Ves quin acudit d’acceptar la invitació d’aquest xitxarel·lo! Una invitació a xocolata i ensaïmada. Elvira ja podia haver comprès que a mi no em feia gens de gràcia. Si no fos perquè no vull que em jutgin massa tocada i posada, m’hauria negat en rodó… Però no és el meu gènere… Ara que, ben mirat, el xitxarel·lo està més anguniós que jo. Pot riure i somriure: veig perfectament com la processó li va per dins…, és de la primera volada; se li coneix de seguida. I jo, de quina volada sóc?… A estones em sembla que tot just m’apunta el plomissol de les ales. I altres, en canvi, crec que totes les coses que veig al meu voltant formen part de la meva experiència…, que ja he tingut amants…, que ja m’han dut a sopar en reservats…, que ja he estat viciosa…, tot! Gairebé em fa llàstima aquest minyó…, però quan parla en aquest to de setciències l’esgarraparia. No sé com no se n’adona que parla fals. És com si fes dringar una moneda de llauna. Ai, Déu meu, aquests homes!…, mai no acabaran de saber el seu ofici. Parlo per mi, perquè aquesta ximpleta d’Elvira —tan eixerida que es pensa ser— no para d’acceptar moneda falsa. I la cara d’aquest xicot no m’és desconeguda… Sols faltaria que me l’haguessin presentat abans, en alguna casa comme il faut. L’interpel·laré per sortir de dubtes.

—No sé d’on, però jo juraria que el conec a vostè…

—Com no sigui una nit que vaig tenir l’atreviment de seguir-la fins a la porta de casa…

—Ah!, era vostè?

—Sí senyora; el que m’estranya és que pugui recordar-me. No em va mirar gens.

S’ha ruboritzat i ara, per dissimular, vol fer l’home. Imbècil! Tant que t’escau el teu posat ingenu, de cadell camallarg… Decididament, aquests conquistadors no hi entenen un borrall.

—Jo no prendré sinó el meu vas de llet i la meva ensaïmada.

Aquesta noia s’ha tornat boja!

—Elvira!

—Què vols?

Ca! No m’entén. Demanarà tota la carta. On s’és vist abusar d’aquesta manera? Maduixes, nata, xocolata, xurros, ensaïmada, orxata… Deu tenir fam endarrerida; no m’estranya. Administra amb els peus. I els seus pares són encara més desmanegats que ella… Ai, què li ocorre a aquest jove?

—I vostè, no pren res?

—No senyora; no acostumo. Qualsevol cosa em fa mal a aquesta hora.

Miau! Aquesta no passa. Déu me perdoni, però em fa l’efecte que aquest minyó no duu prou diner per a pagar. Sí, sí; jo crec que l’encerto. Furga les butxaques dissimuladament però amb un neguit indissimulable. Si pogués donar-li una puntada de peu a Elvira perquè desencarregués la meitat del que demana… No puc… No hi arribo… I per gestos és incapaç d’entendre’m. No té gens de món aquesta noia. S’endevina d’una hora lluny. Veu que el nostre «amic» vesteix bé, que va ben afaitat, que duu guants i fuma egipcis, i ja no li passa pel cap que pugui anar curt de diners. Si hagués pertangut, com jo, a la high life, ja sabria que aquests indicis no són infal·libles… Aquell dia que la mamà i jo anàvem molt ben vestidetes, elegants i tot i no dúiem a la bossa ni tres pessetes per a agafar un taxi si es posava a ploure. Ves, ara pateixo. Perquè evidentment, a aquest noi n’hi passa alguna. Només cal tenir ulls per a adonar-se’n. Fa cinc minuts que no ha dit una paraula; ha canviat de color dues vegades; ens mira a nosaltres i mira el cambrer amb una preocupació que no pot dissimular. I Elvira devorant com una pantera! No es pot negar que en fa via. Pobre xicot! Li vaig a dir alguna cosa.

—Que no es troba bé?

—Perfectament, gràcies.

—Doncs, sembla tot capficat.

—Potser sí… M’acabo d’adonar que m’he oblidat de fer una cosa urgent… Un encàrrec, sap?

