—Com l’hi he de dir, Quimeta? No se n’ha convençut encara? És inútil. Tant és que em dugui una capsa de bombons com un anell de brillants… No vull tenir cap entrevista amb ningú… No fa per a mi… Digui’ls-ho a tots aquests senyors.

—Ets una criatura. Després et penediràs de no haver-me volgut creure… Una altra al teu lloc…

—Cadascuna és com és.

Diantre d’aviosa^[1], si em deixarà en pau d’una vegada! No sóc cap personatge polític perquè hi hagi tants senyors amb febre de venir-se a entrevistar amb mi… Tot plegat m’indigna, però no em sap greu… És la veritat… Aquestes ambaixades són aplaudiments d’una mena més antipàtica i més brutal que els altres, però són aplaudiments… Em volen venir a aplaudir a domicili… Sí, oi? Doncs, seguin i esperin.

—No…, sé prou el que hi ha. Aquell minyó que et ve a buscar de vegades… Ai, boja! No veus que no és aquest el bon camí? A aquell xicot no vull llevar-li cap mèrit, és ben plantat, sembla de bona casa… Però tan jove! I ja sabem tot el que poden donar els xicots a aquestes edats…

—Vol empolvorar-me l’esquena i deixar-me tranquil·la?

Ara, aquesta dona, per què ha hagut de retreure Jordi? Ell, almenys, no ha esperat que em pugessin de categoria per a adonar-se de la meva existència… Potser no tindrà cap altre mèrit, però aquest no se li pot llevar.

—Parlo pel teu bé, filla meva. D’alguna cosa m’ha de servir la meva experiència i els meus anys. Pensa que en fa més de vint que m’arrossego pels escenaris i que n’he vistes de tots colors.

—Asseguri’m aquesta goma.

Durant el primer mes cap abonat no va demostrar interès per mi. Cap ni un. Durant el segon…, tampoc… Em sembla que la primera ambaixada i el primer ram de flors —ben escarransit per cert— van arribar pocs dies després d’haver començat a desfilar sola… La influència de l’escalafó!… És evident que influeix… Aquí tens la Renée, que si no fos primera ballarina, tothom s’adonaria que és francament lletja… Però, fillets: «du Casino de Paris».

—Tu ara, és clar, ets jove, tot ho veus de color de rosa, i vols ser tota per al teu capritxet… Sí… No cal que m’ho diguis… Però vols saber una cosa? Seguint així t’exposes a esguerrar la carrera… Una carrera tan bonica! Jo potser no en recordo sinó una que s’hagi enfilat tan de pressa com tu.

—Les sabates… No, dona…, les daurades!

És porfidiosa aquesta vella! Creu que sóc com les altres, que a còpia d’argumentació van estovant-se, estovant-se… A mi, al contrari, com més la sento, més ràbia em fa… No la faig emmudir violentament perquè no vull que m’agafi de cap d’esquila. Té una llengua!

—I ten compte el que et dic: serveix sempre, per ara i per després… Ui, d’una altra manera van els tractes i els contractes, si els empresaris saben que no estàs sola i que hi ha qui vetlla per tu! Fa poc temps que treballes, perquè et puguis recordar de l’Olímpia. Però jo, que la vaig vestir durant cinc anys, t’asseguro que no valia la meitat que tu, i no ho dic perquè siguis al davant. Saps per què l’augmentaven? Doncs, perquè tenia un amic de molta influència…, i de moltes pessetes.

—Anem a començar!… Anem a començar!…

—Som-hi!

—On vas, criatura? Tu encara trigaràs a sortir.

—És igual; prendré la fresca.

I deixaré de sentir-la! Senyor, quin nyeu-nyeu!…

—Com hi ha món que sí. Amb aquella escalfor que surt de la bateria. Bé. Què li dic a aquest senyor dels bombons? Mira, que jo sé distingir i que a tu no et vinc a proposar sinó coses de primera de primera…

—Calli!

—Ni voler-lo veure? Què hi perds?

—No, no i no.

—Està bé, dona, no t’ho prenguis així. Deu ser veritat el que diuen que véns de l’aristocràcia…

—De l’aristocràcia, jo? Tenen moltes ganes d’explicar històries.

—Pot estar satisfet el teu estudiant. Santa Innocència! Com si per l’una cosa s’hagués de deixar l’altra…

—Fanny, preparada.

—Escolti, Quimeta, si mai em torna a venir amb proposicions d’aquesta mena, li juro que no em vestirà mai més. Ara, ja ho sap!

Al diable! Ja no podia més. S’ha quedat rondinant alguna maledicció. Tant se me’n dóna. Ha aconseguit indignar-me… És que sí… Da-li, da-li… Crec que he envermellit de cap a peus. Sort que amb el maquillatge no es veurà gaire. I si no, resultaré més de color de rosa; això rai. Aquest bomber és nou. Mira amb massa curiositat. La veritat és que aquest vestit no pot passar per alt a ningú: dues immenses plomes al cap, un minúscul sostenidor de vellut negre al pit i un triangle de pedreria on tota la meva pudicícia ha anat dòcilment a refugiar-se.

—Noies: i ningú no té un tros de mirall per aquí?

—Té.

—Gràcies.

Vaja! El que fa el costum professional… Estic revoltada, indignada, esgarraparia a qualsevol… Però només de pensar en el públic ja em poso a somriure amb una felicitat perfecta. Sóc talment «la deessa dels amors venturosos».

—Apa, Fanny.

—Va.

Hi ha una bona entrada avui. I que duri! Aquell del prosceni ja comença a fer ganyotes. No s’hi cansi. Voldria una mirada de complicitat. L’atraparia al vol com un perdiguer un os de pollastre. I després es giraria al públic com dient: «Eh!, ja ho veieu…». Doncs, no veuran res. Què em diu aquell calb de la primera fila? Alguna barbaritat… Jo, com si sentís ploure… Ah, tots plegats que esteu bé a distància!… Us veig com si fóssiu a l’altra banda d’un vidre gruixut…, i intrencable… Quina atmosfera tan espessa!… Sembla d’aigua tèrbola i no pas d’aire… Ara, que la travessen obliquament els feixos dels reflectors, la sala em recorda l’aquàrium d’Amsterdam…