28
En Konráð va pensar a consultar la guia telefònica a internet, trucar a totes les dones registrades amb el nom de Geirlaug i preguntar-los si tenien cap vincle amb algun antic taller de costura de Reykjavík, si coneixien en Thorson i si, per casualitat, hi van parlar poc abans de la seva mort, però no hi va trobar cap Geirlaug que figurés com a modista, cosa que li va fer constatar que el gremi havia quedat obsolet feia temps. Si la dona que buscava no tenia un número registrat al seu nom, hauria de recórrer a altres vies més complicades per trobar-la.
L’endemà de la seva visita a la Birgitta, va començar a telefonar a totes les dones que es deien Geirlaug, cap al migdia. S’havia llevat tard, una cosa poc habitual en ell. La nit passada havia tingut problemes per agafar el son, malgrat tot el vi negre que havia pres, i no va poder aclucar l’ull, pensant en el cas que estava investigant i en el trist final d’en Thorson. Va pensar en el seu amant, i en el fet que en Thorson semblava haver viscut tot sol la resta de la seva vida des que havia mort. Va pensar en l’amistat entre ell i la Birgitta i en la possibilitat que ella li hagués practicat l’eutanàsia, malgrat que ho negués en rodó.
Es va despertar amb ressaca, sense gaire gana, i va prendre molt de cafè, tot acompanyant-lo d’aigua de tant en tant. Es va estar assegut mirant a l’infinit fins que va començar a telefonar a totes les Geirlaug de la guia. Els deia que era un conegut de l’Stefán —no feia servir el nom de Thorson— i explicava que necessitava posar-se en contacte amb una dona que es deia Geirlaug que hauria parlat amb ell feia poc. Va poder contactar amb la majoria. Una dona que inicialment no va respondre al telèfon li va trucar més tard. Cap no reconeixia el nom de Stefán Þórðarson, llevat de dues, que recordaven vagament alguna notícia sobre un home que es deia així. Les converses eren breus i molt poques hi mostraven interès. «T’has equivocat de número» era la resposta més freqüent. Només un parell de dones que, per la veu, li van semblar grans, en volien conèixer més detalls. Però en Konráð no els va dedicar gaire temps. Si no coneixien l’Stefán, s’acomiadava de seguida i tallava la comunicació.
Va continuar així tot el dia mentre escoltava les notícies o llegia els diaris. Va navegar per internet i va perdre el temps amb ximpleries fins que va sonar el telèfon.
—Sí? —va respondre.
—M’ha trucat algú des d’aquest número? —va preguntar una dona gran.
—És possible. Et dius Geirlaug?
—Sí, qui ets?
—Em dic Konráð, disculpa que et molesti, però sóc un conegut de l’Stefán Þórðarson, un home gran que ha mort fa poc, potser ho has vist a les notícies. Tinc entès que hi vas parlar poc abans que morís.
—Sí —va respondre la dona—. Em va trucar per telèfon. Igual que tu ara.
—Ah, sí?
—Sí, no sé com va trobar el meu nom, i tampoc no m’ho va explicar, només va dir que s’havia assabentat que jo coneixia una dona amb la qual ell necessitava posar-se en contacte.
—No us vau veure?
—No, solament vaig parlar-hi per telèfon.
—I què podies fer tu per ell?
—Qui has dit que ets?
—Em dic Konráð i sóc un conegut de l’Stefán. Col·laboro amb la policia, que porta la investigació del cas.
—Heu esbrinat què va passar?
—Encara no. Em podries dir quin va ser el motiu de la seva trucada?
—Buscava una vella amiga meva —va explicar la Geirlaug—. Va resultar que algú li havia comentat que jo el podia ajudar a trobar-la, però a mi em va costar força entendre què volia. Ell ni tan sols sabia com es deia.
—I com es diu?
—La meva amiga? Es diu Petra. La buscava per un assumpte que tenia a veure amb la seva mare, això em va explicar la Petra després. Pel que sembla, volia indagar sobre ella.
La Geirlaug va guardar silenci, com si hagués donat la conversa per acabada.
—Per què aquest interès per la seva mare? —va preguntar en Konráð.
—Per la mare de la Petra?
—Sí.
—Portava un taller de costura durant la guerra i l’Stefán hi tenia molt d’interès.
—En el taller de costura?
—Sí, sobretot en una noia que hi havia treballat i que es deia Rósa… no sé què, em sembla que va dir la Petra. Ella em va trucar després de parlar-hi. Sabia que jo li havia donat el seu número.
—Pot ser que es digués Rósamunda?
—Sí, Rósamunda, és possible.
—I què va passar amb aquella noia, la Rósamunda?
—La van trobar morta al costat del Teatre Nacional durant la guerra. Et sona la història?
—Sí. Per què hi estava tan interessat, l’Stefán?
—Volia saber-ho tot d’ella, però per saber què va dir exactament hauries de parlar amb la Petra. Vols que et doni el seu número? El tinc per aquí, un moment…