11

En Baldur va tornar a col·locar el llençol sobre el cos.

—Qui ha pogut ser capaç de fer-li això? —va gemegar la dona mirant el seu marit—. Filla meva…

—Els hem d’interrogar —va interrompre en Flóvent—. Els agrairia que m’acompanyessin de nou a Fríkirkjuvegur.

—Podríem…? —Els ulls de la mare contenien una súplica—. Podríem quedar-nos una mica més amb ella? Només un moment.

—I tant. —En Flóvent va fer un senyal al forense perquè sortís amb ell al passadís.

—Cap novetat respecte a la identitat del nord-americà? —va preguntar en Baldur quan van estar sols.

—De moment no és més que un testimoni que va fugir del lloc dels fets. Crec que no n’hem de treure més conclusions. En Thorson ens ajuda amb el cas. El coneixes?

—No.

—Un home extraordinari. Canadenc, fill d’emigrants islandesos. Ens ha ofert un gran servei en la comunicació amb les tropes.

—És evident que hi ha de tot a la vinya del Senyor —va comentar el forense.

—Sí. No seria més procedent que fos el forense qui comuniqués als pares els detalls del cas? Ja saps, la causa de la mort, l’avortament practicat…

—Si t’ho estimes més, me n’encarrego jo.

—Potser és més convenient que ho sentin de boca d’un metge.

En Baldur va assentir i va tornar a entrar a la sala. Va transcórrer una llarga estona mentre en Flóvent s’esperava al passadís intentant fer-se a la idea de com se sentia el matrimoni en aquell moment. Li resultava impossible.

El matrimoni va obrir la porta de la sala d’autòpsies, en Baldur els acompanyava. La dona s’eixugava els ulls amb un mocador que va desar a la bossa de mà. L’home l’abraçava, ella es repenjava en ell mentre avançaven pel passadís. En Flóvent es va acomiadar del forense, va conduir de nou la parella fins a Fríkirkjuvegur i, un cop allà, els va portar al seu despatx. Els va oferir una tassa de cafè autèntic procedent de l’exèrcit nord-americà, que li havia proporcionat en Thorson, i va deixar que es refessin, mirant de no aclaparar-los ni augmentar el seu dolor.

—Tenen cap pista sobre qui ha pogut fer-li això? —va preguntar l’home.

—Desgraciadament no hem enxampat ningú encara, tenim l’esperança que vostès ens puguin ajudar sobre aquest tema, ara que coneixem la identitat de la seva filla.

—No m’entra al cap qui ha pogut voler fer-li això —va repetir el pare—. Està tan fora de… de tota realitat. Que a una criatura innocent li hagi passat una desgràcia com aquesta…

—Tinc entès que la seva filla era adoptada.

—Sí —va confirmar l’home—. La vam adoptar amb un any i mig. Nosaltres no teníem fills. Sempre en vam voler un, però no podíem.

—D’on era?

—Del nord, de la província de Húnavatnssýsla —va concretar la dona—. La meva germana treballava en una granja de la zona. En morir la propietària de la finca, va deixar un gran nombre de nens que no tenien edat de treballar i, per mediació de la meva germana, el pare ens va donar la nena en adopció.

L’home va explicar a en Flóvent que la seva dona i ell s’havien resignat i havien començat a considerar l’adopció per aconseguir tenir un nen. Eren d’edat avançada i no podien trigar gaire més. Va ser just llavors que la germana de la dona els va enviar una carta en què explicava que necessitava urgentment reduir el nombre de nens a la granja del nord. N’enviarien tres a una granja veïna, i l’amo de la finca no tindria cap objecció a enviar-ne un altre a gent decent de Reykjavík. El matrimoni va viatjar al nord, va travessar l’altiplà i va parlar amb el pare de la nena, un granger pobre que vivia amb moltes estretors. Van abraçar la nena per primera vegada. Es deia Rósamunda i estava en el seu segon any de vida. Era una nena sana i alegre. La seva mare havia mort durant el part del vuitè fill.

—Així d’injusta és la vida —es va lamentar la dona mirant en Flóvent.

Van adoptar la petita Rósamunda. S’hi trobava bé, a la ciutat, va anar a l’escola privada d’Austurbær i va completar l’ensenyament secundari. Estudiar no se li donava gaire bé, però era treballadora i assenyada. Van parlar amb ella sobre la possibilitat de continuar els estudis, però l’avorria estudiar i, a més, havia trobat una feina a l’inici de la guerra en un taller de costura del centre, prop d’Austurvöllur. La divertia cosir i li interessava tot allò relacionat amb la moda; es va posar molt contenta quan va aconseguir aquella feina al taller, la propietària del qual era una dona encantadora. Volia aprendre a cosir vestits i altres peces, i hi posava tot l’afany. De fet, va cosir un vestit preciós a la seva mare.

—Ens explicava que algun dia volia obrir el seu propi taller —va explicar la dona amb unes mostres d’orgull evidents.

—Ara això ja no passarà —va dir l’home.

—Era un vestit preciós —va descriure la seva dona—. Bonic de debò, i molt ben cosit. No he tingut en la meva vida un altre vestit que m’escaigués tan bé.

—Han dit que no era la primera vegada que desapareixia —va comentar en Flóvent.

—Sí —va confirmar l’home—. Va passar fa uns tres mesos.

—Què va passar?

L’home va mirar la seva dona amb certa incomoditat.

