5

Es va sobresaltar en sentir que trucaven a la porta de baix. Era negra nit i va tenir el pressentiment que es tractava de la policia.

En Frank i ella havien travessat corrent el turó d’Arnarhóll sota l’insuportable vent del nord, després van baixar fins a Kalkofnsvegur i des d’allà van continuar en direcció a Lækjargata intentant fer veure que no passava res. Però ella no es podia treure del cap la visió de la noia ajaguda en aquell racó de la part posterior del Teatre Nacional i sabia que mai no ho podria fer. No entenia la reacció d’en Frank i la sorprenia aquella fugida sense sentit. Ell va decidir que havien d’anar-se’n corrents. Ella s’hauria estimat més trucar a la policia. Quan per fi van minorar la marxa a l’altura de Hverfisgata, ell va mirar d’exposar-li les seves raons: no era el seu business. La noia era morta. No podien fer res per ella. Una altra persona la trobaria i assumpte resolt.

El vent gelat bufava i la gent s’apressava a arribar al cinema, a un cafè o a casa d’algun amic. Per Lækjargata passaven soldats en jeeps que després pujaven per Bankastrætu. En Frank va considerar que el millor era acomiadar-se al més aviat possible; es tornarien a veure al cap d’uns dies, on sempre, darrere de la catedral. Llavors ja hauria passat tot. Li va fer un petó de comiat i ella es va apressar a tornar a casa travessant el centre de la ciutat.

Ella sabia que no estava bé deixar la noia allà, d’aquella manera. Però, d’altra banda, se sentia alleujada. Potser, al cap i a la fi, era el més assenyat. No hauria estat gaire agradable explicar a la policia per què estava amb en Frank a recer dels murs del Teatre Nacional, què hi feia amb un soldat nord-americà, en aquell racó. Si arribava a saber-ho el seu pare, es posaria fet una fera.

Van trucar de nou a la porta, aquesta vegada amb més força. Els seus pares ja eren al llit, i els seus dos germans petits dormien. Però, després del que havia passat aquella nit, ella no aconseguia agafar el son. En arribar a casa, va pujar de seguida a la seva habitació i es va ficar al llit procurant passar desapercebuda. Després va intentar llegir una novel·la romàntica, sense aconseguir deixar de pensar en la noia del teatre, en en Frank i en la seva decisió de sortir corrent.

«Maleïda noia», es deia, com si aquella pobra desgraciada tingués la culpa de tots els seus problemes.

Va sentir el seu pare que s’aixecava i baixava per l’escala fent cruixir cada esglaó. Va repenjar l’orella contra la porta del dormitori per intentar escoltar el que passava a fora. Potser no era la policia. Potser es tractava d’una altra persona.

Falsa esperança. Es va espantar en sentir la veu del seu pare i va recular unes passes.

—Ingiborg! —va cridar ell per segona vegada.

I després una tercera. Es va adonar de com perdia la paciència a mesura que cridava de nou el seu nom.

La porta del dormitori es va obrir i la seva mare va treure el cap.

—El teu pare t’està cridant, nena. Que no el sents? La policia vol parlar amb tu. Es pot saber què has fet?

—No res —va contestar, sabent que no sonava gaire convincent.

—Baixa —li va ordenar—. Surt! Quin escàndol!

Va seguir la seva mare i, després de baixar un parell de graons, va descobrir que, des de la porta, al costat del seu pare, dos homes la miraven.

—Home, ets aquí —va anunciar el seu pare, indignat—. Aquí hi ha dos agents de policia… —Es va girar cap a un d’ells—. Disculpin-me, com han dit que es diuen?

—Flóvent —va respondre un—. I aquest és en Thorson —va afegir assenyalant l’agent que l’acompanyava—. Treballa per al departament de policia de l’exèrcit nord-americà, però pertany a l’exèrcit canadenc. Parla islandès millor que jo.

