DOTZE, TERRA

Què t’esperaves, exactament?

No ho sé…

Alguna cosa amb més cara i ulls…

Una escena.

Una escena bonica.

Com a les pel·lícules o els llibres.

Una llum, un cel majestuós i un home dempeus.

Sí, vet-ho aquí: un home dempeus amb una… eh… mena d’assecador a la mà.

I una orquestra, també, ja que hi som posats. Les trompetes de Star Wars, La Cavalcada de les Valquíries o alguna idiotesa per l’estil.

En comptes d’això, era al llindar d’un hangar il·luminat amb neons amb un gos que m’ensumava les parts i les perdigonades de Les Grosses Têtes de fons sonor.

Molt hàbil, Yannou, molt hàbil…

Ei, la teva vida no és un camell, és un quisso ben gros!

Ja podia forçar la vista, que no veia res.

—Que hi ha algú?

Sobre el capó d’un tractor (no sé si els tractors tenen capó, i tampoc no estic gens segur que aquella andròmina fos un tractor) hi havia una silueta hirsuta que es va aixecar entre grans renecs.

—Bon dia —va grunyir—, tu deus ser el nano de les assegurances, oi? Parker! Baixa, càgon déu!

Misèria.

Eh… no ho podríem repetir sense el gos, això?

Em va escrutar. Es notava que tenia un dubte. Per ser un comercial de Groupama, anava una mica espitregat, no?

Com que no li responia, em va donar l’esquena.

—Que et puc ajudar?

I llavors…

Llavors em vaig embalar:

—No —li he respost—, no. Vostè a mi, no, però jo a vostè, sí… És per això que vinc. Per ajudar-lo. Disculpi. Bon dia. Em dic Yann. Jo… Eh… —(s’havia tombat)—, ahir al vespre vaig conèixer l’Isaac Moïse. Em va convidar a sopar i, com que bevíem el seu vi, em va parlar de vostè. Em va explicar la seva història i la… malaltia de la seva dona, i… tot això. Em va dir que vostè ja no creia en el projecte, que estava cansat, que havia decidit vendre’s l’explotació i que… —(ara m’escrutava amb la mirada, jo desviava els ulls per no flaquejar i comptava les taques de greix que tenia al costat)—, i… no. No se la vendrà. No la vendrà perquè he deixat la feina per vostè. La feina, la vida, la nòvia, tot… Bé, tot… No per vos-tè, per mi, i jo… els… Els Moïse em deixen casa seva fins a l’estiu, i tinc dos braços, dues cames, les vacunes al dia, sóc bretó, i tossut, no sé res de vins però n’aprendré. Aprenc de pressa, quan les coses m’interessen. A més a més, tinc el permís. De conduir. Puc anar a comprar. Puc encarregar-me dels àpats. Ara mateix em puc endur en Tom a l’entrenament, si vol. Puc fer tot el que la seva… tot el que l’Ariane feia i de què ara mateix ja no es pot fer càrrec. A més a més, els meus pares també l’ajudaran. El meu pare era un expert comptable, ara està jubilat, però fa els càlculs a la mateixa velocitat que abans, i estic segur que l’ajudarà tant com podrà. A més a més, tant ell com la mare formen part d’una espècie de club de vells que travessen Europa en les seves autocaravanes i quan sigui l’hora de veremar vindran tots, ja ho veurà… Ells i els seus amics anglesos, italians, holandesos i tota la colla. Li puc garantir que aniran per feina, que treballaran molt i que fins i tot n’estaran orgullosos! No cal vendre, Pierre… És massa bonic, el que ha fet fins ara… No pot abaixar els braços.

Silenci.

Silenci de plom.

Silenci de merda.

Silenci sepulcral sota els neons esblaimats.

Aquell paio em mirava de dret als ulls. El seu rostre no delatava cap emoció. Em prenia per boig? Potser havia llançat la tovallola feia temps? Havia signat alguna cosa? Hauria preferit que fos un assegurador, jo? Liquidador? Escrivent de notari? Buscava una rèplica mordaç per fer-me girar cua?

Esmolava les paraules per fer-me present amb tota la intensitat que em mereixia la presumpció i la vanitat inherent a la meva postura ridícula de petit bohemi parisenc que no se sent bé amb si mateix i busca la bioaventura?

Era sord? Estúpid? Eh… Era l’amo, ell? Era en Pierre Cavanès? Realment els coneixia, els meus veïns? Era un jornaler? O un mecànic de tractors, potser?

Entenia el francès?

Iu-hu, noble indígena, tu entendre el que jo dir a tu?

Feia hores que estàvem així. Hòstia, començava a ser un perill, allò, com hauria dit el meu amic paleta. Ja no sabia si era millor fer un pas endavant o sortir corrent.

El problema és que no tenia gens de ganes de marxar. Venia de massa lluny i havia fet massa camí des d’ahir. No podia.

Els llums de neó feien una remor nasal, la ràdio crepitava, el gos comptava els punts i jo m’esperava. Encara tenia l’etiqueta a la mà, i seguia les instruccions del meu amic Isaac: feia desviar el destí.

Era grotesc? La situació era grotesca? Pitjor. Pitjor per mi. Estava disposat a rebre alguna plantofada més, però no pensava abandonar el meu niu. Ja no. Mai més.

N’estava fins al capdamunt, de ser educat. No sortia a compte.

—I ara —va acabar preguntant-me—, tant en vau beure?

La cara continuava igual d’impassible, però una unça, una esgarrifança cantant de sornegueria s’havia escolat amb el símbol d’interrogació.

Vaig somriure.

Em va observar un moment més abans de tornar-se a interessar pel seu motor.

—O sigui que t’envia en Moïse…

—Exacte.

Silenci. Llarg silenci.

Grosses Têtes.

Malestar.

Al cap de… no ho sé… potser deu, quinze, vint minuts va aixecar el cap i em va assenyalar el volant amb la mirada:

—Endavant. Arranca, a veure què.

I he arrancat.

Per veure què.