Ni la claror del dia aconsegueix asserenar-me. Al contrari: com més claror, més tèrboles veig les coses. Deixa’m reconstruir. Vàrem arribar fins a la cantonada de Floridablanca. Tot havia anat divinament; érem feliços. Caminava repenjada al seu braç; ens havíem dit moltes ximpleries que ens havien fet riure com bojos. Callàvem. Una fatiga deliciosa ens envaïa a tots dos. De tant en tant, reclinava el cap a la seva espatlla… Els ulls se’m tancaven… Tot d’una em va acudir de demanar: «Cap on em duus?». Ell pensava que em duia cap al meu antic domicili, cregut que jo encara hi vivia. Li vaig dir que el pis encara era pagat per mi, però que d’ençà que la mamà era fora jo m’estava a dispesa. Va quedar tot sorprès; em va fer unes quantes preguntes. De seguida vaig veure que la partida de la mamà i el meu canvi de residència no li feien cap goig. Per què, Déu meu? Ni jo vaig gosar demanar-li-ho, ni ell va dar-me explicació de la seva sorpresa. Fins vaig notar que s’esforçava a fer-me creure que tot plegat li era ben igual… Però no sé quin pressentiment em feia insistir sobre la decència d’aquesta casa on estic, sobre la fidelitat de la Ramona, una vídua exemplar, que ha estat cambrera nostra durant vuit anys; sobre la bondat de les seves dues filles; sobre la netedat d’una llar on no entra cap home a escampar cendra de cigars i fang del carrer… Després, vaig explicar el viatge de la mamà a Buenos Aires, on la cridaven els fills i on segurament feia més falta que no aquí… Li vaig contar les discussions que havíem sostingut i com, al capdavall, l’havia decidida a embarcar… I ves com sóc! Ara em tinc malícia d’haver parlat tant per justificar una situació que farà l’efecte que vulgui, però que no amaga res que sigui reprovable… Qui sap si de tant que vaig voler aclarir les coses no vaig fer sinó enfosquir-les. Ell no m’escoltava amb gust… No, no… Sembla mentida que no me’n volgués adonar… A cada punt provava de dur la conversa a una altra banda. I era jo, obcecada de mi, que tornava a descriure l’atmosfera en què visc i les raons que tenia la mamà per a anar-se’n a Amèrica… Vàrem arribar a la porta. Vaig sentir —això sí!— que anàvem a separar-nos en el pitjor moment, i si hagués tingut coratge li hauria proposat qualsevol cosa per seguir una estona plegats. Però no vaig gosar… A més a més, em sentia immensament cansada. De bon grat m’hauria deixat caure a terra i hauria aclucat els ulls. «Què tens? Per què fas aquest posat?». Gairebé no em va respondre; va fer un moviment amb la mà, no sé si per esquivar la meva pregunta o les seves preocupacions, i em va agafar les espatlles. Durant uns segons em va mirar de fit a fit, amb una tristesa dolcíssima. Em va besar violentament als llavis i de seguida em va ajudar a obrir la porta. No sé com he tingut forces per a pujar l’escala! Com un autòmat he arribat aquí dalt, he entrat a la meva cambra i m’he ficat al llit. No sé res més. Dec haver-me adormit tot seguit, estúpidament. Vuit hores de son…, vuit hores que el neguit ha entrat sota terra i ha circulat com un doll d’aigua, per sortir després a la claror més revingut i més impetuós que mai… Ho veig; és inútil voler disfressar les coses… Jordi dubta de mi! De moment, quan s’ha trobat a la meva vora, l’empenta de la simpatia ha estat més forta que tot, i el noi s’hi ha lliurat en cos i ànima. Però ha bastat la topada amb un parell de circumstàncies que ell no sabia o que no preveia, perquè els dubtes hagin tornat a alçar el seu cap d’escurçó… No és un joc de nens desfer una calúmnia com la que m’han tirat a sobre. Massa que ho veig… La dona marcada, per Lilian Gish… Ai, deixa’t de pel·lícules, ara! El que voldria és saber un per un tots els seus pensaments. Mira que en deu haver fabricats durant aquests mesos…, i durant aquells segons en què em va tenir agafada per les espatlles, abans de dir-me adéu! Com m’imagina? Em creu la criatura més vil de la terra? O sap que sóc enterament digna d’ell? Se’n va anar content o desesperat?… Per què no hi ha una manera ràpida de desfer aquests malentesos!