Fanny Ward! Pronuncieu: Uord. Sona bé. Crec que no l’he inventat jo i que alguna star americana el duu fa temps. Però això no em preocupa. Tant com a tenir contractes a Ultramar no crec que arribi. I mentre la meva fama no surti del Paral·lel no és fàcil que em posin cap plet per usurpació de nom… Aquella envejoseta d’Elvira ha deixat anar, com qui no hi toca, que m’han tornat a ascendir de categoria simplement per estalviar-se unes pessetes. Encara que fos cert, el mèrit ningú no me’l lleva. El paper, me l’han donat a mi i no a cap altra del meu rengle…, que també l’hauria acceptat a mans besades i sense entossudir-se pas a cobrar com la francesa que el feia fins ara… Elles haurien volgut que jo fes un punt i que perdés bous i esquelles. No m’he tornat ximple encara. M’estaré com de cremar-me, de fer cap traïdoria o de barrejar-me a cap intriga per avançar. Però, fills, el que m’ofereixen bonament i a la claror del dia, fóra estúpid que no ho acceptés… És un salt! No hi ha dubte que serveixo. D’alguna cosa m’han de valer la tenacitat amb què aprenc i la petita dosi de sentit comú que tinc jo i que no tenen les altres… Això sense retreure les «gràcies naturals»… No m’envaneixo ni perdo el món de vista. Però les coses són com són. I jo, ara com ara, resulto una mitja vedette molt presentable… Que no tornin a venir amb la cantarella que Míster Wallace em prefereix. Em prefereix perquè dono un rendiment artístic superior: veus-ho aquí. Em prefereix perquè tinc més cames que elles…, i més cap també! Diantre!, el que m’empipa és que de vegades arriben a deixar entendre que aquest pobre Míster Wallace, tan bon director com vulguin, però completament mesell, té una feblesa per mi. No sé d’on ho treuen. És la correcció en persona. Ni li interesso jo ni crec que li interessi cap dona… L’Elvira mateixa, no va fer córrer que tenia aficions estranyes? Aleshores, per què m’emboliquen?… Tot són ganes de no reconèixer que una té més aptituds que elles per a la plàstica i la coreografia… Crec que m’han tret un motiu i tot… M’hi jugaria qualsevol cosa que aquell grup que parlava de la «Senyoreta» es referia a mi. Que vagin dient! D’avui endavant, la mamà i jo podrem tractar-nos una mica millor i fins formar un raconet per a qualsevol contingència… Fanny Ward…, quan m’han demanat com volia que posessin el meu nom al cartell, he pensat que l’empresari se’m rifava. Però no ho he deixat pas endevinar. Em torno més eixerida! He improvisat amb tant d’aplom, que potser s’han pensat que ja estava preparada per a ingressar en els primers rengles… Millor! Més val que tinguin la sensació que una no bada… Un moment fins m’ha passat pel cap de donar sencer el meu nom veritable… Fanny Comas, amb totes les lletres… Al capdavall, per què el defenso amb tanta gelosia? En honor de què? A la memòria de qui? Els meus difunts, el cel sien, compto que es preocupen ben poc d’aquestes minúcies. El papà mateix, passat el primer moment d’estupor i en veure’m salvada de la misèria, qui sap si començaria a avenir-se a tenir una filla artista?… El que no es pot oblidar és que ell era un gran amateur dels bons espectacles. I tant! Que ho preguntin a la mamà. La seva moral de pare de família lluitaria amb els seus gustos estètics… Sobretot quan surto al cinquè quadro amb aquell vestidet —diguem-ne vestidet— per representar «la deessa dels amors venturosos». M’escau molt. És un Max Weldy legítim. Els que confeccionen per aquí mai no tenen aquest chic… La mamà, almenys, no s’ha pogut estar de trobar-me divina. L’afecte maternal la duu a exagerar. Estic bé, el que se’n diu bé. Però tant com divina… Ara, el que m’espanta és imaginar la propaganda que farà entre les seves relacions del veïnat. Déu me’n guard de trobar-m’hi present! M’exaspera i he de fer un esforç per no tallar-li les oracions amb un exabrupte. És que no té mesura. El que feia abans amb les nostres festes i els nostres viatges, ara ho fa amb mi i amb la revista… Què els importa, a la senyora Antònia del segon pis i a la carnissera de la cantonada, que jo dugui tantes plomes al cinquè quadro i una capa de pedreria a l’apoteosi final? És ridícul. Comprenc que la pobra s’arrapa al meu prestigi amb totes les forces del seu cor. No li resta al món cap altra bandera per a arborar… I quan veu que es descorre una cortina d’or, i una altra, i una altra, i una altra, i a la fi apareix la seva Fanny amb molt poqueta roba, però tota voltada de resplendors i d’acataments, creu que va de veres, i els ulls se li neguen de llàgrimes… Ara digueu-me si a ella li faria res de veure el meu nom veritable al cartell… Tal vegada, si gosés, es queixaria perquè no l’hi he fet posar. I al capdavall no sé quin escrúpol m’ha detingut… Jordi? No, no; ell no hi té art ni part. Ni li he concedit cap jurisdicció sobre els meus actes. És un amic que em fa més o menys gràcia, que m’inspira més o menys afecte, però que no pot ser un promès…, ni vull que sigui un amant… Què ha de ser, doncs?… Un amic, un company. Res més. Si un segon em deixo anar a imaginar qualsevol altra cosa, és senzillament perquè la imaginació és lliure i boja. Però les seves suposicions no tenen cap importància ni cap transcendència… Jo acceptar un promès i posar-me ingènuament a creure en les seves bones intencions? Quina bogeria! Voler remuntar el corrent i entossudir-se a esborrar aquests quinze mesos de revista… Massa reflectors, massa llum, massa testimonis… Déu me’n guard! Com si no sabés què són aquests drames de família…, el pare colèric, la mare desolada, els germans recelosos… Mai! Tot plegat agafaria un aire tan desesperadament Dama de les Camèlies… Només de pensar-hi m’esgarrifo. Enmig de la catàstrofe he tingut la fortuna de trobar un camí i d’avançar-hi de pressa. Amb només una mica de seny puc viure sense angúnies, amb totes les necessitats satisfetes i fins amb un bri de confort… Ah, fóra ben ximple d’esguerrar-me aquest benestar amb neguits de cap mena. I després, d’on treu aquell babau que jo serviria per al matrimoni? No s’adona que això de sortir cada nit a representar la «deessa dels amors venturosos», i la «musa de Montmartre», i la «Reina del paradís aeri», és una cosa que fa un séc definitiu? Si veiés com faig giravoltar el bec de gas de la cuina amb una puntada de peu… Fanny Ward o Fanny Comas, què més té?, són ben bé el mateix personatge. No valia la pena de dissimular-ho. No entenc per què diantre ho he volgut dissimular.