—No diguis això, Elvira.

—Et dic que sí… Aquí mateix, entre bastidors, el negre i aquella francesa, la…, no me’n recordo com se diu, la que canta al segon quadro…, abraçant-se i besant-se com uns desesperats!

—I la direcció no hi intervé?

De què riu aquesta imbècil?

—De què rius, Elvira?

—De tu, Fanny, de tu.

—I jo què dic que faci riure tant?

—No és el que dius, és la cara que hi fas. Ja es coneix que ets novella i que no has vist el món per un forat… Besar-se i abraçar-se, això rai! Només fos això… Però és que aquest parell fan un posat de viciosos… No pararé fins que els atrapi… Espera’t.

—On vas?

Aquesta noia és mig boja.

—Han entrat plegats al quarto d’ella…, deixa’m!

És mig boja. Ves ara quina tafaneria. A ella què li importa el que facin la francesa i el negre… Però, què fa? Té l’audàcia de posar-se a espiar pel forat del pany. Quina criatura més insensata!

—Elvira!

Ca! No em sent. Em neguiteja de veure-la així. No comprèn que la poden descobrir en ple espionatge? I a més a més, què vol saber?, què vol saber? Déu meu! Voldria tenir prou forces per a anar fins allí, agafar-la pel braç i arrossegar-la a fora d’una revolada… Però no em puc ni bellugar. Tremolo. Sembla mentida. Realment tinc fred… I suo d’angúnia. És ridícul… No em pensava que em faltés tant la serenitat.

—Però, Elvira…

Em fa senyal? Sí, sí; em fa senyal que hi vagi… Déu me’n guard d’acostar-m’hi. No, no; ja pots fer, no m’interessa. Em repugna… Em repugna i encara no sé el que és!, ni tan sols tinc esma d’imaginar-ho! Santa Innocència? Tan innocent com vulguin, i què? És un pecat, per ventura? Prou coses que he après durant aquests trenta dies…, més que en tota la vida… Ai, com pateixo! Per què no tindré coratge per a anar-me’n definitivament del corredor i deixar sola aquesta boja?… I ella, quina alegria tan espantosa! Ha encertat!… Són viciosos… Deu ser això el que la posa tan contenta… És una mania ben estranya… No voldria pas encomanar-me-la… Ah!!!…

—Ah!!!

El negre! L’ha atrapada. Haurà notat que els espiaven… Veus! Ja ho deia… Era una temeritat… Què fa?, la insulta?… Li pega!!!

—Auxili!… Auxili!… Noies!…

No puc cridar. M’ofego.

—Auxili! El negre pega a l’Elvira!

No tinc valor per a acostar-me.

—Salvatge! Canalla! Margot! Ramoneta! Lluïsa!… Apa!…

Són més valentes que jo… Fort! Fort! Pegar a una noia!

—On vas, Alice, sense un fil de roba?; tu, no veus que vas nua?…

Ni la por, ni el fred, ni la vergonya no les detura… Són valentes! Quina barreja de cossos… Blanc, negre, bru, cafè amb llet… Mai no hauria dit que pogués passar una cosa així… La Margot lluita com un lleó… Ja han tirat el negre a terra… I la francesa tancada amb pany i clau… És que si sortia la linxarien com a ell… Ai, prou!… Potser en faran massa.

—Prou!… Deixeu-lo!… Té prou càstig.

Míster Wallace!

—Míster Wallace: jo li ho explicaré. Elvira i jo érem allà en aquell extrem del corredor quan han passat Mademoiselle Eve Joubert i el negre…

—Que ens anem a vestir i que la Direcció ja resoldrà.

—Déu meu, sembla un somni! Encara no m’ha passat l’esglai…, quan he vist que ell t’agredia amb aquella fúria… Aquest blau que tens al costat trigarà a anar-se-te’n… Encara sort que no se’t veurà a l’escena.

—Vols dir que no?

—No. Estigues tranquil·la. El cenyidor t’hi arriba justet, però t’hi arriba. Et fa gaire mal?

—Una mica.

—L’àrnica et consolarà molt… Et donava cops de puny com si boxegés talment… Jo crec que s’ha encegat. El que és si no vénen les noies a defensar-te, et mata. Quin energumen!

—Se’n va ben tou… Jo, quan ha caigut a terra li he pogut clavar tres o quatre puntades de peu als costats i al cap que ja t’asseguro que li couran. I ara que estem soles: veus com tenia raó?