… No; el que passa és que ell, com els altres, només s’acosta a mi per una cosa, i li sembla increïble que una noia que treballa a la «revista» pugui ser…, tot el que jo sóc encara… Li diran mil cops que sóc un àngel i no ho creurà. Li han dit una sola vegada que sóc un diable i ja no pot deixar de pensar-hi… No té remei. Encara que avui tingués la sort de convèncer-lo un altre cop, demà, per qualsevol detall, tornaria a dubtar. No sap tenir fe… I a mi ja em comencen a faltar les forces per a tenir-la… Mira que he lluitat durant aquests quatre anys! Feia el cor fort; plantava cara a les contrarietats; potser el desig de simular optimisme davant la mamà m’ajudava a anar tirant… Però avui sembla que tota la tristesa que he procurat defugir em caigui a sobre d’un plegat. Estic trista, tristíssima. Si descompto els anys de la infància i de la primera adolescència, tots els altres han estat melangiosos o horribles. Surto del col·legi; disset anys; una educació refinada, amb voravius d’esnobisme i tot… Quina família trobo? No pas una família innoble; ho reconec. Però tampoc la família que em calia… El pobre papà, amb les seves fantasies financeres i les seves febleses de bon vivant, cop d’escampar diners… La mamà sense altra preocupació que servar unes aparences que cada dia resultaven més falses. Quan hi penso!… Dos mesos abans de morir el papà, aleshores que ja devia ser evident el nostre desastre —la fàbrica ja devia estar embargada—, encara vàrem oferir un te a cinquanta persones, i la mamà no va parar de retreure les delícies del nostre viatge a Egipte… El temple de Karnak… La vall dels Reis… El Nil… Per què no ens vàrem negar tots plegats al Nil? Hauria estat una fi més poètica que la que farem al capdavall. I ara afegeix el rengle d’humiliacions que he hagut de comportar després de mort el papà… La primera va ser de passar del xalet del carrer de Ganduixer al piset del carrer del Bruc, amb la consegüent venda de mobles… I com que la mamà es posava nerviosa, ja he de ser jo la que s’afronti amb els compradors i discuteixi heroicament per salvar uns centenars de pessetes més… No m’estalvio cap episodi de l’esfondrament de la casa. Cap! Va venir el desengany de les «velles amistats». Velles i noves van començar a fugir o a fer el distret quan ens veien; la mamà les esglaiava amb la seva demanadissa d’auxilis… Tot ho volia adobar així… El dia que fins les monges del col·legi em van fer un paper tot fred i circumspecte, no sé com no em vaig desesperar… Doncs, no senyor. M’ho havia pres com un esport i la meva posa de tant-se-me’n-dóna era més forta que totes les calamitats. Mentrestant els nois que proven de treballar i no acaben de trobar col·locació que els escaigui. A la fi, projecten el viatge a Amèrica. Allí que ningú no els coneix i que no hauran de mirar prim, podran obrir-se pas. I protegir-nos! De moment, aplega totes les escorrialles, vés a trucar a les poques portes que encara no s’han tancat del tot, i compra dos passatges de segona classe per a Buenos Aires… De segona! I encara una discussió amb la mamà perquè jo m’atreveixo a contradir-la quan es plany de no haver-los comprat passatges de primera… No vol acabar-se de fer càrrec del daltabaix. Joan i Miquel s’embarquen. Un cop allí no troben res de bo; cartes amb excuses i gairebé amb insinuacions perquè els enviem alguna cosa… Què hem d’enviar, si amb prou feines mengem? Que ara com ara no comptem amb ells… Amb qui, doncs? Passem cinc mesos vivint de manlleus i de combinacions. Crec que aquesta és la pàgina més negra i més trista. Teníem tan lluny de la imaginació la idea de treballar per guanyar-nos la vida que, evidentment, ni cinc mesos ni deu no eren prou per a arribar-hi… Jo crec que molts dies ens llevàvem amb l’esperança d’un miracle… Els Reis havien passat durant la nit i ens havien deixat dins cada sabata un xec de cinc-centes mil pessetes!… És l’esperança que fatiga més, la dels miracles… Em fa l’efecte que és una droga d’aquestes que venen d’amagat i que diuen que produeixen una sensació tan terrible de benestar…, però que després deixa una lassitud immensa… L’únic miracle de debò va ser que enmig d’aquestes fluctuacions un dia vaig agafar la mamà pel braç i vaig dir: «Anem a buscar feina». Una altra peregrinació instructiva… Ah, no sóc pas de les que entren al món amb els ulls embenats… N’he vistos, de tipus roïns, i n’he endevinades d’intencions abjectes!… Més ben dit: no les he endevinades totes! Ca! És ara, ara que apareixen brutalment a la meva presència, com un exèrcit de monstres… Hauré estat més ridícula amb el meu candor!