9

Pel que va poder esbrinar en Konráð, al Col·legi d’Enginyers no sabien gaire res sobre Stefán Þórðarson ni sobre algú anomenat Thorson. Feia molt de temps que s’havia jubilat i, a part de cobrar la seva pensió del Fons d’Enginyers regularment fins a la mort, poc més van poder afegir-hi els empleats del col·legi, que no el coneixien. La Marta es va sorprendre quan en Konráð li va comunicar els antecedents islandesos del difunt. La Birgitta va evitar comentar-ho a la policia quan la van interrogar. Pel que sabia, l’Stefán mai no es va casar, i no es tenia constància de cap fill. Ningú no va acudir al dipòsit de cadàvers per identificar-lo; ni tan sols havien preguntat per ell. Tot això feia molt difícil recollir informació sobre aquell home, la qual cosa posava la Marta de molt mal humor.

—No s’explica que no hi hagi familiars —va etzibar a en Konráð per telèfon.

—No és tan estrany —va rebatre aquest, que acabava de sortir de casa de la Birgitta i es disposava a apropar-se a la residència que l’ancià havia visitat poc abans de morir—. Cal suposar que tota la seva família seguia al Canadà i, segurament, la seva família més pròxima fa temps que deu ser morta. Va prendre la decisió de començar una nova vida aquí sense fundar una família, però devia tenir algun amic, com la tal Birgitta. Potser aconseguiràs localitzar-ne algun més.

—Tant de bo —va dir la Marta—. Crec que el més probable és que fos algú proper a ell.

—L’agressor?

—Sí, ja ho saps, el vell obre la porta a un conegut, el convida a passar… Altrament, hi hauria indicis de robatori o d’enfrontament, i no s’han endut res.

—No pots donar-ho per segur —va discrepar en Konráð—. No sabem si coneixia la persona a qui va obrir la porta. De fet, tots obrim el primer que truca al timbre o tusta la porta de casa nostra. Cal ser molt previngut per no fer-ho. Ell no tenia per què conèixer la persona o les persones que el van agredir.

—Així i tot, és el més probable. Em posaré en contacte amb la policia de Manitoba per veure si poden trobar una mica d’informació sobre aquest… Stephen Thorson, has dit?

—Stephan Thorson. No Stephen.

—Què més? Alguna cosa sobre els retalls?

—No, no res llevat de…

—Sí?

—És una mort estranyament silenciosa, allí, al seu dormitori, però malgrat tot…

—Què?

—Malgrat tot, encaixa amb la resta de la seva vida. No crida l’atenció. Ningú no en sap res, d’ell. Cap tipus de problemes al seu voltant. Simplement, vivia. I, simplement, va morir.

El director del centre geriàtric estava tan atrafegat que amb prou feines va poder atendre en Konráð. Era alt i bromista. En Konráð va arribar fins a ell guiant-se per les veus. Ja des del passadís se’l sentia parlar a crits per telèfon amb algú que, com va poder deduir, devia ser un proveïdor. En arribar al seu despatx, va veure que no estava sol. El director va acabar la conversa telefònica amb paraules no gaire agradables, va comunicar alguna cosa als dos homes que l’acompanyaven, que van abandonar el despatx de seguida, i va dirigir una mirada a en Konráð.

—En què et puc ajudar? —va preguntar just quan el telèfon de l’escriptori tornava a sonar.

Va despenjar, va pronunciar tres vegades «No» a intervals regulars i va penjar.

En Konráð es va presentar.

—Estic fent indagacions sobre un home que va venir aquí fa poc, probablement per preguntar sobre les possibilitats d’ingressar en aquesta institució o potser per visitar algun resident.

—De qui es tracta?

—Es deia Stefán Þórðarson. Era molt gran, més de noranta anys.

—Ja no hi ha edat —va comentar el director—. La gent gran ha deixat de morir-se.

—Bé, de tota manera vaig pensar que devia haver acudit a tu o al teu personal.

—Stefán Þórðarson? Em sona el nom. No és el que han trobat assassinat a casa seva? Me’n recordo. Va ser aquí fa pocs dies, va venir per preguntar per la nostra Vigga.

—La Vigga?

—Una pacient ingressada aquí —va aclarir el director—. Fa llit la major part del temps i normalment està en un altre món. Vivia al barri de les Ombres.

