16

L’endemà, en Flóvent i en Thorson van visitar el taller de costura on treballava la Rósamunda. La propietària del taller deia haver estat esperant l’arribada de la policia amb relació a «aquell drama de la Rósamunda», tal com ella ho va expressar. Ranejava els quaranta anys, era prima i una miqueta inquieta, parlava de pressa i semblava tensa; va dir que no podia entendre el que havia passat, una noia tan brillant com la Rósamunda. I amb tanta traça amb les mans. Perquè d’això no li’n faltava.

—Una cosidora com cap altra —va assegurar la dona—. Ho feia la mar de bé. Podia arreglar les peces sense deixar ni un sol senyal que haguessin estat apedaçades. Ni la més mínima marca. I també cosia uns vestits que eren una delícia.

—Sap d’algú que hagués volgut fer-li mal? —va preguntar en Flóvent mentre feia un cop d’ull al taller—. Estava enfrontada amb algú?

En Flóvent no hi entenia, d’aquelles peces de dona, vestits i faldilles, barrets i roba interior que les clientes enviaven al taller per fer-hi arranjaments. Era el final de la jornada i al local només hi quedava la propietària. Sobre unes taules va comptar quatre màquines de cosir elèctriques disposades en fila, envoltades de tisores, agulles i altres estris de cosir. Una petita habitació annexa al taller tenia dues màquines de cosir més, velles, de pedal. Entre revistes de moda i patrons de vestits arreu s’amuntegaven rotlles de tela, cintes i estris de costura, juntament amb retalls de cotó i gènere per a cortines.

—No, ningú —va respondre la modista—. Era una noia encantadora, em costa de creure que algú li volgués mal.

—Suposo que aquí pràcticament tot són dones —va dir en Flóvent.

—És clar.

—Hi vénen mai soldats? —va preguntar en Thorson.

—Al meu taller? No, és clar que no.

—No hi tenen res a fer, aquí?

—Els veig amb les seves xicotes, però aquí no vénen per contractar cap servei, si és això el que vol dir. Entren amb elles per casualitat.

—Algun client fix entre els islandesos?

—Sí, i tant. Molts. Durant anys han tractat amb mi les mateixes clientes. Aquí oferim un servei de primera classe, sempre he insistit molt que fos així, i li puc assegurar que, dins de la seva categoria, aquest taller es troba al capdavant en tota l’àrea de Reykjavík.

—Sap si la Rósamunda es relacionava amb algun soldat? —va preguntar en Thorson.

—No, que jo sabés.

—O amb altres homes?

—No, no ho crec. No parlava mai d’aquestes coses. No coneixia tant la seva vida privada. Va estar amb mi els últims anys, i haig de dir que la seva feina sempre va ser excel·lent. Tinc al càrrec diverses cosidores i una altra aprenenta més i, sens dubte, la Rósamunda promet… prometia molt més que ella. Ni punt de comparació.

En Flóvent va apuntar el nom de l’altra noia i van obtenir permís per fer un cop d’ull al taller. La Rósamunda s’havia presentat per iniciativa pròpia a la propietària del taller per demanar-li feina sense conèixer-la de res. La dona tenia una vacant a causa de la marxa recent d’una noia, així que va decidir tenir la Rósamunda a prova, amb resultats extraordinaris. L’últim dia que la van veure a la feina va estar concentrada a rematar un vestit de gala per a una clienta fixa, la dona d’un director de banc que sovint comprava al Magasin du Nord quan viatjava amb vaixell fins a Copenhaguen, abans que esclatés la guerra. Segons ella, el seu taller de costura no tenia res a envejar al Magasin.

—Impressionant —va comentar en Flóvent mentre apuntava també el nom de la senyora.

—Sí, miro de… Diguem que la meva clientèle és molt selecta. Si més no, és el que intento. Ara, és clar, hi ha escassetat de productes —va sospirar la modista mentre en Flóvent assentia, comprensiu—. Fem el possible per aprofitar la tela al màxim, fins i tot utilitzem peces velles, i tot és negre o gris. Fa una eternitat que no veig un rotlle de seda.

