Sí que hi és! Ni mort, ni malalt, ni empresonat. És aquí. La cara ben colrada per l’aire de mar, els ulls lleugerament congestionats de les solellades, vestit de clar… Molt bufó! No em cal veure’l més estona. Aquesta instantània em basta. L’he presa amb la kòdak de la meva memòria, que no la deixarà pas esvair-se… Vacances sense kòdak, vacances perdudes… Ah, no! No vull perdre res. És un clixé massa preciós… Ell, Jordi, assegut a la taula del cafè amb la seva penya d’amics i amb un aire de felicitat que no enganya… N’he estat de ridícula! Tantes vacil·lacions, tants insomnis, tants plors —perquè, fet i fet, he plorat com una beneita—, per a acabar amb aquesta revelació… L’home feliç, prenent un cocktail en un cafè de la Rambla. Per sort l’he pogut veure ben bé, sense possible error. Parlava i reia amb totes les seves dents. (Ja ho sabem que les tens molt blanques!). Reia. T’hi fixes bé? Alegre com mai; feliç; un home que fa el seu posat, no té cap pena ni cap recança… Convé que aquesta impressió em penetri fins al moll dels ossos, com un desinfectant enèrgic…, que després, en la fosca del meu dormitori, no tornés a desvariejar… Ara, rai. Ara ja no hi ha cap mena de por. Cura radical; cirurgia d’alta precisió… Són dos quarts de vuit i tres minuts… A aquesta hora solemne, Fanny es deslliura del seu neguit i comença una nova era. Llestos! No vull patir més, ni preocupar-me més. M’he convençut que no val ni un sol dels minuts que li he consagrat. Un ésser frívol, superficial, un senyoret aviciat. Això és el que és. Jordi!… Si el que sobren són Jordis a Catalunya! Bon vent i barca nova… Jo no serà precisament una barca el que prendré, sinó un tramvia. Sí: vull airejar-me abans de tornar a casa… Cap on aniré? Cap al Tibidabo, en un imperial?…, cap a la Barceloneta?… Ni esma tinc de triar. Estic tan bé aquí, dreta en el meu salvavides, de cara a la Rambla! L’entrada de tardor és el millor temps a ciutat. Hi ha una mena de febre, d’alegria. Crits de venedors de diaris, remor de passos i de converses, botzines… Autos, autos, autos; gent, tramvies. Tot plegat té una vibració que s’encomana… I les resplendors dels anuncis que cauen a l’asfalt humit i sembla que hi rebotin. Resplendors blaves, vermelles, blanques, morades, verdes… Això ben mirat fa com un escenari de revista… Jo hi duc una mica més de roba i hi faig un paper menys brillant. Aquí no hi ha vedettes; tots som comparseria… Quanta comparseria! No s’acaba mai; n’entra per la dreta, per l’esquerra, pel fòrum, per l’orquestra… I mai no es repeteix… Jo, almenys, no veig cap figura repetida… Les seves evolucions no són d’una harmonia que admiri, ni d’una novetat que desconcerti… Però fan efecte; un efecte de riuada que talment s’enduu alguna cosa meva, enllà, lluny, qui sap a quina mar… Oh, de bona gana m’abandonaria tota a aquest corrent, amb els membres esllanguits, els ulls clucs, la imaginació aturada talment com si fos morta… Fóra un viatge deliciós… Un viatge: és això el que em caldria. Un viatge llarg i sense objecte. Pogués tornar a Brussel·les, o millor a Bruges, que té aquella tristesa tan íntima i tan confortable… Jo no he nascut per viure en aquests països recremats de sol, amb tants caires que punxen la vista i el tacte. Allà dalt es varen equivocar. M’havien d’haver facturat a una altra adreça… Ara, a Bruges, ja deu ploure gairebé cada dia…, aquella pluja que no sembla que caigui, sinó que es gronxa entre terra i cel, com un esquinç de glassa… La gent parla baix i no gesticula d’aquesta manera exagerada…, putxinel·lis!