19
—Què et passa? Et trobes bé? —va preguntar la Vigga.
La cuina de carbó espetarregava. La dona amb el cotxet de bebè va tornar a passar per davant de la finestra, de tornada a casa.
—Parlava d’uns elfs? —va preguntar en Flóvent—. Que uns elfs la van atacar?
—Això va explicar a la seva germana. Que es va topar amb un elf pel camí. Però tot resultava molt confús i increïble, llevat que es cregui en aquestes coses, és clar. Jo no. No crec en elfs ni en éssers sobrenaturals ocults.
—I se la van prendre seriosament?
—Crec que no.
En Flóvent no sabia què havia de pensar. Dues joves, cadascuna en una regió, explicaven històries semblants: l’una va ser trobada morta darrere del Teatre Nacional; l’altra, possiblement, es va suïcidar. Totes dues esmentaven els elfs, cadascuna a la seva manera. Podria ser una simple coincidència? Ningú, excepte en Thorson, ell mateix i l’amiga de la Rósamunda, no coneixia el relat sobre l’home que, després d’agredir-la, li va donar ordres de culpar-ne uns elfs. En Thorson i ell no havien esmentat enlloc ni una sola paraula de l’assumpte al llarg de la investigació.
—Quan se suposa que va passar?
—Fa tres anys.
—I quina explicació en va donar la gent?
—Els uns deien simplement que es va tornar boja. A molts d’altres tota aquesta classe d’històries de fantasmes i elfs els sonaven, i no hi van veure res d’estrany. Són creences molt arrelades.
—Quines creences?
—Hi ha infinitat de llegendes populars que parlen d’éssers sobrenaturals ocults, llocs encantats i palaus reials sencers excavats en penya-segats i muntanyes per als elfs, i sobre com les persones hi desapareixen. Em sembla que la pobra noia estava fascinada per aquest tipus de llegendes, com tanta altra gent, però em permeto posar en dubte que fos torturada per éssers ocults.
—I diu que ella creia en tot això? Creia en elfs i éssers ocults?
—Sí, això explica la història. Sabia de l’existència de roques on habitaven els elfs i coneixia contes locals sobre éssers ocults. No hi ha dubte que s’expliquen a cada granja, tant si la gent hi creu com si no.
—Tenint en compte el que ha sentit, què creu que va passar? —va preguntar en Flóvent.
—No em pots fer aquesta pregunta, no tinc ni idea del que va passar —va respondre la Vigga, irritada—. La gent del camp s’imaginava que flirtejava amb un soldat i que, d’alguna manera, va sentir la necessitat d’inventar-se allò dels elfs. Ja saps com es parla de la «situació». Però el cas és que, si hi va haver algun soldat, aquest no es va presentar mai. Un jove de la zona, amb el qual també se la relacionava, va negar rotundament haver tingut res a veure amb el que havia passat. Va jurar una vegada rere l’altra que mai no li va fer res de res.
—Abans ha dit que un elf la va forçar. Es refereix a una violació?
—Això deien. Però no sé què hi ha del cert, en tot plegat.
—I com va reaccionar ella en sentir aquesta història?
—Molt malament. Li vaig dir que, segons el meu parer, algú havia agredit la noia i li havia dit que s’inventés allò dels elfs. No seria la primera vegada que havia passat. Es va posar pàl·lida i se’n va anar de sobte.
En Flóvent va pensar en la Rósamunda. Si el succés d’Öxarfjörður s’havia produït tres anys enrere, podria ser que l’home que va violar la Rósamunda hagués sentit parlar abans del cas? Què va amagar aquella jove del nord? Per ventura era possible que aquells dos casos estiguessin relacionats? No era el que es desprenia de la reacció de la Rósamunda? En Flóvent no donava cap credibilitat a les explicacions de la jove del nord. El que li van fer solament podia respondre a l’agressió d’un home, els elfs no hi tenien res a veure. Però era el mateix individu l’agressor de totes dues? La Hrund, la noia del nord, estava més disposada a deixar-se enganyar per la mentida dels elfs mentre que a la Rósamunda li va semblar un disbarat que mai no va creure?
