APART

1

Si tingués una pitjor enemiga i li desitgés el pitjor suplici del món, el més dolç, el més lent, el més cruel i mutilador, la llançaria als braços d’un escriptor, procuraria que se n’enamorés de debò i contemplaria el seu patiment mentre fullejo un Match molt vell com qui no vol la cosa…

Amb prou feines tenia dinou anys quan vaig haver de patir aquesta calamitat. Dinou anys… Una nena… I òrfena… Ui, ja n’hi ha prou, nena. Era l’ocellet caigut del niu amb grans ulls tristos i el crani afaitat. I la carn ben tendra… Carn ben tendra que feia per a una novel·la… Per a una primera novel·la… Hòstia puta, vull dir que a part de ser un objecte bonic també era un tema prou bonic, no?

Bé. Ja paro. Després ell es va fer un nom. Li vaig portar sort, o potser més aviat van ser les meves circumstàncies que li van portar sort, i no cal que ara li fem publicitat. Ja se’n surt prou bé ell tot solet. Un dia, quan sigui vella, potser em vindran a fer un parell de preguntes per a una nota a peu de pàgina, però mentrestant m’estimo més callar.

Pau.

Pau als artistes.

Deixem lloc als mites.

Només una última cosa, doncs. Al final, l’única conseqüència del pas d’aquell noi, d’aquell home, d’aquell lladre, per la meva vida haurà sigut la de recordar-me i consolar-me en una certesa que la llarga malaltia i l’agonia final de la mare m’havien inspirat uns anys abans, i és que l’expressió «el que no et mata et fa més fort» és una autèntica imbecil·litat: el que no et mata no et mata, i punt.

(Frase complicada i segurament discutible des del punt de vista de la sintaxi que podria simplificar i resumir de la manera següent: el molt malparit em va deixar molt fotuda.)

Ara em toca a mi, senyor Boileau.

*

Va ser el meu primer amor. No era la primera vegada que me n’anava al llit amb un noi, però era la primera vegada que feia l’amor i era la… Bé, he dit que pararia i faig honor a la meva paraula. Jo no ho sóc, d’escriptora. No tinc necessitat de fer-me palles amb el passat, de posar les emocions en tubs d’assaig i explotar les parts més cristal·lines del que he viscut per convertir-les en pedrots sense gràcia, o sigui que fes via, Mathilde, fes via. La poca dignitat que ell va tenir la delicadesa o la negligència de respectar no la perdis tu ara, t’ho demano sisplau.

D’acord, d’acord, farem una el·lipsi. (Sí, almenys va ensenyar-me un parell o tres de coses…) Només diré, pensant en les necessitats de la història que ara ens ocupa, que l’enamorat en qüestió em va enviar un munt de cartes —d’amor, m’enorgullia jo aleshores, de repertori, d’escriptura, em vaig veure obligada a reconèixer després— que més endavant vaig llançar a la paperera una nit que em pensava que me n’havia alliberat.

Sí, una nit que vaig ofegar-me sota un munt de puntes de cigarreta, d’ampolles buides, marro de cafè i Demak’Up llardosos.

Al·leluia. Finalment m’havia desempallegat de les cartes.

De totes menys d’una.

Ah, sí? I per què?

Per què justament aquella?

Perquè era l’última. Perquè em pertanyia més que les altres. Perquè vaig tenir, i tinc encara, la feblesa de pensar que era sincera, i que, fins i tot si no ho era, de fet no tenia gaire importància. Que sóc prou franca amb mi mateixa per trobar el punt just entre bellesa i veritat, i per quan convé preferir la bellesa. Perquè la qüestió d’establir si una cosa és art o una porcada no m’ha interessat mai. Perquè em recordava que un noi de talent m’havia estimat, que li havia servit d’inspiració i que sí, malgrat tot, malgrat ell, havia tingut aquella gran sort.

I perquè és bonica.

