42

Ben avançada la nit, en Flóvent i en Thorson es van asseure al despatx de Fríkirkjuvegur. El cos d’en Jónatan havia estat traslladat al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Nacional. Els militars del jeep ferits a l’accident els havien ingressat a la clínica. El seu vehicle havia estat remolcat fins al taller de les tropes d’ocupació, a Skerjafjörður. En Flóvent i en Thorson havien lliurat un informe a la policia. N’havien de fer un altre de més detallat l’endemà.

Encara no sabien a qui havien de comunicar la defunció d’en Jónatan. La investigació sobre ell estava en un estadi tan incipient que desconeixien els noms dels seus parents més propers.

Es van estar asseguts en silenci. L’única il·luminació del despatx procedia del llum de taula d’en Flóvent. La delicada nevada inicial era ara una copiosa nevassada que s’escampava per tota la ciutat. La penombra els embolcallava, tenebrosa com el sentiment de culpa. Tots dos pensaven el mateix: un jove sota la seva custòdia havia mort. Estava retingut sota la seva responsabilitat, i havien fallat. Eren culpables de la seva mort, malgrat que tan sols pretenien mostrar-li consideració i respecte. El seu descuit li havia costat la vida.

—Creus que ens volia dur al lloc dels fets? —va preguntar en Thorson, finalment—. O era solament una excusa?

En Flóvent no va respondre de seguida. Pensava que en Jónatan s’ho passava molt malament estant empresonat i que potser haurien hagut de preveure el que es proposava fer. En canvi, havien fet els ulls grossos davant d’una situació de risc. Hauria d’haver estat emmanillat a un dels dos en abandonar la presó. Haurien d’haver estat més conscients de les circumstàncies. L’haurien d’haver vigilat millor.

—Flóvent?

—Què deies?

—Ha utilitzat el barri de les Ombres com a excusa? Creus que en cap moment no tenia la intenció de dur-nos-hi?

—Una excusa per fugir?

—Sí.

—No ho sé —va contestar en Flóvent— i ara ja és impossible saber-ho. Probablement ell és l’únic que té la resposta. Per què no li hem posat les manilles? Com hem estat tan inconscients?

—No l’he vist venir —va respondre en Thorson—. I tu tampoc. No crec que hagi estat cap distracció, penso que volíem demostrar-li que hi confiàvem. Això és molt important. I l’ha atropellat un cotxe. Al final l’hauríem acabat enxampant. El tenia a escassos metres quan s’ha trobat el jeep en el seu camí. Era un intent de fugir absurd. I ha acabat així de malament.

En Flóvent va assentir amb el cap, distret.

—Qui havia de pensar que volia arrencar a córrer? —va continuar en Thorson—. Ell cooperava… Ho passava malament, tancat a la presó. Nosaltres ho sabíem. Però no devia ser perquè no volia reconèixer la seva culpa? No devia ser perquè l’havien enxampat?

—Pot ser —va contestar en Flóvent—. Però és possible que l’haguem acusat en fals. No ha arribat a dir-te res?

—No. Crec que ha mort a l’acte. Em sembla que ni tan sols ha pogut saber el que li estava passant.

En Thorson conservava la impressió que els militars conduïen molt per sobre del límit de velocitat i va suposar que aquell fet suscitaria renou. Van poder parlar amb un d’ells, estava assegut a la vorera, ensangonat, al costat del que quedava del jeep. Assegurava que no havien estat conscients del que passava fins que alguna cosa s’havia estampat contra el cotxe. Havia passat tan de pressa que ni tan sols havien pogut veure què era. «No hem pogut fer-hi res, no l’hem vist fins que ens ha caigut al damunt», havia explicat el militar, consternat. Li acabaven de comunicar que en Jónatan era mort.

A en Flóvent li costava amagar la seva desesperació.

—Pobre noi —va murmurar.

—Ha obrat motu proprio —li va recordar en Thorson—. No ho hauria hagut de fer.

En Flóvent no li va respondre. Sabia que en Thorson intentava consolar-lo, i es podia interpretar que el jove havia traçat el seu propi destí, però en Flóvent també sabia que ells no s’havien mantingut a l’altura de les circumstàncies.