… Jo mateixa em faig pena i ràbia… A alguns compliments que jo he tingut la debilitat de contestar amb un somriure, hauria d’haver respost amb una bufetada… Les sufragistes tenen raó. Jo que me’n reia!… Es veu que sóc la pitjor combinació possible: prou bonica per a ser desitjada i no prou atractiva per a inspirar un afecte poderós… Per això em mirava d’aquella manera aquell advocat que va estar a punt d’acceptar-me com a mecanògrafa…, tot i que jo en sabia tan poc d’escriure a màquina… Ara ho veig tan clar, tot plegat… Aquest, l’altre i l’altre, tots cercaven el mateix, tots oferien el mateix. I mira com al capdavall has anat a parar a un ofici aproximat al que ells et volien fer fer. Són els homenots els qui fabriquen la nostra planeta… Oh, com els odio! Distribueixen papers amb la mateixa tranquil·litat que un director de companyia… «Tu, a fer de monja»… «Tu, a fer d’escarràs»… «Tu, a divertir»… «Tu, a plorar»… «Tu, a riure»… És just això?… Almenys, n’hi haurà una que no s’hi avé, que no accepta… Ai, Déu meu, quantes exaltacions inútils! Seguim el calvari sota bons auspicis!… Sí; és veritat. Però a costa de què?… Per fer-me pagar l’única sort, em roben la salut, la decència, la felicitat… Faci el que faci, el dubte no s’esvairà mai més. Digui el que digui, darrera meu sempre es dreçarà una fantasma espantosa… Ja sé: davant un Tribunal podria provar que tot és mentida. Un metge pot certificar, després d’haver-me reconegut…, i després de fer aquella reacció que explica el Diccionari… Sí, sí… Molt bé… Però no puc pas anar pel món exhibint un certificat medical… «Mirin, senyors: verge, pura, intacta…, i sense perill!…». No puc! No vull… Jo, almenys, bé dec tenir tant dret a ser creguda com les altres noies. Aquest darrer privilegi no el vull renunciar!… M’estimo més morir… I un cop morta, aleshores sí, que vinguin tota la facultat, i tots els jutges, i tots els calumniadors i tots els qui els creuen, a exercir les seves funcions… Examinin, analitzin, escateixin; autòpsia, reaccions…, tot el que calgui perquè resplendeixi la meva innocència… Fanny no ha mentit… Veus? És ben bé l’única cosa que em fa il·lusió encara… Morir perquè la veritat visqui sempre més… Què faig en aquest món? Què hi he vingut a fer? Divertir amb l’espectacle de les meves nueses uns quants centenars d’homes que ni conec ni m’interessen i que amb un sol mot que els digués a l’orella s’apartarien de mi com d’una empestada?… No val la pena. És un destí massa miserable. Oh, no seré gaire plorada! La mateixa mamà i els meus germans a l’altra banda del mar, tan lluny, no trigaran a oblidar-me. Fet i fet, si és veritat que prosperen, els faré més nosa que servei… «Pobra Fanny!»… «Era un caràcter massa independent; no tenia respecte a res…». La mamà no s’estarà pas de dir-ho; serà el meu epitafi… I Jordi?… De moment, es desesperarà, plorarà, maleirà… Vull creure que sí… Però, després…, una anècdota per a contar als amics tot donant-se importància… No. Ho exagero a posta. Si faig el que he de fer, Jordi no podrà pensar en mi lleugerament. En la carta que li escriuré li tornaré a jurar que sóc la noia que li vaig dir i que em sacrifico amb gust perquè no pugui dubtar-ne mai més. I pregaré al jutge que esbombi tant com pugui el resultat de l’autòpsia i de les anàlisis…, i que n’enviï una còpia a Jordi… Això!…, que se n’assabenti ben bé… Que el meu record li cremi les entranyes cada cop que es desvetlli! Ja sé que aquest missatge pòstum resultarà una cosa brutal i antipàtica… No importa! No és hora d’anar amb compliments ni amb delicadeses. És culpa meva si em trobo assetjada, sense altra sortida que aquesta? Ai, sí: acabar d’una vegada! No haver de regirar més aquests pensaments, que ja semblen uns draps destenyits i esfilagarsats… Fa quatre mesos que visc en un infern. Anit —que en vaig ser d’il·lusa!— vaig creure que s’obria la porta i que em deixaven fugir… Només ha servit per a tornar a caure de més amunt. És evident. Tantes vegades com aconseguís de restablir la veritat, tantes tornaria a enfonsar-me en aquest toll d’immundícia… N’hi ha prou amb un xoc imperceptible per a ressuscitar els seus dubtes… És inútil lluitar. Fins en els moments que em cregués semblaria que em fa un favor especial i immerescut. No, no. Acabar! Acabar! És tan senzill! No em faltarà el coratge. N’he tingut per a anar vivint fins ara!