… Passejaria lentament vora el Dyver, que té aquella aigua verda i grassa que sembla gairebé immòbil; escoltaria el tritlleig del carilló; m’asseuria en els bancs molsuts que hi ha en aquell jardinet, darrera la Gruthuse…, i acabaria per dur una còfia blanca i una capa negra amb caputxa, com les dones que sortien de l’església; visitaria aquell museu petit vora l’Hospital, on hi ha les pintures de Memling… Tinc memòria… En aquest moment, sobretot… Veig tan bé cada carrer, la Gran Plaça, el beffroi, els edificis… He de fer un esforç per convèncer-me que no sóc realment allí… Ai, no delirem. Què mira aquest individu del bigotet retallat en forma d’accent circumflex? Deu haver-me atrapat amb una expressió d’enze que l’haurà seduït, o potser la meva immobilitat aquí, tanta estona, l’ha inclinat a atribuir-me males intencions. Com s’equivoca! Ni bones ni dolentes; no tinc intencions de cap mena. Ja ni la de prendre el tramvia, que és de les més enraonades i modestes que pot tenir una noia. El bon home amb el seu diari vol dissimular que s’ha plantat per mirar-me. No estic malament, oi? Esvelta sense magrícia, ulls de color difícil de definir, però grans i expressius, faccions regulars… I aquest capell negre que m’afavoreix força. Ja me n’he adonat. No cal pas el mirall per a fer aquests descobriments… Però, en fi, l’efecte que faig és agradable, però no és el que se’n diu arravatador… Interès, simpatia, «que està bé aquesta noia!», però no una flama que devori… No seré responsable de cap desgràcia; ja ho veig. I tal vegada és millor. Deu ser molt carregós de sentir-se dona fatal… L’adorador d’un minut no s’ha sentit prou explícitament animat per les meves mirades i es retira. Ah, aquests homes! Fins els més conquistadors, que en necessiten de precaucions i d’informes abans de fer un pas endavant!… Vagi, vagi, senyor del bigotet a la Ronald Colman. Deu tenir costum de sopar d’hora, i entre una conquista problemàtica i un sopar segur, l’home no dubta… Una altra dona amb el volant als dits. Les envejo. Em sap greu de no haver après de conduir quan nosaltres teníem auto… Però aleshores no havia arribat la moda. Ja sé: em compraré un dues-places…, així que pugui. I dic dues-places, perquè no n’hi ha d’una. Però jo el voldria per fugir sola, sola, a una velocitat fantàstica… Si m’estavellava el cap contra un arbre, millor. Aquest nou espectador que m’ha sortit no hi deu estar conforme. Potser troba que una noia així és malaguanyada per a morir trossejada en un accident d’automòbil. Ui, quines mirades! És del gremi dels hipnotitzadors. Mentre no s’acosti i pretengui lligar conversa, tot anirà bé. Quina una en fóra que ara, de cop i volta, fes cas al primer vingut… A aquest, per exemple. Fóra d’una estupidesa sublim. Haver resistit a dreta i a esquerra, haver arribat a fer qui sap quins castells a base de la meva puresa i ara, perquè sí, lliurar-me a un desconegut qualsevol… Molt estúpid, tan estúpid com vulguin, però qui m’assegura que les altres solucions ho són menys?… La que és irreparablement estúpida sóc jo quan em poso transcendental!… Deixa’t de romanços, Fanny. Mira la gentada que camina com un exèrcit que va a l’assalt… Apa, apa, apa… Enlluerna’t amb la pampalluga dels anuncis i els senyals lluminosos; eixorda’t amb el brogit de la ciutat… I, sobretot, no pateixis, que el món és molt gran i té més direccions que el trànsit urbà… Mira; fins aquí a terra, davant els teus peus, brilla un arc de Sant Martí…, la gota d’oli mineral que s’ha destriat sobre l’asfalt en tots els colors de l’iris… Un iris dur, llord, verinós, però tanmateix un iris de bonança!