44

Assegut a la cuina de casa seva, al barri d’Árbær, en Konráð bevia vi negre mentre pensava en la seva visita a en Magnús, a Borgarnes. Helena Eyjólfsdóttir cantava «Borgin segur» i la melodia l’embolcallava en una agradable placidesa. Estava cansat d’un dia tan llarg, després de conduir des de Borgarnes i d’haver fet elucubracions sobre el punt en el qual estava la investigació. Havia fet uns progressos considerables i l’endemà estava decidit a visitar l’altre germà, en Hólmbert, malalt d’Alzheimer, malgrat que en Magnús l’havia avisat que no li serviria de gaire. Estava convençut que un dels últims passos que havia fet en Thorson va ser intentar posar-se en contacte amb en Hólmbert. Després d’haver reconstruït els últims dies de la vida d’en Thorson, en Konráð volia saber si ho va arribar a aconseguir.

La Rósamunda va sofrir una experiència traumàtica, possiblement a casa del diputat, i es negava a anar-hi mentre treballava al taller de costura. El diputat estava de viatge pel nord durant la temporada en què la Hrund va desaparèixer. Totes dues tenien una edat similar, i a totes dues l’agressor els va dir que expliquessin que havien sofert el misteriós atac d’uns elfs. Hi havia la possibilitat que el diputat estigués involucrat d’alguna manera en el cas? En Thorson havia arribat a la mateixa conclusió? Per què, una generació després, continuava investigant el cas? Segons la Petra, l’ancià va quedar esgarrifat en assabentar-se que la Rósamunda es negava a anar al domicili del diputat. Alguna cosa relacionada amb els antecedents del cas, amb la investigació que es va dur a terme en aquell moment, li havia d’haver causat aquella reacció. Probablement ell coneixia el cas millor que ningú i havia aconseguit lligar alguns caps que fins ara estaven solts.

En Konráð no sabia gaires coses sobre el diputat i va consultar la seva carrera a internet. Poc després de la proclamació de la República a Þingvellir el 1944, va deixar la política i va adquirir una empresa d’importació que ja estava en funcionament, era una de les més grans del país. Es deia que va saber aprofitar les seves connexions polítiques durant els anys del racionament, quan les divises escassejaven i les importacions estaven sotmeses a tota mena de limitacions. Tota la seva vida va ser una persona destacada entre els afiliats i afins del seu partit fins a la seva defunció, a una edat avançada, a finals dels anys setanta. L’empresa va passar a mans del seu fill Hólmbert. Pel que semblava, el diputat sentia més simpatia per ell que per altres fills seus.

Havien trobat la seva manera de fer diners i estaven contents amb això, es deia en Konráð mentre sortia de la cuina per posar un altre disc de l’Helena. De camí va obrir una altra ampolla de vi negre i després es va tornar a asseure a la cuina, delectant les seves orelles amb la dolça veu de la cantant. Va mirar per la finestra, orientada cap a l’oest, i va contemplar la posta de sol sobre la ciutat mentre pensava en la manera com els conflictes interns relacionats amb els diners i les propietats podien dividir les famílies, i com n’era, de lamentable, aquesta situació. Els germans Magnús i Hólmbert, únics descendents del diputat que quedaven amb vida, feia dècades que no es dirigien la paraula a causa de disputes sobre qüestions econòmiques. Fins i tot després que en Hólmbert caigués greument malalt, en Magnús no veia cap raó per trobar-se amb ell, amb l’excusa que ja era massa tard.

En Konráð també va buscar informació sobre en Hólmbert a internet. Va esbrinar que havia dirigit l’empresa honorablement al costat del seu pare, que l’havia fet créixer i que n’havia ampliat el radi d’actuació, de manera que ara tenia accions en empreses de productes pesquers, companyies aèries i una cadena de material de construcció. En Hólmbert va cursar Dret a la Universitat d’Islàndia, però no va arribar a acabar la carrera. A la fi de la guerra va viatjar als Estats Units, on va obtenir una sèrie de permisos i va establir relacions comercials que li van ser de gran utilitat a l’hora de consolidar l’empresa. La seva dona encara era viva, formava part de la junta directiva de l’empresa i era coneguda per les seves tasques humanitàries a Càritas i a la Creu Roja. En Hólmbert també havia participat temporalment en política, fins i tot havia arribat al Parlament, com el seu pare, i va ser ministre durant dos governs abans de dedicar-se del tot a la direcció de l’empresa. Era membre d’honor en diferents organitzacions empresarials i el president li havia atorgat algunes medalles honorífiques.

Al començament de la primera dècada del segle, el fill del matrimoni va prendre el relleu a l’empresa. En aquell moment en Hólmbert ja tenia una certa edat, i en Konráð va suposar que ja haurien fet aparició alguns lapsus de memòria i altres símptomes de la malaltia. Llavors li va venir al cap el que en Magnús li havia explicat a Borgarnes sobre el viatge del seu pare al nord, en la mateixa època en què es deia que la jove Hrund s’havia tret la vida, i es va plantejar una nova pregunta que hauria d’haver fet a en Magnús però que li va passar per alt. Va mirar el rellotge. Potser no era massa tard per trucar-li.

Va trobar el número a internet, va agafar el mòbil i el va marcar. Va tornar a consultar el rellotge i va pensar que probablement en Magnús devia estar dormint i que la seva pregunta podia esperar fins a l’endemà. Estava a punt de penjar quan algú va respondre a l’altre costat de la línia.

—Sí? —va sentir dir a en Magnús.

—Perdona que et truqui a aquestes hores —va dir en Konráð—. Espero no haver-te despertat.

—Qui és?

—Sóc en Konráð, avui t’he fet una visita. Estaves dormint? Puc esperar fins demà.

—Què… Per què truques?

—És per un detall en què he estat pensant des que ens hem acomiadat.

—Sí?

—M’has dit que el teu pare estava de viatge al nord del país quan va desaparèixer la noia.

—Sí.

—Va parlar mai d’alguna cosa relacionada amb el cas, alguna cosa que sentís dir a la regió que tingués a veure amb la jove?

—No, no… excepte allò dels elfs, potser.

—Això t’ho va explicar ell?

—Sí, ell i el meu germà.

—El teu germà?

—Sí, en Hólmbert.

—Com és que coneixia el cas?

—Bé, ell estava amb el meu pare quan va passar. Ells dos ens ho van explicar. Després, lògicament, ja vaig sentir més coses quan jo també vaig anar a la regió…

—En Hólmbert també era al nord quan va desaparèixer la noia?

—Sí, hi van anar plegats. Era l’ull dret del meu pare, i de vegades se l’enduia en viatges com aquest. Tu em…

La comunicació es va interrompre i en Konráð no va sentir el que en Magnús li deia.

—Perdona, no t’he sentit, el meu mòbil s’està quedant sense bateria, podries…?

—… i va trucar aquí un home fa poc preguntant pel mateix —explicava en Magnús—. Per en Hólmbert i el meu pare mentre eren al nord. M’has parlat d’un home que pensaves que m’havia visitat. Crec que es podria tractar d’aquest home. El que va trucar. Se m’havia oblidat.

—Vols dir que en Thorson, o sigui l’Stefán, et va trucar per telèfon?

—Sí, el tal Stefán. Deia que estava investigant alguna cosa en relació amb aquella regió del nord i uns successos estranys, i llavors va sortir el nom d’aquesta noia a la conversa i li vaig dir… Em preguntava sobretot per en Hólmbert, per algun motiu que no vaig arribar a entendre.

—I què li vas dir?

—El mateix que a tu, que en Hólmbert estava amb el meu pare al nord. Potser no he estat del tot exacte quan m’has parlat de la tal Rósamunda. A casa coneixíem el cas perquè un conegut i parent llunyà nostre que es deia Jónatan hi estava involucrat d’una manera que mai ningú em va saber explicar. No estava bé parlar del tema, era un secret de família.

—Així que havies decidit no donar-me aquesta informació?

—No acostumo a parlar d’aquestes coses amb desconeguts —va dir en Magnús.

—Qui era en Jónatan?

—Un estudiant universitari. El va atropellar un cotxe i va morir. Jo no el coneixia gaire, però el meu germà Hólmbert i ell eren amics. I ja no tinc res més per explicar-te. Bona nit.