Veiam si l’aigua freda em treu del cap tota aquesta teranyina de mals pensaments. Mira: aquest bibelot que es reflecteix tot nu dins el mirall sóc jo, la quasi-cèlebre, la quasi-estel·lar Fanny…, que, per cert, ha passat una nit d’angúnia. No té cap ni centener que una persona tan gentil passi hores tan negres. Però les passa. (Aquesta esponja es desfà tota. N’he de comprar una altra). Ha estat un pèssim acudit de llegir tot l’article de l’Enciclopèdia Espasa. Ja podia preveure que semblant tip de patologia no em cauria bé. Només de recordar-ho se’m posa pell de gallina. I no de la fredor d’aquesta aigua, sinó d’horror. D’horror i de fàstic. Sembla mentida que al món hi pugui haver flagells tan terribles… Quin somni he tingut! Ara em torna a la memòria. Sí, sí… He somniat que nedava dins una mena de pantà poblat de monstres —uns monstres verds, lívids, llefiscosos. A penes em tocava un dels seus horribles tentacles, la pell em quedava tacada per sempre. Cada cop que m’arrapava a les vores amb el desig frenètic de salvar-me, els dits em relliscaven sobre una molsa viscosa i tornava a caure dins l’aigua… I altre cop a nedar mirant d’esquivar els monstres… I altre cop a provar d’hissar-me fora d’aquell pantà infecte… Suava d’angúnia… Si almenys m’hagués pogut despertar! Però no podia. Entreveia d’una manera estranya que tot allò era un malson i, tanmateix, no en podia sortir i patia, patia tremendament… Ai, gràcies a Déu que torno a veure el meu cos net i pur sota la claror del dia! No tornaré a llegir cap cosa més sobre aquesta malura… Vade retro! No vull tenir més visions nocturnes. D’informació ja en tinc prou. I massa. Seguint per aquest camí, al capdavall acabaria neurastènica… M’agafarien aprensions. M’embrancaria a pensar en les malifetes de l’herència, i encara que tots els ascendents que he conegut tenien bon aspecte…, què sé jo!… Quan s’agafa una mania poc es distingeix entre el que és raonable i el que és absurd… No em vull preocupar. Tampoc no vull que Jordi segueixi vivint amb la idea que estava festejant amb una miserable desgraciada… No tracto pas de desfer l’equívoc per recobrar el seu afecte, ni tan sols la seva amistat; no. Això mai. Però em sembla necessari, fins crec que tinc obligació de fer el possible per restablir la veritat. Entre nosaltres dos hi ha hagut un sentiment tan fràgil i tan lleuger com vulguin…, però jo he estat lleial. Li he dit: «No he tingut cap amor», i era veritat. Li he dit: «Ets el primer que m’ha estret en els seus braços»…, i era veritat. (Sí, era veritat, perquè aquella abraçada que em va fer per sorpresa el meu cosí, al cel sia, no compta… Va ser una criaturada i jo vaig protestar enèrgicament…). He estat lleial i és indispensable que ho sàpiga. Fóra donar massa gust als calumniadors i als envejosos deixar que aquesta espina verinosa restés en el lloc on ells mateixos han volgut clavar-la. Però, com ho faré? Anar-lo a trobar sense com va ni com costa, no. De cap manera. No podria endevinar les meves intencions, potser em rebria amb una rebufada i l’explicació s’esguerraria. El millor és que comenci per escriure-li. A casa seva? No; li podria portar mal-de-caps. Li escriuré al Cafè de la Rambla; deu seguir anant-hi cada dissabte; bé el deuen conèixer… Però, i si no la rep? Déu me’n guard! Passaria uns dies de neguit. He de cercar un procediment segur per a fer-li arribar la carta. Si l’enviés a la Universitat? Al quiosquet de la porteria sempre hi ha cartes exposades… Però, qui m’assegura que ell va cada dia a mirar si hi té correspondència? No hi va… Jo m’estimo més que no hi vagi… Vull un procediment segur; si no contesta, que jo sàpiga del cert que és perquè no vol. Ja sé. Li enviaré un noi des de qualsevol lloc quan hagi comprovat jo mateixa que és al Cafè de la Rambla. No badaré. Asseguraré el cop. Ara, rai, que estic decidida a fer-li arribar noves de mi… No sé el que em faig… On he ficat les sabates? Mira-te-les… De seguida vull començar a fer l’esborrany de la carta. Ha de ser molt concisa i al mateix temps molt clara; que tot i no revelar el motiu que m’ha decidit a escriure-li, doni entenent que és un motiu seriós i sense cap mena de segona intenció. Ja veuràs: no perdem més temps. Escriguem. «Estimat»… Fora! Res de «estimat». «Distingit»… Distingit, què?… Amic? Fora! «Distingit senyor». Això és el que pertoca. Ell és un senyor, i distingit es diu a tothom. «L’objecte de la present…». Fuig! Massa comercial!…, una certa eixutesa ja m’estaria bé, però sense caure en la vulgaritat. Vinga una altra fórmula… «Sens dubte t’estranyarà»… Tampoc! No n’he de fer res de les seves estranyeses i, de més a més, no l’he de tutejar. «Si em determino a escriure-li, ja comprendrà que un motiu d’importància m’impel·leix a fer-ho»…, això, si de cas, després. Per començar és millor que exposi planerament el meu desig de parlar-li. Veiam: «Desitjaria tenir ocasió de comunicar-li de paraula certes maniobres que s’han realitzat contra el meu bon nom…». Ai, no! És esgarrifós. Sona a melodrama. Cal una cosa més directa i més cenyida. Per exemple: «L’he de veure. No pas per fer-li cap retret, ni per cercar una ocasió d’apedaçar una amistat definitivament rompuda, ni per demanar-li cap mena de servei. Sinó per informar-lo…». Per informar-lo de què?…, «… per informar-lo d’un detall històric que és un deure per mi de fer-li conèixer…». És això si fa no fa… Excita la curiositat; té una certa amargor subterrània que no em desagrada i no resulta gens «pobra noia»… I per acabar, què?… «Tot plegat, qüestió de cinc minuts. De seguida, vostè podrà tornar tranquil·lament a les seves ocupacions i jo a les meves. No caldrà que ens tornem a veure més». Així! Ben reblat el clau. Que vegi ben clar que no es tracta d’un parany, ni d’una maniobra. Em sembla que una carta escrita en aquests termes mereix una resposta. Només cinc minuts de conversa! Es concedeixen a qualsevol, a un pobre del carrer, a un desconegut que trobes al tramvia… No me’ls negarà a mi per molt avall que m’hagi fet rodolar la calúmnia… Si només és això el que vull: prendre-li el retrat falsificat que conserva de mi i deixar-li el retrat autèntic.