Quina foscor! I pensar que a fora fa un sol que enlluerna. Aquest teatre només es pot mirar amb tota la lluminària i tota els reflectors encesos. Aleshores dissimula que és una barraca innoble. Però, ara!… Les llotges buides semblen boques esdentegades que badallen… Fan horror. I aquest fustam mig podrit cruix només que el gat hi passi. I la pudor dels wàters —diguem-ne wàters. Tanmateix trobo que en fan un gra massa d’obligar-nos a assajar amb aquesta misèria de llum: un parell de bombetes. És ridícul i fins contraproduent. Desanima. Després aquest pobre Míster Wallace anirà dient que elles manquent d’entrain. Doncs, no! Qui més qui menys s’acaba de llevar i encara no s’ha desensonyat del tot. Després, la majoria no hem fet un desdejuni de princesa. Ah, els meus desdejunis d’abans: mel, melmelada, cacau, cafè, llet, mantega… Val més no pensar-hi. Em roda el cap. No és que pateixi fam materialment, però…, no sols de pa viu l’home. L’única que deu aplaudir aquest estalvi de llum és la mamà. La pobra! Com s’adorm en el seu racó!… Ben mirat, és la millor cosa que pot fer. Quan la veig conversar amb les altres mamàs, pateixo. No hi lligarà mai. No sap situar-se. Ca! Al cap de cinc minuts de parlar amb algú, ella ja fa venir bé la conversa per col·locar el disc de la nostra passada grandesa, i del servei que teníem i dels viatges que fèiem i de les bones relacions que cultivàvem… És horrorós! No comprèn que amb totes aquestes evocacions no fa altra cosa que tirar-se terra als ulls. Les unes la prendran per una fantasiosa, que sols conta boles; les altres, per una orgullosa que les vol humiliar fent-los saber que no és del seu braç… No ho vol entendre. Es fa antipàtica i de retop em compromet a mi. No pararé fins que la convenci que no em cal cap mena d’acompanyament per a venir a assajar…, ni per a venir a la funció. Ja es pot haver adonat que aquest ofici és molt menys perillós del que semblava de fora estant. És a dir, ara com ara, no me’n sembla gens de perillós… T’asseguro que em trobo més tranquil·la aquí dins que en alguns cinemes, quan hi anava amb la miss, en els nostres bons temps… Fa quinze dies que visc entre bastidors!, que freqüento un escenari!, que hi exhibeixo les formes!… I no passa res. Res. És admirable, no? De vegades, fins penso si no serà un mal senyal i tot. Dec interessar molt poc. Potser, malgrat que procuro adaptar-me, faig encara un posat esquiu, distant, aristocràtic!… En fi, jo estic certa que em sabré situar; sé on sóc. Però la mamà valdria més que restés a casa, llegint novel·les. Ja ho sé; ella s’obstina a acompanyar-me per apaivagar els seus remordiments. La seva Fanny ballant i desfilant en una revista del Paral·lel! Realment no és això el que somniaves per a ella. Pensionat belga, tenis, equitació, viatges… No hi ha dubte que la teva Fanny era candidata a un bon matrimoni burgès. Amb qui?… Ni la mamà ni el papà no eren gaire complicats en les seves exigències. Un minyó de bona família i amb pessetes… Això era suficient. En Quintana els semblava un bon partit per a la seva nena. No m’ho deien clarament; però no calia pas que badessin boca. Els papàs tenien una diplomàcia tan ingènua! A mi, en Quintana no m’acabava d’entusiasmar. No sé per què. Reconec que tenia qualitats… Però mai no em va fer sentir cap emoció que valgués la pena… A estones, potser quan parlava seriosament i desava el seu repertori d’acudits, havia arribat a escoltar-lo amb una espurna de simpatia. Però això va ocórrer tan poques vegades!… No era el meu tipus. I era demanar-me massa que a aquella edat em fes càrrec de la situació de la família i m’avingués a sacrificar-li totes les meves inclinacions… El papà no tenia pit per a coaccionar-me; si no fos per les insinuacions de la mamà, jo no hauria arribat a conèixer que en Quintana era el seu candidat… I què? Encara que m’hagués resignat al sacrifici, ja era un joc ben arriscat d’esperar que la seva passió per mi resistiria, sense decaure, la ruïna del papà i totes les seves conseqüències. Cal pensar que jo aleshores només tenia disset anys. Per a mantenir la flama a través d’aquests desastres es necessita molta trapelleria… Almenys, és això el que jo penso. Jo, a disset anys, era una noia molt decidida, molt despreocupada, però en el fons sense cap malícia… Com ara? No: ara sóc més maliciosa. Els anys no han passat inútilment. Això no vol dir que em senti capaç d’aferrar un home com en Quintana i de dur-lo fins al peu de l’altar, si us plau per força. No és precisament que em manqui malícia; és que no vull! En aquest punt no he variat gaire. Així que un home comença a fer-me l’amor, hi ha dintre meu un sentiment que s’imposa a tots els altres: que ell no es pensi que em deixo entabanar. Imaginar que un qualsevol, amb quatre frases usuals, amb només abaixar la veu i