En revisar la sala no van trobar cap objecte personal que la Rósamunda hagués dut a la feina. Sempre s’asseia al costat d’una de les màquines de pedal; el vestit de gala de la dona del director de banc, negre i de tall senzill, estava penjat en una barra situada al costat.

—Sap cap a on anava després de treballar l’últim dia que va ser aquí? —va preguntar en Flóvent.

—Vaig donar per descomptat que anava a casa seva, no va dir que anés a cap altre lloc.

—És el que solia fer?

—Sí, em sembla. No parlàvem gaire d’aquestes coses. Qüestions personals, ves. Prefereixo els formalismes, els considero necessaris, i més en aquests temps.

—La tractava de vostè?

—Per descomptat.

—Llavors, no coneix gaires detalls de la seva vida privada?

—Molt pocs.

—La va sentir parlar alguna vegada del Teatre Nacional? —va preguntar en Thorson.

—No. Per què ho hauria d’haver fet? Perquè la van trobar allà?

—Per la raó que fos. Mai no li va sentir dir res sobre el Teatre Nacional?

—No. Mai.

—Recorda si fa uns mesos va faltar a la feina durant uns dies? —va preguntar en Flóvent.

—No, no ho recordo —va contestar la modista.

En Thorson va acompanyar en Flóvent, que a la tarda havia de visitar l’altra aprenenta del taller de costura. Tenia la mateixa edat que la Rósamunda i la coneixia millor que la propietària. La noia, prima i maca, tenia una cabellera molt fosca que li queia fins a les espatlles, i les celles negres i gruixudes gairebé se li fonien en una per sobre dels ulls, de color marró fosc. Era molt pàl·lida de pell, i això feia ressaltar encara més els seus cabells, tan negres. Tenia llogada una habitació petita en un soterrani a prop del centre; quan van trucar a la porta estava cosint una carrera en unes mitges. La Rósamunda i ella eren amigues íntimes, i la jove els va explicar que s’havia quedat consternada en sentir la notícia de la mort i les circumstàncies en què s’havia produït. Va explicar que es disposava a acudir a la policia per donar tota la informació necessària sobre la Rósamunda.

—És horrorós —va dir—. No puc deixar de pensar-hi. En com… com se sentia i el que li ha passat. Com li pot haver succeït una cosa com aquesta?

—Estem mirant d’esbrinar-ho —va contestar en Flóvent amb to tranquil·litzador.

—Han anat a veure la vella del taller de costura? —va preguntar la noia. En Flóvent va fer un gest afirmatiu—. Tenia la pobra Rósamunda esclavitzada, tot sovint es quedava fins molt més tard de l’hora de sortir i no li pagava hores extres.

—Tenim entès que la Rósamunda tenia molt de talent.

—Sí —va confirmar la jove—. I la vella ho sabia molt bé. La Rósamunda no volia treballar per a ella gaire més temps. Pretenia obrir el seu propi taller de costura i una botiga de vestits, i estic segura que la vella sospitava alguna cosa. Posaria la mà al foc que havia començat a témer aquesta possibilitat.

—Hi va haver cap disputa entre elles per aquest motiu?

—No, la Rósamunda mai va comentar res, almenys que jo sàpiga. Si ho hagués fet, hauria estat fa poc. Somiava ser una modista com la de Haraldarbúð. Fins i tot pensava anar-se’n a l’estranger després de la guerra per aprendre l’ofici.

—Coneixes els seus pares? —va preguntar en Thorson.

—Els vaig veure una vegada, semblaven trets de l’edat mitjana. Ella en parlava bé. Ja saben que era filla adoptiva, oi?

—Per què dius que semblaven de l’edat mitjana?

—Crec que la Rósamunda va tenir una educació una miqueta estricta i, a més, creien en coses d’espiritisme.

—Espiritisme? —va preguntar en Thorson.

—Sí, això deia la Rósamunda. Estaven molt ficats en temes d’espiritisme. Assistien a sessions amb mèdiums i tenien una infinitat de material sobre aparicions i contactes de persones amb el més enllà.

—Li interessaven aquestes coses a la Rósamunda?

—No, no hi creia gens ni mica. Li semblaven una bestiesa. I quan ell li va dir que… Maleït porc.

—Què?

—Jo em volia posar en contacte amb vostès per explicar-los una cosa que li va passar a la Rósamunda, però ella no volia parlar-ne gaire, i em va pregar que no ho digués a ningú.

