3

Al matí vaig saber que no era un somni perquè hi havia un número de telèfon gargotejat a la pàgina de guarda —oh, ironia— de L’espantaocells de Michael Connelly.

El problema és que devia estar molt espessa, perquè no aconseguia desxifrar la lletra. Què era això, un 7, un 3 o un 1? I allò? Un 2, un 3 o un 5?

Bé. Els pensava provar tots.

Era un desastre en matemàtiques i absolutament negada per al càlcul de probabilitats, però tenia la sospita que aquell trencaclosques em tindria desperta una bona estona.

L’altre problema era que no em podia esperar a la mitjanit per marcar un reguitzell de números que en última instància no serien bons. Segurament acabaria despertant un munt de bona gent, i qui sap si m’acabarien linxant. O sigui que cap a les deu m’hi vaig posar i vaig fer bé, perquè dues hores després encara no havia trobat el manso que buscava.

Les veus que es posaven al telèfon cada vegada eren menys indulgents, i em vaig començar a perdre en elucubracions. Ja no recordava quins havia provat, no parava de demanar per en Jean-Baptiste i respondre un «ui, perdó», disculpar-me i provocar el caos en totes les cases d’Île-de-France amb un número començat per 01.42, 01.43 o 01.45 i… i llavors, merda, em vaig rendir.

Em començava a fer pujar la mosca al nas, aquesta història. Ja trucaria ell…

No deixen córrer mai res, els monomaníacs.

Estava tan nerviosa com se’n pot arribar a estar, tenia la meva supernovel·la negra plena de guixots i el mòbil a punt de fer implosió.

Vaig sortir.

Vaig anar a prendre la fresca amb altres insomnes més xerraires.

És veritat! Començava a tocar-me molt els ous, l’autista aquell! A prendre pel cul! Que prepari la teca a noies com ell! I tampoc sóc gaire de menjar fi, jo! Se me’n fot íntegrament, la gastronomia francesa! Em dónes un crostó i ja estic contenta, jo!

Ah, quina mala bava que tenia… Encara no s’havia posat als fogons i ja m’havia ben atipat, aquell imbècil… Tenia els nervis destrossats i treia bilis per la boca. Havia de penjar, arrencar el telèfon de la paret, oblidar-me de totes aquelles collonades i saltar sobre la meva Jeannette.

Sí, era qüestió de ballar, beure i oblidar-lo.

Pedalava i pedalava i pedalava sense parar de desbarrar.

M’encarava a les estrelles.

Els deia:

—Per què em passen sempre a mi, aquestes ximpleries, eh? Sí, tu, el iaio d’aquí dalt, és amb tu que parlo! Com és que al final només m’envies casos d’emergència social, eh? Però si és la teva feina, hòstia puta! Molt bé. Ara ja m’has ajudat prou. Déu meu… Déu meu, t’ho prego: deixa’m estar.