gesticular amb vehemència, ja es pot permetre el luxe de suposar-me encantada o seduïda, és una cosa que em revolta. No serveixo per a flirtejar. O serviria si ell i jo comencéssim per declarar rodonament que no fem altra cosa que jugar, passar l’estona… En Quintana no era carn ni peix. Després, aquell caminar que semblava que tingués por de trepitjar alguna cosa… No, no: en Quintana, no. Que sóc idiota! Entretenir-me a resoldre problemes absolutament retirats de la circulació. Si no em vigilés semblaria la mamà. Ella encara repeteix que això és transitori i que no podem trigar a trobar una cosa més decent i que aleshores és segur que pescaré un marit digne de mi… Pobra dona! No sap tirar per la borda totes les il·lusions que ha fabricat durant vint anys a base de la seva Fanny… Fanny! Veus? Ja va ser una imprudència de dir-me aquest nom… Resulta tan de «noia de conjunt»! Jo crec que té la culpa de tot. Ha fixat la meva planeta. Sempre és més fàcil que acabi ballant en una revista una noia que es diu Fanny que no una que es digui Montserrat o Carmeta. Això és filosofia pura. Pura i falsa. Perquè aquí mateix hi ha una Montserrat que fa exactament com tu… Per cert, que té una poca solta per a combinar la seva toilette d’assaig. Amb aquests enagos retallats i aquesta mena de matiné rebregat sembla un carnestoltes. En canvi, l’Elvira, quin luxe! Vol imitar aquella anglesa que compareixia amb uns pantalonets de seda blanca, un jumper sang de bou i una gran llaçada del mateix color al cap. No és original, però està bé. És eixerida aquesta noia. Una de les poques que té conversa. Se li veu que és filla de menestrals i que ha tingut una educació molt prima; però la picardia la salva. Les altres són unes veritables pepes. He de fer un esforç per a canviar-hi quatre paraules… Però no deixaré de fer-ho cada dia; m’esgarrifaria que comencessin a dir que sóc tan tibada o que tinc tants fums!… No no; Llibertat, Igualtat i Fraternitat del matí al vespre. Per al que m’ha de servir la meva superioritat!… «És intel·ligent aquesta noia…». Ho deia el papà; el seu vot no compta. Ho havia dit l’oncle abans de morir; aquest parer ja em fa més efecte. Ho deia Madame Michaud… En fi, ho deia molta gent. I al capdavall, què, la intel·ligència? El que m’ha valgut, ara com ara, són les cames… Qui m’ho havia de dir, que el meu destí era tan avall! Però és un fet… L’única cosa que ens ha sortit bé en aquests darrers mesos: ensenyar les cames. Ensenyar les cames i restar contractada va ser qüestió de dos minuts… Em convenia de trobar algun motiu de confiança en mi mateixa… Ah, sí! Fet i fet, eren massa negatives seguides, massa fracassos, massa portes tancades… «Em sap molt greu, però no tenim cap plaça»… «Massa jove»… «Les volem més jovenetes»… I l’un perquè coneixia la meva procedència pensava que no serviria per a treballar de debò, i l’altre perquè la ignorava tenia por de carregar amb una nina inútil… Al diantre tots plegats! Aquí, almenys, m’han trobat apta immediatament, i sense demanar-me gaires informes: sols un cop d’ull que anava fent-se menys ràpid a mesura que descendia… I acceptada! La mamà diu que va patir horriblement, que les galtes li cremaven de la vergonya. Sí, sí; me’n faig perfectament càrrec. Semblava que els ulls de Míster Wallace i els d’aquell altre home malcarat que no em recordo com se diu —Falguera? Miralbell?…, no sé…, és igual…—, semblava que els ulls d’aquelles dues persones em despullessin. Altrament, jo no anava gaire vestida. Però és el que li deia a la mamà: és un examen tècnic sense segones intencions. En canvi, per què em mirava tant la cara i el cos i va faltar poc perquè em fes voltar com un maniquí aquell advocat a qui vaig anar-me a oferir com a mecanògrafa? Per què, veiam? De més a més, aquí va ser un examen ràpid; a penes vaig tenir temps de ruboritzar-me, ja vaig saber que era admesa. Admesa amb un somriure de compliment adreçat a les meves extremitats… Això reconforta. Val a dir que ja m’havia adonat que tenien un mèrit poc comú. No duc estadístiques, però em jugaria qualsevol cosa que els compliments dedicats a les meves cames fan més embalum que els dedicats a la meva intel·ligència. Cap dubte. No pretenc pas que siguin com les de la Misstinguett, que l’han aguantada al cim de la glòria fins als cinquanta o seixanta anys… Però, vaja, ara com ara ja m’han fet un servei importantíssim: han remuntat la meva moral, m’han donat confiança en mi… Si fossin franceses les meves cames!… Els francesos tenen tanta traça a valorar els seus productes… Qui sap on arribaria?… Música?… Música: «Mesdemoiselles, en rang s’il vous plait». De simpàtic no n’és gens aquest director; té una veu de comandament tan aguda, que fereix el timpà. Però en sap. I s’adona —com a tècnic, ei!— de la perfecció de la meva plàstica… Som-hi!