… Ni em cal fer maniobres estranyes per a procurar-me una arma. Crec que el revòlver del papà és aquí; va venir amb la calaixera. Quines esgarrifances!… Deixa’m acabar de vestir; estic mig nua; no és estrany que tremoli. Però no cal pensar-hi més: la solució és aquesta. Seria una feblesa tan gran de seguir aquestes alternatives miserables! L’únic digne de mi és tallar-les des d’avui, definitivament. Farà bonic i tot! «El suïcidi de Fanny Ward!». No arribaran a cridar-lo pels carrers, però en algun racó de diari hi haurà uns titulars que diran el meu nom i potser un gravadet a columna amb el meu retrat que no s’assemblarà gens… I quin enrenou entre bastidors i als camerinos! «No saps? La Fanny s’ha suïcidat!…». «Diuen que ha deixat escrites dues cartes». «La Fanny s’ha suïcidat…». Fóra més exacte de dir que l’heu morta… Interiorment alguna de vosaltres no podrà estar-se de dir-ho. A qui donaran el meu paper? A l’Elvira, no. Això és seguríssim; ni que s’haguessin begut l’enteniment; que no es faci pas la il·lusió de beneficiar-se de la meva desgràcia. Per mi que el donaran a la Carmeta… Té unes cames un pensament massa plenes, però s’aguanta bé a escena… La funció no la suspendran pas per la meva mort… Quin un el senyor Mirambell per a perdre una nit en aquest mes que el teatre s’omple… I aquí la Ramona i les noies, quina emoció i quins comentaris… «Precisament anit la vaig topar al corredor i em recordo que feia un posat tot estrany…». Detalls, gestos, paraules, tot serà retret; durant un parell de dies, pel cap alt durant una setmana, seré el tema principal de les converses. Després vindrà l’oblit. L’oblit trencat de tant en tant, molt de tant en tant, per una al·lusió escadussera que esclata a la superfície, com una bombolla d’aire, venint de qui sap quines fondàries… Per Jordi serà el mateix. Amb un compàs més lent, però, fet i fet, el mateix. Tu també l’oblidaràs, la teva Fanny. És inevitable! No vull dir que se t’esborrin enterament els meus ulls ni el meu posat, però els veuràs aparèixer i desaparèixer dins una boira i lluny, lluny, com si els miressis amb uns binocles capgirats. Qui sap si ara mateix ja no comences a fer esforços per treure’t la meva imatge del davant? Sóc una intrusa. Encara que no dubtessis del meu cos ni de la meva ànima, no sóc la dona que et convé. Massa personalitat, saps? Les dones amb personalitat, mai no duen bona astrugància. En fi, no te’n preocupis… Fanny mateixa et resol el problema d’una manera definitiva… Quan? Aviadíssim. El revòlver, efectivament, és aquí. Bufó i tot! El papà el va adquirir per dur-lo a la butxaca aleshores dels atemptats sindicalistes. Mai no crec que hagi estat amenaçat, i imagino que en el fort dels assassinats ja gairebé no tenia obrers, ni treballava la fàbrica… Però el papà era així. Li interessava més de dur el revòlver i donar-se aires d’home que es juga la vida, que no pas de tenir feina. Ell no el va fer servir mai i ara serà la seva filla la qui l’estrenarà. Ironies del destí! El ficaré a la bossa, carregat amb les seves cinc bales…, deuen estar en condicions, suposo…, les bales no crec que es passin… El ficaré a la bossa i me n’aniré als afores; aquí no em vull pas quedar. Fóra massa trasbals per a aquestes pobres dones, i, de més a més, aquestes parets i aquest sostre, no sé, em fan angúnia. Aire lliure! Cercaré un indret solitari, relativament solitari…, que em puguin trobar aviat i dur-me a l’Hospital de seguida. A Pedralbes, per exemple. La detonació cridarà algú. I aquella soledat és tan íntima! I els records que em guarda! La darrera excursió amb Jordi; i les que feia amb la miss, abans de la catàstrofe… Pedralbes! Ja ho tinc tot. Començant per la voluntat, que semblava el més difícil… Aniré al teatre i faré la funció del vespre. En sortir —aquell no tindrà pas l’acudit de venir-me a veure…, ca!… En sortir agafaré un taxi i em faré dur a Pedralbes. Serà tot fosc. Qui em veurà baixar de l’auto pensarà que vaig a una cita… Sóc ximple! Em fatigo, m’enervo a còpia d’imaginar detalls inútils. Prou! L’únic que em calia fer era fixar el lloc i el moment. Ja ho tinc! Ara, com un autòmat a viure les hores que resten…, sense pensar res, sense evocacions del passat, ni de l’avenir… Què faig? M’he posat una mitja de cada parell… Si acabaré de vestir-me!