—Què? Què li va passar?

—No em va voler explicar qui era ell, ni tampoc el que havia passat. Solament que va passar, i que va ser espantós. Abominable. No tenia cap altra alternativa que avortar quan va descobrir que estava embarassada d’ell. No ho sé… —La jove va titubejar—. La va violar —va continuar—. La Rósamunda va venir a casa meva després que passés i es va quedar aquí dos dies abans de tornar amb els seus pares. Es trobava tan malament…

—Va passar fa uns tres mesos? —va preguntar en Flóvent. La noia va assentir—. Qui la va violar?

—Va dir que havia estat un maleït monstre. No se sentia capaç d’anar a casa seva i es va quedar a la meva per refer-se.

—Va dir de qui es tractava? —va preguntar en Thorson.

—No. Només em va explicar que era un pertorbat. Quan vaig arribar a casa ella m’estava esperant aquí fora. Tenia un aspecte desolador, amb la roba esquinçada i trencada. Ell li va ordenar que en culpés els elfs. Li va exigir que mentís i que expliqués que havia estat a Öskjuhlíð, i que els elfs l’havien atacat. Ja veieu com n’estava, de malalt.

—Els elfs?

—Jo volia que el denunciés —va explicar la jove—. Que digués qui era, que ho cridés pel carrer i l’assenyalés, que expliqués el que li va fer, que no el deixés en pau.

—Per què els elfs? —va preguntar en Flóvent—. Mostrava cap interès per aquestes criatures? Creia en històries d’elfs?

—No. De cap manera.

—I què devia voler dir amb tot allò? —va voler saber en Thorson.

—No ho sé. No va tornar a explicar-me res més. Només repetia que aquell home estava com un llum de ganxo.

En Flóvent i en Thorson van intercanviar una mirada.

—Saps si mantenia cap contacte amb la seva família del nord? —va preguntar en Flóvent.

—Molt poc, gairebé gens. Alguns germans seus es van traslladar al sud, crec que dos. Em sembla que treballaven per a l’exèrcit. A Hvalfjörður o algun lloc de per aquí.

—Què feia a les tardes, després de la feina? —va preguntar en Thorson.

—Se n’anava directament a casa, em sembla —va contestar la noia—. De vegades es quedava a treballar fins més tard, massa vegades. En alguna ocasió anàvem al cinema o de festa al Borg i coses així, però ella passava la major part del temps esclavitzada per la vella. Després del que va passar no va tornar a divertir-se més.

—Saps si coneixia algú del centre d’aprovisionament del Teatre Nacional?

—No, segurament no.

—Va esmentar mai un soldat de nom Frank Carroll? —va preguntar en Flóvent.

—No, mai no va parlar de cap Frank.

—Es podria dir també Frank Ruddy.

La noia va tornar a negar amb el cap.

—Estava ficada en la «situació»? —va preguntar en Thorson.

—No. I ara.

—Tenia xicot? —va voler saber en Flóvent.

—No. Si en tingués, havia de ser alguna cosa molt recent.

—No flirtejava amb ningú?

—No. La Rósamunda no era d’aquesta classe de noies.

—Has dit que per a ella no hi havia cap altra alternativa que avortar. Saps qui se’n va encarregar?

—Mai no m’ho va explicar. S’avergonyia d’haver-ho fet i no volia ni parlar-ne. Jo evitava esmentar-ho.

—Però tu vas parlar amb ella després que se li practiqués l’avortament.

—Sí. Estava molt trista. Se sentia desolada. De fet, jo…

—Què?

—No sé qui s’encarrega d’això aquí, a la ciutat, però la meva mare coneix una dona que elabora tota classe de medecines a base d’herbes. Li’n vaig parlar a la Rósamunda i sé que volia anar a veure-la.

—Qui és?

—Es diu Vigga i viu al barri de les Ombres. Crec que havia anat a casa seva.

En Thorson en va apuntar el nom.

—I no et va dir qui l’havia violada? —va preguntar en Flóvent.

—No —va respondre la noia dels cabells negres, arrufant les celles—. No sé per què protegia aquella bèstia fastigosa. No m’ho explico.