a punt de separar-te del papà després d’aquella gran renyina… Però ho vaig saber tot, amb tots els ets i uts! No us adonàveu que jo seguia amb ànsia totes les incidències del drama? Perquè tancaven bruscament la porta així que començaven a discutir a crits, creien que jo no sabia la història del pis del carrer de Calàbria i d’aquella senyora Giménez, que hi feia visites freqüents… Després, a taula, es deien coses terribles amb frases aparentment inofensives i creien que jo no hi entenia res… No es recordaven de quan ells tenien quinze anys? Una és ingènua, però no tant. A més a més, hi havia el servei. Aquella cambrera de Maella que teníem —es deia Maria?—, a penes em trobava sola cuitava a donar-me detalls i a fer comentaris. Maria!… La veig talment amb la seva cara pigada i el seu cabell roig i sento aquell català tot estrany que parlava… «Què ha set això?…». Això ha set un desastre. La primera revelació va trasbalsar-me extraordinàriament. Al pensionat havia sentit parlar de renyines entre papàs i mamàs i fins de divorcis. La Marthe Puech, sobretot, mira que me n’havia contat coses dels seus pares! Allí la culpa havia estat de la seva mamà, que no tenia dret a visitar-la sinó un cop el mes, davant la superiora… Però em feia l’efecte que a casa meva no hi podia passar res d’això. Quan vaig adonar-me que sí, que també hi podia passar tot, que contra aquestes calamitats no hi ha assegurances, em vaig desesperar. Dues hores, tirada sobre el llit, amb la porta tancada, i sanglotant, gemegant, dient frases. Ara reviso les meves reaccions i em trobo una mica exagerada. Era greu, desagradable, trist; però no n’hi havia per tant. No disculpo gens el papà, que tanmateix abusava; però tampoc no trobo la mamà tan digna de llàstima. M’he arribat a convèncer que el fet de la traïció li era si fa no fa indiferent. Entre ells dos l’amor devia fer molt temps que era mort i enterrat, això si és que mai n’hi havia hagut gaire… La mamà protestava per fórmula i feia aquelles grans escenes per treure profits ben determinats. El viatge a Egipte i el braçalet que li va regalar el papà no devien ser altra cosa que les reparacions convingudes en el tractat de pau… Vaja, no; no em fa gens de goig la idea de repetir la teva història, mamà. Arribo a pensar que no és sols la desgràcia el que m’ha dut a ser ballarina de revista; en el fons, crec que era la meva vocació. La mamà s’esgarrifaria si em sentís. Però és la veritat. No em sé imaginar convertida en una dona de sa casa. L’existència que faig és dura, és aspra, és miserable; aquests terrats i aquestes galeries que es veuen d’aquesta finestra estant són d’una sordidesa que dóna nàusees… Tanta roba apedaçada —blau sobre groc, vermell sobre blau… Cadires coixes i cossis abonyegats; rentamans minúsculs sobre tres ferros torts; baguls de qui sap quin temps, sortits d’algunes golfes de poble i que han vingut aquí després d’una collita perduda… Màrfegues aplanades, suades, tacades, com no sabia tan sols que poguessin existir. Fins aquestes pobres gallines, dins la seva gabiota improvisada, respiren angúnia i no semblen de la mateixa raça que les que veia al galliner de casa, netes, brillants, ufanoses… Veus esqueixades que surten de pertot i que ventilen tots els plets amb una impudicícia que esborrona… Com si la reserva també fos un luxe que els pobres no es poden permetre… Les criatures anèmiques, rampelludes, indòcils que es rebolquen per terra, damunt la brutícia… No les prendrien pas per anunci de cap llet condensada… Sí; tot plegat, és ben bé la misèria, i segurament encara n’hi ha de pitjor… Però me’n puc defensar; acluco els ulls i desapareix. Tanco aquesta finestra i obro la de l’altra banda i ja tinc un panorama menys depriment. A més a més aquesta modèstia no serà eterna. Milloraré! En tinc la seguretat. I potser és per això que tantes vegades com em poso a comparar la meva vida d’ara amb la dels darrers anys, resulta que prefereixo la d’ara. És més viva i no em cal fingir gens. Sóc el que semblo. S’han acabat les angúnies per mantenir una façana que no s’apuntala en res! Mamà: deixa que la gent digui el que vulgui. Comptat i debatut, què ens importa el que pugui pensar la senyora Martí i la senyora Requesens i la baronessa de Granyer, i tota la seva llista de visites? (Si trobo la llibreta, cuitaré a tirar-la al foc!). Els meus germans? Que es preocupin d’ells, que bona falta els deu fer… Han promès que enviarien tants pesos… «que el mes entrant»…, «que ara el negoci flaqueja»…, «que potser la setmana entrant». Si arribem a esperar ja fórem mortes de fam. No tenen cap dret a jutjar-nos… El papà és una altra cosa. Els difunts es presenten amb un posat tan dolç i tan trist que de seguida et trenquen el cor. Era un home negligent, somiatruites, baliga-balaga… Qui sap si en mans d’una dona de més caràcter que la mamà podia haver estat un altre home… La seva inhabilitat en els darrers anys arriba a indignar quan una hi pensa… Però és mort i m’adorava! Adoració ben inútil; ja ho sé. «Valia més que t’hagués adorat menys i que t’hagués deixat un avenir més decorós…». Tens raó, mamà. Tanmateix, fa el seu efecte aquesta sensació de tendresa que irradia el seu record. No li’n parlaré més a la mamà, perquè es posa nerviosa; ella té més greuges que jo i no el sap perdonar… Però, és indiscutible que si el papà veiés la seva Fanny desfilant en una revista del Paral·lel i ballant mig nua sota els reflectors, es desesperaria. Aquestes coses sempre els han fet compassió als papàs. Tenen una mena de gelosia… Els papàs més que no les mamàs. Sí, sí; no rectifico. Les mamàs són dones al capdavall. Tenen més comprensió i saben adaptar-se o consentir sense impaciència que les altres s’adaptin. D’on ho trec! No sé… És igual. La meva experiència m’ho diu: jo almenys m’adapto, m’adapto a una velocitat fantàstica… El pobre papà ni en tots els anys de la seva vida no va poder renunciar al tipus d’home que s’havia imaginat de ser. Un gentleman. Ell parlava horriblement l’anglès, però es sentia gentleman. El veig afaitant-se al lavabo, tot voltat de blancors i de niquelats, la gillette d’or, la barra de sabó —m’agradava l’olor que feia… Diuen que és una tortura l’haver-se d’afaitar. Per al papà era un plaer. Sempre somreia a la seva pròpia imatge reflectida en el mirall. I es resseguia la cara amb un compte, amb una voluptuositat… Jo crec que s’admirava de veure sortir sota la sabonera el seu cutis tan fi i tan rosat… «Fanny, Fanny, no em facis ganyotes, que em tallaré…». La mamà diu que era una criatura —quan es conté de dir que era un insensat. Si hi hagués tribunals per a jutjar els papàs imprevisors, el condemnarien sense remissió… Però jo no puc condemnar-lo… Sóc…