—No era evident que havien agredit la noia, li havien causat lesions i li havien esquinçat la roba? —va preguntar en Flóvent.
—És clar —va dir la Vigga—, però no hi va haver temps d’esbrinar el que havia passat en realitat.
—Deia que a la zona hi havia soldats britànics. Sap si hi havia més estrangers, algú que estigués de pas, algú que…?
—Per què sospites que la va agredir un foraster?
—Jo no sospito res —va negar en Flóvent—. Simplement no em sembla forassenyat considerar aquesta possibilitat.
—És cert que els soldats britànics eren per la zona —va explicar la Vigga—. Jo no els coneixia, i no sé si la gent de les granges hi tractava assíduament. Ara bé, allà també hi érem nosaltres, construint carreteres, i érem un grup força nombrós. Tots eren homes, excepte les que ens encarregàvem del menjar; devíem ser unes trenta o quaranta persones. Si passava més gent per allà ja no ho sé, suposo que a les granges devien allotjar molts hostes, com és costum a l’estiu.
—També ho feien a la granja on vivia la noia?
—Segur —va contestar la Vigga.
—Hi havia algú d’aquí, de Reykjavík?
—Vol dir algú més a part de mi? El nostre cap d’obra era d’aquí. I dos o tres més, però la majoria de la plantilla eren de la localitat, joves de Húsavík i Kópasker, i fins i tot dos o tres fanfarrons d’Akureyri.
De camí cap a casa, en Flóvent va passar per Fríkirkjuvegur i va apuntar tota la informació obtinguda aquell dia. Va trucar a l’oficina d’en Thorson, però el van informar que li havien telefonat per acudir a una emergència i no sabien quan tornaria. En Flóvent va continuar cap a casa seva travessant el pont del llac. Va passar pel cementiri a Suðurgata, com cada vegada que tornava del centre, i es va aturar davant de la fossa comuna, va resar una petita pregària i va continuar cap a l’oest, en direcció a Framnesvegur.
Vivia amb el seu pare en un petit apartament dins d’una casa de fusta, reformada per allotjar-hi dos habitatges individuals. Des de la façana, orientada cap al golf de Faxaflói, en Flóvent va poder observar com, un matí de maig del 1940, les tropes d’ocupació britàniques accedien al port. Per a ell l’ocupació militar no era cap sorpresa; com que, atesos els esdeveniments mundials, el país acabaria sent ocupat, s’estimava més que ho fessin els britànics abans que no pas els nazis del Tercer Reich.
El seu pare era un veterà obrer del port, i encara hi treballava, estava al càrrec d’un petit magatzem d’eines. Podia cobrar més treballant per als militars, però deia que no volia tenir tractes amb l’exèrcit. En entrar a l’apartament, en Flóvent el va despertar, s’havia quedat adormit al banc de la cuina.
—Ja has tornat, fill? —va dir, tot incorporant-se—. Crec que m’he quedat adormit. Has menjat res? He preparat arròs amb llet i he tallat una mica de botifarra de fetge.
Es van asseure a la taula. Com que el seu pare sentia curiositat per aquell assumpte que tenia enfeinat en Flóvent, li va explicar per sobre les novetats sobre el cas de la Rósamunda. Tenia la certesa que el seu pare no xerraria res a ningú, confiava plenament en la seva discreció. Francament, hi confiava en tots els aspectes.
—Elfs? —va preguntar l’ancià—. És estrany que els esmentés, sent del nord.
—Potser hi ha algun vincle entre totes dues —va aventurar en Flóvent—. Difícilment dues noies, cadascuna d’una regió del país, poden explicar històries similars sense que hi hagi cap relació entre elles.
—Existeix alguna altra història semblant sobre violacions com aquesta?