Com ment! I com li costa! No hi té gens de traça, pobret! I ara, on va?

—Dispensin un moment.

No faltaria sinó que tingués la barra de plantar-nos. Elvira menja que menja. Ella sí que no es neguiteja per res. És en un altre món —al món dels estómacs feliços. No, el nostre cavaller no ens planta. Va al taulell i s’explica. No els convencerà fàcilment; són gent escarmentada… Treu papers. Una targeta… Hi escriu. Vaja! El del taulell somriu. Potser n’arribarà a sortir. Tant de bo! Ara per què es gira? És inútil; veig perfectament com aboca tota la moneda que duu…, l’essencial és que eviti una situació ridícula per a tots. Problema resolt! L’«honor» s’ha salvat! El cavaller no ha hagut de confessar-nos que li faltaven un parell de pessetes per a liquidar la nota… I aquesta esbojarrada no s’adona de la tragèdia que ha causat amb la seva golafreria… Ja torna; no cal sinó veure-li la cara per a conèixer que n’ha sortit. Ara sí que somriu amb naturalitat. No fa aquelles rialletes a la Charlot… Sento una pruïja de dir-li: «No dissimuli; ho he endevinat tot». Però no l’hi diré pas. Cercaré una frase insignificant per marcar el meu interès.

—Ha pogut fer el seu encàrrec?

—Quin encàrrec?

Bo! Ara no es recorda del que m’ha contat. I es ruboritza fins a les orelles. Tanmateix li he fet la pregunta ben planerament, sense cap reticència… Ara hi cau…

—Sí, sí; he escrit una targeta i a primera hora la faran arribar a lloc… Gràcies.

Gràcies de què? Aquest minyó prodiga les gràcies a tort i a dret. Potser li ha passat pel cap la idea que jo he descobert tota la seva tragèdia. Sembla que li fa respecte de mirar-me cara a cara i clava els ulls en l’Elvira i el seu escampall de vaixella… Ja li pot dir el que vulgui en aquest moment, que ella no el sent. Me’n ric, però, en el fons, fa pena. Tots tres fem pena. No estem a to. Es veu de seguida que ens falta entrenament.

—Elvira, has acabat, filla meva?

—Sí. Anem?

—Són les dues tocades. Jo que demà volia llevar-me d’hora!…

—Per què…, si no és indiscreció?

—Per sargir mitges, si no li sap greu.

No sé per què li he fet aquesta resposta. N’hi podia fer qualsevol altra que no m’humiliés tant… Però hi ha una mena de follet que em dicta aquests estirabots. Fa fresca al carrer. Aquest abriguet de seda, si anés acompanyat d’un bon renard, molt bé; però així, tan pelat, no escalfa prou… Li diré al nostre amic si me’n vol comprar un de nou amb coll de marts, o de skung…, o d’ermini, que fa més reina. No és això el que fa la Margot, sempre tan ben arregladeta? A la una…, a les dues… Ai, ara me’n recordo. El nostre capitalista ha suspès pagaments. Llàstima! Una vegada que sento dintre meu la flama de la concupiscència resulta que duc al costat un noi sense «panís». L’Elvira en diu «panís». El pobre papà trobaria que és una paraula vil, impròpia d’una senyoreta… Però, jo prou feina tinc amb vigilar els fets, per a entretenir-me a esporgar el vocabulari… Com s’allarguen les nostres ombres… I ara com s’escurcen… I ara com se tornen a allargar… La veritat és que fem una fila tots tres sols per aquest carrer tan solitari i tan ample! Massa ample! Ens empetiteix, ens acovardeix. És curiós: gairebé em fa l’efecte que som tres infants que tornen tard a casa, després d’una malifeta grossa, tot preocupats pels renys i pels càstigs que els esperen. Anem tan callats! I és que com més temps dura el silenci, sembla que s’atapeeix i es torna fort, fort, com una muralla… Jo, almenys, no goso trencar-lo. Elvira deu estar mig marejada. I ell no és dels que tenen gaire conversa. Què deu pensar? Potser camina d’esma, adormit per dins, i no es retira per aguantar el punt. Ah, ximple! Ves si no estaria millor al llit. Deu tenir un bon llit i un dormitori ben parat. Que avui s’hagi trobat curt de diners no vol dir que no visqui confortablement. És tan jove!… Formem un trio divertit… «Vida galant»… Suposo que no és ben bé això la vida galant, o que és això amb alguns afegits d’importància… Sigui com sigui, no m’interessa. Si ho sabés aquest jove, potser cuitaria a retirar-se… I ara què farà? Pretendrà acompanyar-me a mi després que hàgim deixat l’Elvira a casa? Ho pretendrà?

