Prou, prou… No aplaudeixin més… No veuen que els maquinistes i acomodadors s’impacienten?… Té: sembla talment que coneguin que és la meva última soirée i que es vulguin acomiadar de mi… Jo sí que m’he volgut acomiadar d’ells, ballant amb més empenta que mai.

—Apa, Fanny, quina ovació avui!

—Oh, sí.

No sé què m’ha agafat; ha estat talment com un deliri. El vaitot, la roda final.

—Vas cap a casa, Fanny?… Si has de sortir de seguida, t’espero.

—No m’esperis, perquè trigaré una estona.

—Doncs, adéu.

—Adéu, Lluïsa!

Com suo! No vull sortir sense passar-me l’esponja de cap a peus. Si les coses estiguessin com Déu mana, al costat del meu camerino hi hauria una sala de bany amb tots els ets i uts. Però ves, digues-li a l’empresari que la instal·li…, t’hauries de tapar les orelles per no sentir on t’envia.

—Quimeta… Es deu haver adormit aquest diantre de vella… Quimeta!

—Mana.

—Apa, dona… On és l’aigua de Colònia?

—No és a sobre del tocador?

—No.

—Doncs, no sé. Demanaré a l’Alice que em deixi la seva.

—No… Busca… L’hauràs desada a l’armari… Mira que en fas de catúfols.

—Aquí la tens.

—Veus?… Apa, vés a dormir. Ja m’apanyaré tota sola.

—Vols dir?

—Sí, dona, sí; vés.

—Bona nit, doncs.

—Bona nit… Ah, espera’t. Té… Per tu…

—I ara… Per què em dones tots aquests diners?

—Res… Perquè vull… Pren-los, dona, que no t’escau fer compliments… Apa, vés.

—Moltes gràcies… Tens unes rauxes!

—Apa!

Finalment. Ai, tenia unes ganes de restar sola… Ganes i por, tot a la vegada. De debò, Fanny, sabràs acabar de patir? Sí que en sabré!… Al capdavall és més fàcil acabar d’un cop que no pas seguir aquestes angúnies que han arribat a emmetzinar-me tots els minuts del dia. Tinc la sort de no sentir cap recança. El mateix èxit que m’havia fet una mica de goig, ja no me’n fa gens… Sembla mentida! Hi renuncio amb una tranquil·litat absoluta. I és que tot m’és completament igual… Per a mi, tot ja té el mateix regust de cendra… Ai, he d’enllestir. L’aigua tot just és tèbia, però tant se val; amb un bon raig de Colònia ja farà el fet. És una coqueteria ben ridícula aquesta de rentar-me abans d’anar a morir sobre les lloses de Pedralbes. Però és que em fa pena d’imaginar que els qui em recullin em puguin mirar amb fàstic. Il faut mourir aimable si l’on peut… De qui és això? No ho sé ni m’interessa… Erudició a aquestes hores… Cal que cuitis, perquè si no em costarà de trobar cap taxi pels voltants del teatre… I si en Jordi m’hi esperés?… És una imbecil·litat i una debilitat de pensar-ho. No hi serà, no hi serà, no hi serà… Es va separar de mi amb el desengany més incurable; ho veig claríssimament; ho sento amb tots els sentits… Això és l’única cosa que encara em fa adonar que sóc un autòmat! No cal pas que torni per centèsima vegada a revisar aquest procés. Ara, el meu itinerari ja és fixat d’una manera definitiva. Surto d’aquí, tanco la porta, segueixo el corredor, passo pel vestíbul, surto al carrer i, sense girar-me a dreta ni a esquerra, em planto a la vorera per agafar el primer taxi que passi. Ja ha estat una idea aquesta de fer-me la toaleta aquí… No s’acaba mai. Havia d’haver sortit engegada, sense ni tan sols vestir-me, amb l’abric sobre la pell… Bé: deixem-ho; no ens neguitegem. Serà l’última feblesa… Al capdavall no ve d’un quart… Si m’esperés algú!… Déu meu, on he ficat la pinta?… Com més de pressa vols anar, pitjor… Veiam: com a toaleta de suïcida no es pot demanar més. Veient-me dins el mirall, mai no diria que tinc els minuts comptats. Potser al fons dels ulls, endins de les nines, hi ha un punt d’infinita tristesa… Però cal fixar-s’hi per a descobrir-lo. Pobra Fanny! Ens mirem cara a cara, per últim cop… És que no ens hem acabat d’entendre, o és que el destí ens ha embolicat la troca?… Em miro a mi mateixa i em fa l’efecte que estic mirant una altra persona…, una altra persona que, mentre jo sortiré per la porta, ella es retirarà mirall endins, cap a qui sap quina llunyania… Adéu, petita… Res d’entendriments… Adéu… No em deixo res?… La bossa…, els guants…, la clau… Gairebé no valdria la pena de tancar… Però tancaré perquè demà puguin fer les coses amb regla…