I perquè jo també ho era…

Perquè havia crescut amb ella. Perquè m’havia vist créixer. Fulls de paper A4 dels més ordinaris, però saturats de petits signes traçats amb tinta negra i col·locats l’un darrere l’altre que successivament m’havien incomodat, afalagat, que m’havien omplert d’escepticisme, de fàstic, de pena, que m’havien deixat abocada sobre la galleda de les escombraries i que finalment… m’havien canviat la visió de les coses.

Canviada. Fatalista. Conservadora. Vigilant. Com si no fos més que la guardiana del petit temple que em servia de vida abans d’acabar…

… al meu bolso.

Per discreció. Perquè no caigués en mans de les successives companyes d’habitació ni de ningú més. Mai.

La tenia en una butxaqueta amagada a l’interior del bolso. L’única que havia tancat amb una cremallera. Fina, discreta, invisible per a qualsevol que no la busqués expressament.

La carta encara hi era, només que no dins del sobre, com estava segura d’haver-la guardada, sinó plegada i encavalcada al seu voltant. Encavalcada sobre el nom i l’adreça que tenia llavors, com si em volgués dir, suposo, que l’havia llegida i que era important que jo ho sab… ho sapig…

(Ui! Coi de llengua! No! Aquí no! Ara no! No en aquest punt exacte del relat. Vaig riure. Vaig riure sola en veu alta d’estar pendent d’unes regles gramaticals tan trapelles.)

… i que era important que jo n’estigués informada.

Ja està. L’estil és més ortopèdic, però ja farà el fet.

—

Sí, ja ho veus, he demanat a un desconegut que escrigui el teu nom i la teva adreça al sobre… És un engany groller, ho reconec, però no me la tornis. No, aquesta no. Val més que no pas jo, t’ho prometo.

Si no la vols llegir ara, espera’t. Espera’t dos mesos, dos anys, potser deu. Fins que arribi la indiferència.

Deu anys, si en sóc de pretensiós.

Espera’t tant de temps com calgui, però un dia, sisplau, obre-la. Sisplau.

La nostra última conversa, o potser n’hauria de dir el nostre últim combat, fa setmanes que em ronda. Em vas recriminar que fos egoista, mesquí, interessat. Em vas recriminar que t’hagués utilitzat, vampiritzat, que m’hagués enamorat del que m’inspiraves més que no pas del que eres.

Em vas recriminar que no t’hagués estimat mai.

Et sents traïda. M’has etzibat que no tornaries a llegir cap més llibre en tota la teva vida. Que odiaves les paraules tant com m’odiaves a mi, més encara, si és que un tal grau de repulsió és humanament possible. Que les paraules eren armes deplorables al servei d’individus deplorables com jo. Que no valien res, que no deien res, que mentien. Que espatllaven tot el que tocaven, i que per culpa meva sempre més et farien fàstic.

Ara, aquesta nit, d’aquí dos mesos o d’aquí dos anys, llegiràs les que ara segueixen i sabràs, amor meu, que no sempre tenies raó.

—

Quan t’abandonaves als meus braços, Mathilde, les teves parpelles tancades eren com l’interior de la closca d’un litxi. La mateixa lluentor iridescent, el mateix rosa inesperat i punyent. Els teus lòbuls tan bufons eren com crestes molsudetes de capó —com trossets de porcellana estovada, entendrida, fosos després de tant marinar-se en un suc de saliva que els teus petons escumen constantment—, i els seus meandres de cartílag, una moixaina, un bunyol de quaresma, un fricassé de caps d’ocell.

L’olor dels cabells allà on et neixen, just sota del delta, de l’escletxa secreta i pilosa, d’aquell embut de carícies, tenia l’amargor picant de la molla d’un pa de massa mare, i els teus dits, per a algú que s’havia passat molta estona xuclant-los, eren com ametlles pelades una mica abans d’hora, encara lluny del final de l’estiu.

