37

La dona era una mica més jove que en Konráð. Durant la major part de la seva vida havia treballat com a administrativa, l’última vegada per a la Seguretat Social, i havia suggerit que es trobessin en una cafeteria del centre. Es deia Eygló. En Konráð sabia que era filla única. Els seus pares respectius s’havien conegut en el passat, junts es dedicaven a enganyar la gent. Era la primera vegada que en Konráð hi parlava, no la coneixia de res. L’Eygló era la filla del mèdium que havia celebrat la sessió sobre la Rósamunda a la casa on en Konráð havia viscut de petit.

Li va explicar que havia pogut aconseguir el seu nom en veure’l en un obituari en memòria del seu pare que va trobar a internet. Ella li va revelar que el seu pare sempre es va mostrar poc inclinat a parlar dels temps en què va treballar com a mèdium a Reykjavík transmetent missatges arribats del més enllà. Així i tot, l’Eygló coneixia la història de la Rósamunda i va admetre que, de vegades, es preguntava què devia haver passat amb la investigació del seu cas. En Konráð li va explicar que, pel que semblava, el cas es va deixar d’investigar i mai no es va arribar a resoldre.

—Així que tu ets el seu fill —va ser el primer que li va dir després de saludar-lo a la cafeteria. Quan en Konráð va voler retirar la mà de la d’ella, l’Eygló la va mantenir agafada i el va observar amb detall abans de deixar-la anar de sobte—. Haig de reconèixer que després de la nostra conversa telefònica sentia curiositat.

—Curiositat? —va repetir en Konráð mentre s’asseien.

—El teu pare va arruïnar en bona manera el meu. Volia veure quina cara feies.

—Espero que no t’hagis endut una decepció —va contestar en Konráð.

—Això ja ho veurem. L’honestedat s’acostuma a heretar.

—Què vols dir amb això?

—El meu pare no parlava malament de ningú, però deia això del teu, que era deshonest. Et vas criar amb ell?

—No veig què… No sé a què treu cap, això.

—Tu em vols interrogar, per què no puc fer jo el mateix amb tu?

—Perquè no estem parlant de mi.

—N’estàs segur? Llavors per què estem aquí asseguts? No és pel teu pare? Per aquella sessió d’espiritisme? No m’has trucat per això?

L’Eygló se’l va mirar esperant una resposta. Era baixa, prima, bruna, vestia gairebé tota de negre. Es conservava molt bé per la seva edat, els seus ulls clars escodrinyaven sota un front ample, era àgil en els moviments, ràpida de pensament i anava directa al gra. Sense que en Konráð l’hi hagués preguntat, li va explicar per telèfon que, durant una temporada, ella també havia treballat com a mèdium, igual que el seu pare. A en Konráð l’encuriosia saber si l’Eygló creia que el seu pare li havia transmès aquell interès, però va dubtar sobre si havia d’abordar aquella qüestió. Ella li va explicar que no era una vident coneguda i que mantenia en secret el seu do, com ella en deia.

—T’he trucat pel cas de la Rósamunda —va explicar en Konráð—. Volia saber si el teu pare et va parlar mai sobre ella. Si abans de celebrar la sessió s’havia informat sobre el que li havia passat. Si disposava d’alguna informació sobre aquest tema.

—No era aquesta, la funció del teu pare? Recollir informació?

—Així és. Em va parlar de com col·laboraven i de la sessió sobre la Rósamunda, però no em va explicar res sobre la noia. Em preguntava si el teu pare devia haver…

—Tu no creus en res d’això, oi? Mèdiums. Clarividència…

—No.

—No creus en el més enllà?

—No.

—N’estàs segur?

—Sí —va somriure en Konráð.

—Si m’has portat fins aquí és perquè has de creure una mica en tot això. Estàs segur que no veus més enllà del que creus?

—El teu pare va parlar mai sobre la Rósamunda? —va preguntar en Konráð amb la intenció de canviar el rumb de la conversa.

—No, que jo recordi. Em va explicar aquesta sessió de què parles. Em va dir que el teu pare el va manipular per treballar plegats. Ho sabies?

—No —va contestar en Konráð.

—El teu pare influïa sobre el meu d’alguna manera que desconec, i va aconseguir que participés amb ell en l’estafa. El meu pare era mèdium, però amb això el teu no en tenia prou. Ell volia més èxits. Deia que així la gent pagava més. Es van conèixer a la Societat d’Estudis Espiritualistes, i sé que el meu pare no tenia caràcter i buscava reconeixement. A més, tenia problemes amb la beguda. De vegades agafava unes pítimes descomunals. Llavors desapareixia de casa durant setmanes i ni ell mateix sabia on es ficava. Però era un bon home. En el fons del seu cor. No volia fer res de dolent a ningú. I tenia moltes qualitats com a mèdium. Una sensibilitat que no tothom demostrava. Comprenia que la gent busqués respostes.

