14

A la tarda, en Konráð va rebre la visita de la seva germana. Era soltera, treballava en una biblioteca i portava una vida senzilla. Era l’ocupació més idònia per a ella, ja que des de molt jove la seva gran afició era la lectura. Col·leccionava llibres amb avidesa, i havia reunit una biblioteca envejable. L’Elísabet, o Beta, com la solien anomenar, era una comunista de la vella escola i, segons ella, poques coses no eren petitburgeses. Res no li causava més aversió que el capitalisme, per a ella present gairebé a tot arreu.

—Et molesto? —va preguntar per simple formalitat, com sempre.

Si realment molestava, fingia no adonar-se’n.

—No, passa. Vols una copa de vi negre? —li va preguntar en Konráð mostrant-li una ampolla de The Dead Arm.

—No, gràcies. No estàs bevent molt últimament?

—No ho crec. El vi negre és bo per a la salut.

—Apa, home, no t’empassis aquestes boles capitalistes sobre el vi —va dir la Beta en entrar a la cuina.

Es va adonar que el seu germà estava distret.

—Per què camines així, capcot? —li va preguntar—. T’he interromput?

—No. Pensava en el papa i en les sessions amb el mèdium que celebraven a casa.

—Per què te n’has recordat?

—Per un cas que estic investigant. Et sona la història d’una jove que van trobar morta al costat del Teatre Nacional durant la guerra?

—Només sé que el papa parlava d’aquella malaguanyada sessió sobre ella. En què estàs ficat? Alguna cosa que tingui a veure amb ell?

—No, no directament —va contestar en Konráð—. Un home vell anomenat Thorson, que es va traslladar aquí durant la guerra, va ser trobat mort a casa seva. Quan la van escorcollar, es va descobrir que guardava uns retalls sobre aquell homicidi, i pot ser que abans de morir visités la Vigga per preguntar-li sobre aquest cas.

—La vella Vigga? Encara és viva?

—Li queda poc temps. Vaig anar a la residència on és i, efectivament, semblava gairebé a l’altre món. Va parlar d’una noia més, a part de la que van trobar al costat del Teatre Nacional. Tu recordes algun altre cas similar?

—No. Tot va passar abans que tu i jo naixéssim. També la van trobar al barri de les Ombres?

—Mai no vaig sentir parlar d’aquest assumpte quan treballava a la policia. La qüestió és si es va esmentar alguna cosa sobre aquest tema en els diaris d’aquell moment.

—No hauria de ser gaire difícil consultar-ho.

—La Vigga estava molt feble, pobra dona. Crec que va pensar que jo era en Thorson, i que buscava informació sobre les dues noies.

—Com es deia la noia del Teatre Nacional? Rósamunda?

—Sí. No puc entendre per què en Thorson seguia investigant el cas tant de temps després. Per què ho devia fer? Han passat gairebé setanta anys des de llavors, i ell en tenia més de noranta. Per què va anar a visitar la Vigga? Com és que la coneixia i què podia saber ella sobre el cas?

—Bé, la noia va ser trobada al barri, i la Vigga sabia gairebé tot el que hi passava. Hi va viure tota la seva miserable vida. Respecte a en Thorson, potser aquest cas tenia a veure amb alguna cosa que l’hagués rosegat tota la vida —va aventurar la Beta—. O potser havia descobert informació nova.

—Encara haig de fer unes quantes investigacions. La Vigga no parlava de manera gaire clara, però em va semblar entendre que mai no van trobar les restes mortals de l’altra noia. La veritat és que no sé què vol dir això, i tampoc no vaig aconseguir que me’n digués res més.

—Així que hi ha dues noies: la Rósamunda, la del Teatre Nacional, i després una altra que no saps qui era i a la qual va passar una cosa semblant. Però el seu cadàver no va aparèixer mai —va resumir la Beta.

—Això concorda amb el que el papa em va explicar quan em va parlar de la sessió amb el mèdium, encara que fos d’una manera molt vaga i confusa. Però no sé si es pot treure cap conclusió vàlida de les paraules de la Vigga. No deu ser que en Thorson l’havia estat buscant durant tots aquests anys i per això va visitar la Vigga? El que no té cap sentit és el tema dels elfs.

—Elfs?

—Quan va parlar de l’altra noia, la que no va aparèixer, la Vigga va esmentar els elfs.

—I això què vol dir?

—No sé què volia dir. Però quan ho vaig sentir se’m va acudir pensar si no devia ser la mateixa noia que el mèdium va esmentar al papa.

—Què insinues?

—El vident va dir que…

—Allò era una estafa —el va interrompre la Beta, enfadada—. Tots dos eren uns farsants. No pots pensar que res del que sortia d’aquella sessió era veritat. Quan se’t ficarà al cap? Encara intentes… El papa era un cabró de merda i segurament es mereixia el que li va passar. No era bona persona, va enganyar i va fer mal a molta gent, i va tractar malament la mama fins que ella va decidir deixar-lo, gràcies a Déu.

—I de passada abandonar-me a mi.

—No et va abandonar, Konráð, ell no va permetre que te n’anessis amb ella —va remarcar la Beta—. Ens va repartir entre ells. Així era ell. Ja hem parlat de tot això altres vegades. Com creus que es va sentir la mama quan es va veure obligada a deixar-te? Només ho va fer per venjar-se d’ella. Va destrossar la família. La mama ja no aguantava més, vivint amb ell, i ell se’n va venjar així. Era d’aquesta mena, i ja ets prou grandet per deixar de defensar-lo. El nostre pare era un cabró i un miserable.

—Sé perfectament com era —es va defensar en Konráð—. No cal que t’alteris. Ja sé com tractava la mama. Ho sé tot i no fa falta que m’ho recordis cada vegada que en parlem. I malgrat tot, no era tan dolent com dius.

—Era un cabró de merda. Ni més ni menys.

—Per què dius ara que es mereixia el que li va passar? No en saps res. Dius aquestes coses sense saber de què parles.

—Qui sembra vicis, recull perjudicis —va proclamar la Beta mentre s’aixecava per anar-se’n, com sempre feia cada vegada que s’alterava amb en Konráð—. Qui sembra vicis, recull perjudicis.