… Fer córrer que tinc aqueixa malaltia horrible! I que, de més a més, ja l’he encomanada a algú!… És possible tanta infàmia? Només de veure’n escrit el nom ja m’esgarrifa… Sembla que em foradi el cervell amb les seves tres is… Canalles! Han anat a triar la calúmnia més vil, la que podia d’un sol cop comprometre’m cos i ànima, present i esdevenir. I pel que veig ha pres consistència amb facilitat increïble. D’un cap a l’altre de teatre no hi deu haver ningú que no l’hagi sentit i repetit vint vegades… L’aviosa bé que ho ha confessat: «Tothom ho diu». Tothom! És clar: volen res més natural? Que la Fanny sigui tan perduda com la qui més i, per torna, que tingui una tara por tota la vida… Així tot va bé… No en devia fer poc de temps que esperaven aquesta revelació… Els feia falta alguna cosa per a fer-me la traveta. No podien pair la meva ascensió. Era massa ràpida i massa resplendent. Una —perquè això és malesa de dona—, una haurà inventat la calúmnia i a les altres els ha trigat de fer-la circular, d’esbombar-la pertot, de crear-me una atmosfera d’asfíxia… Pobra de mi! He viscut voltada d’una mena de cordó sanitari… «Molt bonica, sí… Balla molt bé, sí… Però, alerta… No la toquin… Perill de mort!»… El cop és directe. Qui l’ha combinat té tanta traça com verí. De manera que si alguns adoradors no s’han mostrat brutals o grossers, no és perquè la meva virtut els hagi fet efecte… És perquè em tenen por!… Ah, si fins no sé per què m’he revoltat amb tanta fúria contra l’aviosa i per què li he clavat les ungles al braç fins a fer-la cridar… Per què he protestat, veiam? No valia la pena! Tota aquesta púrria ja està bé que m’imagini com un vas exquisit però ple de metzines… Haver-ho sabut abans! Com hauria jugat atiant alternativament llur desig i llur por!… Jo també en sé de ser cruel, quan m’hi poso. L’aviosa no ha volgut denunciar cap de les persones que l’hi han dit a ella. S’ha excusat dient que ja no ho recordava. Quan ha vist la meva exaltació ha semblat que anava a pronunciar un nom. Però de seguida s’ha repensat; ha temut nous conflictes… M’ha dat entenent que el seu propòsit de no cantar era definitiu. Però aquella frase que li ha escapat: «De vegades les que tenen més amistat són les que tenen més mala llengua…». Aquella frase només pot referir-se a l’Elvira. Ah, sí, sí… Aquella noia fa dies que m’inspira una malfiança invencible. A través dels seus afalacs i de les seves efusions, més d’una vegada m’ha semblat que brillava un llampec d’enveja. És ella! Ara no en tinc el més petit dubte… No sóc capaç de fer mal a ningú i tremolo d’imaginar-me amb una arma als dits, però la que ha comès aquesta infàmia mereixeria un càstig immediat…, un càstig terrible… Què li he fet jo perquè m’hagi volgut enfonsar d’aquesta manera? Si he demostrat més condicions que ella, quina culpa hi tinc?… Veiam: que m’ho diguin… Jordi… Serà això? Gelosia perquè Jordi em va preferir? Ja ha saltat aquest nom… Jordi… Talment semblo una nena petita que va menjant seguit seguit tot el pa, per delectar-se en acabat amb la presa de xocolata… Sí: d’ençà que he començat a desembolicar aquesta troca, tinc el pressentiment que m’acosto a un punt extraordinàriament interessant. I ja hi sóc! Aquesta revelació inesperada aclareix la conducta de Jordi. És indiscutible. Algú, la mateixa Elvira segurament, va acostar-se a Jordi quan va sortir del meu camerino… O qui sap si per maniobrar més a la segura el va citar en una altra banda, tot prometent-li una confidència preciosa… El procediment no el sé amb exactitud; però, de totes maneres, la desaparició de Jordi ha deixat de ser un misteri… L’han enganyat; li han fet creure que quan jo em presentava com noia castigada per la desgràcia, plena d’amargor, però intacta de cos i d’ànima, no feia sinó ensibornar-lo… Ja ho tinc! Tantes suposicions, tantes recerques, tants neguits… I és això. Ben mirat hauria de saltar d’alegria per haver sortit d’aquell infern de dubtes… I tanmateix no puc alegrar-me. M’estimo més saber del cert la causa de la seva fugida, que no pas ignorar-la; això sí. Però per què la primera paraula que li ha dit una altra persona, dues persones, cent persones, si és que han format un cor per a desacreditar-me, han esborrat tantes paraules com li havia dit jo? S’ha cregut enganyat i ha fugit ple de ràbia… Molta ràbia, no, puix que poques setmanes després reia a cor obert amb els seus amics… I encara primfilant, admetria que aquestes rialles no signifiquen gaire cosa… La passió m’encega: és possible que un home rigui, sembli contentíssim, parlotegi amb els amics i que tanmateix la processó vagi per dins. Ho admeto. Admeto que realment m’hagi deixat amb una mica de recança, que m’enyori i tot, que maleeixi amb violència la meva suposada traïdoria. Però, com és que ni un sol moment, en les crisis que ha d’haver passat, no li ha acudit la idea de venir-me a interpel·lar? Després d’haver-me abraçat i besat, quasi contra el meu voler, després