Dono aquesta segona edició de Fanny amb algunes correccions i addicions. L’única d’aquestes que potser cal que sigui esmentada és la del monòleg penúltim, que és enterament inèdit. No és segur que fes veritable falta per a entendre la tessitura interna de la protagonista, però tinc la convicció que no arriba a fer nosa.

La meva novel·la ha produït dues polèmiques, que ara com ara no penso pas reprendre, però que em sembla oportú de deixar registrades en aquest lloc.

La primera discussió ha estat, com era de llei, la de la moralitat. Un sector de la crítica més inclinat a l’exercici de la censura eclesiàstica que al de la censura literària, ha titllat d’immoral la meva novel·la. Hi ha vist una apologia del llibertinatge o una exaltació del paganisme.

No cal sinó llegir-la per a comprendre que aquest sector de crítica ha exagerat. Fanny és, si voleu, amoral, però no immoral. L’autor deixa perfectament expedita per a cada lector la via de les reaccions i dels judicis. Si els nostres puritans han complert llur obligació en alguna altra esfera que l’exclusivament literària, llurs prosèlits condemnaran el que hagin de condemnar i lloaran el que sigui lloable. Si els han preparats per a resistir les temptacions de la vida, com és possible que no resisteixin les de la literatura, molt menys poderoses i pertorbadores?

El paternalisme dels nostres puritans és tan oficiós, que no m’estranyaria que arribés a ofendre els mateixos que en són objecte.

La segona polèmica, molt més agradable, ha estat purament literària: la forma en què està escrita Fanny mereix el nom de «monòleg interior»?

Després d’haver llegir els models del gènere, ha cregut que sí. D’altres han opinat que era monòleg, però no pas interior.

Com he explicat ja en un article, el concepte d’interioritat, per a mi, no té altre valor que el d’una acotació escènica. El monòleg de Fanny és interior perquè no és exterior, és a dir, perquè no és recitat en veu alta.

He explicat també amb tota la claredat possible que en els únics moments que el monòleg interior en sembla versemblant és en els moments d’exaltació del subjecte, llavors que el seu pensament es concreta en una direcció i no deixa gaires escletxes a la intervenció de les imatges i de les sensacions. És a dir, quan l’element lògic, consubstancial al monòleg que el duu en la seva etimologia mateixa, agafa una certa consistència. Si la meva novel·la és composta per nombre de monòlegs breus i no pas per un sol monòleg continu, és per poder limitar-me a copsar moments d’aquest tipus.

Així que es relaxa la força il·lativa del pensament, el film interior esdevé tan ric d’elements no traduïts en paraules, el discurs es troba tan interceptat per imatges que no s’anomenen, el simultanisme de les sensacions tàctils, visuals, olfactives és tan extrem que ningú, ni el mateix James Joyce amb la seva potència meravellosa (ajudada per trucs en el fons puerils, com la supressió dels signes de puntuació), no pot aspirar a copsar-lo.

Ens en dóna la il·lusió com ningú no ens l’havia donada fins ara? Conformes! No és això el que discutim. El que discutim són els graus de convenció que hi ha en aquesta forma literària. Discussió vana: no em costarà gaire d’afirmar que, de fet, entre tota forma d’art i tota forma de vida hi ha la mateixa distància: l’infinit.

Una introspecció, per subtil i aferrissada que sigui, no pot donar un transsumpte exacte de la nostra consciència. El sol fet d’estar-nos a l’aguait per descobrir els seus fenòmens, no dubtem que els falsifica, tot conferint-los intencions que no tenien i un ordre que els mancava.

El film realment interior, com certes substàncies químiques, no pot projectar-se a la llum del dia sense alterar-se. A còpia d’art, en podent oferir il·lusions suggestives i fins admirables. Però no pas transcripcions autèntiques.

Noteu com en totes les modernes temptatives literàries d’aproximació a les realitats profundes, no contaminades per la raó (sobrerealisme, freudisme, monòleg interior), passa el mateix: només ens interessen quan són practicades per persones intel·ligents.

Això sol indica com són de convencionals. Per ventura poden ésser altra cosa?