—No duus llumins, Jordi?

—No, com que no fumo…

—Ja fa dies que els he deixats de portar… A l’altra casa no els necessito… No hi fa res. Dóna’m la mà i segueix-me. L’escala és una mica estreta. Deixa’t dur… Compte: dos esglaons i un replà… Procura no fer soroll; val més que no despertem els veïns. Potser s’alarmarien de sentir pujar algú a aquestes hores… Un cop dins el pis ens descalçarem… Els sorprendria de sentir petjades en un pis deshabitat. Duc sempre les claus a la bossa, per si m’agafa la fal·lera de venir, però d’ençà que la mamà és fora només hi he vingut dues vegades… Callem.

Ai, sí! Callem. Sento la seva mà contra el meu cor i els batecs són tan forts que gairebé m’ofeguen. Anem pujant a poc a poc, a poc a poc. Crec que retardo el pas a posta i que més que la precaució, és l’emoció el que em frena les cames. Vaig a ser seva! Inevitablement, irremissiblement, fatalment… Quasi no sé com he arribat a aquest determini; quasi no sé si sóc jo que em lliuro o ell qui em pren… No no; és inútil que escamotegi la veritat… Sóc jo! Si jo no hagués volgut no hauríem arribat al deliri que ens ha dut fins aquí… Sóc jo! Ell ha estat impetuós, suplicant, tendre, viril… Però jo he estat dolça, desesperada, trista, femenina… No necessito enganyar-me a mi mateixa ni tirar damunt d’ell la culpa que és meva… Les altres no sé si es donen així… Sols sé que l’estimo! A estones fins em feia por de no poder arribar a estimar així, sense reserves, amb cos i ànima. No sé si això em justifica o m’excusa… Tant m’és! Diuen que els condemnats a mort tenen dret de demanar el que desitgen… Doncs, bé: jo he demanat donar-me a l’home que estimo. Heus-ho aquí. El cor m’arrossega i per primer cop a la vida no experimento cap necessitat de contrariar-lo. En el fons, crec que és ben legítim el que faig i que tenim dret a unir-nos del tot abans de separar-nos del tot… Almenys li deixaré una penyora del meu amor i de la meva innocència… Això no és tan prosaic ni tan policíac com els certificats dels metges… Quina idea he tingut aquest matí… Hi havia una mica d’orgull en aquell determini d’anar-me’n sense tornar-lo a veure i d’acarar-lo bruscament amb la notícia del meu suïcidi… Ara, el cop serà més fort encara, però no tindrà cap regust de venjança… Venjança de què? Del món que crea tantes barreres i emmetzina tantes ànimes… Però d’ell, no…

—Devem ser al segon pis.

—Sí.

—Sembla que no acabem d’arribar mai!

—Calla… I no m’estrenyis així, que no puc caminar, gairebé.

Si no arriba a comparèixer, a hores d’ara ja estaria erta i glaçada.

—Jordi!

—Fanny.

Ja m’haurien recollit potser… Quin calfred de pensar-hi!…

—Fanny!

—Més baix…

—Ja hi devem ser…

—Falten pocs esglaons.

I tan pocs! De seguida obriré la porta i entrarem al pis. No em resistiré. Que em prengui! No sé quines idees deuen passar per la seva imaginació…, si és que el desig no l’embriaga del tot, o si té, com jo, esma de pensar enmig de l’embriaguesa… No em preocupa. Ara que pensi el que vulgui i que em jutgi com li sembli. Després no tindrà més remei sinó pensar la veritat i estimar la seva Fanny… Sols que després ja serà massa tard…