48

A en Konráð no li va ser gens fàcil convèncer en Benjamín perquè es trobés amb ell a la part posterior del Teatre Nacional per parlar sobre el seu pare i el seu vincle amb la Rósamunda. Al principi, en Benjamín s’hi va negar en rodó, va dir que no tenia temps per ocupar-se d’aquelles coses, i li va demanar que els deixés tranquils, a ell i la seva família. La idea del Teatre Nacional li semblava inaudita. Va manifestar que no li interessava aquell intent dramàtic d’en Konráð d’atacar la seva família. «El que va passar anys enrere pertany al passat», va dir, decidit. Feia dècades que la policia havia trobat l’assassí i havia donat per resolt el cas de la Rósamunda, així que no veia cap raó per interessar-se per històries dubtoses i conjectures absurdes.

En Konráð va explicar a en Benjamín que aquell assumpte no tenia a veure únicament amb la Rósamunda, sinó més aviat amb una nova informació sorgida sobre la mort tràgica d’en Thorson. Volia parlar amb ell sobre certs detalls. Va afegir que tant li feia, si anava o no a la cita, ja que el cas prosseguiria el seu curs igualment; per part d’en Konráð, estava pràcticament tancat.

—Ho has comunicat a la policia? —va preguntar en Benjamín després d’un breu silenci.

—No de manera oficial —va contestar en Konráð—. Encara els haig de lliurar l’informe definitiu.

En Benjamín va assegurar que no hi volia tenir res a veure i va penjar el telèfon, i en Konráð va apagar el mòbil. Assegut al seu cotxe, darrere del Teatre Nacional, mirava el forat del portal on es va trobar la Rósamunda, sola i abandonada, quan el món estava en guerra i el Teatre Nacional servia de centre d’aprovisionament per a l’exèrcit. Estava estacionat a Lindargata, a poca distància del passatge de les Ombres. Amb prou feines hi havia moviment a la zona. Un gat negre va travessar el carrer furtivament i es va ficar rabent al jardí d’una casa. Una parella d’enamorats passejava per la vorera i va desaparèixer en direcció a Arnarhóll.

En Konráð va baixar del cotxe, va caminar en direcció al teatre i va mirar la part superior dels murs, decorats amb obsidiana, on unes columnes de basalt feien referència a la nació i al seu passat. A recer d’aquelles parets negres i gruixudes, es posava en escena l’existència de l’home per a diversió dels espectadors; drames i comèdies a parts iguals, com en la vida mateixa. La diferència residia en el fet que, en abaixar el teló, la representació s’acabava i el públic se n’anava a casa. A la vida real la funció no tenia fi.

Al cap de tres quarts d’hora, en Konráð va decidir deixar d’esperar i anar-se’n cap a casa sense il·lusions que en Benjamín aparegués. Va obrir la porta del cotxe per entrar-hi quan, de sobte, es va adonar que un home estava aturat a la cantonada del passatge de les Ombres i mirava cap a ell.

—Benjamín? —va cridar en Konráð.

L’home va travessar el carrer. En Konráð va veure que, efectivament, era ell. Si més no, havia aconseguit despertar la seva curiositat.

—Per què m’has demanat que vingui aquí? —va dir en Benjamín—. Què vol dir això?

—Gràcies per venir.

—No m’has donat cap altra alternativa.

—Véns mai a aquest lloc? Pel que va passar?

—Vaig algunes vegades al teatre, si et refereixes a això. No sé quina altra raó m’hi hauria de fer venir, ni per què hauria de tenir alguna cosa a fer aquí. No sé què estàs buscant. El que va passar no té res a veure amb mi ni amb la meva família.

—No obstant això, has vingut.

En Benjamín no va contestar. El Teatre Nacional estava il·luminat per petits focus que projectaven les seves siluetes sobre un mur lateral, com si fossin participants d’una estranya obra d’ombres xineses.

—Em vaig criar en aquest barri —va explicar en Konráð—. En aquests carrers. Entre aquestes cases. Va ser aquí on vaig sentir parlar de la Rósamunda per primera vegada. Que la van trobar aquí, en el forat d’aquest portal. El cas m’afectava directament, per això potser estic tan obsessionat amb ell. Una vegada es va celebrar a casa meva una sessió d’espiritisme sobre la Rósamunda a la qual van assistir els seus pares. Estava de moda desenterrar ossos, i els mèdiums estafadors hi van veure una oportunitat, però aquesta és una altra història. No sé com ni per què, però el mèdium va esmentar al meu pare l’existència d’una altra noia que estava patint. Estava directament connectada amb la història de la Rósamunda. Ara, fa poc, una vella veïna del barri de les Ombres em va parlar de la Hrund. Si hagués de creure el que va passar a la sessió d’espiritisme, cosa que no faig, pensaria que la noia que va nomenar el mèdium era, en efecte, ella.

—Deies que tenies una informació nova —va recordar en Benjamín—. És aquesta? Això és tot? Sessions d’espiritisme? Una antiga superstició?

En Konráð va somriure.

—Em vas dir que no vas arribar a trobar-te amb en Thorson a la residència. Crec que hi va anar després d’haver esbrinat que el teu pare era al nord quan la Hrund va desaparèixer. Li va semblar una dada important, una cosa que en aquell moment no va tenir en compte. I se’n penedia, d’això. Per aquest motiu es volia trobar amb el teu pare i mirar de treure la veritat a la llum.

—I això què té de nou? M’has portat fins aquí per això?

—Vas anar a casa d’en Thorson després que ell es veiés amb el teu pare?

—No.

—No et va dir que volia arribar fins al final del cas i que reprendria la investigació? Que faria que tot plegat es fes públic?

—No he parlat mai amb aquest home —va assegurar en Benjamín.