—Sóc fill d’emigrants islandesos al Canadà —va dir en Thorson a manera d’explicació—. De Manitoba.

Cap d’ells no portava uniforme. L’agent islandès devia tenir entre trenta i quaranta anys, era alt i prim, encara que de complexió forta. En Thorson era més baix, cepat i uns deu anys més jove. Tots dos duien abrics llargs d’hivern i s’havien tret el barret en entrar.

—És clar, de Manitoba —va comentar el pare—. D’on, si no. Volen parlar amb tu, Ingiborg —va continuar, enfadat—. Sobre una cosa que ha passat darrere del Teatre Nacional. No em volen dir de què es tracta, s’estimen més parlar amb tu primer. Què ha passat? Què hi feies, allà?

Amb prou feines s’atrevia a mirar el seu pare, no sabia què contestar-li. Els agents es van adonar que s’ho estava passant malament.

—Si no els fa res, ens agradaria parlar només amb ella —va indicar en Flóvent.

—Sols? —va retrunyir la veu del pare—. Per què?

—Tinguin l’amabilitat. Si ho volen, podem parlar més tard amb vostès en presència de la seva filla.

—Què vol dir això, noia? És que no saps contestar? —va grunyir el pare alçant la veu—. Per quina raó es presenta aquí un policia de l’exèrcit nord-americà? M’ho pots explicar? És que encara fas el pendó amb aquell soldat? Que no t’ho tenia estrictament prohibit?

—Sí —va reconèixer sense saber què més respondre.

—I així i tot el continues veient? Malgrat tot?

Va fer l’efecte que es disposava a agafar-la i fer-la baixar cap a la porta.

—Comporta’t, Ísleifur —li va ordenar la seva dona alçant la veu des de l’escala, al costat de la filla—. Tenim convidats. No parlis així davant d’ells.

L’home de la casa es va calmar una mica, va observar de fit a fit la seva esposa i després els dos agents, que sostenien els barrets sota el llindar mentre passaven calor dins dels gruixuts abrics d’hivern. Havia començat a nevar i tenien les espatlles esquitxades d’aigua.

—Disculpin —es va excusar.

—No es preocupi —va respondre en Thorson—. No és agradable rebre visita a aquestes hores de la nit. I encara menys nostra.

—Li vaig prohibir rotundament tenir contacte amb els soldats, però segons sembla no m’ha fet gens de cas. És com si no escoltés res del que dic. Tota aquesta desobediència és per culpa de la seva mare.

—Podríem…? Si ens facilitessin un lloc apartat on poder parlar amb la Ingiborg l’hi agrairíem —va demanar en Flóvent—. No trigarem gaire estona. I disculpin de nou les molèsties a aquestes hores, però l’assumpte no podia esperar fins demà.

—Poden fer servir la sala —va suggerir la mare mentre baixava l’escala.

La Ingiborg la va seguir i va mirar el seu pare, encara morta de por. L’últim que volia era fer-lo enfadar perquè, al cap i a la fi, li tenia respecte. Sabia que l’havia traït, en no voler deixar de veure’s amb en Frank, i ara, per culpa seva, aquells dos policies eren a casa.

La seva mare va acompanyar els homes fins a la sala i va instar la Ingiborg a anar amb ells. L’Ísleifur els volia seguir, però la seva esposa el va aturar.

—Hi parlarem després —li va assegurar mentre tancava la porta de la sala.

—I amb ella —va puntualitzar l’Ísleifur—. Ha de ser responsable del que fa, és una insensata!

—No diguis això —el va renyar la dona, enfadada—. No vull sentir-te parlar així de la nostra filla.

—És intolerable, dona! —va cridar ell—. Ho entens? S’ha ficat fins al coll en la «situació»! La policia és a casa nostra. Per què em fa això? Què penses que diran per aquí? Et penses que la gent no se n’alegrarà quan se n’assabenti? Haig de vetllar per la meva reputació. Entens el que és això? No sembla que t’importi gaire! La meva reputació!