50

En Benjamín mirava en silenci el forat del portal on havien trobat la Rósamunda.

—El meu pare era còmplice —va reconèixer—. No va ser ell qui va assassinar la Rósamunda, però va trobar el meu avi al costat del cadàver i el va ajudar a traslladar-lo aquí, al Teatre Nacional. El meu pare és, en aquest sentit, tan culpable com el meu avi. Quan la policia va arribar a casa seva, ell es va trobar en un dilema terrible. Dir la veritat i acusar el meu avi, o mentir i culpar el seu amic, que ja era mort.

—Va triar mentir.

—Què hauries fet tu? Què hauries fet en el seu lloc?

En Benjamín defugia la mirada d’en Konráð, però no apartava els ulls del forat del portal, com si pogués veure la Rósamunda a terra, freda i sense vida.

—Havia descobert el seu pare i va haver de viure amb allò tota la vida. Va haver de procurar que mai no se sabés la veritat i, en realitat, mai no va poder ser lliure.

—Com ho saps, tot això?

—Per la malaltia —va admetre—. El meu pare va mantenir el secret fins que se li va diagnosticar l’Alzheimer. La malaltia va fer que perdés el control d’aquells records que s’havia vist obligat a guardar. Se li escapaven l’un darrere l’altre, fins i tot els més dolorosos. Va començar a explicar coses del passat de les quals abans no havia parlat mai, i de vegades amb prou feines era conscient del que explicava. Evidentment, jo coneixia, igual que tota la nostra família, la història d’en Jónatan, però mai no se’n deia res, ni tampoc del que havia passat. Mai. El meu pare va començar a parlar una vegada i una altra sobre en Jónatan, se sentia molt afligit cada vegada que l’esmentava, deia que el meu avi en va treure unes idees sobre elfs i supersticions que havia aprofitat per fer una cosa que no es podia explicar. Va plorar molt, un home que mai no havia exterioritzat cap sentiment. Com pot comprendre, allò va despertar la meva curiositat i finalment en vaig obtenir la veritat. Tenia davant dels ulls una tragèdia familiar. La veritat sobre el meu avi i el meu pare. I, per descomptat, una altra tragèdia encara pitjor, les morts de la Rósamunda i la Hrund, i després la d’en Jónatan. Jo no sabia què havia de fer amb aquella informació. D’alguna manera, la situació em superava. Em semblava que el meu deure era procurar que ningú no se n’assabentés. Em feia l’efecte que tenia aquella responsabilitat. De sobte, em veia en la mateixa situació que el meu pare. Ell va estar lluitant amb la seva consciència tots aquells anys. Un dia el vaig anar a visitar i em vaig trobar un home de la seva mateixa edat assegut a la seva habitació de la residència. Ho havia esbrinat tot, però pensava que el meu pare era el culpable dels actes que en realitat va cometre el meu avi, i volia obrir una nova investigació. Més tard el vaig anar a visitar a casa seva. No per fer-li mal, només per parlar-hi.

—Era massa gran la temptació? Si te’n deslliuraves, donaves el cas per tancat?

—No sé el que em va passar —va contestar en Benjamín, a qui de sobte va fallar la veu en pensar en els seus actes. En Konráð va veure que contenia el plor mentre mirava fixament el forat del portal, com si per res del món s’atrevís a mirar els ulls de ningú—. Em va semblar… Era gran, i em va semblar que l’havia de silenciar perquè desapareguessin tots els problemes… Però no funciona així. Tinc uns malsons horrorosos… Ell va lluitar, tan feble com era, i jo vaig voler parar però… ja estava fet. Va ser tan ràpid…, tan ràpid…

En Benjamín va sospirar amb feixuguesa.

—Jo… vull que això arribi al final —va dir—. No vull guardar aquest secret. No vull que el meu fill m’hagi d’encobrir. Vull que això s’acabi.

—Has dit que en Hólmbert va descobrir el teu pare quan estava amb la Rósamunda?

—Pel que en sé, el meu pare se’l va trobar a casa amb ella. La meva àvia estava visitant uns parents a Stykkishólmur i, a part d’en Hólmbert i el meu avi, allà no hi havia ningú més. La Rósamunda acabava d’arribar de sobte, molt alterada, per dir al meu avi que s’havia quedat embarassada d’ell i que havia hagut d’avortar. Va explicar que havia sentit parlar d’una altra noia del nord del país, i estava segura que també ella havia caigut a les seves mans. El volia delatar perquè tothom sabés quin tipus d’home era. No va ser fins llavors que el meu pare va descobrir que el meu avi l’havia violada.

»Un dia va venir amb un vestit del taller i el meu avi la va convidar a passar. D’alguna manera, va aconseguir enganyar-la perquè baixés a l’habitació de la bugaderia, on li va clavar una pallissa i la va forçar.

»El meu pare no es va assabentar de la violació fins més endavant. El meu avi l’hi va confessar tot al cap d’uns mesos, quan se’l va trobar al costat del cadàver de la Rósamunda. Quan el meu pare se’ls va trobar, tot havia acabat. Deia que era esborronador. La noia estava estirada a terra, al costat del meu avi. Havia intentat fer-la callar i, abans d’adonar-se’n, l’havia escanyada. Va demanar al meu pare que l’ajudés. Més aviat l’hi va ordenar. Li va dir que s’havien de mantenir units. L’honor de la família estava en joc. La noia havia perdut el control i ell havia hagut de defensar-se. Immediatament, el meu pare va sospitar que allò mateix era el que devia haver passat tres anys abans, quan estaven de viatge pel nord. Una tarda, al meu avi li va passar una cosa estranya, va arribar amb unes marques al coll, o unes ferides, que intentava tapar. El meu pare li va demanar què li havia passat i ell va ignorar la pregunta, però al meu pare li va quedar gravada la història de la Hrund i la seva desaparició. Quan es va trobar el meu avi i la Rósamunda, va comprendre la veritat. Li va preguntar sobre la Hrund, i el meu avi li va acabar confessant que també l’havia agredida. Va jurar no haver-la matat, com la Rósamunda, però en va admetre la violació.

—I la va mantenir callada amb amenaces.

—Sí. Li va ordenar al seu fill, el meu pare, que no el delatés, a través de llàgrimes i amenaces. El meu pare va prendre la decisió de protegir-lo. Així ho va fer cada dia des de llavors. Per la seva mare. Per la seva família.

—I les històries dels elfs?

—El meu avi era un bon coneixedor dels relats sobre els elfs i de totes aquestes històries tan comunes en les creences populars. Les coneixia sobretot a través d’en Jónatan. Va veure que la Hrund era molt receptiva a aquest tipus d’històries. Amb la Rósamunda va ser diferent.

—Al teu pare i al teu avi no els va costar gaire carregar-li les culpes a en Jónatan.

—La idea se li va acudir al meu pare quan la policia els va anunciar la seva mort. Era el principal sospitós d’aquella atrocitat, però, així i tot, al meu pare li va semblar que la policia seguia amb dubtes. Es va assegurar que quedessin convençuts de l’acusació. Tan sols havia d’alimentar les seves sospites sobre la culpabilitat d’en Jónatan. Total, ja era mort. No en sortiria perjudicat, per dir-ho d’alguna manera.

—Per què la van portar fins aquí, al Teatre Nacional?

—El meu pare no va ser gaire clar sobre aquest tema. Potser se’ls va acudir perquè es parlava del Teatre Nacional com una mena de palau d’elfs, i això encaixava amb la mentida. El meu avi sabia, a més, que era un lloc on les noies anaven de vegades amb els soldats. Devia pensar que potser els culparien a ells. El meu pare ho va observar tot a distància. Era aquí, al passatge de les Ombres, fumant, i es va esperar fins que el soldat i la noia van trobar el cadàver. Llavors, va desaparèixer.

—I va rebre una generosa recompensa com a pagament per guardar silenci sobre el que havia passat.

—Va aconseguir l’empresa familiar —va reconèixer en Benjamín.

—I tu? No et vas veure en la seva pell quan vas decidir agredir en Thorson? —En Benjamín no li va contestar—. No pensaves en aquell moment en l’honor de la teva família, atesa la importància que això té per a tu?

—No podia suportar la idea que aquell passat es fes públic —va dir—. Que algú tingués coneixement d’una cosa com aquesta sobre nosaltres. Del meu pare. Del meu avi. Aquell home volia acudir a la policia. Vaig veure l’oportunitat i la vaig aprofitar. No tinc excusa pel que vaig fer. Cap ni una.

—Vas pensar que podries guardar aquest secret tota la vida?

—Em veia embolicat en una situació lamentable. Tal com havia vist el meu pare abans que jo. Una situació veritablement lamentable.

—Suposo que tots dos us hi hauríeu pogut enfrontar d’una altra manera —va suggerir en Konráð, que va notar que les seves paraules tocaven la fibra sensible d’en Benjamín.

El va agafar del braç, el va conduir fins al cotxe i el va fer seure al seient del davant. Es va posar al volant i va sortir de Lindargata. En passar va mirar cap a la seva antiga casa, com feia sempre, i va continuar el seu camí per trobar-se amb la Marta, que esperava notícies seves a la comissaria.