41

En Konráð va conduir pensatiu de retorn a Reykjavík. Lentament començava a fer-se fosc, però ell no semblava adonar-se’n. Violentes ràfegues de vent assotaven el cotxe als peus de Hafnarfjall, encara que en Konráð no en feia cas. Tampoc no es va adonar que passava per davant del radar de Melasveit molt per sobre del límit de velocitat. No podia deixar de pensar en la seva visita a en Magnús, a Borgarnes. Havien parlat exhaustivament del cas de la Rósamunda, però en Magnús no en sabia res, o ho feia veure.

—El fet que aquella noia es negués a portar una comanda no vol dir res —va afirmar en Magnús—. Res de res.

—No, potser no —va admetre en Konráð—. No obstant això, em sembla que pot ser rellevant en el context del que va passar.

—El context del que va passar —va repetir en Magnús—. Parles com un polític.

Va pronunciar aquestes paraules com si no sentís gaire estima pels polítics.

—El vostre pare era diputat, oi? —va preguntar en Konráð.

—Sí, estava ficat en política.

—I éreu cinc germans a la família, quatre germans i una germana.

—No m’acaba d’agradar aquesta tafaneria sobre els meus assumptes familiars. On vols anar a parar?

—Teníeu criats? Hi havia més persones a casa?

—On pretens arribar amb totes aquestes preguntes?

—Em pregunto a qui de vosaltres evitava la jove. Probablement la teva mare o la teva germana. Recordes res que pogués indicar que fos així?

En Magnús va mirar un moment en Konráð.

—La meva mare podia ser una mica rondinaire —va reconèixer—. La meva germana era l’amabilitat personificada. És això el que vols sentir?

—I vosaltres, els germans? Coneixíeu la Rósamunda?

—No —va contestar en Magnús—. No recordo que cap de nosaltres conegués una noia que treballés en un taller de costura.

—Però recordes el cas de la Rósamunda?

—Com ja t’he dit, em sona una mica.

—Recordes si es va parlar d’aquest assumpte a casa teva? Com se’n parlava?

—Segurament com una tragèdia, com suposo que es devia comentar en altres cases. No érem diferents de l’altra gent. Intentes implicar-nos en la mort d’aquella noia? No et sembla que ha plogut força des de llavors?

—Només intento esbrinar per què es negava a anar a casa teva poc abans que la trobessin morta. Espero no incomodar-te. —En Magnús no li va respondre—. Hi ha la possibilitat que el teu pare exercís algun tipus de pressió política perquè no s’investigués el cas?

—Què vols dir?

—No sé com ho puc expressar, i entenc perfectament que això potser et deixi una mica desconcertat, però és que no trobo res sobre el cas, tot i que n’hi hauria d’haver documents —va respondre en Konráð—. Sens dubte eren temps de gran agitació, i molts informes es perdien o no es lliuraven, però no he trobat gairebé res sobre la Rósamunda. Cap informe. Res a la premsa tret que la van trobar morta. Res en els documents judicials. Sembla com si s’hagués volgut amagar el cas, i se m’acut que potser el teu pare hi va tenir alguna cosa a veure com a persona influent que va ser durant la guerra.

En Magnús escoltava en Konráð sense moure un sol múscul de la cara.

—No aconsegueixo entendre on vols anar a parar. No tinc coneixement que el meu pare fes cap ús irregular de les seves influències. Per descomptat que lluitava pel seu districte electoral i feia favors a algunes persones, però en aquella època això es considerava normal. Crec que el meu pare no coneixia el cas d’aquesta noia. I si l’hagués conegut, jo no en sé res.

—Encara tens un germà viu —va comentar en Konráð. En Magnús va fer que sí amb el cap—. Saps si va rebre alguna visita de l’home pel qual et pregunto, en Thorson?

—Fa dècades que no parlo amb el meu germà. O amb la seva família.

—I doncs?

—En fi, no tinc cap interès a parlar-ne amb desconeguts. Crec que hauríem de donar per acabada aquesta conversa.

—És clar —va acceptar en Konráð—, i gràcies per permetre’m parlar amb tu sobre el cas. Només una última pregunta: durant la guerra vas conèixer una noia que es deia Hrund? —En Magnús va negar amb el cap—. Pot ser que sofrís una experiència similar a la de la Rósamunda, encara que no n’estic segur.