—Tens idea de per què va esmentar una altra noia en aquella sessió sobre la Rósamunda? —va preguntar en Konráð—. D’on era? Qui era? El meu pare mai no va dir res al teu sobre una altra noia. Segons deia, estava amb la Rósamunda i la seva aparició venia acompanyada d’un fred intens. El teu pare va parlar mai sobre això? En sabia res més?

—Ell sabia el que havia percebut —va afirmar l’Eygló—, però tu no creus en res d’això, penses que qualsevol cosa que ell pogués oferir era mentida, així que no entenc per què em preguntes sobre aquest assumpte.

—Jo no puc avaluar el que va passar ni els poders del teu pare, però és sorprenent que hi pugui haver una altra noia relacionada amb el cas de la Rósamunda. Una noia que mai no van trobar. Volia saber si el teu pare sabia qui era.

L’Eygló el va mirar.

—No sabia que tingués res a veure amb la Rósamunda —va dir—. Quina relació tenia amb ella?

—Estic mirant d’esbrinar-ho —va contestar en Konráð—. He pensat que potser tots dos tenien alguna cosa preparada, com quan van fingir saber allò de les manyoples i l’accident al mar.

—Van fingir? El meu pare era un bon mèdium, i si ell va sentir la presència d’una altra noia a la sessió sobre la Rósamunda, llavors és que va ser així. No era un mentider com…

—El meu pare?

—Sí.

—Així que va percebre aquella presència, com tu dius? Qui era? Te’n va parlar mai? Podria ser que es digués Hrund.

—El meu pare no sabia com es deia —va respondre l’Eygló—, però en aquella sessió va sentir la seva presència amb molta intensitat. No sabia ni qui era ni el que li havia passat, només sabia que es trobava malament i que tenia fred. Ell parlava del fred que has esmentat. El sentia.

—No en sabia res més, a part d’això? Tampoc com va morir?

—No.

—Coneixes un home anomenat Stefán, o potser Thorson? No et va buscar per parlar amb tu?

—No.

—I el teu pare fa temps que va morir…

—Sí —va confirmar l’Eygló—. Ell… es va suïcidar. Feia molt de temps que es trobava malament. La seva ànima no estava en pau, com deia la meva mare. Va ser poc després de saber allò del teu pare. Allò que va morir apunyalat a tocar de l’escorxador. La meva mare deia que la notícia el va afectar molt. Només van passar uns mesos des de l’assassinat del teu pare fins que ell… va morir.

—Però no mantenien cap contacte, oi?

—No, que jo sabés, però tampoc no ho sé tot. De fet, no coneixia tan bé el meu pare. Jo era molt jove. La meva mare em va dir que va reaccionar molt malament en assabentar-se d’allò del teu pare. Creia que era perquè es coneixien i van treballar un temps plegats, però…

—Però què?

—Potser hi havia alguna cosa més.

—Com què?

—No ho sé. No sé res de tot allò, ho sento. Només sé que el meu pare no es trobava bé, com et pots imaginar. Has d’estar ben tocat per ser capaç de fer una cosa així.

Es va quedar uns segons pensant en els tristos records que en Konráð havia remogut i es va aixecar de sobte per acomiadar-se. Les tasses de cafè de tots dos estaven buides, i li va assegurar que se n’havia d’anar.

—Em sap greu no haver pogut ser d’ajuda —es va disculpar.

—Gràcies per acceptar veure’m —va contestar en Konráð aixecant-se i donant-li de nou la mà.

Aquesta vegada van encaixar breument i ella no el va voler mirar als ulls.

—Espero no haver-te incomodat —es va excusar ell—. No era la meva intenció.

—No… no, de cap manera —va assegurar l’Eygló.

Ell es va adonar que durant la conversa ella es fixava en el seu braç atrofiat i evitava mirar-lo. «Haig d’atendre un altre compromís», va afegir abans de sortir ràpidament de la cafeteria.

En Konráð es va tornar a asseure, es va acariciar el braç i va pensar en les paraules de l’Eygló i en l’opinió que ella tenia del seu pare. Per a ell no era cap sorpresa. No era la primera vegada que sentia coses semblants, i ja havia comprovat com d’intransigent i propens a la violència podia arribar a ser. Els records que tenia de la seva infància amb el seu pare ho palesaven perfectament. La mare d’en Konráð havia intentat fins a l’extenuació fer-lo entrar en raó i que permetés que el nen se n’anés amb ella, però mai no va obtenir cap resultat. En una ocasió no la va deixar entrar per parlar amb en Konráð i ella va haver de quedar-se a la porta d’accés al soterrani. Cada cop que viatjava a la ciutat des de casa seva cap a l’est del país, feia una visita a en Konráð i s’asseia amb ell per xerrar. De vegades es posava a plorar i pregava al seu pare que no els tingués separats més temps. Aquell dia, al seu pare li va semblar que ja havia aguantat prou aquella història.

—Deixa’m almenys acomiadar-me d’ell —va suplicar ella amb la mirada fixa en el seu fill.

—Calla —li va etzibar el seu pare tancant-li la porta als nassos.