—Adéu, Elvira. Que descansis… Demà no m’esperis; aniré directament al teatre.

—Bona nit, Fanny… Bona nit, Jordi… I compte…, que no us extravieu!

És idiota aquesta criatura. Ara per què ha hagut de subratllar la situació… Res: no se n’hauria anat tranquil·la si no arriba a deixar anar una impertinència. Érem un trio ensopit i ara som una parella ensopida. Ensopida? Trobo que en Jordi es reviscola… Sí, sí, es reviscola. Potser ara que som dos pensa que té obligació de mostrar-se més expressiu. Li semblarà que m’ofendria si el fet de marxar sol amb mi, a altes hores de la nit, no li inspirava una certa vivacitat… Què diu ara?

—Li asseguro que entre totes les dones que surten a l’escena, l’única que m’interessa és vostè.

Vaja! La declaració és rotunda: «entre totes»…

—M’he dirigit primer a la seva amiga perquè he comprès que, fet i fet, era el camí més curt per a acostar-me a vostè.

Bé és prou murri.

—Només vostè m’interessa.

Tornem-hi! I ho diu força bé; no m’esperava pas que tingués aquestes entonacions en la seva lira. Veiam: deixeu-me prendre el pols…, cap alteració; pols normal. Ni em cal empassar-me la saliva abans de parlar.

—Agraïdíssima pel seu compliment.

Jo també he parlat amb molta discreció. Qualsevol creuria que ho tinc assajat.

—No és cap compliment, Fanny, és una cosa mil vegades més greu.

—Sí?

Un «sí» interrogatiu i carregat d’ironia. Jo crec que era exactament el que pertocava. I ara que concreti ell; no voldrà pas que sigui jo la qui l’ajudi a concretar?

—Vull que em digui que no li sóc indiferent… O almenys que no li sóc antipàtic… Més endavant…

No acabarà la frase?… Es veu que no. Realment no és indispensable. He comprès.

—No s’emboliqui, cregui’m. Una servidora —(ara per què he dit una servidora?)— no és la que vostè s’imagina. Truqui a una altra porta. És un consell amistós.

Protesta. El minyó protesta. Les seves intencions són immillorables.

—Pitjor! Quina idea! Acostar-se amb bones intencions a una noia que fa revistes?

—Fanny, jo no sé ben bé les circumstàncies que l’han duta al teatre… Però es coneix d’una hora lluny que vostè és d’una pasta diferent de les altres…

Realment es coneix? Realment m’ho ha conegut? Hum! No ho acabo de creure.

—Vol dir que parla per pura impressió? Ningú no li ha explicat una mica la meva història?

—En sé alguna cosa per l’Elvira.

Ah, vet aquí! Ens acostem a casa. Veig la porteta de fusta despintada. Quanta claror de lluna! Com s’esveraria aquest xicot si en lloc d’entrar a casa, l’agafava bruscament pel braç i li deia: «Anem, sóc teva!». Aquest compromís fóra pitjor que el de no tenir prou diner per a pagar les consumacions… Em sap greu, però tinc més son que no curiositat… No faré cap experiment, avui per avui.

—Perdoni, és tardíssim.

Es resigna sense gaire dificultat a perdre’m de vista.

—Prometi’m que pensarà en mi.

—Per què no? Sense voler es pensa en tothom…

La mà? Tingui, home, tingui: la mà.

—Bona nit.

—Bona nit.

Malviatge els llumins! No sé quan em vindrà bé de comprar-me una lampareta elèctrica… Té una mirada expressiva aquest xicot… No arriba ni a interessar-me, però resulta menys enfarfegador del que em temia. És un debutant.