Què li deu passar? No ho entenc. Va dir ben clar que tornaria divendres, que ens reveuríem divendres. I som dimarts. Si ha hagut de marxar a fora precipitadament amb la seva família, podia avisar amb quatre mots. És inconcebible que no li hagi acudit de fer-ho. A estones penso —però és una bestiesa— que el seu pare ha descobert la seva inclinació per mi, que li ha fet un sermó tremebund i que ell s’ha acovardit… És impossible, Jordi no és tan mansuet com això. A mesura que el tracto fins el trobo més impulsiu que a la primeria. És tímid, o ho sembla, en alguns moments, però no pas covard. Té una sensibilitat extrema. Ho he notat… No res el fa tornar-se vermell. Segurament no és capaç d’insolentar-se davant el seu pare. Però capaç de venir-me a veure encara que li ho haguessin prohibit terminantment, això sí. Un papà, un papà cada dia té menys importància. No sé; fins trobo que no se’n parla tant com anys enrere dels papàs… Fora! Desem la suposició d’un drama familiar. (No sé quantes vegades he dit que la desava). S’haurà ofès per alguna cosa? Faig examen de consciència i no trobo res que em pugui tenir en retret. Es va separar de mi afectuós, jovial, fent ganyotes i gestos, prometent que tornaria… Si sembla que el veig! També m’acut de pensar si li haurà sabut greu de veure’m pujar de categoria… Fóra bona! Encara no li he dit que l’estimo i ja s’atribuiria drets sobre la meva vida professional. Professional, sí senyor; no és cosa de riure. Fet i fet, guanyo més que la millor dependenta de magatzem, més que una taquimecanògrafa amb idiomes. Més que l’Amèlia Lloveres, que ja té el títol de farmacèutica, però que encara no té farmàcia… Més que… En fi, més que la immensa majoria de dones que treballen. Això: que treballen. Cal precisar, perquè si compliquem el problema amb certes activitats que potser són professionals, però que no depenen dels comitès paritaris, aleshores no acabarem mai… Ai, que nerviosa em poso quan vull fer broma sense ganes!… Per què no ve aquell ximplet? Si sabia ben bé la causa d’aquesta deserció inexplicable, no em preocuparia gens… Paraula. Giraria full amb una tranquil·litat absoluta. Quina una jo per treure’m mal-de-caps del damunt! El meu suplici és no saber res. I si s’hagués enamorat d’una altra? Això sí que no li ho perdonaria. Després de les protestes que ha fet —sense que ningú les hi demanés—, després d’aquells juraments —que jo no volia ni escoltar—, substituir-me d’aquesta manera fóra simplement una iniquitat… És increïble. No és que visqui als llimbs. Ja sé que els homes són capritxosos i que Jordi no és sinó un home i joveníssim per torna. Però, canviar tan de pressa! No tenir constància ni tan sols per a arribar a desxifrar els meus sentiments…, que jo mateixa no acabo d’entendre… Ell podrà dir que jo no li he donat esperances de res…, però tampoc no podrà dir que les hi hagi arrabassades violentament… Que recordi el passeig per Pedralbes! No l’hi perdonaria. No, no, no… I si al capdavall resultés que no ve perquè està greument malalt? Hauria d’estar-ho greument, perquè sols conservés una mica d’esma, la seva obligació fóra d’enviar-me un missatge. No diu que tenen tres minyones? I si no, algun company seu podia dur una carta al correu o fer-me-la arribar per un chasseur de restaurant… En fi, quan hi ha veritable delit per a fer saber una cosa, hi ha mil recursos per a aconseguir-ho. Ai, però, si realment tingués el tifus o una broncopneumònia… No n’és el temps, però ningú no està assegurat contra aquestes malalties. Déu nos en guard! Fóra terrible d’estar-lo criticant, gairebé odiant, mentre ell jeia sense forces i en perill de mort. «No et neguitegis, Jordi; jo sóc aquí». Pogués dir-t’ho de veritat! Com? Un miracle. En un pany de paret, el que s’escaigués davant el seu llit, s’obriria un practicable, i jo davallaria a la seva cambra, amb el meu vestidet de «deessa dels amors venturosos», fent-li l’ullet amb picardia. Li semblaria un somni, però seria veritat… No, no; això és absolutament inoportú; no fa per a malalts greus. Millor aniria que jo entrés per la porta, tot naturalment, però vestida d’infermera… Ara va bé… Una infermera tota vestida de blanc…, tant que m’escau el blanc!… M’acostaria de puntetes al seu capçal. Ell, sense sentir-me, em pressentiria i obriria els ulls lentament, segur de trobar-me. Somriuria. Mormolaria en veu baixa i al mateix temps amb una confiança infinita: «Tu, Fanny?». Res més: «Tu, Fanny?». Això ho diria tot. I després allargaria una mà pàl·lida i ardent que jo cuitaria a estrènyer entre les meves amb una pietat inefable… Acabaré per tornar-me cursi, ja ho veig. Potser val més cursi que no fúnebre…, com ahir que vaig posar-me a fullejar les esqueles de La Vanguardia…, com si pogués trobar el seu nom! I un que començava per Jordi, quin sotrac! Vaig restar sense una gota de sang. Ara, qualsevol que conegués el meu neguit, pensaria que estic enamoradíssima, apassionadíssima, bogíssima. I no, senyor. Tot és dubte. Si em pogués dir amb certesa: «no ve per això», o «no ver per allò!», recobraria automàticament la serenitat; sabria a quina carta quedar-me. Però, ara! Toquen hores! Una…, dues…, tres…, quatre…, cinc…, les cinc. I encara no he dormit ni un segon. Em passarà com ahir, que ja era ben alt el sol quan vaig poder sortir d’aquest martiri. No vull obrir els ulls; em fa por de veure com clareja; sé que em posaria més nerviosa encara del que estic… Tant que em convé descansar!… Qui aplaudeix? No és per a mi; és al vigilant… Un que es retira ben tard… Aquest soroll és de la portella de l’adroguer; ja el conec. Ahir també va obrir-la a aquesta hora; deu anar al mercat a fer provisió de fruita per revendre-la després als clients del barri. Ja comença la màquina d’escriure del segon, segona. Ahir va començar més aviat. Escriu molt de pressa aquest mecanògraf. Jo quan vaig provar d’entrenar-m’hi, no arribava a posar ni trenta paraules per minut; no m’estranya que em desnonessin. Aquestes habilitats no s’improvisen. Al capdavall, ha resultat una sort que no trobés una d’aquestes col·locacions d’oficina, de sou petit i d’horitzons limitadíssims… Vés a saber! Podia acabar casant-me amb l’amo. Hi ha algunes pel·lícules que acaben així, i no trobo que sigui gens inversemblant que un tracte de tots els dies arribi a crear una simpatia… És igual! Ara què m’embolico a imaginar-me mecanògrafa? Si no m’aturo, sóc capaç d’entretenir-me a pintar tot el quadro, pinzellada per pinzellada…, des dels vestidets senzills, però boniquíssims, que duria jo, fins a la rosa que posaria en un pitxer de vidre al costat de la màquina… No vull divagar més… Provaré de comptar fins a cent…, o de dir parenostres… Senyor, tant que em convé descansar! Mira que n’arribo a fer de tombs sobre aquest llit! Amb el soroll de llauna que fa, no sé com la mamà no es desperta. Ella rai!… Maleint el dia que vaig conèixer aquest home! Els homes a l’altra banda de la bateria, enfonsats en la foscor de la sala, sense altre dret que el de xiular o d’aplaudir… Però aquí, en aquesta intimitat tan meva!… Quin disbarat, Déu meu!