12

En Konráð es va estar assegut al costat de la Vigga una bona estona, esperant que es despertés, mentre rememorava quan era petit al barri de les Ombres. Malgrat que la guerra s’havia acabat anys abans de la seva infantesa, encara s’hi respirava l’auge que havia comportat. Més tard arribaria l’època dels racionaments. En els seus records, el barri de les Ombres era com un món diminut separat de la resta, amb els seus comerços i les seves petites i grans empreses. El carrer Lindargata el partia en dos, d’oest a est, flanquejat d’una banda pels erudits de l’art i, de l’altra, per la indústria alimentària. A l’extrem oest, el Teatre Nacional ensenyava el darrere a la vorera, com si fos massa elegant per al barri. A l’est, els xais s’estaven en silenci al pati de l’Escorxador del Sud d’Islàndia. En aquella zona s’erigien també la Biblioteca Nacional, per als assedegats de coneixement, i el Tribunal Suprem, per als infractors de la llei. Entre tots dos extrems s’estenien cases de fusta revestides de xapa ondulada, i cases de pedra de dues o fins a tres plantes. Algunes es conservaven en bon estat, d’altres eren llardoses i estaven deteriorades. Gairebé totes tenien petits jardins posteriors orientats al sud, cap al sol. En un dels soterranis més miserables s’havia criat en Konráð.

La gent del barri es conformava amb el que tenia, sense problemes, tant si eren obrers com professionals d’arts i oficis i alguns homes rics. Alguns bevien i d’altres eren abstemis. Els uns anaven a missa els diumenges i celebraven la paraula del Senyor, ben tocats i amb un cert remordiment després de la nit del dissabte, i acompanyaven de tot cor el sacerdot quan resava: «… i perdona els nostres deutes»; d’altres es posaven el barret i passejaven pel centre amb les seves esposes, que potser s’acabaven de comprar un abric nou, i es treien el barret per saludar de manera elegant. Les dones miraven els aparadors i admiraven els bells vestits i les elegants pameles procedents de Copenhaguen o de Londres. Els homes miraven cap al mar per contemplar com arribaven els vaixells, o potser veien passar un flamant automòbil nou, com un somni resplendent que recorria Austurstrætu. Al migdia, l’olor de xai rostit envaïa cada carrer i cada racó, i després la gent es ficava al llit per fer la digestió fins a l’hora del cafè. Alguns homes malgirbats, en samarreta interior, treien el cap per la finestra de casa i demanaven a algun dels nanos que jugaven al carrer que anés a la botiga per comprar-los una cervesa freda sense alcohol: «Et pots quedar amb el canvi!», cridaven.

En Konráð conservava aquests records molt vius a la seva memòria i sovint pensava en aquells temps al barri. En aquella època era estrany, però era la seva mare qui sortia a treballar i duia les garrofes a casa. En general, el seu pare no tenia feina fixa. Sempre estava ficat en tota mena de tripijocs, en bona part il·legals. A mesura que en Konráð es va anar fent gran, es va adonar que els delictes i els crims d’estar per casa eren el pa de cada dia. Els seus pares no havien de tenir cura de gaires fills, només d’en Konráð i de la seva germana Elísabet. En Konráð recordava un continu tràfec de convidats, parents del nord, amigues de la seva mare i certs amics del seu pare un xic dubtosos. No havia nascut encara quan la farsa del mèdium estava en ple apogeu, tot i que recordava les històries del seu pare sobre aquelles sessions, que se celebraven al seu petit apartament. Segons deia, mai no va representar el paper de mèdium, assegurava que era mal actor. De vegades el mèdium era un home, d’altres una dona. El vident preparava el terreny preguntant si algun dels presents coneixia una tal Guðrún o, si no, un home anomenat Sigurður; o si algú reconeixia un quadre de la muntanya Esja, o si a algun dels presents li era familiar l’olor de boletes de càmfora que de sobte arribava a l’olfacte de l’espiritista.

