32

En Frank Ruddy va sentir uns passos que s’apropaven precipitadament. Li van semblar de dues persones. Els passos es van aturar al costat de la seva cel·la i, tot seguit, va sentir unes claus que dringaven. Estava ajagut a la seva màrfega, fumant i llegint un relat pornogràfic en una revista. Es va incorporar. Esperava que el deixessin anar d’un moment a l’altre, ja que l’havien detingut sense haver comès cap delicte i no el podien retenir durant gaire temps més. Sabia que no era cap delicte, adoptar el nom d’un actor i mentir a unes quantes joves islandeses. No el podien tenir retingut tants dies per una ximpleria com aquella. Deien que estaven investigant el seu expedient als Estats Units. Que se’l mengessin amb patates. No hi trobarien res de res. Deien que encara era sospitós d’haver causat la mort de la jove que la Ingiborg i ell havien trobat. Excuses de pa sucat amb oli. No tenien cap prova en contra seva.

Ja estava dret quan la porta es va obrir i va aparèixer el seu carceller. L’acompanyava en Thorson.

—Tu? —va balbucejar en Frank.

—Et volíem demanar que ens fessis un petit favor —va dir en Thorson.

—Un favor? I si em fèieu a mi el petit favor de treure’m d’aquí? Quants dies més m’he d’estar aquí tancat?

—Acompanya’m a fer un tomb amb cotxe —va ordenar en Thorson—. Després ja ho veurem.

En Frank li va sostenir la mirada sense contestar-li. L’últim que volia era fer qualsevol cosa que en Thorson li demanés, però, d’altra banda, la monotonia l’estava traient de polleguera. No li importaria fer un volt amb cotxe, tot i que no tenia ni idea del que allò suposava.

—Se m’ha acabat el tabac —va informar, mirant el carceller.

—Ja comprarem uns paquets pel camí —va resoldre en Thorson.

—Quina mena de tomb amb cotxe?

En Frank estava encuriosit.

—Vull demanar-te que facis una cosa per mi.

—No li vaig fer res a aquella noia —va insistir—. La vaig trobar, això és tot. No és cap crim.

—Cert —va assentir Thorson—. No és cap crim.

—Què vols que faci?

—Acompanya’m, no trigarem gaire.

En Frank el va seguir pel passadís. El carceller va tancar la cel·la de nou i els va veure sortir de la presó.

—És per la noia amb qui anava? —va preguntar en Frank quan Thorson li va obrir la porta del cotxe—. La Ingiborg?

—No.

Van arrencar i es van dirigir cap al centre.

—Diu que l’he deixat embarassada —va revelar en Frank després d’un llarg silenci.

En Thorson es va ficar pel carrer Hverfisgata i va continuar cap al Teatre Nacional.

—I no és veritat?

—No, és una bestiesa penjar-me a mi aquest mort. No sé amb quins altres pot haver anat.

—No crec que anés amb cap altre home —va comentar en Thorson—. Em sembla que és una jove molt honesta que va creure haver trobat un home igual d’honest. Em fa l’efecte que n’ha quedat ben decebuda.

—Has parlat amb ella?

—Molt poc. Per a ella, el pitjor són les mentides. Com et vas portar amb ella. No crec que esperés gaire de tu quan et va explicar això del nen. Volia que ho sabessis, i suposo que demanar-te consell. Malgrat tot.

—I li vaig donar un consell, ja ho crec que sí —va replicar en Frank.

En Thorson va aparcar el cotxe a poca distància del refugi situat davant del Teatre Nacional. No esperava que en Frank li causés problemes, però necessitava que col·laborés. Va optar per no emmanillar-lo; estaven tots dos sols, sense més policies a la vista.

—Què hi fem, aquí?

—Vine amb mi, acompanya’m a la part de darrere de l’edifici, on vau trobar la noia.

—Per què? —va titubejar en Frank.

—No et preocupis, no et faré res per sorpresa, ni t’incriminaré en res, només vull que em facis un favor. Vine.

