39

La mateixa tarda del dia que van arrestar formalment en Jónatan, el van tornar a portar al despatx d’en Flóvent i en Thorson. No volia menjar ni posar-se en contacte amb cap amic o familiar. Es va negar a ajudar en Flóvent a localitzar ningú, no li’n va voler donar les dades. Semblava pensar que aviat deixarien que se n’anés a casa. També va rebutjar l’assistència d’un advocat, però en Flóvent es va encarregar de trucar a un perquè l’ajudés, i s’havia de trobar amb ell aquella mateixa tarda. Mirava de crear un ambient distès, provava de guanyar-se el noi, i li semblava que en Jónatan s’havia calmat una mica al llarg del dia.

—On acostumes a anar a observar ocells? —va preguntar en Flóvent així que es van asseure.

—Sobretot a Seltjarnarnes, és l’indret més interessant. També al penya-segat de Skarfaklettur, al costat de Sund. O a Nauthólsvík.

—I sempre t’endús els prismàtics?

—Sí.

—Veus alguna cosa més que ocells, en les teves excursions?

—Què vols dir?

—Persones?

—Sí, és clar. De vegades.

—Soldats?

—Sí, també. Hi ha molt moviment al llarg de tota la costa.

—Veus alguna vegada dones en les teves caminades?

—No em dedico a observar-les. No espio la gent. No utilitzo els prismàtics amb aquest propòsit, si és això el que vols dir.

—Deies que no tens cap opinió sobre el que anomenem la «situació», que les dones islandeses es vegin amb soldats, surtin amb ells i s’hi casin i coses així. Què et sembla, tot això?

—No n’opino res en particular, no hi penso gaire.

—No et fa ràbia?

—No. No té res a veure amb mi. No sé per què m’ho pregunteu. És clar… és clar que és una situació peculiar, i n’hi ha molts que no n’estan gens contents, però jo no hi penso gaire. Gens. No entenc per què em pregunteu sobre aquest tema.

—Et trobaves amb la Rósamunda en les teves excursions per observar ocells?

—Ja us he dit centenars de vegades que no la coneixia.

—Poc abans que morís va explicar que algú l’havia agredit i violat —va explicar en Thorson—. L’agressor li va suggerir que en donés la culpa als elfs. Per què creus que li va ordenar una cosa així?

—No ho sé.

—Però els teus interessos se centren en els contes populars i els elfs. No se t’acut per quin motiu els va poder esmentar?

—No ho sé. No coneixia aquesta noia. No sé de què em parles.

—La vas forçar?

—No, no la coneixia. Jo… Vosaltres…

—La vas pressionar perquè avortés?

En Jónatan es va quedar callat.

—La vas agredir? La vas atacar i li vas dir que s’inventés històries sobre que els causants eren els elfs o, en cas contrari, li passaria una cosa pitjor?

—No.

—No va ser aquesta la mateixa tàctica que vas fer servir amb la Hrund al nord? La vas forçar, la vas violar i li vas dir en que culpés els elfs.

—Això no és cert.

—Ens pots dir on és la Hrund? —va preguntar en Flóvent.

—Com voleu que ho sàpiga? No li vaig fer res.

—Vas tenir cap contacte amb ella després que digués que havia sofert l’agressió?

—No. Ja us ho he dit, amb prou feines la coneixia. Només em vaig trobar amb ella algunes vegades a la gasolinera per casualitat.

—I coneixies la Rósamunda, la noia del taller de costura?

—No.

—Però hi vas anar perquè t’arreglessin els pantalons.

—No hi conec a ningú, en aquest taller. Segur que hi ha molta més gent, a part de mi, que hi va perquè li arreglin la roba.

—Pot ser que la coneguessis sense que ningú més ho sabés, igual que coneixies la Hrund. Comptaves amb la discreció de totes dues.

—La Hrund la coneixia molt poc, us ho he repetit milers de vegades. I no coneixia la Rósamunda. Ho enteneu? Esteu cometent un greu error, i mentre l’esmeneu m’agradaria anar-me’n a casa.

—A la família de la Hrund li seria de gran ajuda que ens diguessis on es troben les seves restes —va insistir en Flóvent.

—Però que no escolteu el que us dic? No li vaig fer res de res. Me’n vull anar d’aquí. No m’hi sento bé, en aquest lloc. No puc passar-hi més temps. Tot això em resulta incòmode i incomprensible. No concebo que pugueu pensar que sóc capaç de fer mal a algú. Matar algú… És… No m’entra al cap com se us ha pogut acudir una idea com aquesta.