El més espectacular es produïa quan, com per art d’encantament, es movien les taules de la sala i de vegades fins i tot les cadires, pertot arreu ressonaven sonors cops i feien aparició els detalls més fascinants de temps passats, que els assistents recordaven de la vida dels morts o bé identificaven per altres motius. Allò els omplia d’alegria i ho consideraven un clar signe de la veritat i de la vida —i que la vida havia vençut la mort, i que aquesta no era més que un portal a un món diferent i millor—. Es tractava de simples enganys instigats pel seu pare i els seus companys. Jugaven amb els sentiments de les persones, algunes sumides en una profunda aflicció, amb l’única finalitat de treure’n unes miserables corones. Quan temps després parlava d’aquell frau descarat, en les paraules del seu pare en Konráð no notava ni el més lleu indici de remordiment. Deia haver vist l’oportunitat durant l’apogeu de la Societat d’Estudis Espiritualistes en l’època de la guerra. En aquells anys, aquesta organització ocupava un lloc destacat en la vida urbana de Reykjavík després del reenterrament del fantasma de Miklabæjar-Solveig a Skagafjörður i del peculiar periple de les restes mortals del poeta Jónas Hallgrímsson des de Copenhaguen fins a Þingvellir. Després de l’aparició dels seus esperits en sengles reunions de la societat, no va quedar cap alternativa que accedir a les seves peticions de trasllat. En aquell entorn va prosperar el negoci espiritista del pare d’en Konráð, especialment dotat per a aquell tipus d’activitats. N’hi havia que es consideraven amb qualitats de mèdium, però necessitaven una petita ajuda per posar les coses en marxa. D’altres, en canvi, eren bons actors, perceptius davant les expressions i el comportament dels més crèduls i molt hàbils per sostreure’ls informació.

En Konráð va sentir un feble sospir procedent del jaç i es va prendre la llibertat d’apartar l’edredó de la cara de la Vigga. La va veure, esdentegada, amb les galtes enfonsades, la pell arrugada i seca com un desert de sorra i uns blens de cabells blancs enganxats al cap. Va obrir els ulls, només una escletxa.

—Vigga? —va murmurar en Konráð—. Em pots sentir?

No en va obtenir cap reacció.

—Vigga? —va preguntar de nou alçant la veu.

L’anciana no movia ni un sol membre ni articulació, la seva mirada feble apuntava a l’infinit i no semblava sentir-hi.

—No sé si em recordes, em dic Konráð, vivia prop de casa teva, al barri de les Ombres.

Ella no va mostrar cap mena de reacció, ell va romandre en silenci al costat del llit. L’infermer que en tenia cura li havia comentat que només estava conscient de tant en tant. No creia que li quedés gaire temps de vida, tot i que va afegir que feia uns quants anys que deia el mateix, i encara el sorprenia la seva tenacitat.

—M’agradaria saber si fa poc et va venir a veure un home anomenat Stefán —va explicar en Konráð—. Stefán Þórðarson.

La Vigga va parpellejar.

—En recordes res?

En Konráð va esperar algun tipus de reacció, però no va passar res.

—Hi ha la possibilitat que es fes dir Thorson —va dir amb l’esperança incerta que el pogués sentir.

Va semblar funcionar. La Vigga va girar el cap lentament cap a ell i se’l va mirar amb ulls apagats.

—Thorson? —va repetir en Konráð—. El coneixes?

Ella se’l mirava fixament en silenci.

—Va venir aquí fa uns dies per visitar-te?

La Vigga no va reaccionar, però no va apartar la mirada d’en Konráð.

—En Thorson és mort —li va anunciar en Konráð—. He pensat que ho voldries saber per si el coneixies. Potser ja ho has sentit dir. Tinc entès que va venir fa poc a visitar-te.

La Vigga se’l continuava mirant.

—No sé si et recordes de mi. De petit vivia al barri de les Ombres, no gaire lluny de casa teva. Em dic Konráð.

—Co…?

La Vigga va intentar murmurar alguna cosa, però la seva veu era tan feble que en Konráð no va poder distingir què deia.

—Perdó?

—Co… m?

—Com? Vols dir que com va morir? Una tragèdia. Va morir asfixiat. Probablement assassinat.

La Vigga va fer un gest.

—Assa… ssinat? —va dir feblement, pràcticament sense veu.

—No sabem qui ho va fer —va explicar en Konráð—. Vivia sol i el van trobar mort. Tinc entès que va venir aquí poc abans de morir i m’agradaria preguntar-te de què el coneixes.

—Ell… vi…

La Vigga va tancar els ulls.