—De què, Elvira?

—Són uns viciosos! A penes han tancat la porta, ella…

—No!! Per l’amor de Déu. Calla. Un altre dia m’ho explicaràs… Avui, no. Estàs massa excitada i no convé que tornis a pensar en aquest episodi. No m’estranyaria que tinguessis febre i tot. Creu-me: fica’t al llit de seguida. Demà ja passaré…

—Tinc molta vista per a aquestes coses; no se me n’escapa ni una…

—Sí, sí: ho crec… Un altre dia en parlarem. Adéu! És tardíssim. No despertaràs la teva mare per dir-li res?

—Ca! No val la pena. Ja t’hi veuràs? Vés amb compte, que aquesta escala fa moltes giragonses.

—Retira’t i tanca. Adéu.

—Adéu, nena!

Viu en una casa ben miserable, aquesta pobra Elvira. El que em molesta més són aquestes pudors indefinides que hi ha pertot. L’altra misèria, els mobles, la pols, les parets, les teranyines…, és allò, acluques els ulls i desapareixen. Però contra les olors no hi ha defensa… O n’hi ha una que no em satisfà. La defensa d’avesar-s’hi. Vaja! Al costat d’aquesta cofurna, el nostre piset del carrer de Floridablanca és un palau. I no és més car que aquest… Es veu que la família d’Elvira és tan desordenada i tan esbojarrada com ella. I ella no té sinó el jornal; n’estic segura. És curiós, no? Tan adelerada per descobrir gent viciosa, i de fet, una bona noia…, bé: el que diem una bona noia. Pot mentir, envejar, trair, envanir-se, etc. Si no té tractes amb homes, és una bona noia. «Són viciosos!… Són viciosos!…». Ho deia amb una mena d’exaltació!… Quina mania! Els ulls se li omplien d’una perversitat que esgarrifa… En aquells moments fins fa dubtar de la seva conducta. I no en puc dubtar, perquè vivim plegades gairebé les vint-i-quatre hores del dia… Quin món! Pertot misteris… Creus conèixer qui sap què, presumeixes de dominar la situació, i tot d’una descobreixes que ets una pobra senyoreta innocent i ve d’un pèl que no te’n desmaïs. Qui em deia que una noia que ha estat en un pensionat estranger i que ha freqüentat el cinema, ja està com qui diu vacunada contra aquestes terrors?… M’agradaria haver vist qualsevol altra noia de col·legi en aquell corredor del teatre, quan ha sortit el negre lívid, trèmul, amb una expressió de simi irritat que esglaiava. Això no priva que em senti tota avergonyida de no haver sabut reaccionar com les altres… Una altra vegada potser sabré dominar els nervis… No vull que em puguin assenyalar amb el dit. Ai, Fanny! És tot un aprenentatge el que fas dins aquella barraca il·luminada… «Estudis superiors!»… A la mamà no li diré res del que ha passat aquesta nit. Es preocuparia massa i em sermonejaria durant tres o quatre hores… Diu unes coses! La trobo molt més innocent que jo. Oh, molt més! Jo rectifico les meves opinions cada cop que topo amb una realitat que no hi lliga… Ella, ca!… Primer, que ja no veu mai la realitat tal com és, i segon, que s’aferra als prejudicis que va fabricar o que li varen fabricar, fa vint anys. La pobra no guarda gaire bon record del papà, però gairebé totes les idees que tragina són d’ell…, les conec d’una hora lluny! I les meves idees, a qui les he manllevades? Aneu a saber! Una mateixa no és la més indicada per a fer la tria. Però, evidentment, a la mamà, no… I als meus germans tampoc… Si ho mires bé, has parlat tan poques vegades amb els teus germans, el que se’n diu parlar… Tant en Joan com en Miquel em tenien per l’eterna nena petita i mai no em varen considerar seriosament. En Miquel era més afectuós que en Joan. Recordo aquella temporada que li havia agafat la fal·lera de les regates i es llevava d’hora per anar-se’n a entrenar; abans de sortir de casa entrava al meu dormitori de puntetes —ell ja era un xicotàs, devia tenir setze o disset anys; jo onze, amb prou feines…—, s’acostava al llit i em feia pessigolles als peus o m’esquitxava la cara amb aigua freda. Ara sembla que vegi exactament la meva cambra, només aclarida per la llum que deixaven traspuar les cortines —rosa i blau—, molt boniques. A la dreta, hi havia el tocador amb faldilles prisades, del mateix color de les cortines; a l’esquerra, l’armari mirall petit i rabassut amb aquella escultura a sobre… Quan ell obria la porta jo ja estava alerta, perquè el soroll de l’aigua al lavabo feia una estona que m’havia desvetllat; però aclucava els ulls i feia veure que dormia. L’ombra s’acostava a poc a poc i així que m’havia fet riure o m’havia sentit protestar, em deia: «Calls, calla, que despertaràs els papàs…». Res, puerilitats. Quan vaig tornar de Bèlgica, ja no semblàvem ni germans. Ells anaven sols per la seva banda, la mamà i jo per la nostra… I el papà sempre absorbit pels negocis… La família…! Ni la imminència de la catàstrofe no va acostar-se gens. Semblava que ens fèiem nosa els uns als altres; o potser era que ens avergonyíem de sentir-nos tan estranys… Bo! Ja em torna a seguir algú. Aquests passos no enganyen. S’ajusten massa bé als meus perquè corresponguin a una persona que segueix un itinerari propi. Ganes de perdre el temps! Res a fer, senyor meu; l’hora és molt sospitosa, ho reconec, i la meva professió no inclina a imaginar-me santa…, però la deliciosa Fanny, la de les cames perfectes i els ulls verdosos, se’n va a dormir com un angelet. No es cansi. Prengui el tramvia ara que passa i retiri’s a dormir. És un consell lleial. Miri, que de la una endavant el servei és raríssim… No em vol creure. A aquesta hora els homes són particularment tossuts. Ja me n’he adonat. És inútil que una tingui un aire decent, no serveix de res que marxis seguit, seguit, sense girar el cap, tot fent una ganyota de persona preocupada per arribar a casa… Ells tenen la seva idea i no veuen res més. No m’atraparà pas!, sóc lleugera com una daina. Agilitat professional! M’hi guanyo la vida, comprèn? No comprèn res. Deu haver fet el servei militar; marxa amb molta regularitat. Un, dos, un, dos…, un, dos, tres, quatre… I segurament té un tipus infame… No l’he vist. Renuncio a veure! Ara la maniobra més insignificant que fes per descobrir-lo li donaria ales… Cinc passos i ja sóc a casa. Voilà!

