7

La Marta estava desbordada de feina quan en Konráð es va apropar fins al seu despatx de la Policia Judicial. Rarament es deixava caure per allà des de la jubilació i només es mantenia al corrent dels successos a través de les notícies.

—He vingut per veure si necessites ajuda amb el cas de l’ancià —va dir quan ella va poder penjar el telèfon.

Estaven asseguts en el seu despatx, que no era més que una enorme muntanya de papers, carpetes, diaris i tota mena d’andròmines que la Marta feia anys que acumulava. Gairebé cap d’aquells objectes no tenia utilitat a l’oficina. Un d’ells era una bonica espasa militar danesa que havia trobat en una botiga d’antiguitats, forjada a principis del segle XX; era dins de la seva funda sobre una pila de papers al costat de la finestra. En Konráð mai no li va preguntar quin impuls li va fer comprar-la, però recordava vagament que el seu avi havia estat oficial al servei de guardacostes.

—Com és que t’ofereixes a ajudar-me? —es va estranyar la Marta.

—No esteu sempre necessitats de personal?

—Creia que ho havies deixat.

—Sí, del tot, i no tinc intenció de tornar-hi, no t’amoïnis. Només et volia donar un cop de mà amb aquest assassinat.

—Per què?

—M’avorreixo —va respondre en Konráð—. Ni tan sols fa falta que ho comentis amb ningú. Em mantindria en contacte amb tu i, si descobrís res de rellevant, t’ho faria saber immediatament.

—Konráð, estàs retirat. No creus que és millor deixar les coses com estan? No pots fer un acord així amb mi, quines coses que se t’acudeixen.

—Manaries tu, és clar —va recalcar en Konráð.

—És clar!

—Bé.

—D’acord, estem en contacte —va concloure la Marta mentre agafava el mòbil.

—És només que…

—Què?

—Em vaig criar allà —va explicar en Konráð—. Al barri de les Ombres. Vaig sentir parlar d’aquesta noia quan era petit, així que…

—Et pica la curiositat.

—M’agradaria saber per què aquest home guardava retalls sobre ella. Crec recordar que aquest cas no es va arribar a resoldre mai.

—Konráð…

—Em faries un gran favor, Marta. Només necessito tenir accés al seu domicili. L’equip pericial ja ha escorcollat l’apartament i no alteraré res. De tota la resta, me n’encarrego jo. —Va fer una pausa—. No em pots impedir que em dediqui a aplegar informació sobre un homicidi de fa seixanta-cinc anys.

—Sempre ens fa falta gent —va repetir la Marta després d’un llarg silenci—. De debò et posaràs a investigar aquest cas tan antic?

—Sí.

—Però m’has de prometre una cosa.

—Dispara.

—Si esbrines res, m’ho fas saber. Quan ho descobreixis.

Al cap de dos dies, en Konráð va tenir accés al pis del difunt. L’equip pericial l’havia escorcollat exhaustivament i, per tant, no es considerava necessari que la porta continués precintada. En Konráð va obrir amb la clau que va recollir al despatx de la Marta, a Hverfisgata, i, després d’entrar-hi, va tancar amb cura.

No sabia exactament què buscava. Duia els tres retalls de diari que la seva companya li havia deixat juntament amb la clau, i que havia llegit al cotxe. Segons el que li va explicar la Marta, van aparèixer a l’interior d’un llibre que van trobar a l’escriptori de la sala. Els retalls no estaven datats, i semblaven haver-se publicat en el mateix diari, el Tíminn. Cada retall corresponia a un article: la primera notícia relatava la troballa del cadàver d’una jove dins el Teatre Nacional; suposadament la van escanyar i després la van traslladar al portal del darrere una vegada perpetrat el crim. L’article recollia les declaracions de l’agent de la Policia Judicial encarregat del cas, en Flóvent, que afirmava que es tractava d’un assassinat esgarrifós, clarament planificat i premeditat. A la notícia següent es comunicava que la investigació avançava amb èxit, l’autòpsia havia constatat que la causa de la mort era l’asfíxia i que les contusions al coll indicaven que l’assassí va escanyar la víctima amb les seves pròpies mans. Es desconeixien tant el mòbil de l’homicidi com la identitat de la jove, i, per tant, la policia sol·licitava l’ajuda de tots aquells que poguessin facilitar la més mínima informació en relació amb el cas. El tercer article parlava de la recerca d’un soldat nord-americà anomenat Frank Carroll, que deia ser sergent de l’exèrcit nord-americà, per bé que ningú no figurava amb aquest nom en els registres de les tropes nord-americanes. Segons l’article, la nit que es va trobar el cadàver el soldat hauria estat passejant per la part posterior del Teatre Nacional amb una amiga islandesa, filla d’un alt càrrec del Consell de Ministres; pel que semblava, aquesta noia va prestar a la policia tota l’ajuda que podia i, d’altra banda, aparentment no estava involucrada en el crim.

Ara en Konráð recorria amb calma l’apartament preguntant-se per què aquell home tenia a casa seva, guardades amb tant de zel, tres notícies relacionades amb un assassinat comès feia tants anys, mentre intentava deduir la forma de vida d’aquell individu solitari a partir del que podia observar al domicili. L’últim que havia preparat per menjar eren unes farinetes de civada que s’havia pres juntament amb una botifarra de fetge. No havia fregat la cassola. Dins del frigorífic quedava mitja botifarra i, a l’aigüera, un plat oferia mostres d’haver contingut alguna guarnició. Tenint en compte l’interior del frigorífic, l’home sentia predilecció pel menjar tradicional islandès. La panera contenia pa pla i una fogassa de sègol florida. Els armaris del rebost eren pràcticament buits, només contenien unes quantes tasses i plats. Sobre la taula de la cuina hi havia una ràdio. La va encendre. Estava sintonitzada en la cadena nacional.