El buit de la clavícula relluïa amb un suc avinagrat que picava a la llengua, que trobava el consol en la corba de l’espatlla: en la frescor, el gra fi i la carn mig líquida d’un cul de pera.

Una pera d’Anjou devorada a la penombra del baster…

A la comissura dels llavis, les minúscules bombolles de saliva que se’t formaven quan reies i que crepitaven com si fossin llàgrimes de brut rosat, i la punta de la llengua, adorada, amb el gra, i l’aspror pàl·lida i delicada de les maduixes de bosc.

La mateixa dolçor secreta, amagada i adorable, ferotge i bojament ensucrada.

Els mugrons? Dues favetes de Provença, les primeres, les que es cullen al febrer i et fan gruar perquè s’han de pelar crues, amb un contorn que, sota la mà, tenia la flonjor ambrada, llisa, alegre i perfumada de les mantegues de primavera.

Les petites valls que et baixaven cap al melic, per poc que se t’hagués sabut humitejar de plaer, recordaven l’acidesa ensucrada de les cireres collides als horts oblidats i despertaven feliçment una boca atuïda per tanta untuositat paladejada.

Els teus malucs dibuixaven dues magdalenes, i el clotet dels ronyons tenia, i m’imagino que encara deu tenir, no, n’estic segur, ho recordo, el gust suau de les flors d’acàcia. Una fragància marejadora i imperiosa que la corba arrodonida de les natges prolongava fins als clots exquisits que tens gravats als plecs de les cuixes Aquells tous dolços i polits de carn tendra que sovint empresonaven algun dit massa agosarat…

L’arc del peus era almescat, l’interior dels turmells amarg, la línia dels panxells fruitada, el dors dels genolls, salat, l’interior de les cuixes, mineral, i el que hi havia a dins, i el que hi havia després, i el que al final regalimava, una reducció de tot el que m’havia dut fins allà. El nucli. El nucli de tu i de tot l’univers.

Ara bé, aquell gust, el gust de la teva essència, princesa dels temps moderns, noieta deliciosa, indecent i tatuada de qui se suposa que he abusat i m’he aprofitat, doncs bé, ara ja no en puc gaudir si no és amb les paraules.

Per desgràcia, però, aquests estris lamentables, i ets tu qui m’ho ha recordat, són del tot inútils. No saben res, no inventen res i un cop recordades no t’ensenyen res, simplement et transporten.

Més que no pas la teva pell, els cabells, les ungles i l’olor, és la teva essència, els teus humors, la saba del teu ventre, la pectina, el fluix, el suc, el missatger, l’elevador, el delator de la teva gana, la teva set i els teus vertígens, el cantant del cor dels teus desitjos el que encara aquesta nit em fa venir salivera.

Quin gust tenia, la teva estimada?, inquirien les 26 lletres de l’únic alfabet que m’han ensenyat mai, i en quin ordre ens col·locaries, si ens posessis el repte d’explicar-l’hi?

Niu d’oreneta. Figa tèbia. Albercoc massa madur. Gerd minúscul engolit sota un plugim penetrant.

De tant en tant, encenalls. De tant en tant, marees esgarrinxades, sagnies de l’ànima i sang de lluna. O lactància. O lactescència. Calostre d’Afrodita.

Barreja aterridora de llet materna i de mocs de bèstia en zel.

Farcellets de trufa. Ramet de llavis i replecs de carn escalfats al punt de la humitat. Cigala neta. Carn rosada de vora l’espina. Aigua de petxines. Suc de conquilla. Emulsió de patata i garoina. Succió de tinta de calamarsets amb puntes de nap. Llepolies diverses. Delícia de figa a la llengua esmussada. Bombonet d’ambrosia. Sidra. Sidra rosada amb pell iodada. Vi…

Oh, Mathilde,

Hi renuncio.

T’he estimat.

T’he estimat més del que et podria dir.

Però molt menys bé.