—Vaig trobar a casa seva uns articles sobre una jove trobada morta al costat del Teatre Nacional durant la Segona Guerra Mundial —va continuar en Konráð—. La van escanyar. Saps per què guardava aquests retalls? Et va venir a veure per aquest cas? O per alguna altra raó? I de què us coneixíeu? De què coneixes l’Stefán Þórðarson?

Les preguntes sortien disparades de la boca d’en Konráð, però la Vigga ja no semblava escoltar-lo.

—Per què et va venir a veure, Vigga? Per què et va visitar just abans de morir?

L’anciana s’havia quedat adormida. En Konráð va contenir el seu impuls de voler despertar-la i es va estar assegut al costat del llit, amb calma i paciència, mentre recordava que no sempre havia estat una dona feréstega que deixava anar renecs als nens. Una vegada, quan en Konráð tenia set anys, es va atrevir a trucar a casa seva d’hora un matí de diumenge. Estava venent xapes dels escoltes i no li quedaven gaires cases per visitar al barri excepte la d’ella. Fins llavors la recaptació havia estat escassa, només havia aconseguit vendre una xapa, probablement perquè, ple d’entusiasme, va començar massa aviat i va despertar tots els veïns, que, empipats per les molèsties, no van dubtar a enviar-lo a pastar fang. No entrava en els seus plans atrevir-se a anar a casa de la Vigga, a qui sempre evitava com el diable, però per alguna raó va deixar de banda la seva falta de valor i, abans de poder-se’n adonar, ja tustava la seva porta. Va deixar passar una bona estona i, quan estava a punt de sortir corrent abans que fos massa tard, la porta es va obrir i la Vigga el va mirar fixament acotant el cap.

—Què vols de mi, noi? —va preguntar mentre buscava amb la mirada altres nanos que poguessin estar amagats per burlar-se d’ella.

No va veure ningú.

—D’això… Estic venent xapes —va quequejar.

—Xapes? Però quines ximpleries dius?

—Xapes… Xapes dels escoltes.

—I pretens que te les compri? A un tap de bassa com tu? Vols passar?

En Konráð va vacil·lar i va dir la veritat:

—No.

La Vigga li va llançar una mirada assassina i ell va pensar que potser hauria d’haver respost «No, gràcies». Quan ja es disposava a rectificar, dins d’ella va començar a ressonar alguna cosa i, de sobte, va deixar anar una riallada de cavall; reia tant que va haver de repenjar-se a la porta.

En el moment en què en Konráð començava a girar cua per baixar l’escala, ella va deixar de riure.

—D’acord, molt bé, et compraré unes xapes, nano. Espera que vaig a buscar els diners.

Li va comprar tres xapes, i ell li va prometre que mai més no trucaria a la seva porta, sota cap concepte, i que no tornaria a molestar-la.

En Konráð contemplava l’anciana sota l’edredó; encara podia sentir-ne la rialla en aquell remot matí de diumenge. De sobte, ella va obrir els ulls i el va mirar.

—Th… orson?

El seu murmuri era gairebé imperceptible.

—El recordes? —va preguntar en Konráð.

—Ets… tu…, Thorson?

En Konráð no sabia què respondre.

—No sóc en Thorson, si…

La Vigga va aclucar els ulls.

—Per què en Thorson va guardar durant anys uns retalls relacionats amb el cas de la noia morta al costat del Teatre Nacional? —va provar de nou en Konráð.

No en va obtenir resposta.

No servia de res preguntar. La Vigga estava adormida de nou. Va continuar assegut al costat d’ella una bona estona i després es va aixecar amb la intenció d’anar-se’n. Es va atrevir a acariciar-li suaument la galta. En uns altres temps li havia causat molta por, però ja no. Descansava embolcallada en serenitat. En Konráð es dirigia cap a la porta quan li va semblar sentir-li la veu.

Es va girar.

—Què has dit?

La Vigga va obrir la boca, semblava com si no fos capaç d’articular les paraules.

—Thorson? Ets… tu una altra vegada? Has vingut… a preguntar per la noia?

—Sí —va dir en Konráð per dir alguna cosa.

—No va ser… només ella… N’hi va haver… una altra més —va murmurar la Vigga sota l’edredó, ronca i afònica a causa de l’edat—. Una altra que va desaparèixer… I els elfs… els elfs…

—Una altra noia? —Es va inclinar sobre ella per sentir-la millor—. De qui parles?

—No… la van trobar mai… No van trobar els ossos…