—I si et digués que tenim enregistraments de càmeres de seguretat properes al domicili d’en Thorson que demostren que eres allí en el moment que el van agredir?

—Càmeres de seguretat? De què parles? —va preguntar en Benjamín després d’un breu silenci.

—Vas travessar el pati de l’escola a tota velocitat després de la teva visita a en Thorson —va afirmar en Konráð—. Vas passar per davant de la porta d’un banc de camí a casa seva. De fet, llavors no anaves tan de pressa. Les hores encaixen. Et vas trobar amb ell cap al migdia. D’alguna manera vas aconseguir enganyar-lo. Tranquil·litzar-lo. Potser vas fer veure que te n’anaves. Vas deixar la porta oberta i vas tornar a entrar quan ell es va ficar al llit. No sé com, però d’alguna manera t’ho vas fer venir bé per agafar-lo desprevingut.

—Això només són bestieses.

—Vas aparcar a certa distància de casa seva. Ja tenies clar el que volies fer abans de trucar a la seva porta?

—No tinc res més a parlar amb tu —va etzibar en Benjamín.

—El teu avi sentia més estima per en Hólmbert que per altres fills seus, i li va deixar l’empresa. Sabia com era el seu fill? Quin tipus de monstre era?

—El meu pare no és cap monstre —es va defensar en Benjamín—. És un home molt malalt que es mereix morir en pau.

—No com en Thorson. —En Benjamín va mirar fixament en Konráð—. Saps com era el teu pare? —va continuar en Konráð—. El que va fer? Coneixes la seva història? Segur que la coneixes. Altrament, no hauries anat a casa d’en Thorson.

—Això no té cap sentit —va concloure en Benjamín mentre girava cua i caminava de nou cap al passatge de les Ombres.

Sense moure’s, en Konráð va veure com s’allunyava precipitadament. Li rondava una hipòtesi pel cap i la volia posar a prova amb en Benjamín. No sabia si funcionaria, però ho volia intentar amb l’únic home que la podria confirmar.

—En realitat, no crec que el monstre fos el teu pare —va cridar a la seva esquena.

Benjamín va seguir caminant, allunyant-se.

—Em sents? No crec que el monstre fos el teu pare!

Va veure que en Benjamín començava a caminar més a poc a poc fins a aturar-se en arribar a l’altra banda de Lindargata. Es va estar immòbil una bona estona, amb les mans ficades a les butxaques de l’abric i el cap lleugerament cot, com si medités. En Konráð el va mirar i va provar d’imaginar la lluita que es produïa en el seu interior. Finalment, en Benjamín va abaixar les espatlles en una mena de rendició i es va girar amb lentitud.

—Què vols dir? —va preguntar.

—Crec que el teu pare és innocent.

—Què… Per què ho dius?

—Ell no és l’únic involucrat en el cas —va contestar en Konráð—. Pot ser que en fos còmplice, perquè coneixia la situació, però no estic segur que ell portés fins aquí la Rósamunda.

En Benjamín es va apropar de nou.

—De què parles?

—D’un secret de família. Sobre el teu pare. I el teu avi. La policia no sabia que estaven junts de viatge al nord quan la Hrund va desaparèixer; aquesta informació no es va donar a conèixer mai i en Thorson no ho va saber fins poc abans de morir, com tampoc no es va saber mai que a la Rósamunda li feia por anar a casa vostra. Si en Thorson ho hagués sabut en aquell moment, el cas s’hauria resolt d’una altra manera. M’imagino que el que més desitjava en Thorson era esbrinar la veritat abans que fos massa tard. Per aquesta raó va anar a visitar el teu pare. Per aquesta raó tu vas anar a casa d’en Thorson.

—No pots… No tens res… Res…

—En tinc prou —va afirmar en Konráð—. Prou per implicar-te en la mort d’en Thorson i prou per reobrir el cas de la Rósamunda.

—No pots…

—És clar que puc. Això s’ha acabat. I ho saps. El que vas fer no és propi de tu. Però ho vas fer, t’agradi o no, i ho has d’acceptar.

—Jo… Nosaltres…

En Benjamín va mirar en Konráð com si supliqués la seva comprensió. En Konráð va veure que no estava enfadat ni ofès. La seva resistència s’esvaïa. El dominava un ferotge sentiment de culpabilitat. Li queien a sobre les conseqüències dels seus actes, tot allò que intentava excusar i enterrar en el racó més profund de la seva consciència, de tal manera que gairebé semblava pertànyer a una altra persona diferent d’ell mateix, al seu altre jo.

—Explica’m què va passar —va demanar en Konráð—. Mai no hauries d’haver carregat amb aquest pes. Ho vas acceptar per lleialtat a la família. Ho entenc, puc entendre aquest punt de vista, però vas anar massa lluny. Massa lluny.

—En Thorson ho volia explicar tot. No ho podia permetre. No ho podia fer… Potser si solament hagués estat el meu avi… Però el meu pare era… El meu pare no era menys… Em vaig trobar aquell home a l’habitació de la residència i el vaig fer fora… Parlar sobre la Rósamunda i sobre el que el meu pare havia… Jo no sabia què havia de fer…

A en Benjamín li costava continuar parlant. Es va quedar callat un moment, mirant cap al fons del carrer, fins que va treure un sobre de la butxaca i el va donar a en Konráð.

—Vaig trobar això al seu apartament —va dir—, no vaig tenir més opció que endur-m’ho.

En Konráð va agafar la carta. Estava adreçada a en Thorson. La va llegir i va veure que era del seu company, en Flóvent. Hi deia que en Hólmbert era el principal punt de suport de la policia contra en Jónatan.

—No vaig tenir cap altra opció —va repetir en Benjamín—. No vaig tenir cap altra opció…