Ple d’incertesa, en Frank el va seguir fins a arribar al forat del portal on la Ingiborg i ell van trobar el cadàver de la jove. En Thorson li va demanar que es col·loqués més o menys en el mateix lloc on era aquella tarda. En Frank va obeir. En Thorson duia una llanterna, i la va encendre intermitentment en direcció al passatge de les Ombres, a l’altra banda de Lindargata. Poc després va aparèixer un home a la cantonada, alt, amb el cap cot, fumant un cigarret. La penombra de la tarda en delineava la silueta a la perfecció, retallada per la llum somorta procedent d’un fanal situat a l’interior del carreró. A uns metres de la cantonada hi havia un altre fanal, però continuava espatllat.

—És aquest l’home que vas veure a l’altre costat del carrer? —va preguntar en Thorson girant-se cap a Frank.

En Ruddy va observar l’home una bona estona.

—Si et dic que és ell, em trauràs de la presó?

—Què vols dir?

—Si col·laboro amb tu en això.

—No es tracta que diguis el que jo vull sentir. —En Thorson es va enfadar—. No has de col·laborar amb mi en res. Només has de dir el que creus que recordis bé.

En Frank va negar amb el cap.

—No et subornaré amb res, no et donaré res a canvi —va repetir en Thorson—. Digues-me si creus que aquest és el mateix home que vas veure a la cantonada. Era just allà?

En Frank va mirar a l’altra banda el carrer.

—Sí, en aquest mateix lloc.

—I bé?

—La llum no és gaire bona —va respondre en Frank—, i, en fi, a més jo estava corrent, però podria pensar que és ell.

—N’estàs segur?

—Sí, pràcticament segur.

—Mira-te’l bé i intenta recordar el que vas veure.

En Frank va obeir i es va estar una estona observant l’home de la cantonada.

—No descartaria que fos ell —va dir—. Més no puc dir. Podria ser.

—Molt bé —va assentir en Thorson—. Ara m’agradaria demanar-te que et giressis. Només un moment.

En Frank va obeir de nou. En Thorson va tornar a fer tres senyals amb la llanterna i llavors l’home va desaparèixer de la cantonada i en va aparèixer un altre al mateix lloc. En Thorson va demanar a en Frank que es girés altra vegada.

—Potser era aquest, el que vas veure?

L’home de la cantonada era baix, amb l’esquena més encorbada i aspecte de ser gran.

En Frank el va observar fixament.

—Què vols que digui?

—La veritat.

—No —va decidir en Frank finalment—. L’altre. L’altre s’assemblava molt més a l’home que vaig veure.

En Flóvent va veure que en Thorson feia intermitències amb la llanterna per tercera vegada. Havien acabat i, tenint en compte els senyals, en Frank havia reconegut en Jónatan. Va veure que en Thorson se l’enduia i va fer un senyal al seu pare, que encara fumava a la cantonada, que ja ho podia deixar córrer.

—Ja està —va dir en Flóvent des de l’interior del carreró—. Ja pots venir.

En Jónatan era al costat d’en Flóvent. Els va voler acompanyar voluntàriament i va estar proclamant la seva innocència durant tot el camí. Es va col·locar sense protestar a la cantonada davant del Teatre Nacional, va encendre un cigarret i se’l va fumar tranquil·lament, tal com en Flóvent li havia demanat. Pel camí, aquest va passar per casa seva per demanar al seu pare que els donés un cop de mà. L’home hi va accedir sense protestar i, després que en Jónatan s’hagués estat una estona a la cantonada, en va agafar el relleu sostenint un cigarret en una mà, malgrat que no fumava ni ho havia fet mai. A en Flóvent li semblava una bona idea que en Frank pogués comparar.

—Què ha passat? —va preguntar en Jónatan—. Quina és la conclusió de tot plegat?

—Vine amb mi, noi —li va indicar en Flóvent mentre el duia de tornada al cotxe i li deia que li havia de comunicar que no l’esperava res més que la presó de Skólavörðustígur.