—La sopa a taula!

—Ja és hora… Ui, la una menys cinc minuts… Temps just… No prendré sinó la sopa i un ou… Ui, quina sabor tan estranya!… Què hi has tirat, mamà?

—El de sempre.

—Ca!

—Doncs, jo no hi trobo res de particular.

—No? Deus haver perdut el paladar…

—Però, sabor de què?

—No sé precisar… Un gust infernal. En fi, deixem-ho… No et preocupis. També me la menjo… No em moriré pas. Deu ser alguna herba nova… Míster Wallace recomana molt les herbes. No sé si les recomana com a director de ball o com a vegetarià… Més ben dit: Míster Wallace no és vegetarià; és naturista.

—Què més té?

—No és igual, mamà. Jo també m’ho pensava abans de parlar amb ell; però ja he rectificat. Mira: els vegetarians, per exemple, no admeten el formatge, i els naturistes, sí. Comprens? Per a règim rigorós el que segueix la primera ballarina, la Txernicova.

—Però el conyac…

—Ah, el conyac és una altra cosa. La vas veure dimarts passat que no treballava? No es tenia dreta. Feia fàstic. Diu que tots els russos tenen molta afició a la beguda.

—I els americans, recorda’t d’aquell…, com se deia?

—Williamson. És veritat… I els holandesos; mira que els Sluyters!… En fi, tots els estrangers…, tots embriacs, llevat de Míster Wallace, que sembla la personificació de la virtut…

—Més val així.

—Ah, però és antipàtic.

—Per què?

—Què sé jo! Misteris de l’electricitat humana… I consti que amb mi no pot estar més amable ni més correcte… Fins m’ha dirigit la paraula dues vegades, fora de l’assaig. Què et penses! La primera vegada vàrem parlar del pròxim eclipsi; la segona de la dispèpsia i del règim. Veus? D’alguna cosa m’ha servit de saber parlotejar en anglès…

Si Sœur Euphémie veiés en quins medis fa pràctica d’idiomes la seva deixebla predilecta!

—De què rius?

—Res. Un record de col·legi.

—Déu et conservi l’humor! Jo, en canvi, així que retreus el col·legi i la bona educació que et vàrem donar i comparo amb el present, em poso furiosa…

—No siguis maniàtica. I aprèn a veure humorísticament aquests contrastos… A mi em prova molt! No te n’adones?… Ui, la una i deu!

—Beu amb calma; tens temps.

—Tinc punt a no retardar ni un segon.

Realment la mamà no es sap avenir al meu dinamisme. Ja van tres cops que l’atrapo mirant-me com si fos una bestiola rara. Si li fes cas em prendria el meu ofici amb molta parsimònia… Complir justet perquè no et plantin al carrer… I prou. No s’adona que jo m’aferro amb totes dues mans a la meva feina com a una fusta de salvació…, ser alguna cosa; maldar en alguna direcció…

—Adéu, mamà!

—Adéu, filla… Seny i prudència!

—Sí, dona, sí, precisament és el meu lema.