En Konráð va mirar l’home de fit a fit.

—Saps què volia d’ella? —va preguntar.

—No; si no ho recordo malament, va comentar que era un vell amic seu.

—Conec una dona anomenada Vigga que és d’aquell barri —li va dir en Konráð—. Però ara seria molt gran. Es podria tractar de la pacient que va venir a visitar en Þórðarson?

—Aquí solament tenim una Vigga. T’agradaria veure-la? Qui deies que eres, de la policia?

Va sonar el telèfon una altra vegada i el director va respondre la trucada.

—Moltes gràcies —va dir en Konráð mentre ell seguia al telèfon—. Ja la trobaré jo —va afegir, i va sortir del despatx.

Mentre recorria el passadís va començar a recordar que, en la seva infància al barri de les Ombres, res no l’atemoria més que una dona del carrer Lindargata que es deia Vigga. En el passat havia esbrinat que va néixer el 1915, però temps enrere les persones envellien més de pressa a causa de les feines dures i les fatigues diàries, per la qual cosa la recordava sempre com una anciana, encara que solament fregués els quaranta quan ell començava a tenir ús de raó.

La Vigga vivia sola, sense família, i cridava l’atenció dels nens per la seva extravagant indumentària i la seva peculiar manera de ser. Li deien Vigga «l’enemiga», li tenien pànic i la defugien, excepte quan s’ajuntaven uns quants i s’armaven de prou valor per burlar-se’n. Allò passava algunes vegades, no gaire sovint, i a la dona la treia de polleguera, la qual cosa incrementava la tensió amb ella. Si la veien sortir a la porta de casa seva amb intenció de perseguir-los, arrencaven a córrer cridant. Algun cop va atacar els nens, en va enxampar un o dos i els va sacsejar mentre proferia l’enfilall de renecs més espantosos que havien sentit mai. Sentia predilecció pel plom roent, i amenaçava els mocosos de tirar-los plom pel damunt. En una ocasió va aconseguir posar les mans a sobre d’en Konráð, quan aquest acabava de fer sis anys, per haver llançat una bola de neu a casa seva. Va sortir al carrer furiosa, vestida amb una armilla de llana, tres jerseis trencats, l’un damunt de l’altre, diverses faldilles i unes grans botes de goma que li arribaven fins als genolls. En Konráð, que era un inconscient i un babau, s’hauria escapat si no hagués caigut de cul per culpa d’una relliscada. El va agafar i el va bufetejar en una de les seves gelades galtes de tal manera que li van saltar les llàgrimes. Després el va tirar a terra i el va avisar que, si no tocava el dos de casa seva, el tancaria en el soterrani.

En Konráð mai no va trepitjar aquell soterrani, encara que sovint en sentia parlar, ja que corrien històries esborronadores sobre nens del barri i de Þingholt desapareguts dels quals no es va saber res, i que segurament havien mort al soterrani de la Vigga «l’enemiga». La dona vivia a la perifèria del barri, en una caseta de xapa ondulada amb unes parets que ressonaven quan s’hi llançava una pedra. Les finestres eren de vidre simple i es cobrien de gebre quan glaçava. No semblava tenir gaires amistats. Almenys mai no rebia visites rellevants, tret del repartidor de carbó, que trucava a la seva porta cada dues setmanes, fins que la Vigga va decidir posar fi al seu odi contra la innegable modernitat i va acceptar d’instal·lar-se a casa seva la calefacció geotermal municipal. Segons explicava la mare d’en Konráð, treballava rentant roba, i ja tenia prou problemes perquè una colla de criatures li donessin més preocupacions, per la qual cosa va prohibir rotundament al seu fill que se’n rigués.

En Konráð va entrar a l’habitació i la va trobar dormint sota un edredó blanc. Mentre l’observava, va pensar en la manera com el barri de les Ombres se les havia enginyat per perseguir-lo fent unes marrades tan sorprenents. Va pensar en la jove trobada darrere del Teatre Nacional, en els retalls guardats dins d’un llibre i en la sessió del mèdium en què va col·laborar el seu pare. Va pensar també en la Vigga, que descansava sota l’edredó que la cobria i que només deixava veure’n els cabells blancs i el front arrugat, i es va preguntar què devia voler l’ancià d’aquella dona que tant l’espantava de nen i que la mort encara no havia aconseguit derrotar.