—Durant la guerra?

—Sí.

—No, no vaig conèixer cap noia que es digués així. Tret que…

—Què?

—Alguna vegada vaig sentir dir alguna cosa sobre una noia que es va llançar a Dettifoss —va recordar en Magnús—. Era d’una zona rural del nord, d’Öxarfjörður. Es deia Hrund. Probablement el meu pare va ser el primer de parlar-me’n, ja que ell estava de viatge pel nord quan va passar. El nom se’m va quedar gravat. He anat diverses vegades a Dettifoss i sempre em ve a la memòria, pobra noia. Hi tenim parents, i el meu pare els anava a visitar de tant en tant. Sobretot a l’estiu.

—Recordes què s’explicava llavors sobre el que li va passar?

—No ho recordo gaire, perquè fa molt de temps —va explicar en Magnús—. Es deia alguna cosa que no estava gaire bé del cap. Probablement patia mal d’amors. Creia en mites pagans i es deia que havia tingut alguna trobada amb els elfs abans de desaparèixer. Crec que mai no en van trobar les restes. Em sap greu, però no en sé res més, tot era molt confús. Aquest tipus de deliris ho acostumen a ser.

En Magnús es va aixecar. Volia posar fi a aquella visita.

—Necessito descansar —va dir—. Disculpa.

—Sí, per descomptat, ja t’he molestat més del que calia —va respondre en Konráð posant-se dret.

—Vam trencar la relació a causa de problemes amb l’herència —va aclarir en Magnús mentre es dirigien cap a la porta—. El meu germà i jo. Em semblava que en Hólmbert l’acaparava d’una manera descarada i abusiva. Mai no el vaig portar als tribunals, però no ens hem dirigit la paraula en molts anys, així que bé podria ser que aquest home, el tal Thorson, s’hagués citat amb ell sense que jo ho sabés.

—Ho entenc.

—De tota manera, no li devia servir de gaire, a aquell home.

—Per què no?

—No serveix de res preguntar al meu germà si ha rebut visites. I a mi ja se m’ha fet tard per voler arribar a un acord.

En Magnús es va quedar callat.

—Tinc entès que ja està en fase terminal —va explicar.

—Està malalt?

—En Hólmbert té un Alzheimer que ha evolucionat molt de pressa, pel que he pogut saber. Ara ja està en un altre planeta.

—Em sap greu.

—Sí, és molt trist —va dir en Magnús mentre obria la porta del replà—. A part d’això, crec que sempre va gaudir de bona salut. Sempre havia estat fort com un roure, encara que, és clar, això no hi fa res quan es tracta d’un deteriorament d’aquest tipus.

—No, és clar —va contestar en Konráð—. Llavors, creus que no em serviria de res intentar parlar-hi?

—Serà millor que ho oblidis —li va recomanar en Magnús, acomiadant-se’n amb una breu encaixada.

En Konráð no va tenir més remei que reduir la velocitat en arribar a un embús prop de Grafarvogur. Durant tot el camí no va deixar de pensar en el Magnús, en la Hrund i la cascada, i en la Rósamunda i el Teatre Nacional. Es preguntava quin devia ser el vincle entre totes dues. En Thorson havia visitat la vella Vigga a la recerca de respostes sobre la Rósamunda. En Thorson coneixia l’existència de l’altra noia, la Hrund? Possiblement devia conèixer el cas dels temps en què treballava a la policia, i amb la seva visita a la Vigga buscava recordar-lo. Ara sortia a la llum que el diputat, el pare d’en Magnús, estava de viatge pel nord quan va esclatar l’escàndol sobre la desaparició de la Hrund. D’altra banda, la Rósamunda es negava a anar a casa seva. Hi havia un nexe entre tots dos fets? En Magnús sabia alguna cosa més que no estava disposat a explicar-li?

En Konráð es va quedar embussat a la via congestionada; mentrestant, pensava en el diputat de Reykjavík que tenia parents al nord i que estava involucrat en les històries de la Rósamunda i la Hrund, encara que de manera indirecta. També va recordar el relat de totes dues noies sobre els elfs i el que li havien ensenyat sobre les casualitats quan feia els seus primers passos a la Policia Judicial.

Que sota cap circumstància no s’havia de fer cas de les casualitats.

Mai.