—Potser hauries d’esperar fins a rebre assistència legal —va suggerir en Flóvent—. Un advocat et pot aconsellar sobre els passos següents que has de fer.

—No vull cap advocat. M’agradaria que acabéssiu amb tot això. Vull anar-me’n a casa. Haig d’assistir a classe. Això és absurd. Un disbarat de l’alçada d’un campanar.

En Flóvent va treure els fulls que havia trobat al domicili d’en Jónatan i els va deixar sobre la taula, davant d’ell. En Thorson ja en coneixia el contingut. En Jónatan els va mirar sense immutar-se.

—Són teus? —va preguntar en Flóvent.

En Jónatan no va respondre.

—Aquesta és la teva lletra?

—Sí —va respondre en Jónatan—. És la meva lletra. D’on els has tret?

—Del teu apartament. Si són teus, deus saber de què tracten.

—És clar —va contestar en Jónatan—. Estic recollint informació per al meu treball. Els has agafat del meu apartament?

—Procedeixen d’un antic registre de sentències judicials, oi?

—Sí.

—He revisat el judici. L’has copiat gairebé textualment del llibre.

—Per descomptat. És una font bibliogràfica.

—T’importa dir-nos de què va el cas? Sobre què tracta el procés?

—Ho hauries de saber, si els has llegit —va contestar en Jónatan.

—Es tracta d’un cas de violació —va explicar en Flóvent.

—Sí.

—Sobre una jove i un treballador.

—Sí.

—I unes circumstàncies força singulars tenint en compte el que estem investigant.

—Sobre això no puc dir res —va dir en Jónatan.

—Vols que t’ho recordi? —va preguntar en Flóvent.

—Fes el que et sembli —va respondre en Jónatan—. M’és ben igual. Vull que em deixeu marxar. No he fet res de dolent. Res!

En Flóvent va mirar un moment en Jónatan i, a continuació, va començar a resumir el contingut del que l’estudiant havia copiat del llibre de sentències. Era un cas judicial de la primera meitat del segle XIX. Tractava d’una jove serventa d’una granja del sud d’Islàndia criada entre històries d’elfs i alliçonada per reconèixer les roques i els turons dels voltants, on, segons la gent, es trobaven els seus assentaments. Una vegada la van enviar a fer un encàrrec entre granges i va haver de recórrer un llarg camí. Quan va tornar a casa a la tarda, es va trobar amb un treballador d’una granja veïna, no eren gaire lluny d’un turó on es deia que vivien els elfs. Ella coneixia el treballador, que ja l’havia intentat festejar en altres ocasions, i quan aquest va començar a flirtejar amb ella, allà, als peus del turó, i a fer-li moixaines i dir-li que volia anar-se’n al llit amb ella, aquesta s’hi va negar en rodó. Quan va provar de reprendre el seu camí, l’home la va agafar i la va voler sotmetre a la seva voluntat malgrat tot. Van forcejar durament. Ell li va provocar lesions a la cara i al cos i li va esquinçar i arrencar la roba, abans d’aconseguir el que volia. El treballador la va amenaçar i la va avisar que, si el delatava, li passaria una cosa pitjor, no li costaria gens acabar amb ella si explicava el que havia passat. Quan ella li va preguntar com podia justificar el seu aspecte, ell va mirar cap al turó i li va suggerir que en culpés els elfs. La dona va reprendre el camí cap a casa seva i va fer el que li havia dit ell; uns se la van creure i d’altres no, entre ells la seva mare, que finalment va extreure a la seva filla tota la veritat. La jove va delatar el treballador, que va confessar el crim i va rebre el seu càstig.

—Ho he dit tot correctament? —va preguntar en Flóvent després d’haver acabat el seu relat.

—Aquest és solament un dels aspectes que estic investigant en el meu treball —va matisar en Jónatan—. La varietat de formes en què es manifesten les creences populars. Aquí es registra un cas que em va semblar interessant.

—No vols reconèixer que tu mateix has fet ús d’aquesta idea?

—No, no ho entenc… No sé què se suposa que haig de dir. Això és un contrasentit.

—No vas suggerir a la Hrund que fes el mateix que es relata en el judici? I no va passar el mateix amb la Rósamunda temps després?

—No! Tot això només són bestieses!

—Estàs dient que la idea no ha sortit d’aquí? —va preguntar en Flóvent agitant els fulls.

—No sé de què parles —va negar en Jónatan—. No ho sé. Només vull que em deixeu anar.

—Es tracta d’un cas de característiques idèntiques al que estem investigant —va dir en Flóvent—, i hem trobat aquestes notes a casa teva. Creus que és simple casualitat?

—No sé què se suposa que haig de pensar —va respondre en Jónatan—. No entenc a què treu cap, tot això. Tot el que dieu em resulta impossible d’entendre.

—Ens agradaria contactar amb la teva família —va intervenir en Thorson—. Per què no ens vols dir com podem localitzar els teus pares? Deuen voler saber com et trobes. Potser han començat a preocupar-se per tu. Acostumes a estar en contacte amb ells?

—Això no té res a veure amb ells. Jo… no vull que sàpiguen que sóc a la presó.

—I els teus germans? Hi parles?

—No tinc germans. Us importaria deixar-me marxar? Podríeu posar fi a aquesta bogeria?

—Per què no ens vols explicar res sobre tu? —va preguntar en Thorson—. Potser així et podrem conèixer més bé i podrem acabar abans amb això.

—No us puc dir res. Ho feu servir tot en contra meva. Tot. Si porto els meus pantalons a arreglar, llavors em converteixo en un criminal altament perillós que s’ha d’estar a la presó. Què creieu que us puc explicar? Ho tergiverseu tot de la pitjor manera.

—D’acord —va cedir en Flóvent amablement—. Fes el que creguis convenient. Esbrinarem de qui ets fill i ens posarem en contacte amb la teva família, tant si vols com si no. Amb sort ho farem aquesta mateixa tarda. Pensava que ens facilitaries la feina, però pots actuar com et sembli.

En Flóvent es va aixecar i va cridar el carceller, que va arribar i va acompanyar en Jónatan de tornada a la seva cel·la, al fons del corredor. Van sentir el cop de la pesada porta abans de sortir cap a Skólavörðustígur. Sobre l’entrada a la presó cremava un fanal de vidre; els agents es van aturar per parlar de quins passos havien de fer. Una neu fina queia sobre els carrers i les cases mentre el paviment es cobria de gel.

—Ens ho vol posar difícil —va afirmar en Thorson.

—Potser perquè sap que té un bon problema a sobre —va conjecturar en Flóvent, mentre mirava passar pel seu costat tres jeeps marrons de l’exèrcit.

En Flóvent havia observat que a l’entrada del port s’ancoraven més vaixells militars que abans, i en les tropes es veia més activitat del que era habitual. En Thorson li va dir que aviat se’n començaria el trasllat fins a la Gran Bretanya, des d’on se suposava que havia de tenir lloc una invasió del continent. Si els aliats aconseguien posicionar-s’hi i continuava la retirada dels alemanys als camps de batalla de l’est, es podia preveure un final de les hostilitats més pròxim. Possiblement la guerra acabaria en el termini d’un any. A en Flóvent el consolava pensar que per fi remetria l’espantosa situació que vivien Europa i el món sencer, però també tenia l’esperança que les coses tornessin a la normalitat a Islàndia i tot fos com abans d’esclatar la guerra, encara que aquella idea no era més que un somni. A mesura que avançava el conflicte, més es convencia que res no tornaria a ser com abans.

Semblava que en Thorson li llegia els pensaments mentre observava els jeeps.

—Els trasllats de les tropes ja han començat —va confirmar.

—El començament del final.

—Esperem-ho.

—Te’n vas? Saps quan?

—Ben aviat. M’han donat l’ordre aquest matí.

—Participaràs en els combats, no deu ser gaire agradable pensar-hi.

—No, no ho és.

—Els alemanys us rebran amb duresa.

—Sí. Però no saben on aterrarem. No ho sap ningú, perquè així…

—Els pugueu enxampar per sorpresa.

—Aquesta és la idea.

—Què faràs després de la guerra?

—No ho sé.

—No et fa gràcia parlar-ne —va aventurar en Flóvent.

En Thorson va arronsar les espatlles com si li fos igual.

—Ho entenc —va dir en Flóvent—. No és… no es tracta d’un viatge de plaer.

—Donen per fet que cauran molts homes mentre es prenen posicions a la costa, si més no els primers dies.

—No pots fer res per evitar anar-hi?

—Evitar-ho? —En Thorson contemplava abstret com queia la fina neu—. Vaig ser jo qui va sol·licitar que m’hi enviessin.