Al dormitori hi va trobar el vell llit individual sobre el qual semblava descansar el difunt quan el van trobar i, al costat, una tauleta de nit amb un llum. Sobre la tauleta reposava una novel·la en l’idioma original, El raïm de la ira. Va revisar l’armari; hi va trobar peces de diari, pantalons i camises, i un vestit negre que no semblava gaire usat. Al bany va descobrir una petita rentadora i una cistella amb roba bruta. D’un got sobresortia un raspall de les dents.

La sala estava neta i endreçada. Les parets estaven revestides de prestatgeries plenes de llibres, tant originals en islandès com traduccions, cap d’ells gaire nou. Alguns sobre enginyeria de ponts. En una cantonada hi havia el televisor. De les parets penjaven dues reproduccions barates. Un sofà vell i dues cadires envoltaven una tauleta. Va localitzar l’escriptori, al calaix hi havia diverses factures a nom del difunt.

En Konráð es va asseure davant de l’escriptori. Li resultava evident que en els darrers anys l’ancià feia una vida senzilla i monòtona, ja que difícilment la seva avançada edat li hauria permès viure d’una altra manera. Així i tot, el sorprenia l’absència de qualsevol objecte personal que evidenciés cap relació amb parents o amics: ni cartes, ni fotos de familiars, ni un ordinador amb correus electrònics o enllaços a les xarxes socials. Una silenciosa rutina d’ermità emanava de cada objecte de l’apartament i, en particular, de tot allò que no hi trobava.

En Konráð no aconseguia detectar cap indici del que li interessava esbrinar: per què aquell home havia mort d’una manera tan espantosa i per què guardava aquells tres retalls. Però sí que va trobar el llibre on els amagava: segons les indicacions de la Marta, estava obert sobre l’escriptori de la víctima, tal com el van trobar. Es tractava d’una recopilació d’articles sobre qüestions sobrenaturals, contes i llegendes populars islandeses.

No era estrany que en Konráð se sorprengués tant en sentir parlar dels retalls; es va criar al carrer Lindargata, al barri de les Ombres, a pocs metres del Teatre Nacional, i de ben jove, molt sovint, sentia explicar la història de la noia assassinada de llavis del seu pare, convençut que els culpables de la seva mort eren els soldats nord-americans. Li deia que n’havia conegut molts, i que no era increïble que algun pogués tractar així les noies islandeses, seduint-les i llançant-les darrere de qualsevol casa. Sostenia, així mateix, que les autoritats militars van silenciar el cas perquè algun oficial nord-americà d’alt rang estava involucrat en l’homicidi i, per protegir-lo, l’havien enviat fora del país.

En Konráð mai no va arribar a saber en què basava el seu pare aquelles afirmacions, ja que fins pocs dies abans de morir no li va explicar què havia passat en la sessió d’espiritisme que els pares de la noia assassinada van voler celebrar amb el mèdium. No se’n mostrava orgullós, però tampoc no se’n penedia, com de costum. El pare d’en Konráð no era espiritista, i la seva única funció consistia a enganyar els assistents i treure amb això una mica de diners, un exercici que practicava reiteradament. Tanmateix, tampoc no era un neòfit en qüestions del més enllà, ja que la seva germana creia en tot allò que la gent corrent anomenava superstició, com ara encanteris i malediccions, la vida d’ultratomba, fantasmes, criatures monstruoses i elfs. Ella coneixia una infinitat d’històries que després el seu germà aprofitava en les seves farses, i estava convençuda que sempre hi havia una raó legítima perquè els morts s’apareguessin, per la qual cosa era imprescindible trobar el problema i resoldre’l perquè el difunt pogués descansar en pau. La tia d’en Konráð, que vivia a la finca dels seus pares, al nord, era molt antiquada i afirmava tenir la desgràcia de ser clarivident. Sempre va mantenir que el braç atrofiat del seu nebot era conseqüència d’una maledicció que pesava sobre la família.

Concentrat en els seus records, en Konráð va decidir fer una última volta per l’apartament. Va repassar les prestatgeries, es va dirigir a la cuina i a continuació va entrar al dormitori. Va obrir un calaix de la tauleta de nit, al costat del llit, i hi va trobar una gran fotografia en blanc i negre sobre una edició vella i arrugada de la Bíblia. Mostrava un home de rostre atractiu, d’uns trenta anys, i va suposar que datava dels anys cinquanta. La va estudiar amb atenció. No mostrava cap identificació i estava sense emmarcar. El dors es veia groguenc a causa del pas del temps, però es conservava en molt bon estat, a excepció d’unes taques en una cantonada. L’home desconegut mirava de cara, era bru i prim, de celles gruixudes, i els llavis li dibuixaven un lleu somriure inescrutable.

En Konráð va sortir a la sala amb la fotografia i es va asseure a la cadira, al costat de l’escriptori. Amb els retalls en una mà, observava alternativament la fotografia i el llibre obert davant d’ell. Va pensar en el seu pare, en la jove assassinada, en l’ocupació militar i en les sessions d’espiritisme, en les ànimes turmentades dels difunts i el vell ancià solitari que jeia a la seva habitació com si estigués adormit i que, en canvi, havia estat assassinat.