—Vol que l’ajudi a obrir?

Silenci, Fanny. El silenci és més eloqüent que la paraula… S’ha deturat en sec. Bah, no és dels impetuosos… Val més així. Ara aquesta clau fa una mica el ximple. Serenitat, Fanny… Ara!

—Bona nit, princesa.

Ui, princesa! Això sí que no m’ho esperava. Deixa-me-li dir «Bona nit», ara que no em sent. I no tenia mal aspecte. Vestia força bé. Alt. El capell era flexible i dels que a mi m’agraden… Vint-i-tres o vint-i-quatre anys… Mira que he arreplegat detalls amb una sola ullada furtiva i a contraclaror del fanal! És un do. Un do que no em serveix per a res… Perquè, jo, impertèrrita. Monsieur, vous avez fait fausse route. Potser encara és plantat a fora i contempla la porta… Fóra d’un romanticisme ben inesperat. Ai, de què que no em mato. Aquest replà mai no sé quan acaba ni quan comença… Encendré altre cop el bocinet d’espelma… És empipador. Devia haver-me comprat la lampareta elèctrica com deia la mamà… El mes entrant, potser. Sembla mentida els miracles que arribem a fer amb deu pessetes diàries. No hi ha millor escola que la necessitat… Aviat no em caldrà llum de cap mena; em sabré de memòria totes les escales i tots els replans… Amunt, Fanny! Cap a les altures, vencedora de la temptació i de la tenebra!… Fins faig frases; què et sembla? I tinc una certa pruïja de cantar…, no pas per espantar la por, que no en sento gens ni mica… Ja hi som… Veus?, la porta untada d’oli llisca suaument, sense un grinyol. Els veïns no es queixaran de mi; els respecto el son amb una delicadesa que no sé si es mereixen… Ells demà matí no miraran prim a fer sorolls… Ja sóc a casa. A casa. Un corredor, dues cambres i una cuina; quatre mobles que em saluden com a vells coneguts… I la mamà que ronca amb un ritme solemne… És poc, però és alguna cosa… Mamà… Mamà… Sóc ximple, Déu meu… Ara, a què treuen cap aquestes llàgrimes?