—Ho hauríem pogut fer més bé —va assegurar—. Així i tot, ho hauríem pogut fer més bé. Hauríem d’haver localitzat la seva família, procurar-li un advocat de seguida…

—Hi estàvem a sobre —va puntualitzar en Thorson—. Li havies dit que ens n’encarregaríem aquesta tarda. Potser aquesta idea l’atabalava. Potser per això ha recorregut a aquesta mesura desesperada. Potser es volia veure amb la seva gent abans que nosaltres hi parléssim. Qui sap el que li passava pel cap.

—Sí, era un os dur de rosegar —va assegurar en Flóvent, fent una ganyota mentre s’agafava l’estómac amb les mans—. Era dur de rosegar, maleït sia.

—Et trobes bé?

—Sí, no és res. Fa una temporada que estic amb un mal de panxa que va i ve. Segurament és per tot aquest assumpte. Em… M’ha resultat molt dur.

L’endemà al matí, a primera hora, en Flóvent va parlar amb un professor d’en Jónatan a la universitat. En Thorson no l’acompanyava, havien arribat a la conclusió que la Policia Militar ja no necessitava seguir intervenint en el cas. En realitat, era una cosa que ja sabien des de feia temps, però en Thorson va insistir a continuar donant un cop de mà, fins que li van comunicar que al cap de pocs dies el traslladarien amb vaixell a la Gran Bretanya i s’havia de preparar per al viatge.

El professor va quedar commocionat per la defunció d’en Jónatan. Va explicar a en Flóvent que el jove era introvertit, però un estudiant excel·lent. El professor l’havia convidat a casa seva dues vegades per qüestions relacionades amb treballs de classe, i plegats van descobrir que tenien una afició en comú, l’observació d’ocells. D’aquesta manera es va generar una bona relació entre ells i més tard el professor va esbrinar que en Jónatan era fill adoptiu, i que mai no va arribar a conèixer els seus pares. Va ser criat en una granja prop de Húsavík com un més de la família. Com que era un estudiant prometedor, el van enviar a fer el batxillerat a Akureyri i, posteriorment, va anar a la universitat a Reykjavík, on vivia sota la tutela d’uns parents de la seva família adoptiva. La seva mare adoptiva era germana de la propietària de la casa de Reykjavík, una dona que es deia Sigfríður.

—Sap si mantenia cap contacte amb dones? —va preguntar en Flóvent.

—No —va respondre el professor—. Mai no en parlava. Almenys no pas amb mi. Crec que no tenia gaires amics, era un individu solitari.

Després de la seva visita al professor, en Flóvent es va dirigir al domicili dels parents per comunicar-los la defunció d’en Jónatan. Vivien en una gran casa unifamiliar a Laufásvegur, envoltada d’un jardí ampli amb un petit estany. En Flóvent va vorejar l’estany i va veure que estava totalment congelat. La criada el va rebre a la porta i el va conduir a la sala. Li va preguntar quin encàrrec portava, i ell va respondre que preferia comunicar-lo directament a la família. La criada va anar a avisar els amos de la casa i poc després va aparèixer a la porta de la sala una dona d’uns cinquanta anys.

—Vol trobar-se amb el meu marit? —li va preguntar en un to molt formal.

—Sí, probablement és convenient que parli també amb ell. Vostè és la Sigfríður?

—Sí, sóc jo —va dir la dona—. I vostè es diu…?

—Flóvent. Sóc de la policia i necessito parlar amb vostès sobre l’estudiant Jónatan.

—Vaja, quin problema hi ha?

—Lamento haver de comunicar-los que ha mort. Ahir a la tarda el va atropellar un jeep militar a Laugavigur i va morir a l’acte.

La dona va mirar fixament en Flóvent.

—En Jónatan?

—Sí, va ser un accident. Ell estava…

—Què m’està dient? És mort?

En aquell moment va arribar a la sala un home una mica més gran. En Flóvent va reconèixer de seguida un dels diputats del país. El professor li n’havia parlat.

—Ell… Diu que en Jónatan ha mort —va explicar la dona girant-se cap a l’home.

—En Jónatan? —va repetir l’home—. Què… Com pot ser?

—Diu que l’ha atropellat un cotxe.

L’home es va girar cap a en Flóvent.

—És cert?