—No ho sé. Però segur que, si busquéssim, en trobaríem alguna de similar entre els contes populars, fins i tot en antics arxius de judicis. Puc investigar si algú va arribar a utilitzar una estratègia tan estúpida com aquesta.
—Cal anar amb cautela abans de descartar res —li va recomanar el seu pare—. I dius que la noia s’hauria llançat a la cascada? A Dettifoss?
—Ningú no sap què li va passar.
—Pot ser que la seva ment l’enganyés, que cregués veure uns elfs. Tu i jo no hi creiem, però per algun motiu en aquest país existeixen tots aquests contes populars sobre elfs, trols i fantasmes. Jo no la menysprearia ni la jutjaria com si fos una idiota.
—No ho faig.
—No, ja ho sé, fill —el va tranquil·litzar—. La teva difunta mare sentia molta estima per totes aquestes històries. Segur que ella hauria cregut la noia. Has passat pel cementiri?
—Sí.
—Que Déu les tingui en el seu si —va dir el seu pare, tal com repetia cada vegada que el tema del cementiri apareixia a la conversa.
Abans vivien en una petita cofurna mal aïllada, en el soterrani d’una casa situada en un jardí posterior del carrer Hverfisgata. L’hivern era el més fred que es recordava i se’l va anomenar «la gran glaçada». La banquisa de gel marí arribava fins a terra ferma, els ports estaven congelats, es podia arribar caminant fins a l’illa de Viðey i les temperatures baixaven sovint per sota dels trenta graus sota zero. En Flóvent, els seus pares i la seva germana petita s’asseien dia rere dia al costat de la cuina de carbó, embolcallats en tota la roba que era possible trobar a la casa mentre el seu pare cremava qualsevol cosa que li queia a les mans.
Però allò no era més que l’inici del catastròfic 1918. Després d’un estiu efímer, va arribar la tardor, i amb ella la pandèmia que, segons deien, s’estenia arreu del món i causava la mort de milions de persones. El soterrani els podia refugiar del fred, encara que fos de manera precària, però no els podia mantenir aïllats de la pesta espanyola. La mare d’en Flóvent i la seva germana van morir poc després d’emmalaltir i les van enterrar al cementiri. El mateix Flóvent també es va contagiar, però va sobreviure. El seu pare se’n va escapar, i en va donar les gràcies a haver patit la grip que va assolar el país el 1894.
La majoria dels morts a causa de la pesta espanyola vivien a Reykjavík. Els dipòsits de cadàvers de la ciutat no van trigar a omplir-se i es va prendre la decisió de cavar fosses comunes al cementiri. Un infaust dia en què va esclatar un brot devastador es van enterrar gairebé vint cossos en dues d’aquelles fosses, entre ells la mare i la germana d’en Flóvent. Ell tenia tan poques forces que no es va sentir capaç d’acompanyar-les fins a la tomba. Fins a sis taüts s’acumulaven al costat de l’altar de la catedral.
Es va establir un pla d’urgència. La ciutat es va dividir en tretze sectors, i es va concedir als estudiants de medicina un permís temporal per exercir com a metges. Es recorria les cases per assistir els indefensos. Quan l’epidèmia va arribar al seu punt més alt, la situació es va convertir en estat d’emergència. Els habitants morien desvalguts al seu llit pocs dies després de contraure la pesta. Hi havia casos de nens que es quedaven sols al costat dels cossos dels seus pares. Altres afectats jeien moribunds sense poder-se moure.
Malgrat haver perdut l’esposa i la filla petita, o potser per aquesta raó, el pare d’en Flóvent es va dedicar en cos i ànima a les tasques d’ajuda. Després d’haver cuidat del seu fill malalt, ajudava els metges i infermers dia i nit, mentre els campanars sonaven sense parar lamentant la pèrdua d’éssers estimats i els plors de dolor s’estenien d’una casa a l’altra sota el vent gelat.
—Que Déu les tingui en el seu si —va tornar a dir el seu pare amb la mirada clavada en en Flóvent—. Que Déu les tingui sempre en el seu si.