—Va trigar dos dies a tornar —va detallar.

—Amb prou feines ens va donar explicacions —va afegir la seva dona.

—No?

—No, pobra. Segur que va estar amb algun noi. No ens volia explicar res i nosaltres no hi vam insistir. Pensant-ho millor, potser hauria convingut fer-la parlar. No ho sé.

—Què els va explicar?

—Va dir que necessitava una mica de temps per estar sola, això va ser tot. No va tornar fins l’endemà passat, i mai no vam saber res més.

—La preocupava alguna cosa?

—No, que nosaltres sabéssim.

—I no va donar més raons? —Es van mirar l’un a l’altre, sense respondre—. Era la primera vegada que li passava una cosa així? —va preguntar en Flóvent.

—Sí —va respondre l’home—. Aquesta va ser l’única vegada. No volíem ser severs amb ella. Si li havia passat res i no ens ho volia explicar, era cosa seva. Vam pensar que potser ens ho explicaria més endavant. Quan s’hagués refet.

—I ho va fer?

—No, encara no semblava refeta quan…

L’home va guardar silenci. En veure’ls allà davant, asseguts i amb el cap cot, a en Flóvent li va fer l’efecte que volien haver reaccionat d’una altra manera. Però ja era massa tard.

—Ens va dir que no ens amoïnéssim —va continuar la dona—. Que no ens havíem d’inquietar.

—Aleshores sortia amb algú?

—No que nosaltres sabéssim.

—I les seves amistats? Sabien què li podia haver passat?

—No freqüentava gaires amics. Tampoc no tenia xicot, tot i que n’hauria pogut tenir, ja que era ben maca. Això sí, era molt amiga d’una noia que treballava amb ella al taller.

—Mantenia contacte amb la seva família del nord? —va preguntar en Flóvent.

—No, no gaire —va respondre l’home—, i no va començar a mostrar un interès creixent pel seu origen fins als últims semestres. Va començar a mantenir contacte per correu amb el seu… pare, crec que li hauré de dir així, i sé que pensava fer un viatge al nord d’aquí poc temps.

—Des de quan coneixia l’existència de la seva família del nord?

—Des del principi —va afirmar la dona—. Mai no va ser un secret, si es refereix a això. No li vam amagar res. La nostra relació no era així. Era la nostra filla.

—Així i tot, no els va explicar per què es va absentar dos dies de casa?

La parella va guardar silenci.

—Tenia les seves raons —va concloure finalment l’home.

—Saben si freqüentava soldats nord-americans?

—Soldats? —La dona es va sorprendre—. No. Cap. Impossible.

—Per què n’està tan segura? —va preguntar en Flóvent.

—No en volia saber res —va assegurar la dona—. Cregui’m, no coneixia cap soldat. Personalment, vull dir. Bé, pot ser que alguns anessin al taller de costura, però això és tot. Un altre tipus de contacte no crec que el tingués. No en parlava mai. Mai.

—Quan la van veure per última vegada?

—El mateix dia que la van trobar —va concretar l’home—. Se’n va anar a treballar i des de llavors ja no la vam tornar a veure. Vam passar la nit fora de la ciutat, a casa dels nostres amics de Selfoss, no gaire lluny de Tryggvaskáli.

—No era més que un viatge curt i vam pensar que ella estaria bé —va explicar la dona—. Vam sentir parlar a les notícies de la noia del Teatre Nacional, però, naturalment, mai no la vam associar amb la nostra Rósamunda. Quan vam arribar a casa ahir a la tarda ella no hi era, i no va tornar durant la nit, així que avui, al matí ben d’hora, hem trucat a la propietària del taller de costura, però no ens n’ha pogut donar cap notícia, tret que ahir no va anar a treballar. Va suposar que estava malalta. Llavors hem començat a sospitar…

—Per què pensa que es relacionava amb algun soldat nord-americà? —El pare, inclinant-se cap endavant al seu seient, va tornar sobre el tema.

—El forense els ha comunicat els resultats de l’autòpsia —va explicar en Flóvent—. De quina manera es va produir la defunció i també que va necessitar recórrer a algú per…

—Ens ha informat que fa poc li havien practicat un avortament. —La dona va completar la frase.

—Exacte. En sabien res, de l’avortament?

—No, no en teníem ni idea —va confessar ella amb dificultat—. Pobra criatura. Penso en això i em cau l’ànima als peus. No ens ho va explicar mai, i jo… jo no em vaig adonar de res. Me n’hauria d’haver adonat però… ho va amagar tan bé.

—Va ser un soldat nord-americà? —va preguntar el seu marit—. El qui la va matar?

—No sé res sobre aquest tema —va admetre en Flóvent—. Crec que és una possibilitat que cal tenir en compte atesa la situació que es viu a Reykjavík aquests dies.

—Podria ser el mateix que la va deixar prenyada?

—No queda descartat —va assenyalar en Flóvent—. Encara no podem treure cap conclusió a partir de les proves de què disposem.

El vell matrimoni va romandre en silenci als seients, amb les mans sobre la falda. En Flóvent els va plànyer; percebia la seva pena silenciosa, el seu escepticisme i el seu desemparament davant d’aquell fet incomprensible.

—Una noia tan maca i tan bona com ella —es va lamentar la mare—. No entenc com ha pogut passar una cosa així. No m’ho explico. No m’entra al cap.