TERCER ACTE

1

Vet aquí que una vegada em vaig deixar el bolso en un cafè de prop de l’Arc de Triomf. En aquell bolso hi havia un sobre sense precintar amb 10.000 euros a dins. Cent bitllets verds perfectament rígids, acabats de sortir d’un banc. Bonics, cruixents, planxats i nets com una patena. Un noi gras va recuperar el bolso i me’l va tornar intacte.

Ben amagada dins el bolso hi havia una carta que explicava en tres dimensions la vida de la meva figa i les meves peres. Bé, suposo que són coses que passen… Una carta tan sucosa potser no, però sí que hi ha fotos, vídeos, textos escruixidors, peces indiscretes, píxels escandalosos, fastigosos i malintencionats, amb tots aquells trastos per a delators, els artefactes narcisistes i impúdics que avui dia tothom es desviu per tenir, i tot plegat devia provocar grans penes, oi?

Que sí… I fins i tot devia servir per posar un punt de sal als tribunals i en els cors destrossats… I per què ho portava tan malament, doncs? Per què em feia la verge ofesa, ara tot d’un plegat? Què n’havia de fotre, jo, si un paio a qui no tornaria a veure mai més havia tingut un petit tast de mi, eh? De debò! És que no s’aguantaven per enlloc, els meus xiscles. Des de quan era tan delicada, jo? Hòstia puta, si ho fos ja me n’hauria adonat!

Tot plegat no s’aguantava per enlloc. Jo la primera.

Vaig anar al casament amb dos comprimits de Spasfon sota la llengua i la certesa que en sortiria torpedinada. Era bonica, potser sí, però això no duraria gaire. En això sí que podia tenir-me una confiança cega.