d’haver-me fet juraments i promeses, que jo no li demanava pas, com és que no ha sentit cap pruïja de venir-me a dir quatre penjaments, a insultar-me? Sí senyor, sí, a insultar-me. Si m’hagués estimat només la tercera part del que deia, no hauria pogut desaparèixer tan sigil·losament… Dignitat? Estimant de debò no hi ha manera de ser tan digne… Qui sap si fins ha aprofitat amb gust el pretext que li oferien per a plantar-me sense cap explicació… Jo li resultava un entreteniment massa perillós… Cercava una cosa més vulgar i més fàcil… Res de mal-de-caps i sobretot res de psicologia… Et conec, Jordi, et conec… La pintura horrible que t’han ofert de mi atenua la teva culpa, però no l’esborra. Et mantinc al banc dels acusats… Ja hi ha algun advocat, i no dels pitjors, que pledeja per tu… Oh, prou! Però no m’embolicarà pas… No nego que els meus sarcasmes i les meves reticències poden haver contribuït a fer-te acceptar bruscament, sense la discussió que calia, el fet de la meva caiguda. T’ha pogut fer l’efecte que les meves amargors i els meus recels no eren altra cosa que previsions de la catàstrofe inevitable… També ho vull admetre: no diran que no sóc una persona enraonada. Però, malgrat totes aquestes atenuants, no tens aquella fuga de gran enamorat que t’adjudicaves. Restes una mica ridícul, estimat Jordi, amb la teva retirada fulminant i sense retorn. Fas l’efecte d’un jugador novell i temorenc que a penes veu que el rasclet s’enduu la primera posta, es separa de la ruleta i abandona la sala… Ara no vagis a creure que jo em suposo digna d’inspirar passions violentes, d’aquestes que desafien la mort, la malaltia i la vergonya… No. Ja sé que no sóc cap Manon Lescaut… Sols argumento per demostrar-te que tu tampoc no tens la fusta d’un cavaller Des Grieux… Per què et parlo, si tu no em pots sentir? Res: per exaltar-me inútilment. De totes maneres, una mica contenta d’haver trobat la paraula de l’enigma, sí que ho estic. El dia que el vaig veure rient al Cafè de la Rambla, vaig voler-me persuadir que ja no em calia res més. No era ben veritat. Provava d’atabalar-me, per no sentir el corcó que tanmateix persistia… Però, ara sí que he arribat al capdavall d’un capítol de la meva vida. Sé per què m’has deixat!… Només per pura curiositat de dona, per veure la cara que farà, m’agradaria de poder-lo trobar a soles i dir-li: «Jordi, t’han enganyat miserablement; sóc la verge més sana del món. I ara que ho saps, bona nit!». No li diria sinó la veritat. Sana i ben construïda com la que més ho sigui. És potser la cosa que més he d’agrair als meus pares… Vaig néixer a llur millor època. Vaig tenir una infància perfecta, una nurse amatent, aire i sol a dojo… I més tard, encara, fins als disset anys, vaig jugar al tenis i vaig nedar, i vaig dormir amb el balcó obert… Tots els altres avantatges han anat a fons en el naufragi familiar, però aquest no!… I per això mateix, les envejoses, les que tenen unes clavícules sortides, o una cara de fam, me l’han volgut robar i han fet córrer que sóc un sac d’immundícia. El que em dol és de tenir aquesta idea tan vaga del mal que m’atribueixen. N’he sentit parlar tres o quatre vegades com d’una cosa terrible. La Vicenteta i la Clàudia, aquell dia que es varen barallar a l’escenari, entre els insults que van bescanviar, no varen oblidar pas aquest… Però, en resum, vaguetats; només que vaguetats. No sé res! M’agradaria tant poder imaginar amb exactitud la idea que Jordi s’ha format de mi… I no puc. Fa pena i ràbia. A una li obren la porta de casa, deixen que surti a guanyar-se la vida o que arribi al matrimoni sense preparar-la gens. Apa! Vés!, si hi ha algun trencacoll ja te n’adonaràs tot caient-hi. Està mal organitzat el món! Ara em costaria poc d’enfilar-me en un banc i començar a fer un míting… Diria coses terribles. Quina falta em feia d’aprendre a brodar inicials o de conèixer la llista dels reis visigòtics? El que calia de veres és que m’il·lustressin una mica sobre aquestes misèries que poden sortir al pas en qualsevol moment… Si gosés entraria en una llibreria i demanaria un tractat… Però, decididament, no goso. El moment de fer la demanda al llibreter m’esgarrifa. Fóra un altre que també em creuria tarada. Ja n’hi ha prou. Tal vegada en una biblioteca pública podria, sense comprometre’m gens, consultar un diccionari. Això està més ben pensat. Vull saber!… Sortir dels llimbs! Sols em caldria demanar al bibliotecari una lletra, tots els volums de la «s» si n’hi havia més d’un… L’Enciclopèdia que ens vàrem vendre, quin servei em faria a hores d’ara! Però, Déu sap on ha anat a parar. Va ser de les primeres coses que van sortir de casa. Després la gramola; al cap de poques setmanes la col·lecció de ceràmica, més tard el rellotge anglès del despatx… En fi, tota la processó. Ara mateix aniré a la Biblioteca Arús…, o a la Biblioteca de Catalunya, que és més a prop. Vull veure-hi clar. No és un capritx, ni una curiositat ximple… Ho necessito!