—Desgraciadament, sí —va confirmar en Flóvent—. Pertanyo a la Policia Judicial. Ahir, a última hora de la tarda, el va atropellar un cotxe a Laugavegur. Però hi ha més coses…

El matrimoni va mirar fixament en Flóvent.

—Més coses? —va preguntar el diputat.

—Quan es va produir l’accident, en Jónatan estava detingut per la policia. No ho va voler comunicar a ningú, es va negar a proporcionar noms de familiars o amics i va refusar rebre ajuda d’un advocat. Estava detingut en relació amb la investigació de la mort d’una jove anomenada Rósamunda, que van trobar assassinada darrere del Teatre Nacional. Es va escapar mentre érem a fora, al costat de la presó. Va baixar corrent fins a Laugavegur i allà el va atropellar un jeep militar que va passar de sobte.

El matrimoni va quedar esglaiat pel relat d’en Flóvent. Aquest va deixar que s’agafessin un temps per assimilar la tràgica notícia. Es van mirar i després es van girar cap a l’agent, sense poder amagar la seva incredulitat.

En Flóvent havia mantingut una reunió amb els seus superiors en què havia donat explicacions de tot el que havia passat des del moment en què es va trobar el cadàver de la Rósamunda fins a l’atropellament d’en Jónatan per un jeep militar. Va rebre dures crítiques per haver deixat escapar en Jónatan, però, d’altra banda, també van mostrar comprensió i van decidir que durant un temps encara havia de tirar endavant amb la investigació.

—No m’ho puc creure —va gemegar la dona mentre buscava una cadira a les palpentes.

Immediatament en Flóvent la va ajudar a asseure’s.

—Un assassinat? —va dir el diputat.

En Flóvent va fer que sí amb el cap.

—Això temo.

—No es deu tractar d’una equivocació? Com pot ser?

—Tot apunta que ell va ser l’autor del crim —va contestar en Flóvent—. Pretenia mostrar-nos el lloc on es va trobar amb la noia, al barri de les Ombres… En realitat, la va agredir i la va forçar. Ens disposàvem a anar-hi amb ell quan, de sobte, se’ns va escapar. La veritat és que no vam poder fer-hi gaire. Es va deixar anar i va arrencar a córrer.

—No l’haurien d’haver vigilat millor? —va preguntar el diputat.

—Sí, per descomptat —va reconèixer en Flóvent—. Ell semblava disposat a cooperar i nosaltres li vam mostrar certa confiança. Per això no vam fer servir les manilles. No ens vam imaginar ni per un moment que se li passaria pel cap fer una cosa com aquesta. Va ser un accident. Una veritable tragèdia, però un accident al cap i a la fi.

—I el van portar a l’hospital o…?

—Va morir a l’acte i va ser traslladat al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Nacional —va respondre en Flóvent—. Vostès poden…

En aquell moment es va obrir la porta i un home jove va entrar a la sala.

—Sou aquí. —Aviat es va adonar que passava alguna cosa greu—. Què…?

—Hólmbert, rei. —La dona es va posar dreta i va caminar cap a ell—. En Jónatan ha mort.

—En Jónatan? —va repetir el jove.

—L’ha atropellat un cotxe. Pobre noi. Però això no és tot, estava detingut per la policia. L’agent diu que en Jónatan va assassinar aquella noia, la que van trobar al costat del Teatre Nacional. No és un disbarat? Una bestiesa de l’alçada d’un campanar.

—Sospitós d’assassinat —va puntualitzar en Flóvent.

—En Jónatan? —va sospirar el jove.

—Només és un disbarat, oi? —va repetir la dona—. És la primera vegada que sento una cosa com aquesta. I va estar amb ella al barri de les Ombres i… li va fer mal…

El jove va mirar en Flóvent.

—És veritat?

En Flóvent va fer que sí amb el cap.

—Jo… No m’ho puc creure.

—El coneixia bé? —va preguntar en Flóvent.

El jove semblava tenir el cap en un altre lloc, i en Flóvent va repetir la pregunta.

—Jo… Ens aveníem molt —va dir—. És mort? En Jónatan és mort! I vostè pensa que ell…?

—… va agredir la noia? Sí —va contestar en Flóvent—. Per desgràcia, en tenim evidències. Ens volia mostrar el lloc dels fets quan se’ns va escapar i va tenir lloc el tràgic accident.