4
La Pauline i la Julie D, les dues noies amb qui comparteixo el pis de 110 m2 del carrer Damrémont, són bessones. Una treballa en un banc i l’altra en una asseguradora. Actitud de rock and roll. No tenim res en comú, i justament aquesta és la clau de l’harmonia de la cohabitació: quan sóc a casa elles no hi són, i quan elles tornen jo ja no hi sóc.
Elles porten els números i jo els agafo els paquets (collonades PayPal), jo porto els croissants i elles baixen les escombraries.
És fantàstic.
Les trobo una mica bledes, però estic contenta que m’agafessin en el seu càsting. Van organitzar una sèrie de proves tipus A la recerca de la nova companya de pis gairebé perfecta (Déu meu…) (espectacular…) (un episodi més de la meva joventut esbojarrada…) i al final vaig ser l’Escollida. No he entès mai ben bé per què. En aquella època feia d’estaquirot, ui què dic, vigilant! Feia de vigilant al museu Marmottan, i crec que la influència del pare Monet em va afavorir: una jove d’aspecte net que es passava el dia entre Nenúfars per força havia de ser una noia com cal.
En resum, una mica bledes, ja us ho deia.
Per a elles París és només un requisit indispensable per al seu CV. No en gaudeixen gaire; somien tornar a viure a Roubaix amb el papa, la mama i en Papouille, el seu gatot, i s’hi refugien tan sovint com poden.
O sigui que aprofito la sort que tinc (un superpís per a mi sola cada cap de setmana, i tot el seu estoc de tovalloletes microfibra per netejar el vòmit dels meus amics) fins que realment se’n tornin a viure al camp.
O l’aprofitava, més ben dit. Ara ja… no ho sé. Em penso que les començo a trobar insuportables… (Són noies que quan arriben a casa es posen sabatilles-ballarines Isotoner i que a l’hora d’esmorzar escolten Chante Franche: a vegades pot ser dur), tot i que el problema és meu, en sóc perfectament conscient. Elles continuen sent tan discretes com sempre i es preocupen d’abaixar el volum quan em perdo entre els vapors del seu cacau en pols. No tinc res a retreure’ls.
Sí, la responsable del que em passa sóc jo i només jo. Fa gairebé tres mesos que no gaudeixo de res, que no surto, que no bec, que…
Que vaig de mal borràs.
*
Fa tres mesos, el pis encara estava en obres.
Estava força atrotinat, i la Pauline (la més espavilada de totes dues) havia convençut el propietari perquè ens confiés la renovació a canvi d’una suspensió del lloguer equivalent al total de la factura final. (Frase complicada que no és meva, us ho asseguro!) La perspectiva les va esverar com si fossin criatures, es van posar a prendre mides, a fer plànols, a fullejar catàlegs i van demanar muntanyes de pressupostos que després es van passar vespres sencers comentant mentre feien glopets de la seva tisana. Em vaig arribar a preguntar si no s’havien equivocat d’ofici.
Aquell xafarranxo de combat em va contrariar. Per estar tranquil·la em vaig veure obligada a desertar i anar a fabricar la meva prosa al rusc del meu cunyat, amb tots aquells geeks formatejats 2.0, però vaja, reconec que la instal·lació elèctrica era molt precària (si encenies el forn l’ordinador feia pampallugues), que tot s’encallava i que el lavabo no era gaire pràctic (constantment havies d’aixecar la pota per passar per sobre d’un vell bidet). No vaig preocupar-me de res, i quan em van dir de pagar en efectiu per estalviar-nos l’IVA (almenys!) i guanyar-nos el favor del senyor Carvalho (l’emprenedor escollit, un home murri però que s’ofegava en un got d’aigua) no em vaig fer pregar.
Tampoc sóc una noia gaire difícil, en aquest aspecte.
Per què ho recordo, ara, tot això? Perquè sense el xantatge molt benvingut d’aquell senyor «fastiguejat» per les càrregues socials que havia de suportar, sense la pujada imprevista de l’impost sobre el valor afegit en el sector de la construcció, i sense la cobdícia de totes i tots (aquí el paleta ens va passar la mà per la cara) ara no seria aquí, en aquest barri depriment, mirant el no-res.
M’explico: