—Com plou! Agafaré el tramvia… Adéu, Jordi.

—L’acompanyo.

—No m’acompanyi pas… Es mullarà com un peix.

—Prendrem un taxi.

—Fugi, fugi.

En taxi! Sols faltaria això: ell i jo agafant un taxi davant la mateixa porta del teatre. Ja ve el meu tramvia.

—Adéu!

—Adéu, Fanny, dissabte tornaré…

Veiam si podré enfilar-me a la plataforma. Quines empentes i aquesta pudor de llana molla que em fa tant fàstic! Sort que només són cinc minuts… Ara ho entenc! Gràcies a Déu! Estava contrariada, no pas perquè m’interessi gens aquest xicot, però és que em semblava inexplicable la seva conducta… I té: és que no el deixen sortir sinó dos cops la setmana. Encara estudia. I el seu papà, que deu ser un senyoràs amb barba i tot, li diu: «Només sortiràs dos vespres». I ell acota el cap i respon: «Està bé, papà». Veus? Sóc noia, sóc més jove que no ell i, no obstant, surto sola totes les nits, amb les claus a la bossa. Feminisme! Feminisme o misèria? En fi, és igual. No ens hi encaparrem. Sóc lliure!, la tutela de la mamà és tan lleu… Podem dir que no compta. En tindria prou amb quatre mentides o amb quatre arguments per a fer-li acceptar el que jo volgués… Oh, que n’és de tova! No ho semblava. En vida del papà, cridava i manava… Potser tots plegats no l’obeíem gaire, però ara ni això… D’ençà que ens hem trobat soles, sobretot d’ençà que les meves cames em van obrir el camí de l’èxit, ha abandonat enterament el timó. Realment no sap per quins mars navega. I crec que ja ni li interessa saber-ho. De vegades em fa malícia de veure amb quina facilitat s’adapta a les petiteses de la nostra existència…, i d’altres m’indigno perquè dramatitza massa a base de records… Tot és u, ben mirat. Dramatitza per dissimular les seves claudicacions… Però ja pot fer escenes de tant en tant… Jo la veig com agafa amistats amb la gent del veïnat, com s’enfonsa insensiblement en la xafarderia…, i la delícia amb què menja la seva amanida de tomàquets… És horrorós! Jo l’hauria volguda veure sempre com era aleshores, tan senyora… Això, no l’hi podia llevar ningú: era senyora. Per egoisme meu, ho confesso, hauria volgut poder-me dir a mi mateixa: sóc la filla d’aquesta senyora. Ballo en una barraca del Paral·lel, la gent de bé em mira de reüll, els maquinistes em diuen qualsevol barbaritat quan pujo les escales per entrar a escena…, però sóc filla d’aquesta senyora tan tocada i posada. Fia-te’n! La mamà se m’ha desfet com una figura de cera sota el sol…

—Dispensi. Em vol deixar baixar?…

Materialment no saps on posar els peus…, tot és un llac… Aquell em volia dur en taxi… Ara hi corro. Potser no portava prou diners a sobre per a pagar-lo. Ho dic perquè sí… Avui estic segura que anava ben proveït. És un noi de casa bona; això salta als ulls. Hi ha detalls que no escapen a una ex-burgesa com jo. Les seves camises de seda són com les que usava el meu germà gran en l’època de las vaques grasses… Pel cap baix, cinquanta pessetes una… El coll que duu sempre és de primera. Hi entenc, en colls d’home. Una de les poques ocupacions que tenia a casa era recomptar-los quan venien del planxat… Sembla mentida, oi? Els colls…, diran que són un detall secundari… No senyor: són un símptoma que revela cent misteris. Les dents també… No hi puc fer més; se me n’hi van els ulls… Un home amb les dents netes no pertany a la mateixa raça que un home amb les dents plenes de molsa… Ecs! Jordi és dels que raspallen de valent, fins a fer-se sang. Per això sol se li pot concedir un punt… L’hi concedim? Concedit! No és un Valentino —ni de molt. Però té un posat agradable. Fins no trobo cap inconvenient a reconèixer que la seva conversa, sense que arribi a enlluernar, resulta uns centímetres per sobre de la vulgaritat. I tanmateix, no n’estic gens enamorada. És que gens… Sembla estrany, no? No sé si ho fa la seguretat que unes relacions entre ell i jo són un carreró sense sortida…, o amb quines sortides!… O bé que no ha arribat la meva hora fatal… Això sí: l’Elvira, encara que ho vulgui dissimular, està furiosa. No em perdona que aquest xicot hagi acabat dirigint-se exclusivament a mi… Ves quina culpa hi tinc jo! No t’he pas cridat, no pot dir que li hagi fet babarotes. Precisament ha estat ella la qui me l’ha presentat… Que no se’n recorda? Me’l va presentar i em va obligar que anés amb ells al cafè. Si un cop allí es va oblidar d’ell i va començar a devorar ensaïmades, a qui vol acusar? Si ella no té conversa per dos minuts i jo en tinc per dues hores, què vol que li digui? «És clar, sou del mateix braç», m’ha dit aquesta tarda amb un verí imperceptible, però que jo he percebut de seguida. I és veritat! Ara, que és una veritat ben inútil. Del mateix braç, però ell ric i jo sense un cèntim; ell amb una posició social i jo amb un nom fet malbé… Sols l’amor…, l’amor… Bé: no continuem. És estúpid de perdre temps en fantasies deliqüescents… Jo no l’estimo i la seva passió per mi no és fàcil que el dugui a l’heroisme. Et conec, herbeta… Vols divertir-te; és natural a la teva edat… Potser t’interesso més del que t’esperaves quan et vas acostar a mi, seduït per la planta que tinc dalt l’escenari… Sóc alguna cosa més que un maniquí que evoluciona i que somriu. No ho nego pas. Però així que et deus posar —si és que t’hi poses— a pensar seriosament en la Fanny del Paral·lel, deus veure l’ombra gegantina del teu papà que es dreça davant teu per dir-te: «Imbècil! Casar-te amb això!…». Demà quan el veuré… Ah, no… Demà no vindrà… Fins dissabte… Aleshores li diré ben clar i ben net que no perdi més el temps i que em deixi tranquil·la. I immediatament ho faré saber a l’Elvira. Se’l pot ben confitar!… Té: m’he ficat de peus en un toll… No sé on tinc el cap… Avui precisament, que duc les mitges noves… Les hauré de rentar abans de ficar-me al llit…